Si desconeixes de que es tracta aquest projecte, pots visitar les seves bases en el següent enllaç: http://atrapasomrriures.blog.cat/2016/04/23/projecte-atrapa-somriures/
03/05/2016
L’estrella fugaç de dues parades
La bellesa és una cosa curiosa. Diuen que depèn dels ulls de qui la mira. Es podria dir doncs que segons quins ulls la mirin una cosa és més o menys bella? Jo no ho diria així. Segons jo crec els ulls comprenen part d ela bellesa que amaga cada persona. De manera que el que està en els ulls de cada un és la comprensió limitada d’una bellesa subjacent. És aquesta limitada visió amb la que els meus ulls observen el món la que vinc a exposar aquí, un retrat deficient d’una bellesa incomplerta. El que els meus ulls trobin bell no te per que coincidir amb la resta del món, no estan subjectes a un criteri universal o a un ideal estandarditzat. Viu en la visió de la bellesa una diversitat aclaparadora. I aquesta diversitat, aquestes mil mirades diferents amb que hom pot contemplar un cos, forma part indubtablement de la bellesa que la bellesa te en sí.
Avui vinc a parlar d’una estrella fugaç, una estrella fugaç de dues parades de metro. Es ben sabut que el temps és relatiu. Dues parades de metro poden semblar molt de temps. Dues parades de metro poden semblar una eternitat si les passes angoixat sense res amb que entretenir-te. Dues parades de metro poden passar com un sospir si les passes amb un llibre entre les mans. Però és quan una bellesa inusitada se’t presenta que dues parades de metro corren el risc de transcendir el temps i acabar abans fins i tot de tenir temps a començar.
Per sort l’instant ha esdevingut suficient per a permetre’m la contemplació. Ella a pujat al metro amb una elegància nata, la qual d’alguna manera ha aconseguit sostraure’m del meu estimat Dune. Anava tota de negre, pantalons negres i una jaqueta de cuir negre, de tall elegant però quotidià. Vestia els peus amb unes sandàlies de tires de color cuir, amb un petit taló, d’aspecte confortable però sofisticat. Les ungles pintades d’un to rogenc, més aviat fosc, quasi modest. De l’espatlla hi penjava un petit bolso també de color cuir que també amb senzilla elegància semblava tenir la mida perfecte per no resultar ni diminut ni aparatós.
Però la seva elegància residia sobretot en el seu rostre. De faccions anguloses semblava dissenyat per ressaltar amb les seves formes la seva mirada. Ens trobem davant d’una d’aquelles dones que sap com ressaltar sense excessius artificis els atributs que li pertoquen. No soc gens amant del maquillatge, tampoc en soc un expert, dubto poder reconèixer sempre que no sembli un pallasso si una dona hi va o no amb una simple ullada. Però em dona la sensació que ella en portava un xic. Un toc per ressaltar els seus pòmuls prominents, una fina pinzellada per allargar el captivador de les seves pestanyes, un polsim per aclarir el seu to i deixar fluir l’elegància natural de les seves faccions i fins i tot, potser algun deix de color als llavis, per accentuar-ne amb subtilesa l’elegància nata.
Com he dit vivia en ella una elegància captivadora. Però és en els seus ulls on vivia la trampa mortal que faria caure al més fort dels homes (o individus amb inclinacions sexuals adequades per a l’apreciació del subjecte femení en concret). Era una mirada serena, captivadora sense reserves. Però continguda, controlada, conscient que viu al seu darrere el poder d’una bestia salvatge. Amb el poder de dominar-la. Era una mirada de màgia embriagadora que semblava merèixer per si sola una entrada en aquest projecte.
Però aquells ulls no vivien sols en el seu rostre, si no que lluïen emmarcats per unes elegants ulleres de refinada finura. Suposo que el vidre màgic engrandia els seus ulls potenciant l’efecte del seu embruix encisador, però estic ben segur que no els hagués fet falta. La seva fina subjecció es guiava pel seu rostre amb corbes elegants, com si fos conscient de l’elegància que emmarcava i pugnés per afavorir-la, o per sortir-ne afavorida. No es tractaven doncs d’unes ulleres casuals, si no d’unes pulcrament escollides per a conjuntar el seu rostre.
