KEEP CALM AND BE CANIVAL
L’episodi continua on el darrer ho va deixar amb una Linlin embogida que arremet contra l’ancià ex-líder dels gegants per derrotar-lo de forma esclafadora. Entenc que la força de la Linlin és sobredimencionada ja des de la seva infantesa. Però un no pot evitar sentir que aquesta necessària mostra del seu potencial viu a costa d’afeblir a la raça dels gegants. S’havien mostrat durant tota la sèrie com figures imponents i temibles que ara son derrotades amb infantil facilitat dins la seva pròpia casa. El fet és decebedor, però no puc evitar admetre que era difícil d’evitar i que poca cosa podia fer-s’hi tenint en compte el que Oda volia mostrar. L’escenari més impressionant i a totes llums compleix amb els propòsits que tenia Oda per a ell. Però en decrement de la raça dels gegants. Doncs ni tan sols ells son capaços de sotmetre a la futura emperadriu a la força. Havent de recórrer a pastissos, ells, els gegants.
Però tot això no triga en quedar oblidat per la revelació que Oda ens fa a continuació. I és que la bona de la Caramel resulta posseir una habilitat per donar vida als objectes a totes llums idèntica a la de la Big Mom. Una habilitat que converteix el caos i la devastació que la petita Linlin ha causat (expressada en forma d’incendi) en un petit sol somrient que aparentment resulta ser el mateix sol que la Big Mom porta al seu costat. Ella, una persona pacifica i bondadosa és usuària d’una habilitat que dona vida a la mort a causa de treure-la dels vius? Aquí Oda ja comença a donar-nos pistes del que vindrà. És subtil, però hi és. Tot i no donar-li massa crèdit, m’havia plantejat que la Caramel pogués no ser el que deixava veure al món. Vaig decidir descartar la idea, doncs la figura que Oda havia construït semblava destinada a protagonitzar una tragèdia que només tindria sentit si realment fos el que donava a entendre ser. Però havia de ser així per força? I si era un altre cosa, però la bona de la Linlin ni ho sabia ni ho arribava a saber? I si tot i ser l’encarnació mateixa del diable, la nena golafre patia la seva tragèdia com la d’una anima bondadosa sense igual? Pot ser que Oda jugui amb els dos conceptes? Amb la pèrdua d’un be absolut, la tragèdia màxima, i amb la corrupció absoluta d’un ideal de bondat? S’atreviria? Be, veient que aquest poder estava en les seves mans vaig pensar que potser sí. No anava desencaminat.
Com a resultat dels esdeveniments. La petita Linlin acaba adormida i saciada, donant als gegants la oportunitat d’acabar amb ella. Però el discurs purità i redentor de la Caramel aconsegueix salvar la vida de la petita destructora amb la promesa de no tornar a trepitjar aquelles terres. Una decisió de la que estic segur que els gegants es penedirien.
Hem sembla interessant comentar la postura del mateix Hajrudin (recordem, ara membre de les tripulacions aliades dels barrets de palla). Ell odia a la Big Mom per acabar amb el seu poblat. Un odi cultivat des de la gegantina infància. Un odi que neix d’una traïció no sols contra el seu poble i la seva gent, si no d’una traïció personal. Doncs eren amics, compartien la vida en un poble tranquil plena d’afables gegants. Ella, que formava part de tot allò, ho va destruir. Per tant l’odi del gegant és visceral i profund, personal, molt personal. En canvi, quin és el panorama per la Big Mom? Sabem que odia als gegants. Però inclou això al seu amic de la infància? O el recordarà amb dolçor? Podria ser que el recordés amb joia com un dels supervivents d’aquella traumàtica infància? O l’odiaria com a tots els de la seva raça? O potser… potser ell és causa directa del seu odi contra la raça?
I llavors be el millor del capítol. El moment de corrupció absoluta. L’instant on Oda desmunta tot el que havia construït sobre la mare Caramel per fer-la caure en la més immunda perversió. Ella, que representava a la figura màxima del be encarnat. Ella, que simbolitzava l’ideal de santedat. Ella, que era el raig de llum que il·luminava amb esperança la tragèdia més cruel. Ella és en realitat el pitjor dels dimonis. Ella és de fet tot el contrari del que vol vendre. No és bondadosa ni caritativa, no és amable ni indulgent. És pèrfida i malvada. Una anima pecaminosa que s’aprofita de las tragèdies més immundes per traficar amb nens. Ella que els cria, els cuida i els alimenta, no per amor, si no per vendre’ls cruelment al millor postor. Aquesta deconstrucció de al figura del sant, és més, aquesta destrucció de la figura sagrada de pulcra i perfecta bondat, constitueix el culmen de l’exquisidesa en un acte de destrucció que representa la perversió absoluta d’un mon corromput. Un món que molt em temo, és el nostre. Un món on politics i líders, gent escollida per guiar-nos i fer el be: s’omplen les butxaques a la nostra costa mentre ens somriuen prometent-nos un futur millor que no tenen intenció de donar-nos. Oda encarna en Caramel no la figura del salvador cristià que va vendre’ns al darrer capítol si no la de la corrupció absoluta que pobla el món modern. Caramel és en essència del mal. Però no el mal clàssic que enfronta al be. Si no la revisió moderna del terme, que s’infiltra i corromp, que maquina i manipula i sense cap escrúpol fent el que faci falta per saciar la seva set de poder.
I després d’aquesta magnifica mostra del que Oda pot donar-nos com a narrador, va i ens sorprèn amb el moment més inesperadament impactant que recordo en tota la sèrie. Per que mai m’hagués imaginat que Oda s’atrevís a fer una cosa tan creppie. S’ha menjat Linlin als seus companys i amics. S’ha menjat a la mateixa Caramel? D’entrada diria que sí. Oda ho diu amb subtilesa, quasi amb innocència. Però és una subtilesa evident. Un pot pensar que és massa sàdic i escabrós per a la narrativa d’Oda. Però els flashbacks sempre han estat molt més crus que el present de la sèrie. No seria un pas tan gran. Però realment se’ls ha menjat? Varies coses em fan pensar que no. La primera es que Caramel tenia intenció de desaparèixer, d’esvair-se i deixar el negoci. Però la Linlin no la deixaria marxar així com així. Podria ser una maquinació de la pèrfida mare Caramel? Sens dubta semblaria del seu estil. Potser és massa recargolada, massa cruel, però encaixaria, podria ser. L’altre element són els nens. Nens que em generaven masses intrigues, nens que eren massa carismàtics com per deixar que morin tan aviat, sabent-ne tan poc. Per la manera en com Oda els havia presentat, semblava com si esperés explicar-ne alguna cosa més. I no ha estat així. Això em fa pensar que encara tenen un paper que jugar. I per això, en principi (sempre podria recórrer a més flasbacks o a conseqüències indirectes de la seva vida), haurien d’haver sobreviscut. El moment és impactant i escabrós i encaixa d’una forma recargoladament perfecte en la historia de la petita Linlin. La seva gula insaciable va ser un cop més el que va destruir els seus somnis de felicitat. Però per altre banda… La narrativa d’Oda em suggereix que hi ha alguna cosa més. Que vol anar més enllà. Que te alguna cosa més que explicar. Tant si decideix un camí com l’altre, tots dos són de fet grans camins a recórrer. Triï quin triï, aquesta historia ja és gran i rodona (com la Big Mom).
I això em porta fins al que volia comentar sobre els poders de la Caramel. Va adquirir els poders de l’usuària al menjar-se-la? És el canibalisme una alternativa per aconseguir els poders d’una fruita del diable? Escabrós, pertorbador, però interessant. Però no m’acaba de convèncer. Crec que potser Oda juga amb la il·lusió de que la Big Mom se’ls hagi menjat. Una il·lusió perillosa si no la desvetlla al seu temps. Espero que d’haver tirat el camí d’una trampa de la Caramel sàpiga manejar els temps a l’hora de desvetllar-ho. En cas contrari espatllaria tot el que ha construït. Però si no se l’ha menjat (o fins i tot si ho ha fet però no n’ha absorbit el poder), com és que te els seus poders? Be la resposta és tan burda que quasi em sembla absurd haver-ho d’explicar. Don Flamingo va aconseguir localitzar i apoderar-se de la fruita de l’Ace un cop mort. Vist aquest antecedent. Que la Big Mom vulgui aconseguir a tota costa la fruita de la seva apreciada mare Caramel no és només lògic si no quasi necessari. Però de ser així, això voldria dir que la mare Caramel és per força morta. No és estrany que sigui morta, han passat molts anys i la dona ja era vella. Però si no se la va menjar, quan va morir? I quan es va proposar aconseguir al seva fruita? Sabia ja que era morta? Era una manera d’intentar confirmar la seva pèrdua (doncs la fruita només reapareixeria si el seu usuari hagués mort, un mètode infalible per corroborar la mort d’algú…. a excepció que aquest algú sigui en Brook). Moltes preguntes, masses potser. El més prudent serà esperar a veure que ens depara Oda. Sí, serà el més prudent.
Ja ho vaig dir en la ressenya passada. Oda prometia aventurar-se en un tema tan delicat com l’abandó infantil amb un dels seus cada cop més profunds flashbacks. I amb la seva narrativa visual transmet un missatge amb una força tan dantesca com la de la pròpia Big Mom. Les interpretacions poden ser múltiples, però Oda indaga en la psique infantil amb una senzillesa que al menys a mi em fa estremir. Els nens son senzills, moguts per raons senzilles, però això no és fàcil de retratar amb la pulcritud que ho fa Oda. La Big Mom era només una nena i en certa manera, encara ho és. Les seves actituds infantiloides ara cobren un sentit i una profunditat abismal. Doncs en certa manera l’emperadriu encara és aquella nena que espera amb descarada innocència que els seus pares tornin a buscar-la. Per que això li van dir, i en la ment d’un nen: quin altre cosa podien fer?
