One Piece 909 – Seppuku

Wano

L’episodi comença amb un Nekomaru acompanyat per la seva tripulació a la certa de l’exiliat marco. Així doncs Oda deixa de banda la vista en la Reviere per enfocar-se en altres fronts que requereixen la seva atenció. Em semblava recordar que algun dels membres de la tripulació acompanyava al gat però ni tan sols han fet acte de presencia així que ara no les tinc totes, suposo que en sabrem més en els propers episodis. I això marca definitivament un canvi que tot i subtil resulta significatiu en la narrativa del manga. Fins ara Oda mai havia fugit de la visió del protagonista per a narrar els fets. No de manera perllongada. Podia dedicar-hi unes pagines, fins i tot un capítol. Però res més. La cosa ha canviat, fa molts episodis que no veiem en Luffy. I podeu dir que això ja ha passat abans. Però els flashbacks no compten. Fins ara eren l’únic recurs narratiu que excloïa el protagonista. Ara tenim la Reviere, la trama de Wano, la trama d’en Nekomaru i a saber que estarà fent el nostre capità. Ni tan sols sabem que està fent. I és genial. Això marca un punt d’inflexió. Un canvi narratiu en la sèrie que s’havia de produir tard o d’hora si volia fer un pas endavant. I crec que fer-ho coincidir amb la Reviere, l’imminencia d’aquesta guerra entre emperadors i l’entrada en escena del mític Wano és la millor opció possible per al nostre narrador. La trama es complica cada cop més i la narrativa en primera persona que enfocava la sèrie fins ara començava a veure’s limitada fins i tot amb el poderós recurs dels flasbacks d’Oda. La sèrie seguirà tenint una primera persona marcada en la seva narrativa és clar. Però a partir d’ara no serà difícil veure petits segments com aquests, sagues que passen en altres llocs i que ens expliquen com es mou el món lluny dels nostres protagonistes.

Està guapo el cabró

Pel que fa a en Marco… M’ha encantat que sigui metge. És quelcom que no esperava en absolut i que li senta molt be al personatge. És interessant com cada cop és més comú veure aparèixer metges poderosos en aquest món, en Law i en Marco només son els exemples més notoris. M’agrada que Oda vulgui donar notorietat a aquest rol de vegades passat per alt en histories com aquestes. La historia de la vila oculta és senzilla i grandiloqüent, un tribut que es dedica a exaltar a un dels personatges més exaltats de la sèrie. És un conte de fades, preciós i ple d’harmonia. Però a part d’exaltar la figura de l’antic emperador i mostrar-nos mé sobre l’interessant Marco no serveix de gaire. En marco es queda a terra i el gat se’n va sense haver obtingut res. Podria ser un mer recurs narratiu per a donar-nos a entendre la reticència que te en marco a abandonar la vila quan més tard ho faci. O un precedent per a donar lloc al dramatisme quan en Teach localitzi i destrueixi el paratge. Però de moment és només la menció d’un secret. Un missatge que el gat ha de donar als barret de palla. I per variar, és clar, no sabem de quin missatge es tracta.

Però si alguna cosa brilla en aquest episodi és l’aparició per fi del mític Wano. No se quant de temps portàvem esperant veure aquest país. Segurament des d’abans que se l’esmentés tan sols, quan la seva presencia només s’insinuava. Però des de que la seva presencia va esdevenir oficial aquest ha estat un dels indrets més enigmàtics i desitjats. Per primera vegada des de l’inici del manga l’autor retrataria en una illa la cultura del seu propi país (que a veure, en totes les illes es respira part de la cultura japonesa com és obvi, però aquí podrem anar més enllà). Suposo que Oda voldrà aprofitar el paratge no sols per fer un homenatge a la seva pròpia cultura si no per fer-ne una critica (o això espero), però de moment és aviat per dir res. De moment portem unes pagines d’aquesta mítica terra i és… impressionant. L’estètica és impactant sense deixar de ser totalment japonesa i tenint en compte l’historial d’Oda no resulta res trencador. Però és nota, ja sols amb unes pagines, la profunditat que amaga. És nota en coses subtils, en els detalls més petits. I com podria ser d’un altre manera retratant la cultura amb la que s’ha criat, amb la que ha viscut? L’atmosfera, en definitiva, resulta impressionant.

La missió era senzillasenzilla: Infiltrar-se sense aixecar sospites. Passar desapercebuts. I aquí be la situació irònica. I és que quan he vist a en Franky infiltrat de serraller no he pogut evitar en el CP-9 i com es van infiltrar a Water-7 passant completament desapercebuts. Sembla doncs que els ha arribat el seu torn de fer el mateix, guanyar-se la confiança de les gents de l’indret fins que un dia apareguin amb mascares per engegar-ho tot pels aires (seria una referència d’allò més interessant de veure). I de moment la infiltració sembla un èxit. En Franky està com un peix a l’aigua aprenent les tècniques de Construcción de Wano (admetem-ho, aquest home depenia massa dels Claus, tan tecnològic no li anirà malament tornar a les bases), l’Ussop sembla un timador de tota la vida (vale, potser ho és) i la Robin sembla haver nascut per interpretar a una Geisha. Però en Zoro…. Be, era evident que precisament  l’home que més relació guarda amb el país tindria més problemes per encaixar. Només s’havia de fer passar per espadatxí. Intentar entrar en un dojo, la seva tècnica faria la resta. Però entre la seva tendència a perdre’s en una línia recta i la seva propensió a la violència estava clar que no duraria ni dos dies dins aquesta societat aïllacionista sense armar rebombori. I efectivament aquí el trobem, acusat de varis assassinats segurament per protegir l’espasa merescudament guanyada que els wanesos (es dirà així? O wanins? O wanencs?) creien perduda i que torna de mans d’un foraster. És evident que aquesta podia ser l’única reacció possible al reconèixer l’espasa. Com és cert que en Zoro no era el millor responsable per camuflar-la. En qualsevol cas l’obliguen a fer el sepuku per restaurar el seu honor. I en Zoro arriba fins al final, a l’espera de trobar una alternativa millor que carregar-se’ls a tots. Per que ell vol complir amb la seva missió. Però al final no li queda més opció que recórrer a la violència o morir estúpidament. I això segon no fa molt per en  Zoro.

Que raro se’l veu així tan formalet

 

 

 

 

El seu disseny sembla nascut per estilitzar el kimono

Abans d’acabar m’agradaria comentar una cosa que vaig veure en l’episodi anterior quan ja havia acabat la ressenya i que em va fer mandra afegir. Quan els quatre savis pregunten al rei de tot a qui s’ha d’eliminar una resposta es suscita poques pagines abans. I es que d’entre totes les fotografies apunyalades el rei de tot es queda amb una, la de la Vivi. Dubto ser el primer que arriba a questa conclusió, dubto que siguin pocs. Però en aquesta línia de pensament puc imaginar com aniran les coses. Matar la Vivi seria un element tràgic de dimensions molt notòries, però tots coneixem a Oda i dubto que vagi per aquí. Més aviat intueixo un intent d’assassinat que es veurà frustrat segurament per la intervenció tant de revolucionaris com dels propis aliats dels Nefertari. Així doncs la princesa aconseguirà fugir. Escoltada, especulo, per la tribu dels nans, que recordem formen part de les tripulacions aliades del barret de palla. I on portaran a la Vivi aquests quan s’assabentin que és en realitat una tripulant de dret del seu capità? La historia es construeix sola. I vagin o no per aquí els trets és quelcom que seria interessant de veure. No em costa imaginar una mini historia amb la Vivi i els nans. La idea de que la Vivi torni a la tripulació no obstant no m’acaba de fer el pes. Si de mi depengués jo la faria capitana  de la tripulació de nans convertint-la així en una solida aliada d’en Luffy que a l’hora en fos tripulant, una mica com m’agradaria que passés amb en Jimbe o per exemple amb en Law (quan acabin amb en Kaidoh seria interessant veure com aquest li jura fidelitat). Sens dubte la línea és temptadora, però es pot torçar per tants llocs que dubto molt que les trets vagin per aquí. Veurem fins on es compleix. Potser no encertem ni el primer pas.

 

Deixa un comentari: