One Piece 905 – Un món bell

D’orfe a rei només hi ha un Sterry

Aquest és un episodi de pompositat. Un episodi que es vanagloria en detalls de poca o nul·la transcendència per oferir-nos un espectacle. L’espectacle no és en aquest cas un espectacle visual, si no n espectacle més similar a la tensió que es viu en la catifa vermella quan les estrelles del cinema comencen a desfilar. Per que això és quest episodi. Una desfilada. Ignoraré els reis que Oda s’ha tret de la butxaca per representar a diferents topis nacionals en clau d’humor (dubto que tinguin una gran importància en la trama), per que ells només son els talonaris als que ningú fa cas abans que apareguin les estrelles. En aquest cas la pobre Shirahoshi.

És imponent com a mínim

Sembla ser que això de la fama no li senta molt be a la princesa. Està acostumada a viure en un ambient tancat on tothom la coneix i la tracta de forma propera i tanta atenció de desconeguts en un món tant fascinant com ho és el món exterior l’aclapara. L’aclapara i la meravella. És realment un plaer veure a la preciosa i gegantina princesa meravellant al públic curiós del seu voltant. Però no puc deixar de sentir que la seva aparició no aporta res. Només està allà per que Oda necessitava recordar-nos que va a la Reviere i que és importat. Tot plegat fa que la seva aparició perdi efecte i quedi reduïda a una simple exposició de fanservice.

Adorables

Molt més interessant em sembla no obstant l’aparició del germà adoptiu d’en Sabo. Que igual que li va prendre el lloc a ell, ara sembla haver pres el lloc de monarca d’aquell regne de mala mort on es va criar en Luffy, en Dragon i segurament en Garp. El pobre Sterry es fa ínfules de poder creient-se aparentment superior a tothom. Essent precisament l’individu pel que menys sang reial corre per les venes. La revelació de l’ascens al poder d’aquest germà perdut en el tems resulta sorprenent però inauditament coherent. Sembla mentida que Oda hagi aconseguit fer un gir de guió tan interessant. Tot i que segurament el tenia pensat des de que va crear al personatge. Doncs els trets de la seva personalitat encaixen massa be en la idea d’aquest ascens al poder. En qualsevol cas resulta un plaer tornar a veure a aquest personatge. I veure com s’esforça per denotar una classe i un poder que no te resulta sens dubte el més divertit del capítol.

Per que l’humor d’oblidar-se d’algu amb infules sempre funciona?

També és força interessant veure el conflicte que es porten els nous almiralls. Al toro verd encara no el coneixem i Oda juga la sempre efectiva jugada de mostrar-nos la seva silueta per fer créixer encara més la intriga al voltant del personatge. Aquesta també és una escena per recordar-nos les intencions del puma púrpura (no recordo el nom ara), però en aquest cas refermar el seu propòsit sí que resulta interessant, doncs no només ens ho recorda si no que ens anuncia que te intenció de moure fitxa durant la Reviere. I això amics meus, pot ser d’allò més interessant. Esperem a veure quin paper poden jugar ambdós almiralls. Suposo que durant aquesta saga se’ns descobrirà la cara del que falta.

L’aparició d’en Sabo és anecdòtica. Oda juga amb l’impacte de fer que aquest interactuï amb el seu antany germà adoptiu sense que aquest ho noti amb absolut. Però la seva aparició és limita a una sola vinyeta. No necessita més. Només amb això ja aixeca totes les calors del hype. Però no hi ha molt més a dir. Amb això Oda ens diu que els revolucionaris tenen gent infiltrada a la Reviere i que com l’almirall, potser tenen intencions de liar-la ben grossa. No tinc ni idea de quina en te pensada Oda per aquesta saga. Però depén de com s’ho monti pot desencadenar en l’esdeveniment més transcendent de la historia del manga. Serà difícils superar a la mort de l’Ace i tota la guerra que es va generar al voltant d’aquesta. Però tot és proposar-s’ho.

Deixa un comentari: