Una harpia i un Bobalicó
Capítol particularment anecdòtic on la pompositat de la cerimònia que narra obliga a refrenar el ritme dels esdeveniments fins que aquests es disposin a explotar. És inevitable, ens trobem en una espècie de transició entre dos sagues dins una mateixa saga. Teníem el rescat d’en Sanji, un cop conclòs aquest i alliberada la tensió era imprescindible per a la narrativa prendre’s uns capítols de descans per a construir al ritme adequat el que vindrà. No me’n queixo, simplement no em deixa molt a ressenyar. Capítols com aquest semblen doncs el moment idoni per mirar enrere i reflexionar sobre el que tenim a les nostres espatlles. La saga em prometia ser en un bon principi la millor saga vista en el manga. Ho ha complert? Doncs estic indecís, ha estat quasi tan bona com podia ser, fallant a les meves expectatives en molt poques ocasions i superant-les en la majoria. Però no em veig capaç d’emetre un judici encara. Doncs per molt que sigui una saga partida (tal com ho va ser water 7 i Enies Lobby), forma un conjunt en aquest cas difícil de separar. Així doncs depèn de com acabi aquest segon acte de la saga l’elevarà fins al meu podi personal de sagues o la deixarà simplement com una de les millors. Per desgracia l cosa no pinta com m’agradaria. Ja vaig dir fa unes poques ressenyes, que l’enrevessat del pla no fa amb l’esperit del manga, que a Oda la jugada li pot sortir malament. Sincerament espero que no. Sigui com sigui la saga ja s’ha guanyat un lloc en el meu cor.
La mama de la mama. Un misteri colossal que sincerament no m’esperava que Oda sabés col·locar a aquestes alçades de la saga. La deducció més senzilla és que es tracta de la mare de l’emperadriu. Potser l’amor que sentir aquesta per ella és el motiu de la fantasia demencial de la Big Mom de crear una gran família. Potser és aquesta mama misteriosa una anima caritativa que va acollir a una orfe Linlin i li va donar amor i dolçor tot i les seves diferencies, que sense importar-li qui fos o don vingués va donar-li una família? (de així, m’atreviria a augurar que el nom de la mama és Charlotte i que d’aquí va treure el cognom l’emperadriu). Fent que l’emperadriu traslladés més tard aquest sentiment a un somni per crear una família plural i diversa, de totes les races i colors? Qui sap, és un misteri. Però el misteri més gran és per què aquesta dona representa per a l’emperadriu una flaquesa tan gran? Tenint en compte que si no la satisfà la dolçor del pastis per berenar és capaç d’assassinar el seu fill sense miraments només per que estava pel mig…. Be, algú molt important haurà d’esser aquesta dona. Potser això ens mostrarà el primer flasback del passat d’un Yonko? (exceptuant és clar el que comparteixen en Luffy i en Shanks).
En la següent escena se’ns mostra com tothom obsequia a l’emperadriu amb un sense fi de cofres pirates (falten referències com els tresors pirates a One Piece, a part del One Peice mateix i el que en Buggy buscava), demostrant-nos un cop més com de pagada de si mateixa està l’emperadriu (molt a l’estil de la reialesa victoriana) i com adora infantilment les sorpreses que un cofre pirata representen. Però la Big Mom és més que ningú i per això te un cofre molt especial que supera de lluny a qualsevol que li hagin portat. Per que si alguna cosa adora Big Mom per sobre de ser consentida amb quantitats ingents de regals és fer-se ella mateixa el més gran dels regals, guanyar, ser el centre de totes les mirades. I la Big Mom te el que segurament és el cofre més llegendari de l’univers de One Piece (per que suposem que le One Piece no està en un cofre, o si?), però molt em temo que a dins li espera quelcom molt diferent del que es pensa. Que pot guardar el cofre? Es un misteri potser més gran que la mama que tan venera la Linlin. Però no pot ser pas res de bo.
Que els Vinsmoke parlessin despreocupadament dels seus plans davant el mobiliari vivent era una cosa, però que el Capone, desprès d’anys de servir a l’emperadriu també ho fes semblava descabdelladament flagrant. Per sort Oda s’ha encarregat de solucionar-ho eliminant l’objecte, com si aquest fos conscient des del principi que l’escoltaven. Tot i això que Capone s’exposi d’aquesta manera em treu una mica de context davant la personalitat que Oda li ha construït. Entenc que l’escena es xula i que Oda volia evidenciar que Capone ho te tot controlat i que sap que les parets tenen oïdes. Però per desgracia crec que en el meu cas, ha aconseguit l’efecte contrari. Si realment fos bo, no necessitaria evidenciar-ho.
Que el preocupat Capone es trobi als del barret de palla dormint mentre s’assegura que totes les peces del seu pla estan preparades és quelcom que no sorprèn a ningú. Però segueix essent no obstant un acudit que fa gracia i que si no hi fos, trobaríem a faltar. Si un dels seus no està en perill, en Luffy no coneix la preocupació, i aquesta és una actitud que es contagia i de la que els sues tripulants no poden evitar veure’s impregnats.
I finalment tenim a un incorregible Sanji que tot i ser conscient que viu una farsa de matrimoni. Que està emparellat amb una harpia disfressada de conillet. S’enamora perdudament de la dona que sap que te intenció d’assassinar-lo. Així que ens torbem amb un Sanji entusiasmat, dirigint-se al altar patíbul amb un somriure bobalicó, fent que el lector es pregunti si serà capaç de complir amb la seva part del pla. Així doncs per fi els engranatges comencen a girar i el moment culminant s’apropa. Sortirà tot segons el previst? Segurament no. Però serà un plaer descobrir com de descarrilat acabarà el pla. Fins llavors només ens queda estar a l’expectativa i gaudir de com n’és de tensa aquesta gran festa del te.
