One Piece 906 – La sagrada terra de Mary Geoise

Crosover

Aquest episodi continua amb el llegat de l’anterior esdevenint una presentació del que en aquesta petita (o gran) saga succeirà. Però mentre que l’anterior suposava l’expectació anterior a que les grans estrelles entrin a la catifa vermella aquesta  posa tota la carn a les brases i fa desfilar a les estrelles més esperades d’aquest festival. És una cosa similar a com quan a la peli d’Avengers veiem reunits els nostres herois preferits. Formaven part d’un mateix món, pe`ro estaven desvinculats, ara  per fi tenim els protagonistes de cada historia junts i això resulta una emoció per si sol. Aquí passa quelcom semblant, els secundaris principals d’algunes de les sagues més icòniques de One Piece s’ajunten aquí per interaccionar. Quan estrelles de móns diferents, que mai pensàvem que es poguessin arribar a ajuntar, protagonistes de la seva pròpia historia, s’ajunten per fer cara junts a una historia més gran el fan no pot evitar que se li pugin els colors. I aquest capítol explota això amb contundència.

Però tot i això Oda no s’oblida de qui són els dolents. I entre emocions contingudes aprofita per mostrar una mic amés d’aquests misèria humana que l’esclavitud representa. Amb una sola vinyeta Oda eleva l’opulència desproporcionada dels dracs celestials a quotes mai vistes fins ara. Per que per que caminar si pots fer servir centenars d’esclaus per que moguin el terra sota els teus peus i t’acostin fins al lloc desitjat? No només és un exercici de vagància màxima. És un exercici de malbaratament de recursos. Per que podries aconseguir el mateix resultat emprant quatre esclaus  per portar-te en una llitera. Però no. Millor fer-ne servir centenars, total, ells no son res i nosaltres en podem tenir tants com vulguem. L’actitud que Oda dona entendre amb aquesta imatge fastiguejaria al mateix diable. Aquest malbaratament absurd sense propòsit ni sentit. Tanta misèria humana per aconseguir res en realitat. És quelcom que Oda ja va traslluir amb mestratge durant la saga de Sabaody. Però que aquí ens refresca. Ens recorda. Per que els dracs celestials són els mateixos que van esclavitzar a les pròpies sirenes i tritons. Son aquells que promulguen l’esclavitud i es passegen per la terra creient-se’n els amos amb un dret diví que els seus avantpassats celestials els van llegar. Que ni pensen ni es plantegen, per que no ho necessiten per tenir tot el que voldrien. Aquesta és la dimensió del seu mal i aquí Oda ens ho recorda. Per que en aquesta saga, és possible que els ciments del seu poder comencin a trontollar.

He de dir que els recordatoris de qui és cada personatge m’han irritat una mica. N’hi han tants que es fa pesat. Però entenc que és quelcom editorialment necessari. Fa molt de temps de la majoria de les sagues a les que aquests personatges pertanyen. I en casos com els de Wapol, la historia del qual només es va veure a les mini histories de portada, és probable que molts desconeguessin la seva condició. Tot i així és un plaer desproporcionat veure’ls junts actuant d’amagat per parlar d’aquell pirata que els va canviar la vida.

Això li infón anims a qualsevol

Però l’episodi dona un gir inesperat quan apareix en Donflamingo. Antany drac celestial, expulsat del paradís de l’opulència pels ideals bondadosos d’un pare que s’adonava que tot allò no podia estar be. Però tot i que ja no ho sigui, segueix sabent-ne alguns dels seus secrets. I això és perillós. Molt perillós. Aquí Oda ens ho recorda amb grandiloqüència mentre aprofita el fet per convertir-lo en narrador d’un succés més gran. Una ombra misteriosa apareix sòrdida en un paisatge emboirat, plena de misteriós secretisme. Porta tan sols uns cartells a la mà. La recompensa del nostre protagonista, amb el seu somriure immortal i un barret de palla sal del cap. I llavors l’ombra obre una cambra gebrada i apareix al bell mig un enorme barret de palla. Un barret de palla que dona a entendre una connexió. Existeix un secret. Alguna cosa connecta al barret de palla i els seus successors amb la historia antiga dels dracs celestials. Segurament la clau sigui la D. Aquells qui la porten en el seu cognom estan destinats a grans coses, doncs son successors d’aquells qui van perdre la guerra contra els dracs celestials que governen el món. I el barret de palla hi te alguna cosa  a veure.

Molt misteriós….

Deixa un comentari: