Oda no és Sanderson
No parlaré gaire d’aquest capítol perquè crec que és la mena de capítol que mostra els defectes de la jovial narrativa de One Piece. No és que no m’hagi agradat, simplement per tot el construït anteriorment durant els molts anys de publicació no es podia fer gaire millor sense trair a l’estil que caracteritza a la sèrie i que permet la seva longevitat. One piece sempre s’ha caracteritzat per la seva simplicitat. Te un dels mons més complexos del mundillo, però és un mon construït a poc a poc al llarg de molts anys. One Piece avarca a través de trames senzilles reflexions profundes sobre la moralitat, sobre l’amistat, sobre la bondat, però sempre des d’una senzillesa que li permet parlar de tu a tu amb el lector amb una contundència difícil d’ignorar. No obstant és quan One Piece intenta elucubrar trames massa arrabassades que surten a relluir els seus defectes. Pot aportar trames complexes, sempre que Oda trobi la manera d’abordar-les amb la simplicitat pertinent. Però quan es fica en un pla en excés complex, més propi de la sobre complicació de les maquinacions del manga modern… be simplement un no pot evitar sentir que alguna cosa no acaba d’encaixar, que no brilla com hauria. Aquest capítol per desgracia, n’és un perfecte exemple.
Capone planteja a la Big Mom com una força monstruosa, quasi un element de la naturalesa invencible i infranquejable. Un deu totpoderós impossible de vèncer. I es proposa el contrari. No amb força bruta, si no amb astúcia. Emprant els seus dots d’observació i les seves enginyoses tàctiques per trobar un diminut punt feble i explotar-lo per fer caure al gegant. Aquesta mena d’escenari no és res de nou. Un escenari que el meu estimat Brandon Sanderson sap explotar com ningú i en el que crec que explota tot el seu potencial. Però Oda no és Sanderson ni One Piece és cap de les obres del cèlebre autor de fantasia. I precisament per això no encaixa. One Piece sempre s’ha caracteritzat per emprar de manera senzilla les habilitats de les que disposa, sense usos recargolats, ni elaboradíssimes batalles plenes de requisits. Efectiva senzillesa que sempre ha donat uns fruits molt més que saborosos. No obstant ara es posa amb un pla per lluitar amb una força enemiga ple de requisits i condicions per a complir de forma mil·limètrica i simplement no acaba d’encaixar.
La idea que Oda desenvolupa és bona. El pla m’ha sorprès, és interessant i juga amb idees molt prometedores, senzillament no acaba d’encaixar amb l’essència del manga i això li fa perdre gran part del potencial. No obstant confio en que Oda ens sabrà sorprendre amb una reinvenció del concepte que doni la volta a les meves paraules. Això espero.
Ignorant però tot el mencionat, sembla un bon pla, menys per la part de tenir en Luffy com una clau tan centra d’aquest (tot i que això sí que encaixa amb l’esperit del manga i lluny de ser un defecte és una virtut). No obstant hi ha una cosa que tampoc rutlla dins aquest. I és la necessària participació d’en Cesar que veig de tot menys necessària. El pla consisteix en crear un moment de debilitat per atacar a l’emperadriu, que l’arma sigui un verí mortal o un altre cosa sembla força indiferent. En quant al pla de fugida, no veig per que no ho podria fer qualsevol altre. La imprescriptibilitat del científic sembla ficada amb calçador. Suposo que Oda el vol aquí per que te un paper que jugar en la trama que ha pensat. No obstant tot i que la manera com l’ha col·locat dins l’equip de Capone és mereixedora d’aplaudiments, no puc dir el mateix de el paper que juga en tot el pla. I si el paper que juga és innecessari, tal com sembla, és desmunta per conseqüència l’esmenta’t, doncs Capone no hauria de tenir cap interès per rescatar-lo (a no se que tingués intencions de treure’n profit d’altres maneres).
En definitiva no és un mal capítol. Senzillament no encaixa massa amb el que és One Piece. Ens regala una mica del cinisme pervers de la Purin (unes línies genials les seves, per desgracia també innecessàries, no aporten res que no sabéssim ja), els esplendorosos dissenys d’algunes illes més de l’archipelag de Totland (l’hamburguesa gourmet m’ha matat) i un fugaç cop de vista als Vinsmoke a l’espera amb un Yonji que exhibeix el seu molt afavoridor tatuatge. Potser no és el millor capítol de tots, però està plagat d’humor i avança en la trama amb una agilitat força a tenir en compte. Només ens queda esperar com surt al final tot aquest pla.
