La Mama va en Pijama
Per fi comença la festa del te. Ja fa potser un centenar de capítols que vam sentir anomenar les famoses festes del te de la Big Mom i des de llavors ja vam saber que seria quelcom extraordinari. Ara ha arribat el moment de comprovar-ho amb els nostres ulls i esbrinar si realment son mereixedores de tant grans expectatives.
Però abans de posar-nos amb presentacions el capítol es dedica a tancar un dels assumptes que havia quedat pendents. La llibertat d’en Pekoms i el paper que la banda d’en Jinbe te per jugar en aquesta saga. Al final Oda ha anat per lo fàcil en quant al primer. Lligar-lo en una roca. Potser és inverossimil que una corda el pugui retenir, però així és la lògica de One Piece, funciona i jo no en tinc cap queixa al respecte. Confio en que jugarà un paper més endavant. Pel que fa al paper dels tritons… La veritat estic una mica decebut. M’hagués agradat que juguessin algun paper en el pla d’assassinat. Sobretot estant una de les filles de la Big Mom aliada amb ells. Pel que fa a tot el que es desvetlla en les converses entre en JImbe i el seu segon… Be, no m’acaba d’agradar. Se que hi ha molts partidaris d’en Jimbe com a tripulant dels barret de palla. No en soc un. Crec que ell es mereix ser el capità d’na tripulació aliada. Diria més, potser el líder de les tripulacions aliades, el portador de la consigna. L’home de confiança del barret de palla. És un pirata ja establert amb tripulació pròpia i uns interessos territorials massa arrelats com per volar amb la llibertat amb que els barret de palla ho fan. No em semblaria correcte i espero que Oda no emprengui aquest camí al final (jo soc TeamCarrot). Que Jinbe vulgui allunyar la seva tripulació d’un perill que considera que no els atany i que creu que ha d’afrontar per honor fa molt per a ell. Però és precisament per aquest honor ple de lligams que no crec que encaixi dins la tripulació. Per altre banda, tot i que veig be que Jimbe els vulgui allunyar, crec que per la mateixa fidelitat que aquest els professa i sent el barret de palla un salvador de l’illa submarina, la tripulació de tritons hauria de participar en els plans del seu capità encara que aquest hi estigui en contra.
Però és el moment de parlar de presentacions i és que des d’aquell lluïment d’elegància i personalitat que va suposar la presentació dels 11 supernoves a Oda li encanten les presentacions. En aquest cas se’ns presenten a una sèrie de personatges que es fan dir els emperadors del baix món. Una mena de criminals experts en el contraband i en general, tot el comerç il·legal que pugui existir. Assentats al nou món sota la protecció dels emperadors i els quals segurament deuen gran part del seu poder als quantiosos capritxos de la Big Mom. Tenen sentit com a personatges, però crec que se’ls pinta potser massa exageradament poderosos. I és que amb la figura de joker que Don Flamingo representava i que venia a ser el que Oda ens vol vendre amb aquests nous personatges, em costa de creure que hi hagués lloc per a més. Podríem dir que aquests han crescut amb la caiguda del flamenc, i segur que ho han fet. Però tal com se’ls mostra no sembla que el seu poder sigui res de nou, no sembla que siguin ara molt més poderosos que abans, si no que fa temps que ho son. Per això em grinyola una mica. Donflamingo es presentava com un rei tan absolut del baix món que costa de creure que hi haguessin figures tan a la par amb la seva presencia. Potser cada emperador te els seus propis emperadors del baix món, potser aquests son els partidaris de Linlin mentre Donflamingo ho era de Kaidoh. Tot i això la cosa em segueix grinyolant i espero que Oda ho sàpiga resoldre en els propers capítols.
Però deixant enrere la estrafolària i molt elegant presentació apareix el que a mi m’ha semblat potser el més interessant. El segon fill de la Big Mom. Crec que no cal dir que te un dels dissenys estètics més impressionants vistos fins ara, visualment molt atractiu, amb uns matisos d’obscuritat i seriositat poc usuals en la sèrie. Potser Law és l’únic personatge que va aconseguís assentar un look similar, esperem que aquest aconsegueixi ser tan imponent com prometedor és. De moment a seva presentació és estel·lar. Desafia a Caponne titllant-lo indirectament d’inútil, quasi insinuant que sap el que es proposa, fent una advertència. I potser el més desmesuradament interessant és aquesta reinterpretació del haki d’observació mantra, la capacitat de veure el futur a curt plaç. Una habilitat molt interessant i desgraciadament per a Capone, molt problemàtica per al que es proposa. Molt, molt problemàtica. Tinc el pressentiment que en Luffy i en Katakuri es veuran les cares i sortirà alguna cosa molt interessant, tot i que me resulta impossible endevinar que.
I finalment tenim una escena final amb la Big Mom inaugurant la festa. Passant abans per una rocambolesca Smoothie (el meu segon disseny femení preferit entre els fills de la Big Mom), que ofereix begudes estrafolàries als convidats emprant la seva peculiar habilitat. Poques coses més originals he vist que les tètriques begudes que ofereix, un aplaudiment per Oda. He d’admetre no obstant que tot i al fantàstica intervenció de l’Smoothie l’escena m’ha decebut. Per què? Doncs és ben senzill. La Big Mom. I os preguntareu: Que li passa a la Linlin? Doncs és un detallet petit, minúscul (be, de fet és físicament enorme degut a les enormes dimensions de l’emperadriu), minç. Bàsicament em molesta el seu vestit. Entre tant elegància ai distinció em molesta que vagi amb el mateix camisó de sempre. Se que el barret és inseparable per raons obvies. Però no se, m’esperava un vestit especial, una bufanda de plomes, qualsevol cosa, quelcom elegant i especial. Però el mateix vestit amb tirantets de sempre, com si anés a dormir i no a la festa del te…. Sincerament m’ha tret de context. Se que pot ser quelcom molt personal i que potser li dono masses voltes, però és una cosa que m’ha molestat i crec que Oda ho podria haver fet molt millor. En fi, serà acostumar-se.
En definitiva el capítol no ofereix gaire nou a banda de la presentació d’en Kataluri i el comiat dels tritons. Tot son presentacions i elegàncies en una obertura d ela festa, un preàmbul el que vindrà. Un capítol ple de detallets que segurament podrem apreciar més endavant però que ara per ara no ens poden oferir gaire. Esperant a veure que tenen per oferir aquests personatges als que tant grandiloqüentment ha presentat. Espero, sincerament que em sorprenguin.
