One Piece 474 – King Baum

Tot malament

Aquest capítol es llança directament a l’acció i és, sincerament, impressionant. La Big Mom enfurismada inspira terror. La veus allà i la sents com una força de la naturalesa, quelcom imparable i destructor que no s’aturarà fins a complir el seu objectiu i davant el qual no podràs fer res. És genial la intensitat amb que Oda aconsegueix transmetre aquest sentiment. És realment brutal. Fins que ho espatlla.

Primer tenim al King Baum. Que obeís als del barret de palla per culpa del paper em semblava un recurs brillant i molt còmic tal com Oda el va utilitzar. Però ara amb l’autentica Big Mom al darrere que els segueixi obeint em sembla cutre, no encaixa, és un recurs fàcil i tonto i que espatlla una mica la persecució. Per si el sol fet que els obeeixi no fos suficient Oda es passa mig capítol amb la broma tonta de que el King Baum ha de lluitar per la seva vida per que te una dona que estima i… Be, la broma la tenia gastada abans i tot de començar el capítol. Tot i això es dedica a repetir-la un i un altre cop. I es fa moooolt cansina.

Impressionant és…

Però el pitjor és la caiguda de la Big Mom quan la Nami distreu al núvol. Que distregui al núvol amb el seu control del clima em sembla be. Que pràcticament el passi al seu bàndol em sembla ridícul. Jo crec que la idea base era bona. La Nami salvant el dia fent caure a l’emperadriu del seu núvol amb el poder del clima. Però s’ha portat de forma desastrosa. La manera en que cau i es desfà del núvol és còmica i destrossa totalment el sobredimensionat respecte que havia aconseguit imposar la figura de la furiosa emperadriu. El núvol és pràcticament un traïdor i ningú en diu res al respecte. Tot plegat molt ridícul. Crec que Oda hauria d’haver col·locat aquí una èpica tècnica de la Nami, que es veiés l’esforç i el sacrifici en l’acció i que estiguessin a punt de morir només salvats per la tècnica. Però Oda ha optat per la via fàcil trencant el ritme amb humor i al meu parer, ha acabat per espatllar l’escena.

… fins que la caga

Després d’això la Big Mom s’aixeca i torna a la carrera sí. Però ja l’han tombat pels terres, la seva fúria ha perdut l’efecte i ja no inspira un temor quasi diví. Per que els deus no sagnen, ni cauen. I ella ha caigut. Després Oda ho mig arregla amb el sol explotant i calcinant l’arbre d’una manera tan espectacular. Però la qüestió és que no s’hauria d’haver espatllat. La sensació hauria d’haver perdurat similar a la que van suposar els pacifistes a l’arxipèlag quan la banda es va separar. I tot i que les imatges son espectaculars i aterridores (em recorden una mica a la devastació d’una bomba atòmica) les seqüències que les precedeixen li fan perdre impacte i et deixen amb la sensació agredolça de saber que amb les cartes mes ben jugades podria haver estat una de les escenes mes memorables de la sèrie.

Ridicul

Després d’aquest mareig de sensacions Oda canvia encertadament d’escenari i ens posa en contacte amb els fills de l’emperadriu que planegen contramesures per salvar el seu regne. Ara que tenen la Brulle poden anar a tot arreu on hi hagi miralls i el Suny no n’és l’excepció. Així que en l’improbable cas que la mare falli ells tenen una emboscada preparada.  Es una seqüència de diàlegs que em sembla brillantment executada i que mostra l’autèntic potencial d’aquesta tripulació sense una boja sàdica ovacionada amb els dolços al seu capdavant.

Per desgracia l’altre cara de la moneda no esta tan ben executada. La Puding arriba al costat d’en Capone i… li suplica ajuda a la seva germana per salvar en Sanji, l’únic home que després d’haver-la vist com és realment l’ha estimat… Tots sabíem que aquests eren els seus autèntics sentiments. Collons, en Sanji desmunta l’heterosexualitat de qualsevol home quan li surt la vena cavallerosa. Però com ho ha portat aquí Oda… em sembla desastrós. Massa ràpid, massa directe. Ella es un personatge amb orgull, un personatge tancat a si mateix que no deixaria que ningú entrés dins el seu autèntic cor recobert de pedra. I tot i això… Ho fa. A la primera de canvi. Desastrós. Crec que la bessona de la Lola sí era el personatge indicat amb el que obrir-se, i que els justificants son els indicats per obrir-se. Està contra les cordes, ha de salvar tantes coses i te tant poc temps… Tot i això sento que no està prou contra les cordes. Sento que l’adequat hauria estat que Capone l’hagués deixat passar i després de discutir llarga estona amb s’ha germana aquesta l’hagués obligat a obrir-se. Però de bones a primeres… em sembla destrossar tot el bo que havia fet amb el personatge. Ha estat massa fàcil, massa aviat i això ho espatlla tot.

Com veieu tot i que normalment em passo la vida adulant al pobre Oda quan em dona per posar-m’hi crític… Però be, tot i que el capítol te fallades importants les escenes d’acció de la Big Mom són impressionats i purament disfrutables.  I tot i que greus, els errors són oblidables i no tenen per que transcendir més enllà d’aquest capítol. Per que tot i ser desastrosos, no afecten negativament al desenvolupament de la historia doncs no la descarrilen del bon camí en cap cas. Així que ho deixarem com una petita taca en l’expedient i ens n’oblidarem fins la setmana que be, sí?

Desastrós



Deixa un comentari: