Pedro 007
Tal com va acabar l’anterior capítol comença aquest. Amb un Luffy furibund i desesperat enfrontant-se a una horda d’oponents alguns dels quals possiblement no podria ni vèncer en solitari en el seu estat. Tot i la intensitat de la batalla es nota de bon principi que els enemics només juguen amb ell. La batalla es ferotge, els enemics contenen la ira i despleguen la violència, fent gala d’un repertori d’habilitats a tenir en consideració (la dels llibres sobre tot, curiosa si més no. Perillosament difícil de manejar de forma encertada). El que en Luffy sortís victoriós d’aquest enfrontament era una idea massa incoherent fins i tot en els estendards de One Piece. Semblava difícil trobar la sortida per al nostre protagonista i al final Oda a recorregut a la més evident. L’emperadriu el volia viu. Precisament per aquest motiu jugaven amb el barret de palla en comptes d’acabar amb ell brutalment. Per què admetem-ho. Aquest era l’únic recurs factible per a sortir d ela situació. Sí, és un recurs molt típic, quasi suat. Però en una situació tan complicada com aquesta era necessari i per sort el seu desenvolupament ha estat tan orgànic com es podia esperar.
Després d’apreciar la ja mítica escena que es repeteix periòdicament cada centenar de capítols on un personatge x magreja a la Nami ens topem amb un Sanji sorprès pel caràcter benigne de la Big Mom al perdonar la vida dels barret de palla. Tots sabem que les coses s’acabaran torçant més del previst, però si tot hagués acabat per sortir com l’emperadriu esperava el més probable és que s’hagués oblidat de la promesa un cop finiquitada la boda. Doncs és sols la il·lusió de la boda perfecte el que l’empeny a cometre aquests actes d’altruisme. Es en aquesta mateixa conversa on es confirma quelcom que ja vaig dilucidar. La Big Mom és una boja entusiasta de les bodes. Però no es deixa emportar per aquesta il·lusió fins al punt de ignorar la tàctica estratègica que aquestes suposen. Doncs diu ben clar que amb la boda es farà amb el poder militar del Germa. Per què potser sí que adora amb entusiasme excessiu les parafernàlies festives i els dolços embafadors, però darrere aquest entusiasme sempre espera una ment freda que ordeix plans de forma despietada a l’espera de treure el major profit de la situació.
I finalment entrem a la part més interessant del capítol la qual li dona nom. Doncs sembla ser que el nostre estimat cames llargues addicte al te és l’encarregat de vigilar no sols el Road Poneglyph, si no dues pedres més en possessió de la Big Mom. Aquesta part es especialment interessant doncs dona a entendre l’especial recel que te l’emperadriu per aquestes pedres. Confirmant que ser reina dels pirates, o al menys torbar el One Piece és part de la seva ambició. També se’ns revela per fi la connexió especifica que te en Pedro amb la Big Mom i el seu territori, demostrant-se per fi l’alt valor estratègic de la fantasmagòrica habilitat d’en Brook que fins ara havia estat relegada a un mer pla còmic. Aquest capitol ens demsotra que en Tamago e sun enemic motl a tenir en compte sobretot a nivell estrategic. La seva ment astuta de seguida ha esbrinat la possible intenció d’en Pedro i ha pres mesures al respecte. I quines mesures. Amb un dels dissenys femenins que més m’han agradat del nou món se’ns presenta a una dona general d’aspecte imponent que aparentment sembla mig gegant amb una habilitat relacionada amb extreure el suc de les persones (imagino que una habilitat similar a la de treure l’anima, la qual sembla que no pertany a la Big Mom al final, la qual ja fa uns captiols es va dir que controla el clima. Però llavors per que els objectes vivents reaccionen a la vibre card de la Big Mom? Tot un misteri. Un gran misteri). Sens dubte un personatge imponent que portarà problemes en un futur no gaire llunyà. Però això ens deixa intuir que la Big Mom no sols busca apoderar-se del One Piece si no que pugna per fer-se amb la veritat del passat del món. Una dada molt interessant que de ben segur aportarà certa substancia a la historia en algun moment.
Però si alguna cosa deixa marca en aquest capítol és la flagrant determinació d’en Pedro al acceptar ser l’esquer d’uns adversaris tan letalment perillosos. Posa la seva vida directament al servei d’una causa. I això no pot ser fruit de la breu amistat amb els barret de palla, que potser el podria portar a arriscar la vida, però no a un nivell tan proper al suïcidi. Aquest capítol ens revela per fi el seu objectiu real i la seva relació amb l’illa. Però això (per variar en Oda) no fa més que envoltar-lo encara de més misteri. Quins motius guarda aquest personatge per tenir una determinació tan poderosa vers el robatori de la pedra vermella? Que li inspira tanta lleialtat vers la causa? Sembla ser doncs que els mink encara tenen molt passat per explicar i sembla que en Pedro cada cop hi promet un paper més protagonic.
