One Piece 919 – Les ruïnes del castell Oden

Viatges en el temps

Aquestes banderes m’argaden més que les del passat, que eren horribles

L’episodi arranca amb un parell de pagines que consisteixen, bàsicament en desfer-se de la Tama. La nena tornarà és clar, però per algun motiu l’Oda la vol fora de la narrativa en aquests moments, així que l’envia a casa. Per aquest mateix motiu la conversió de l’Speed de bàndol resulta molt convenient. Tot i que resulta evident que la dona cavall no els podia acompanyar fins al castell, em sap greu que desaparegui d’escena per que tenia ganes de veure desenvolupar al personatge. A part del fet d’anunciar-nos que els personatges desapareixen d’escena aquest fragment no ens aporta molt més. I és que aquest és un capítol una mica buit en contingut. Parlen molt però realment passen poques coses. És un moment d’aquells de transició on la narrativa està massa ocupada canviant d’escenari com per que passi res. Oda és clar és plenament conscient d’això i precisament per aquest motiu sap com compensar-ho. En aquest cas amb unacalculada revelació final.

Així que després d’un calorós comiat ple d’efusius agraïments per la gent del poble (recordem que estaven a punt de matar els seus nens i suïcidar-se per fugir de la fam) per fi es decideixen a marxar cap a les ruïnes del castell Oden on en Law ja ens advertia que existia un secret. Que simplement fos la seva base d’operacions semblava l’opció més obvia. Però en la seva expedició s’uneix una recelosa Kiku que com ja podíem intuir sap més del que vol aparentar i no sap si resulta adequat que uns estrangers s’acostin a les ruïnes. Així que tots plegats arriben a les ruïnes i en Law comença a parlar del que allà s’hi amaga amb críptiques paraules, per que si no l’humor no funcionaria i per que convé anar amb compte amb el que es diu i encara no ha aprés que a en Luffy no li pots parlar així si vols que entengui res.

Comiat, comiat, comiat

Abans d’això no obstant oda dedica unes vinyetes a ensenyar-nos el sistema educatiu de la capital on s’adoctrina als nens a creure en l’aïllacionisme del país i s’inculca un odi cap als anteriors governants mentre s’heroifica als actuals. Vaja, cosa que faria qualsevol governant d’aquella època (i potser de la nostre) amb dos dits de  front. Ja que hi som, també es mostra de passada les activitats de subtil espionatge de la Nico Robin on s’aprofita per introduir-nos la llegenda que se’ns exposarà més tard (aquesta introducció narrativa és un dels símbols del bon fer d’Oda, sembla que ja sí s’han tranquil·litzat les coses).

Benvinguda, benvinguda, benvinguda

Així que finalment i sense sorprendre massa a ningú apareix en Kin’emon reprenent l’acudit diarreic del pobre os (no sisplau, espero que realment vulgui arribar a algun lloc amb aquestys acudits). El samurai apareix i tot son efusives benvingudes. La Kiku se li llança als braços presentant-se com la seva deixeble (havia pensat que podrien ser amants, però tenint en compte el que ve després, tot i que podria ser potser apostaria més que fos la seva filla 20 anys més crescudeta). I després sense donar-nos temps a respirar apareix en Momonosuke i abans que s’hagi acabat de presentar apareixen del no res la resta de tripulants que havien vingut amb en Luffy a l’illa. I tots se saluden efusivament i… Enteneu per on vaig?

Eh, tema serio

Entre el comiat del principi i les benvingudes del mig el capítol és perd entre salutacions, salutacions necessàries i que Oda passa tan ràpid com pot, però que es mengen l’episodi  en un tres i no res. No em queixo del tot, em semblen ben executades i el seu ritme accelerat prové de la necessitat narrativa d’explicar alguna cosa en tot el capítol. Però n’hi ha una en concret que si m’ha desentonat una mica. Tot i que la dels samurais se m’han fet naturals, al aparèixer els tripulants d’en Luffy… tot m’ha semblat massa un hola que tal. Si jo hagués explicat la historia també ho hagués fet així, per estalviar-me de perdre més temps i introduir-los en un altre episodi. Però al final he tingut la sensació que estava en una cinta mecànica presentadora de personatges, com si fos una llista d’assistència. Potser això rau al fet de que esperava que Oda perdés una mica de temps en explicar-nos que havien fet la resta de tripulants  que s’havien separat d’en Luffy. Potser el més adequat seria haver exposat l’episodi com ho ha fet sense presentar-los i després aprofitar la tensió per fer un salt en el temps (si molt enginyós soc jo) i narrar-nos per sobre en un capítol que havien estat fent la resta per allargar la tensió, presentar-nos-els en el següent i llavors explicar-nos tot això del viatge en el temps. Però Oda volia tenir les presentacions enllestides en aquest capítol per que al cap i a la fi és una cosa que s’ha de fer però que tampoc resulta massa interessant de veure.

Ai l’humor diarreic

Però anem al que tothom vol saber. Viatges en el temps. D’entrada el concepte no m’agrada. Era una mica obvi i Oda ens n’anava donant pistes des de fa temps. Però jo em resistia a creure-ho per que crec que no va massa amb One Piece. Però pensem-hi un moment, Oda fica de tot a la seva historia, tot el que li dona la gana posar ho posa: zombies, àngels, cyborgs, samurais, tot elements gens típics de la cultura pirata. I si vol ficar viatges en el temps, doncs l’hi fica. Al cap i a la fi no es tracta d’una tecnologia gaire diferent a els rajos laser de destrucció massiva dels pacifistes. Però la pregunta que esdevé aquí és: es tracta d’un viatge tecnològic? Tenint en compte que es van despertar en un antic laboratori d’en Vegapunk les coses apuntarien per aquí. Però… realment han viatjat en el temps? Pensant-hi be viatjar en el temps es pot fer de dues maneres, la primera es anar pel riu del temps, tots ho fem, a 1s/s, si acceleréssim el temps podríem fer-ho més ràpid, avançar cap al temps endavant no és cap limitació física (com sí ho és retornar a menys que aconsegueixis masses negatives supermassives i… be, és igual), el cas és que fluir amb el temps és perfectament factible fins i tot en el nostre món. L’altre manera és fer un salt en el temps, o sigui passar directament d’un temps A a un temps B sense recórrer el temps que hi ha pel mig. Hi ha dues maneres de fer això, un salt real (el típic de la ciència ficció) i un pseudosalt. Que és un pseudosalt? Doncs saltar però no saltar. Os sona la criogenització? Exacte, si et congeles en un estat de preservació, passes el temps a 1s/s com la gent normal, només que tu no te n’adones i quan te n’adones ja ets al futur i segons la teva percepció has “saltat” tot i que no ho has fet realment. Si em pregunteu, trobo que aquesta és la opció que més em quadra amb l’esperit de One Piece. Que Vegapunk hi estigui relacionat és quasi una evidencia, però no tindria necessariament per que ser així. No obstant hem de tenir en compte altres possibilitats. Com el fet que simplement sigui el poder d’una fruita del diable i que s’amaguessin a Punk Hazard per que està lluny però a prop de Wano i després es construïssin allà els laboratoris. O que el científic sí hi tingués res a veure però empres una de les seves fruites artificials fent-los servir de conillets d’índies. Són possibilitats que cal tenir en compte. Però a mi sincerament, la criogenització Vegapunkiana em sembla molt factible.

En fi, que el capítol es perd en les presentacions i al final consisteix en dir únicament: VIATGE EN EL TEMPS! Així que acontentarà a la majoria per que coi, viatge en el temps. Però a mi, be m’ha deixat una mica fred, es un capítol sense massa contingut que es dedica merament a ser una amena transició entre escenaris i que ho compensa amb una revelació final que pretén deixar-nos a tots amb la boca oberta per que no recordem res més. Un recurs d’allò més ben empleat però que a mi no m’ha afectat tant com podria fer a altres suposo. En qualsevol cas esperant el següent capítol per veure cap a on vol portar tot això el bo de l’Oda.

 

Deixa un comentari: