Plans + Luffy = Descontrol
La veritat, no tinc molt a dir de la primera part del capítol. Una mena de reintegració d’en Sanji entre les files del barret de palla que, establertes les personalitats de tots els components del grup, no podia ser de moltes maneres. El que sí és interessant és la manera com s’ha produït aquest contacte. Un tros de vidre trencat deixat per la mateixa Brullee quan va tancar a Chopper i companyia al món dels miralls. El fet que allò estigués allà des del principi, tot i no deixar de ser senzill esdevé un recurs molt poderós que m’obliga a preguntar-me si Oda ho ha improvisat sobre la marxa, aprofitant enginyosament un recurs que havia deixat sense saber-ho o si per el contrari ho tenia tot planejat.
Pel que fa a les paraules entre en Sanji i companyia, be, res que no poguéssim esperar. Crits, plors, exigències, una allau de sentiments que copsen a l’espectador amb tota naturalitat i que tot i ser força previsibles no deixen d’entendrir-nos. Divertit, emotiu i familiar, que més podríem demanar? Pel que fa a la resignada acceptació de les habituals decisions demencials del seu capità, queda poc a dir, doncs queda en molt segon pla front a l’emocionant retrobament amb el nostre cuiner cellut.
L’important d’aquest capítol, no obstant, és el que be després. La traïció del vell Capone era un fet conegut per tots. Però les formes d’aquesta eren totalment una incògnita. Sols es podia endevinar la seva fam de poder i influencies, el potser somni de coronar-se amb el poder de l’emperadriu, o el que li permetessin esgarrapar les seves restes. Però la realitat ha anat més enllà de les nostres suposicions plantejant l’interessant panorama d’un dement assedegat de caos.
Jimbe ens narra amb la seva habitual seriositat la maquiavèl·lica historia d’un dels supernoves menys populars de la generació. No se si aquest nou acostament al personatge i el que se’ns en descobreix augmentarà la seva popularitat, però sens dubte el farà molt més interessant. Criat en una societat de màfies Bang Capone era un dement anarquista que sols volia veure el món sagnar. Una espècie de Joker de One Piece, que amb sociopata demència gaudeix veient caure els poderosos a mans de les seves intrigues. No l’interessa el poder ni la fama, sols vol veure trencades les joguines d’aquells que l’envolten. No busca més que el propi plaer que li proporciona el caos i la destrucció.
Un dels detallets que tant m’agrada comentar i que em va cridar força l’atenció es el peculiar recurs per salvar al pobre d’en Pekoms. Vaig dir en el seu moment que quan Oda decidís salvar-lo miraculosament, donades les circumstancies era molt provable que quedés cutre. Però sortosament m’he equivocat. Que els taurons assassins que havien d’acabar amb el lleó tortuga fossin en realitats amics de l’home tauró balena es tan congruent que fa que un s’avergonyeixi de no haver-ho vist clar abans. Sigui com sigui, una d’aquelles petites trampes narratius que a Oda li surten tan be quan li surten be (que per desgracia no és sempre precisament).
Però el que realment promet aquí no és ni el maquiavèl·lic desencarcarament d’en Capone ni la petita trampa narrativa d’en Pekoms. Aquí el que promet és la petita aliança entre el mafiós i el barret de palla per assolir objectius en la mateixa línea. Luffy i companyia sempre han tingut la màgica habilitat de fotre’s en mig dels fregats dels altres. Arriben a una illa i per una cosa o un altre fan explotar mil revolucions latents que portavent coent-se temps ençà. En Luffy és un desencadenant d’esdeveniments. Però en poques ocasions n’és la causa. No obstant com a desencadenant final, els dits sempre l’assenyalaran com a culpable. Ell sols te l’habilitat de ficar-se pel mig en el pitjor moment possible, però ja que ho fa, ho fa fins al fons. Aliar-se amb el bo pèrfid d’en Capone sembla la única oportunitat de tenir alguna cosa a fer amb el poderós sistema d’influències de l’emperadriu. No obstant no estic segur que en Capone hi surti guanyant tant com es podrà pensar (ja li va succeir a en Jimbe, li va succeir a en Law i ara li succeirà al mafiós castell). Sembla que te un elaboradíssim traçat per a dur a terme la seva empresa de destrucció. Vol utilitzar a en Luffy i integrar-lo al seu pla per augmentar l’efectivitat d’aquest. I en general podria ser una estratègia intel·ligent. Si no fos per que en Luffy i els plans duts a terme al peu de la lletra són més immiscibles que l’oli i l’aigua. Mort de ganes per descobrir quin és l’elaboradíssima pla del mafiós de somriure sinistre i com se les enginyarà el nostre capità per destarotar-lo de dalt a baix sense remei. Impacient estic.