Doncs no parlem d’una dona de bellesa aclaparadora, que s’obre pas a la vida amb el seu somriure. Parlem d’una dona conscient i segura de les seves armes, que sap com emprar-les i fer-les relluir. Una dona que li agrada veure’s bonica, no espaterrant. Que vesteix amb elegància senzilla per que així és com més còmode se sent amb ella mateixa. No ho fa per destacar ni per ser més que els altres, no ho fa per cap sentiment de superioritat ni per obtenir alguna cosa a canvi. Ella es sap bonica, però no es considera superior a la resta. I es vesteix en conseqüència, afavorint els seus trets amb un deix de senzillesa que denota una elegància natural.
Com tot en ella, duia els cabells recollits en un afavoridor monyo deslligat, allunyat dels tivants i artificiosos monyos de secretaries i models. Era un monyo senzill, però curat. Un monyo delicat i sense masses retocs, però un monyo executat amb deliberada precisió per encaixar en la seva elegància informal.
Tenia doncs un aire mig formal mig quotidià, mig sofisticat mig bohemi, elegant amb senzillesa.
Era estudiant, doncs lluïa sobre la seva falda una sèrie d’apunt subratllats amb pulcre rectitud. Redactats en anglès, semblaven versar sobre algun tema relacionat amb la biologia. Només he pogut llegir algunes paraules quan m’he acostat a entregar-li el petit sobre amb la meva carta, però pel profund rostre de concentració semblaven albergar certa complexitat. Ella és, com m’atreveixo a suposar, una noia metòdica i aplicada i com amb la seva bellesa li agrada tenir les coses al seu lloc. Segurament és costum d’ella repassar els apunts en l’estona de metro per aprofitar el temps del trajecte tal com jo l’aprofito amb les pagines de ficció que poblen la meva ment. Tot i que els suposo amb certa complexitat el seu rostre concentrat no era pas degut a la dificultat de la matèria si no a la seva tendència per fer les coses de la manera més ordenada possible. Per senzill que pogués resultar l’estudi, aquest mereix tota la seva atenció. És la classe de dona que quan fa una cosa s’hi capfica i si creu no poder capficar-s’hi simplement no la fa. Tot i que possiblement també és la classe de dona que es compromet sovint a més del que pot, però que ho acaba fent igualment, doncs és la manera correcte de procedir. Igual que fa amb la seva elegància, mesura la seva vida per torbar el lloc correcte de cada cosa. Sense que això hagi de voler dir que visqui la seva vida amb estricte rectitud. És una dona lliure i com amb el seu monyo, viu deslligada per fer el que vulgui i llançar-se a l’aventura més inesperada. Però igual que el seu monyo, te la vida controlada en la seva laxitud, tot és on ella vol que sigui, fins i tot l’inesperat. Hi ha en aquesta ordenada llibertat, en aquest control indulgent que dona lloc a la llibertat de l’esser, una bellesa indubtable que mereix ser reconeguda i elogiada. Doncs no és senzill posseir-la n’hi dedicar-s’hi com ella ho fa.
Tot plegat és una ficció, és evident. Aquest retrat no és ella, si no el que jo he vist en ella. Al contemplar la bellesa sovint inventem una vida per ella molt diferent de la que viu en realitat. Però de fet aquesta vida que inventem forma més part d’aquesta bellesa que podem contemplar, que la que en realitat gira entorn la persona de qui prové. Potser aquest retrat no és ella, però si és ella a qui he entregat la carta. I és ella a qui mirava en aquell vagó mentre de fons sonaven les estacions del nostre temps, mesurat en parades. I és ella i ningú més a qui durant un moment, vaig veure com la dona més bonica del món.