No se’ns diu res dels seus pares. Ni qui eren ni d’on venien ni fins a quin punt els va costar o no abandonar a la seva filla. Només se’n sap que eren humans i que els va doldre el que van fer. Tampoc se’ns diuen els seus motius. Però es dona a entendre que la seva actitud pertorbadorament sanguinària van portar als pares més problemes dels que podien gestionar, segurament més dels que podien sobreviure. M’agrada que Oda ho doni a entendre en lloc d’explicar-ho. Potser tornem a veure els pares, preferiria que no, però per ara que no calguin masses paraules per donar a entendre que poques alternatives tenien a abandonar el monstre a la seva sort és una petita estrella narrativa en la llista de Oda.
Però aquest és un flashbak de la Linlin i sobre la futura emperadriu és sobre qui hem de parlar. Sens presenta a una nena cruelment innocent. Inconscient de la seva pròpia força i incapaç de distingir tot sovint entre el be i el mal. Incapaç de comprendre la mort i el dolor i menys encara de entendre que ella pugui causar-lo. Oda aconsegueix fer-nos tenir un calfred davant la inconsciència amb la que la nena causa terror per on passa. No necessita gaire exemples per explorar en la seva psique i cada un d’ells està brillantment executat. Ella és incapaç de comprendre que fa mal als altres. Pateix d’alguna mena de manca empàtica, un egoisme inconscient que la fa incapaç de pensar en els altres i que s’auto situa com l’única figura a la que importa fer feliç. En poques paraules i simplificant la qüestió podríem dir que pateix un trastorn similar a la psicopatia. Ella vol ser bona per ajudar als altres, per així ser reconeguda i sentir-se millor. Per això es presta a donar ajuda a aquells que li sembla que la puguin necessitar. Però distorsionada com està la seva visió de la realitat és incapaç de jutjar adequadament la situació. Incapaç com és d’entendre conceptes com el dolor o la mort, no veu quin mal hi ha en arrancar-li una extremitat en algú que sembla tenir-ne més que la resta. És un assumpte molt seriós i molt delicat que Oda aconsegueix brodar amb una sensibilitat com poques vegades ha tingut. Ja va intentar parlar sobre nens a Punk Hazard, però la qualitat de la saga no acompanyava i la seva reflexió no va estar del tot ben tramada i va quedar una mica a mitges. Aquí en canvi Oda ens presenta a una Linlin que tot i ser el problema dels altres també és la víctima, víctima de si mateixa. Japó és un país que venera als nens com pocs ho fan, i per això sempre és important quan algú s’atreveix a parlar sobre un problema que els afecta. Però parlar sobre la realitat de nens que són psicòpates i representen un perill per a si mateixos i per a la societat i el drama que això suposa…. Be, no és un tema del que qualsevol s’atrevís a parlar ni extreure reflexions. Però Oda ho fa. Ho fa amb mestratge, essent delicat i sensible en el seu tracte del tema, però no per això quedant-se a mitges. Doncs sense por el mangaca posa totes les cartes sobre la taula i s’atreveix a exposar (per a qui ho sàpiga veure) tot el que te a dir sobre el tema.
Aquest és un llibre que te un especial valor sentimental per a mi, no sols pel fet de ser el regal d’algú molt important en la meva vida i qui valoro enormement, si no per ser la primera novel·la eròtica que em pertany. Els que em segueixin vagament sabran que en el darrer any he llegit molta literatura eròtica (sobretot tenint en compte que abans de començar el blog no n’havia llegit cap), que és un gènere que m’ha convençut i s’ha guanyat un lloc al meu cor. I no parlo de la pornografia literària que per a mi semblen les prolífiques sagues amb portades negres encapçalades per delicades d’aparença sensual que poblen les llibreries amb fins masturbatoris. Per a mi una novel·la eròtica no es una excusa per omplir les pagines de sexe i morbositat. Si no una historia que empara el sexe com una eina en la seva narrativa, que explora la sexualitat en una introspecció personal, que te alguna cosa que aportar. Totes les novel·les eròtiques que havia llegit fins ara havien estat fruit d’un flirteig amb els prestatges de la biblioteca. Una acurada selecció entre centenars de llibres que intentaven seduir-me amb portades espatarrants o descripcions suggerents. Aquest no obstant em va seduir lluny dels prestatges silenciosos d’una biblioteca. Però molt més rodejat encara de novel·les. Efectivament aquest es tracta de un regal de sant Jordi, un llibre que em va seduir al carrer, respirant el fresc aroma de les roses i els llibres per descobrir, lluint la seva portada amb orgull entre centenars d’altres llibres. El món editorial sap que el que ven un llibre es en primera instancia una portada. Que un comprador triarà quin llibre curiosejar en funció de la portada. Després es pot trobar amb que el que hi diu al darrere ni l’hi diu res, però la portada és l’element que capta al client. I en aquest cas la portada em va cridar a mi. