El pla perfecte perfectament abocat al desastre
Abans d’abordar el plat principal d’aquest capítol, Oda ens presenta un parell de pagines amb el convalescent Pekoms adés pels tripulants d’en Jimbe (per fi tornem a veure la meva estimada semi sirena preferida, espero que tingui algun paper significatiu en algun moment de la historia). Aquest procuren mantenir-lo allunyat de les conspiracions que s’estan duent a terme. Pekoms pot ser la clau que esfondri la gran conspiració que s’ha comença a forjar contra l’emperadriu. Mantenir-lo amb vida és un risc, donades les seves lleialtats. No obstant matar-lo no faria pels bons que representen els pirates d’en Jimbe (i a One Piece ni pels dolents de fet). Ja vaig dir que temia per la reintroducció d’en Pekoms al joc. Segueixo tement. De moment m’agrada la seva entrada, senzilla, còmica, però augurant possibilitats. Crec però que el més trist seria que tal com va passar amb el pobre Bobin aquestes possibilitats es quedessin en res. A veure quin paper acaba per jugar.
L’episodi continua amb una potser en excés relaxada Nami (estan en territori enemic i el Capone no el veig jo com un hoste sota el sostre del qual relaxar-se), que conserva amb una Lola que no és la Lola. Vaig augurar molt per sobre la teoria de que aquella Lola que veiem no fos la Lola si no una germana bessona, però ni jo mateix li vaig donar gaire suport. Al final ha resultat ser certa. En retrospectiva sembla el més lògic, sabent el que sabem ara no te massa sentit que fos la Lola la que s’hagués casat amb el mafiós. Però en certa manera si que m’agafa lleugerament desprevingut. No crec que sigui un gir argumental especialment bo, però tampoc és dolent. Potser la situació ha estat més sostinguda del necessari, però la narrativa va amb els temps justos en aquesta saga i coses com aquestes són inevitables. Lleugerament forçat potser, però prou satisfactori. Pel que fa als aclariments que aquesta ofereix són sincerament força interessants. Se’ns permet conèixer per primera vegada l’autèntic passat de l’enigmàtica Lola que des que va confessar a la Nami el seu parentesc amb una gran pirata ens tenia a tots intrigats. Al final els enigmes han quedat resolts i al menys en el meu cas estic satisfet. A vegades costa fer que un secret arrossegat durant tant de temps sigui satisfactori. Crec que aquesta vegada tot i no brillar amb la revelació Oda ha anotat un discret èxit en una historia senzilla i sense masses complicacions.
La Lola és simplement una somiadora, una nena eixelebrada que somiava amb la llibertat, que tot i compartir la il·lusió de la seva mare per trobar un espòs, desitjava amb fervor que aquest pogués ser de la seva elecció. I per això va marxar, a la cerca de l’amor, sense pensar en cap moment que la seva implacable i rancorosa mare li pogués voler cap mal… Senzilla però efectiva, una historia que encaixa a la perfecció amb el personatge i no pot evitar arrencar-me un somriure.
Però el que de debò importa en aquest episodi és el xoc de voluntats que la reunió entre pirates suposa. D’entrada l’escena és impressionant, digne de la mítica Strong World, amb els del barret de palla trajats i elegants front als mafiosos pirates. Un cop dur d’elegància al que poc ens te acostumats l’alegre banda dels barret de palla. És clar que la seriositat no es podia mantenir durant gaire estona, no hi ha motius suficients per a mantenir a en Luffy assegut al seient sense embolicar-la. El que no m’esperava és que fos en Cesar qui trenqués aquesta harmoniosa elegància i molt menys que tot succeís de forma tan original. Cesar s’ha convertit des de fa temps en una joguina que passa d’unes mans a unes altres sense poder-hi fer res. No gaire diferent a els homes convertits en joguines que emplenava el seu primer amo. He de reconèixer que jo al menys, no havia reconegut la figura d’en Cesar entre els asseguts a la reunió. He de dir que amb el seu estrafolari pentinat és una figura en la que em vaig fixar i em va cridar l’atenció però en la qual no vaig endevinar en absolut ningú familiar. Però un cop revelada la seva identitat i tirant enrere és indiscutible que es tracta d’ell. Precisament per això és d’admirar el treball d’Oda per disfressar de manera tan encertada i efectiva al personatge. Amb un look a més que li dona un aire molt interessant, fins i tot intimidant.
Però l’important aquí es que una petita confrontació acaba en una batalla desmesurada d’egos. Tenim a un Luffy tossut i obstinat que no sap fer concessions i que moriria abans de cedir davant del que ha decidit. A un Capone fatxenda i orgullós que vol tenir-ho tot sota control i manar sobre els altres o destruir-los sense pietat i finalment.. be tenim a en Cesar, que és fatxenda i orgullós, però també un cagacalces que mai se surt amb la seva per excedir-se en les seves ambicions. Un geni sí, però mandrós, egòlatra i egoista. Un individu que tot i bordar molt, no te molta mandíbula. Però a vegades només fa falta bordar per engegar-ho tot a volar pels aires. La qüestió és que a l’hora de bordar, sempre que no arribin a les mans, en Cesar grunyirà com el que més. I aquí està la gracia d’aquesta falsa batalla d’egos. On tenim a un Luffy vs Capone amb un Cesar pel mig que no hi pinta res però hi pinta molt. Així doncs inicia amb friccions una aliança mantinguda per el mateix ego que la fa esdevenir fràgil. Amb un home malvat i escrupolós que te un pla mil·limètric on hi inclou a un eixelebrat, impulsiu, bondadós i amb tendències suïcides (sobretot a suïcidar qualsevol pla que se li posi pel davant) i a un científic boig traïdor i despietat, amb tendències a trair els seus aliats a la mínima de canvi. En resum la companyia perfecte per que tot surti segons l’acorda’t. Oi?
