El dia que tot un país li va fer el buit
El capítol segueix la historia immediatament on l’havia deixat l’anterior confirmant les sospites del que ja era evident. Podria haver apostar per súper soldats modificats, però ha decantat per la idea d’una granja genètica de clons súper capacitats. La idea en si no em desagrada en el context de la trama que es maneja, però no em sembla encaixar massa en el context global que és One Piece en sí. És una bona idea però no per a One Piece. Oda sempre ens sorprèn encaixant coses aparentment inconcebibles en el seu manga amb tota naturalitat, potser ens sorprèn de nou, però em dona la sensació que no serà així aquest cop.
Realment es un capítol amb poc a comentar. La trama avança lenta per que ho necessita, però això es sent pesat en contrast amb la lleugeresa trepidant de les aventures d’en Luffy. Jo no sabria trobar un balanç millor que el que ofereix Oda, però sens dubte la historia d’en Sanji tot i que interessant es sent quasi arrossegada. Oda es veu obligat a explicar calmadament coses que per a molts resulten obvies per a portar el ritme correcte i construir adequadament l’entorn dels esdeveniments. Per això l’episodi gasta un terç de les seves pagines en explicar el que un podia deduir en l’ultima imatge del capítol anterior.
Les quatre pagines que succeeixen a l’explicació repeteixen altre cop l’esquema dels germans abusius i malvats, que pagats del seu propi ego molesten a en Sanji per fer-lo caure en les seves provocacions i demostrar-li qui mana en realitat fent us de trucs bruts. Un esquema que ja havíem vist varies vegades des del començament de la saga i que fomenta un patró que sense resultar repetitiu aconsegueix fer-nos emfatitzar amb el pobre Sanji, atrapat, sense sortida.
Però el més interessant de tot plegat és sens dubte el flashcbak. Igual que les dues pars anteriors no ens diu res de nou. I és curiós trobar un capítol que no ofereix res de nou respecte a l’anterior. Normalment aquests capítols venen marcats per una revelació final que (més o menys impactant) trenca amb el ritme per encarar a un nou episodi amb ganes. Aquest capítol no ho fa i això és sens dubte valent. Valent per què el món del manga és un món terriblement comercial. Acabar els episodis amb un clímax que t’enganxi amb el següent resulta sovint molt més important que la qualitat de l’historia que maneja. L’important son les vendes, per què si no vens, no publiques. Fins i tot el més gran mangaka està encadenat a aquesta llei. I crec que ningú gosaria dir el contrari si digués que al menys pel que fa a les vendes Oda és el més gran. Però tot i això, el fet de permetre’s el seu ritme per a explicar la historia com ell vol fer-ho sense vendre la narrativa en pos d’un ganxo final és quelcom notori. Oda te la capacitat d’integrar amb facilitat aquests ganxos, diria sense por que és un geni del format de 18 pagines tot i que més d’un cop aquest li faci una mala passada. En aquest cas la qualitat no empitjora a causa del format, però crec que sens dubte si milloraria en una lectura seguida que no depengués de l’expectativa que genera una setmana d’espera. Així doncs, crec que aquest episodi seria molt més disfrutable en una relectura calmada que en una entusiasmada lectura setmanal.
Amb una narrativa impecable el flashback final reuneix tot el que els petits flashbacks ens havien mostrat fins ara i ho ajunta per tornar a explicar la historia, reunint aquest cop les peces que faltaven per unir fent gala d’una simplicitat i eloqüència difícils de trobar en el format. La peça més important a encaixar era la que dona nom al capítol, podíem deduir la implicació del càstig, però no és fins que aquest ha estat narrat que hem albirat la brutalitat d’aquest. Una fredor angoixant que sens dubte podria fer estremir a més d’un al imaginar-se en la pell del jove Sanji. Ara la historia ja està completa, o el seu principi al menys. Seguim sense saber com va escapar el nostre cuiner de les urpes d’aquesta infància, però ara podem comprendre del tot els sentiments que assetgen el nostre cuiner, els traumes que el perseguien des de la més tendre infància. Pot ser que el seu passat encara ens regali alguna joieta puntual, però en línies generals, tot el que necessitàvem saber per entendre el personatge ha estat plasmat en aquest capítol. Potser no és un capítol que serà recordat, no gaudeix de grans revelacions, no d’acció trepidant, no ens aporta res de nou ni tampoc obre portes cap a nous estratagemes. Però sens dubte és un gran capítol.
