TENIA RAÓ
Doncs sí, ja ho podeu llegir al títol, tenia raó. Els que em seguiu i hagueu llegit el capítol aquí ressenyat segurament ja sabreu a que em refereixo. Potser només havent llegit el capítol ja ho sabreu. El cas és que en certa ressenya (mes o menys aquesta) vaig fer una sèrie de suposicions que finalment, just quan havia començat a creure que no eren certes s’han vist complertes. Fa tan sols un parell o tres d’episodis encara creia en aquesta possibilitat, però en els darrers capítols els esdeveniments i la narrativa l’havien anat diluint. Però aquí ha arribat i al final, quan havia deixat de tenir-hi esperances, resulta que tenia raó.
El capítol inicia amb un Chopper i una Carrot que anodinament passegen per l’apropiat món dels miralls buscant com ajudar als seus companys. L’escena no te gaire rellevància i només serveix per mostrar el que estan fent per quan en un punt apareixien al rescat d’algun personatge. Simple narrativa. Però no deixa de ser molt graciós veure com han esclavitzat al pobre home locomotora que es veu obligat a traslladar-los pel món invertit. Molt dels barrets de palla això d’obligar a la gent a ser el seu vehicle.
I mentre en Chopper corre, en Sanji cuina per la seva enamorada i s’encamina cap a la seva cerca. En Luffy per la seva banda pugna en un intent desesperat per fugir de la seva presó amb totes les seves forces i més. Perquè com tots sabem quan un amic està en perill, el rei és imparable. Molt a l’estil d’aquell Zoro a Little Garden que no dubtava en tallar-se els peus abans de que quedar pres de la cera, en Luffy no dubta en pretendre arrancar-se les mans abans que deixar morir els seus amics. Per desgracia seva (o sort més aviat) ser un home de goma no és sempre el més útil. Aquesta mena de sacrificis hiperbòlics, aquesta determinació sense fissures a l’hora de sacrificar-ho tot pels teus amics, per la teva causa, per al que estimes és un dels segells distintius més notoris de One Piece. Per què Oda aconsegueix crear un ambient on aquest sacrificis són èpics, però també son creïbles, naturals i orgànics. Aconsegueix agafar la hipèrbola i fer-la realitat i això no és quelcom del que qualsevol pugui presumir.
Però no és només el petit intent de sacrifici el que exemplifica de meravella aquesta superba habilitat d’Oda per fer néixer la èpica del sacrifici amb magistral naturalitat. Si no que un molt millor exemple ens el trobem en la epiquissima batalla entre Pedro i Tamago, o més concretament en el seu flasback. La batalla és èpica, àgil i electritzant (sí, ho se, mal joc de paraules). Dona plaer gaudir del traç àgil, de les seqüències d’acció, quan l’ambient les justifica. Aquest és el cas. Es respira èpica en aquest enfrontament entre enemics que es tenen mutu respecte. I mentre intercanvien cops amb passió se’ns revela al seu temps la batalla que van tenir en el passat i que va quedar marcada al seu cos en forma de cicatrius. Pensàvem que s’haurien infligit les ferides mútuament, que tant un com l’altre s’haguessin arrancat l’ull. Que equivocats estàvem, tant un ull com l’altre va ser Pedro qui els va treure, empès per la seva honorable determinació. Pedro no tan sols va estar a l’altura de Tamago en el passat si no que el va derrotar. A cada pedaç de passat que Oda ens regala d’aquest personatge més fort sembla el mink. No crec que s’uneixi a la tripulació, crec que aquest paper està reservat a la Carrot, però si crec que com ja va fer temps ençà liderarà una banda de pirates mink subordinada a la d’en Luffy, independent del propi recolzament que la nació dels mink li donarà al seu temps. Però això ja és anar molt endavant. Per ara se’ns explica la historia d’un bessó de l’os d’en Law que va morir a mans de la reina Linlin. Un personatge fugaçment entranyable (més per ser una versió rockera de l’os mink que per mèrits propis) que recolza la fortalesa de la determinació del jaguar amb el dramatisme absolut de la mort d’un company. Encara ens falta molt per saber d’aquest mink misteriosa que és en Pedro. Però sols l’èpica escena d’ell arrancant-se l’ull gustós per esgarrapar una possibilitat de tornar viu a casa i poder fer honor a la seva missió diu més del personatge que qualsevol descripció, regalant-nos l’escena de sacrifici més èpica que veurem en molt de temps.
