La tragèdia dels amants
En tota saga amb un enemic de poder i fama desproporcionat en comparació al de la nostre tripulació en Luffy sempre és menyspreat. Ho va ser aquí en un bon principi i després de donar una lliçó d’humilitat derrotant a en Cricker ho torna a ser. Sembla ser que els tripulants de la Big Mom no aprenen, hauran d’aprendre a les males. Era més poderós del que pensàvem, però només ha tingut sort. Això han pensat els enemics d’en Luffy des de temps immemorials. Aquí es torna a demostrar quan els pobres carcellers d’en Luffy es burlen davant l’aparent patetisme des seus grunys i amenaces. Tots sabem que en Luffy no diu mai res que no pensa complir. I tenint en compte que és el protagonista d’aquesta historia…. Be, és evident que els acabarà per demostrar que estan equivocats, un altre vegada.
Mentrestant tenim a una Big Mom molt més afectada per les paraules del barret de palla, que intenta mantenir la calma i no sucumbir a la irritació de la menyspreable insubordinació de l’home de goma. Doncs un esdeveniment magnífic l’espera i res pot espatllar aquest moment de gloriosa dolçor… Excepte és clar la possibilitat que algú es proposi arruïnar el casament que amb tanta il·lusió espera robant el gloriós present que serà el culmen de la celebració. Pobre Pedro, ell només volia robar un Poneglypg roig. Res de l’altre món.
Paral·lelament els dos amants es neguitegen. Mentre en Sanji no para quiet ple de nerviosisme pels amics que s’ha proposat abandonar, intentant convèncer-se de que la nova vida que l’espera no és tan dolenta al cap i a la fi; la seva amant decideix no voler imposar el seu destí a un bon home i pren cartes en l’assumpte per posar fi a aquesta unió forçada d’alguna manera misteriosa que de ben segur tindrà una carrega dramàtica de les més memorables en els anys propers. Purin és perfila cada cop més com la bella flor que germina en la immundícia d’un món corrupte i ple d’hipocresia, aflorant amb dolça innocència en uns paratges que només faran que aportar-li dolor.
Però deixant l’adéu de la Purin que dona nom a l’episodi, si algú es roba el capítol, aquest és altre cop el nostre Pedro. Amb una de les seqüències de fugida més èpiques i àgils que recordo en el manga. Tot i que el dibuix d’Oda no ha destacat mai per ser el més realista ni agraciat: sí que destaca, i cada cop més, per la gran expressivitat en el seu traç. Amb pinzellades cada cop més fluides que transmeten millor el moviment i els sentiments dels personatges. Els anys dedicats a la industria es noten cada cop més en un dibuix que tot i no millorar potser en la seva vessant estètica si ho ha fet enormement en l’expressiva. Per què al cap i a la fi l’objectiu d’una historia és expressar un missatge, una emoció, un sentiment.
Però l’impressionant moviment d’en Pedro era tan sols una distracció per donar a en Brook la possibilitat d’afrontar la seva pròpia missió. Sempre ho he dit i ho seguiré dient fins que esdevingui realitat. En Brook no ha tingut mai un autèntic moment per brillar. Tots els altres tripulants han tingut grans combats que els defineixen com a personatges, no és el cas d’en brook. Sembla ser que amb l’enginyosa tàctica de reduir la tripulació a pocs membres esdevindrà l’oportunitat perfecte per donar a l’esquelet vivent el merescut protagonisme que venia demanant des de fa ja uns anys. De moment aquest capítol ens ha regalat ja una èpica escena (el grandiós pla portant les animes a l’infern) al nivell del més memorable que hem vist del personatge (aquell combat a l’illa de les sirenes on va demostrar el seu autèntic potencial, llàstima que l’adversari no fos digne d’aquell gran moment). Així doncs creuo els dits a l’espera que en Brook ens ensenyi més del que podem imaginar.
