Voluntat inamovible
Amb les emocions de les declaracions del nostre cuiner a flor de pell inicia l’episodi de la confrontació. És curiós apreciar com amb la longevitat del manga els auto-paral·lelismes no paren d’aparèixer. Oda repeteix mecàniques en les seves histories, ja sigui per millorar-les, homenatjar-les o explicar-ne una versió diferent. En aquest cas ens trobem en una situació que no pot evitar donar-nos certa sensació de dejavou. Temps ençà, en una illa plena d’aigua, un membre de la tripulació també es va deslligar del lligam de germanor que la tripulació suposa en una confrontació directa. Aquell enfrontament suposa encara a dia d’avui un dels millors moments de la sèrie, que amb la seva senzilla elegància configura un dels punts dramàtics més potents de tota la historia. Però tot i complir amb una premissa de partida similar aquesta batalla entre nakamas està molt lluny de ser una repetició d’aquell gran moment.
Al contrari que aquell Usopp ultratjat que sentia autèntics sentiments de rebuig ver el seu capità per una tràgica situació inevitable, el nostre estimat Sanji viu un panorama completament diferent. En Sanji no empunya odi si no amor. Si Oda es dediqués a repetir el que ja hem vist no hi hauria res a admirar, seria una mala replica d’un moment màgic. Però Oda agafa la seva pròpia obra i la regira per a construir quelcom de nou. Mentre l’Usopp es sentia ultratjat i furiós, en Sanji es sent torturat i afligit. Voldria estar fent qualsevol altre cosa, però persisteix pel que creu un be millor per a tots. Per a tots menys ell. Mentre l’Usopp era egoista en el seu empeny, víctima d’una mena de rabieta, incapaç de comprendre que tots es sentien com ho feia ell, en Sanji és altruista, sacrificant-se en la seva totalitat per al be d’aquells a qui estima, disposat a extingir la seva anima per a permetre que els seus companys segueixin el camí cap als seus somnis, rebutjant al seu.
Així doncs decidit a mantenir la seva postura i no cedir davant els seus desitjos, a sacrificar-se a si mateix i als seus ideals per la seguretat d’aquells a qui estima Sanji empren l’acció i colpeja amb força al seu capità, fent us de la determinació de protegir-lo. I això desencadena en una de les seqüències d’acció més impressionants vistes al nou món. Sí, se que ni tan sols és un combat, en Luffy no es defensa per començar. Alguns podran posar-se les mans al cap i dir que com goso comparar això amb, per exemple, la batalla contra en Donflamingo. Però la batalla contra el shishibukai emplomat em sembla una de les més fluixes de la historia del manga i des de l’entrada al nou món pocs combats m’han semblat dignes de rescatar. Però la saga comença forta i després de l’espectacular combat amb en Cricker Oda ens porta aquest vibrant i emocionant conflicte. Amb una violència gràfica espectacular, el capítol ens porta un dels millors dibuixos d’acció de la sèrie amb unes poderoses patades la força de les quals quasi pot sentir el lector. Intenses, ardents, poderoses. Les seqüències d’acció son de les més memorables que puc recordar transmetent tot el potencial del cama negre.
La facilitat amb que el cama negre deixa inconscient a l’home de goma ens dona una prova esfereïdora de l’autèntic poder del personatge. Es parlava del trio monstruós, amb un Luffy i un Zoro que ostentaven una força de sobres demostrada. Però en Sanji sempre havia estat relegat a un tercer pla, els enemics més forts sempre anaven a parar als punys dels dos primers integrants mentre a ell li tocava lidiar amb amenaces menors. De fet l’únic motiu per mantenir-lo a l’alçada dels altres dos havia estat la sempre viva enemistat amb l’espadatxí que l’insinuava al menys a una alçada similar d’aquest. Però avui ha derrotat a en Luffy, l’ha portat a la inconsciència en un tancar i obrir d’ulls i això ens demostra de com n’és de mereixedor del títol. Alguns diran que no es tracta d’una apreciació justa. Que en Luffy no s’ha defensat i que així qualsevol. Que després de la batalla contra en Cracker en Luffy amb prou feines es mantenia de peu. I potser tinguin la raó, o potser la tinguin en part. Però si una cosa és clara és que en Luffy no es deixaria colpejar per qualsevol cosa. ja ho va fer temps ençà a Mock Town per a mantenir una promesa i ho torna a fer ara per mantenir els seus principis. Però no es tan sols la força de la determinació el que el manté dret si no que d’alguna manera una classe de reconeixement. Tot i comprendre-la en certa manera en Luffy mai va reconèixer la insubordinació de l’Usop, aquest cas se’ns presenta altre vegada diametralment oposat. En Luffy no recorrerà a la força bruta per imposar la seva voluntat si no que recorrerà a l’oposat d’aquesta per a demostrar la seva raó. No és la den Sanji una rinya infantil d’algú que es nega a acceptar la realitat, si no l’angoixa d’algú que viu atrapat en un pou d’on no veu sortida i que només necessita mirar cap al cel i torbar una mà amiga. Així que en Luffy estén la seva mà i aguanta estoicament, fins que ell l’agafi o s’esfondri el món.
I així és com en Luffy deixa anar el seu discurs de voluntat inamovible. Després de caure i ser derrotat es torna a aixecar, per que la seva voluntat no serà mai derrotada. Per que ja pot acabar-se el món o convertir-se en cendra que la seva determinació seguirà allà, estenent la mà al seu amic. Potser és agosarat dictaminar que en Luffy ha madurat des d’aquella darrera insubordinació a Water 7, però a jutjar per l’estoic de la seva posició jo m’atreviria a indicar-ho. L’Ace va morir per que en Luffy pogués comprendre el significat de la mort i la pèrdua. I ara que és més savi sap que lluitarà fins al final per evitar la pèrdua del seu nakama.
