One Piece 910 – Rumb al país de Wano

Esperit d’aventura Wanesc

Vale, aquesta sí és entranyable

Aquest episodi emprèn  la narrativa en primera persona del nostre Luffy que deia en l’episodi anterior. I trobo que és una llàstima. Crec que Oda es podria haver allargat uns episodis més tornant a la Reviere. La incògnita de deixar airejar al nostre protagonista unes setmanes li sentava be al manga. Però suposo que tot plegat és una qüestió de temps narratius, ens ha explicat el que volia que sabéssim abans d’arribar a Wano. En el cas de la Reviere es fa més difícil de dir. Suposo que no volia que sabéssim qui triava el rei de tot, però és tan fàcil com ignorar aquesta part i seguir amb la reunió. En el cas dels tripulants que ja son a Wano resulta evident que ja els te a tots a lloc  i només resta que la resta de tripulants els descobreixin. Tot i això he sentit aquesta aproximació a un canvi narratiu molt breu pel que podia oferir. Suposo que la cosa anirà evolucionant a mesura que la sèrie s’acosti al final i les accions del nostre protagonista siguin cada cop més i més globals. O no, potser aquesta era sols una excepció.

Sempre fent de les seves

L’episodi comença amb el típic recurs de la recapitulació a través dels diaris on els personatges rememoren a vells coneguts amb tints d’humor, l’unic que normalment succeeix amb els que la tripulació ha deixat enrere recordant a al pròpia tripulació i no a li interessa. És curiós veure que per una vegada no son els barret de palla qui surt als diaris. A tot això i bromes a part la nostre tripulació arriba als mars de Wano esgrimint el també ja típic recurs d’un polissó evident als ulls del lector però màgicament ignorat per la tripulació. Fa gracia i el disseny del pop m’encanta, però la manera en la que passa inadvertit és potser massa exagerada. En qualsevol cas arriben als mars de Wano i el canvi es palpa en l’ambient.

Onades Wanesques

M’agrada com Oda ha canviat fins i tot l’estil de les onades per a transmetre l’esperit wanesc d’aquestes terres i com fins i tot els propis integrants d’aquest món adverteixen el canvi de disseny. Oda parla una mica de metailustració en certa manera. I és quelcom que m’encanta. Trobo que el canvi estètic és molt encertat, casa molt be amb l’ambient wanesc i a l’hora no desentona ni es fa estrany en el món d’Oda. Estic impacient per veure com Oda perllonga aquesta estètica al llarg d’aquesta saga i com fa contrastar l’autòcton amb l’estranger.

Més onades Wanesques (i més Luffy fent de les seves)

El que segueix d’episodi és una sèrie de referències visuals a la cultura japonesa emprades per evocat el sentit pur de l’aventura. La típica situacions d’en Luffy llançant-se a l’aventura sense cap mentre tots es maleeixen per haver escollit aquest capità. Abocant-se al desastre imminent fins que el mateix capità troba en el mateix perill una solució encara més desastrosa del que era el problema en si i de la que d’alguna manera sempre aconsegueixen sortir vius.

Em sembla una adaptació genial del disseny original

Però a banda de l’increïble desplegament estètic i la vertiginosa però sempre alegre sensació d’aventura no hi ha res més a comentar. El vaixell acaba escorat i el nostre capità sol en mig de la platja topant amb una mena de lleó japo-mitologic-gegant i un babuí gegant amb una katana (gegant) que serveixen com a figures visuals per a transmetre el poderós d’aquesta regió i dels seus habitants. Segurament en Luffy acabi per domesticar-los (potser tenim sort i li posen les coses difícils) però en tot cas la intriga evident resulta: on han anat a parar la resta de tripulants?

Els babuins sempre han semblat penya amb molt mala llet

Deixa un comentari: