One Piece 849 – Bropper al món dels miralls

Un home jaguar d’honor

Trobo que tenim en aquest cas un títol no molt encertant tenint en compte el que ens ofereix l’episodi. Ens trobem en aquest cas amb l’allargada confrontació entre en Chopper I la Carrot amb els seus captors. Arriba una mica tard, però com sembla comú en aquesta saga hi han tantes coses a explicar que si hagués arribat abans hauria tallat la narrativa d’esdeveniments més importants o hagués, per contra, arribat excessivament aviat. Així doncs que tot i ser un xic tard, no deixa de ser el millor moment possible.

És una bona batalla, senzilla i amb una àgil resolució. El problema és que no deixa de ser poca cosa per a l’espera que l’ha precedit. Tant de temps esperant per al final escometre un pla tan senzill  sembla poca cosa. Però potser el més decebedor és el gir argumental que fa possible la ràpida i efectiva confrontació amb els enemics. La Carrot no era la Carrot. És una trampa argumental que ja s’havia utilitzat abans (Donflamigo) i que com en aquella ocasió no funciona. El problema es que en aquest cas sí tenia una bona justificació. Però tal com s’ha exposat sembla que s’ho hagi tret de la màniga a l’últim moment, que no ho tenia pensat. Com a lector un sent que s’han aprofitat de la suspensió de l’incredulitat i que li han pres una mica el pèl. I el pitjor de tot és que es podria haver solucionat perfectament anunciant que l’autentica Carrot no corria perill en el capítol anterior en lloc d’aquest. De ser així la trampa no hagués estat tant rastrera. L’anticipació ens hagués permès no sentir que això està fora de lloc i hagués donat a l’escena la petita grandesa que mereixia. No obstant trampes a part  el combat es força bo en la seva agilitat. Consistint en deixar-los a tots inconscients en un atac sorpresa abans que tinguin temps a reaccionar. Soc plenament partidari d’aquesta mena de combats poc shonen. One Piece ha demostrat varies vegades que hi ha d’haver diversitat en els combats i reservar els encontres èpicament allargats per a ocasions especials a fi de no saturar a l’espectador. Però en aquest cas, desgraciadament, la trampa que li ha donat grandesa també l’ha enfonsat en la mediocritat.

És un capítol de preocupacions. Primer se’ns mostra a uns Vinsmoke preocupant-se primer per la política dels seus plans d’extorsió i mostrant la seva ja coneguda despreocupació per la vida d’en Sanji (parlant una mica massa amb llibertat davant d’unes teteres vivents amb ulls, orelles amb una fidelitat cega cap a la seva emperadriu) i després per la absència de la dona de la família. Tenim un Sanji que viu també preocupat per l’absència d’una Purin, que de ben segur s’encamina a cometre alguna bogeria, mentre es permet uns instants de relax dedicant-se al noble art d ela cuina. Però de totes, és la preocupació menys considerada la que mereix més atenció. Doncs la pobre Reiju apareix dramàticament, esgotada i plena de sang. Que s’amaga darrere la seva aparició? Un misteri més que s’afegeix a l’extensa llista. De moment, només podem rendir-nos a contemplar una escena carregada de dramatisme i gran expressivitat, on el silenci diu tot el que necessitem saber. No calen paraules, doncs la mort per sempre resta en silenci i és la mes gran de les nostres pors.

I del silenci espectral passem a l’home immortal. El nostre music espadatxí escomet emb emotiva eficàcia la seva missió sense saber el perill que l’espera. Afirma la seva voluntat de ser mereixedor d’aquesta empresa, de ser mereixedor del sacrifici d’en Pedro i du a terme la seva missió a la perfecció. Però amb el que potser no contava era amb l’aparició de certa emperadriu. La Big Mom irromp a la sala plena de fúria  desmesurada vers el lladre que s’infiltra en la seva estança. Per sort o per desgracia per al nostre esquelet vivent la fúria desapareix del rostre de l’emperadriu en quant veu la raresa que se li planta al davant. Vol posseir-lo. Vol afegir al pobre Brook (i al pobre Chopper també) a la seva extensa col·lecció. Que podrà fer en Brook contra un adversari tan gran (mai millor dit)? Segurament res. Però si el podem veure resistir amb epicitat  els atacs demolidors de l’emperadriu ja tindrem amb nosaltres l’èpica confrontació que l’esquelet porta mereixent des de la seva aparició.

I acabem la ressenya com ja be essent costum amb la creixent epicitat d’un nou personatge que poc a poc es va perfilant com més i més gran. Cinquanta anys de vida és el que la Big Mom li va usurpar (això li fa pensar a un que en Brook no en te de vida, i que per tant és immune als atacs de l’habilitat, la meva pregunta es si podria estendre la seva habilitat a d’altres i fer-los immunes també), cinquanta anys que en lloc d’enfonsar-lo han enfortit la seva resolució. No menysprearà la vida que li resta compadint-se d’ell mateix. Acabarà la empresa que se li va encomanar i es redimirà emprant la poca vida que li resta per a complir amb el seu deure i impulsar ja de passada els somnis dels seus companys (la meva pregunta és que, si tal com va passar amb en Moria, un cop derrotada l’emperadriu els seus anys de vida tornaran a qui pertanyen). Però si alguna cosa demostra epicitat en l’episodi és la directa confrontació entre el cames llargues més important de la sèrie i el Mink. Amb un reconeixement que no deixa lloc a dubtes. Grans enemics que es mereixen un gran respecte. Que llueixen amb orgull les cicatrius infligides en els seus enfrontes del passat. Molt a l’estil d eles cicatrius d’en Shanks tant Pedro com Tamago llueixen les cicatrius que es van fer en el passat, elevant la figura d’en Pedro a un nivell de poder molt més elevat que el de la modesta posició en que l’havia deixat la seva discreció. Pedro és, cada cop amb més força, un home d’honor.

 

Tweet