Al final Pedro torna a guanyar, doncs no és un mink qualsevol. Tot i això encara li quedarà seguir fugint d’un exercit d’adversaris ara doblement furiosos per la derrota del seu capità (a no ser que Tamago ens sorprengui amb una habilitat que anul·li l’aparent victòria del mink). Però mentre tota aquesta epicitat succeeix en Sanji camina alegrement camí a contemplar la seva enamorada. Alegre i animat somia amb el seu encontre a qui considera, com diu el títol, el seu únic raig d’esperança. Camina joiós, sense saber l’horror que l’espera. I és que per desgracia d’en Sanji, tenia raó. Poques coses hi ha més gratificants que veure confirmada una teoria d’aquesta magnitud, sobretot quan com en aquest cas ja començaves a veure perdudes les esperances. I me n’alegro, per què dramàticament el gir argumental és molt potent. Tot i que ho vaig veure venir, no crec que fos gaire previsible (ja dic que ja havia deixat de creure força en la meva pròpia teoria). Dota al dolç personatge de la Purin d’un caire molt més interessant (i el seu ull satànic sembla tenir vida pròpia, que algú li doni un premi a aquet ull). Com ja vaig dir temps enrere, el fet que aquest dolç personatge sigui en realitat una mala puta traïdora a part de fer-lo, als meus ulls, molt més adorable que abans dona a la historia matisos de profunditat i l’enriqueix convertint-la en un producte indubtablement millor. Perquè Purin no és tan sols una harpia traïdora i taimada que compleix amb les odres de la seva mare. És també una persona retorçada i sàdica que gaudeix del paper que exerceix, gaudeix causant dolor als altres. Ja havíem vist personatges sàdics a Impel Down (la Sadi-chan ho anunciava fins i tot en el nom) però es tractava de masoquistes que sense gaire profunditat parodiaven el sadisme. Aquí tenim un sadisme intens i psicològic d’una profunditat inusitada en el manga. Una dona intel·ligent i manipuladora capaç de fer molt de mal i que demostra que no tot és força en aquest món. La pregunta que em sorgeix d’aquí és si realment serà la dama indefensa que fingeix ser. Sabem ja que no és innocent. Però tindrà algun element de poder a banda d ela seva ment perversa i els sues dots d’actuació? Personalment preferiria que no. Preferiria que Oda ens ensenyes que fins i tot en un shonen no tot el poder recau en la força bruta. Que la burocràcia i l’engany sovint poden ser armes igual de temibles.
Amb mestratge Oda ha resolt dues de les incògnites recents més interessants del manga. El sacrifici de la Purin (que al final no resultava ser tal) i les ferides de la Reiju. Tots podem deduir com ha anat la cosa. La Reiju s’ha posat a investigar i ha acabat per descobrir la veritat, així que les Linlin no han tingut més remei que acabar amb ella. Però abans la Purin vol jugar una estona i traure’s la mascara per torturar a la pobre Vinsmoke. Els Linlin no acabaran amb els Vinsmoke fins al final de la cerimònia és clar. La Mama vol la seva boda i la tindrà. Després… be, tindrem un altre boda roja. Un bany de sang. Això és clar si algú no ho impedeix i salta al rescat dels Vinsmoke. Són varies les possibilitats. La Reiju podria aconseguir escapar d’alguna manera (que el seu germà l’ajudes és l’únic que em sembla factible), o els Vinsmoke podrien sospirar d ela seva absència i reaccionar a temps per fugir cames ajudeu-me (estant tant endinsats com estan en el territori de la Mama ho dubto bastant). Podria ser qe en Luffy o un dels seus acompanyants irrompis per accident en els plans de la Big Mom (o que directament es llencessin a lo loco per salvar a en Sanji) ajudant als Vinsmoke o impedint la seva execució. O podria, és clar, aparèixer en Sanji al rescat. Sempre ha estat perfilat com un príncep blau. Però ajudarà a la família que el deprecia ara que sap la veritat? No se que pensar. Te un honor molt arraigat, potser al final la família és la família. Però la seva família està amb els barret de palla. No dubto en que rescatarà a la Reiju si en te l’ocasió, igual que ella va fer un cop. Però probablement la seva intervenció s’acabarà aquí. Potser un cop salvada aquesta avisi als seus germans i aconsegueixi que el Germa actuí a temps creant la distracció perfecte per a la fugida dels barret de palla. Seria el camí més lògic tenint en compte que aquesta saga estava pensada per a ser breu. De ser així un pensaria que la Big Mom, enfurismada, fugiria en persona a perseguir al barret de palla i que o be intervindria en mitja batalla contra en Kaidoh, aprofitant per intentar abatre’l també. O be apareixeria un cop derrotat aquest molt a l’estil d’en Kuma quan en Moria va ser derrotat. Però això no són més que especulacions. Qui sap, potser es compleixin també.
Però que farà en Sanji. El més evident és que torni amb en Luffy i li demani disculpes. Veient que no pot protegir-lo de cap altre manera més que amb la seva pròpia força. Però potser la vergonya i l’honor l’empenyeran a sacrificar-se en solitari pel seu capità, o fins i tot a ajudar a la família que odia. No ho podem endevinar, són tan i tan prometedors els camins que Oda podria prendre. Per variar nomé el temps ho dirà. Haurem d’esperar doncs, més impacients que mai.
