Determinacions contraposades
Després de la contundència del succeït en els capítols anteriors el manga necessitava un capítol de transició que deixés clar el que vindrà a continuació. Això ha estat aquest capítol. Tot i que ha estat un gran episodi vist en conjunt, essent més particular no sabria gaire que dir-ne. L’epicitat vertiginosa dels esdeveniments que estan per venir es respira durant tot l’episodi. Hi ha tensió accelerada. Però de fet no passa res, només comença a passar. Hi ha dues transicions en l’episodi, dues transicions complementaries i que encaixen a l’hora que es confronten. La primera és la del nostre capità, que pres per la seva inamovible determinació decideix esperar fent honor a la seva promesa, fins a les ultimes conseqüències. La segona és la del nostre cuiner, que també determinat esvaeix els seus dubtes finiquitant definitivament el desenvolupament emocional que s’havia anat portant durant els darrers episodis. Però essent ambdues determinacions forces que cerquen fins oposats, al final una haurà de caure per que l’altre pugui prevaler. El futur ens dirà quina (nah, tots sabem qui és el protagonista tossut que sempre se surt amb la seva).
Ens trobem doncs amb un Luffy que després d’un extenuant combat contra en Cricker i després de rebre els emotius cops del seu company decideix aguantar dret passi el que passi, se li tiri a sobre el que se li tiri a sobre. Encara que sigui un exercit d’enemics de poder incommensurable. L’exèrcit de dignes oponents que Oda fa desfilar amb pasmosa facilitat realment inspiren una poderosa aura difícil d’ignorar. Com Oda empara la narrativa per a donar entendre el poder del perill que suposen és quelcom magistral que pocs saben fer com ell ho fa. Oda sempre ha estat un expert en les presentacions àgils però carismàtiques. Mai li calen gaires vinyetes al nipó per presentar un personatge i que t’encarinyis amb ell. L’exemple més recent és el del contundent Colisseu. On en poques pagines va presentar en successió una llista extensíssima de personatges molts dels quals tenien un carisma especialment notori. En aquest episodi la màgia es torna a repetir prescindint de presentacions concretes per a oferir-nos una força en bloc realment esfereïdora. El més sorprenent de tot és que ho fa sols amb dues pagines. De fet, tenint en compte que d’aquestes la primera pagina i mitja no es veu imatge alguna de l’exèrcit, pràcticament podríem dir que ho fa en una vinyeta. Perquè després diguin que al dibuix d’Oda li manca expressivitat.
Però deixant de banda el colossal repte al que en Luffy ha d’enfrontar-se ens torbem amb un Sanji que viu un repte molt diferent. L’esperat encontre entre el nostre cuiner i la temuda emperadriu ha arribat per fi a les pagines del manga en un àpat que tot i no albergar en el seu si res de transcendent si que cola despietadament memorables detalls. Tenim a la taula un menjar parlant i coberteria viva que amenitzen l’àpat amb l’espectacle de la seva presencia animada i embafadora. Oda fa notòries les tres perspectives que aquesta exposició d’objectes vius crea en els comensals i aquest és de fet l’art d’aquestes pagines. Oda aconsegueix definir a través d’un escenari a tots els comensals de manera indirecte, mentre ells tenen una conversa a la que manquen aquests matisos. En primer lloc tenim a una Big Mom que adora la dolçor i l’alegria empallegosa per sobre de tot. Qui opina que tot aquest entusiasme saturat enriqueix el menjar com a part de l’experiència. I creu a més a més que per força els demés hauran de compartir la seva opinió. Per altre banda tenim els Vinsmoke. Per a qui el menjar parlant no és més que una mostra de mal gust i una pèrdua de temps i recursos innecessària que només fa que entorpir la necessària activitat de nodrir els seus cossos. Finalment tenim la de en Sanji, que podria ser en aparença similar a la dels seus germans, però que dista d’aquests com de la Big Mom. Per a en Sanji els animats comentaris dels objectes vius roba transcendència als gustos del paladar, destorba entretenint la ment amb absurditats sense permetre’t gaudir amb plenitud dels sabors de l’àpat. Com a cuiner, veu quasi com una aberració el fet que el menjar es mogui i parli, doncs li resta l’elegància i seriositat que te la cuina per a ell.Si el menjar canta i balla, l’atractiu d’aquest deixa de viure en els sabors per a ser un mer espectacle. Per a en Sanji, aquesta vida extirpada resulta un greuge contra l’art de la cuina.
Durant el sopar però, la tímida Purin li passa a en Sanji una nota on li demana per parlar en privat. Un cop sols la filla de l’emperadriu procedeix a explicar-li la seva petita historia amb els barret de palla i deixa de manifest la seva bondat declarant no voler casar-se amb algú a qui el matrimoni el converteix en un presoner. Aquestes paraules no fan si no que afegir més pes en la consciencia d’en Sanji. Però d’alguna manera aconsegueix trobar força en elles per alimentar la seva determinació. Doncs en aquest món hostil i ple de terrors, hi ha una cosa bonica que resplendeix de bellesa i compassió. L’única llum en el món de tenebres en que es veu sumit. I per això l’agafa de les mans i ens regala l’escena mes romàntica del manga (l’única?) en una declaración plena de sentiments. Perquè casar-se amb ella no es una presó, si no l’unica llibertat, l’únic goig del seu camí. Perquè ella és la força que ell necessita per a seguir vivint.
I mentre en Sanji reafirma la seva determinació a punt de defallir el futur rei dels pirates s’enfronta a un panorama del que difícilment sortirà victoriós. L’exèrcit ataca i ell no te mes remei que defensar-se per mantenir la seva promesa. Però per molt fort que sigui el nostre protagonista hi han escenaris que son impossibles fins i tot per a ell. Com se n’ensordirà el nostre barret de palla? Em dol dir que no en tinc ni punyetera idea. Però potser per això aquest episodi resulta tant vibrant. Potser una rebel·lió dins la banda de la Big Mom liderada pel Capone trobarà en la figura d’en Luffy l’oportunitat perfecte per alçar-se victoriós? (que els mugiwara siguin el desencadenant d’una rebel·lió que s’estava coent des de feia temps és un recurs tan familiar que quasi seria estrany no trobar-lo) Es l’única opció que se m’acudeix per a un panorama cada dia més negre.
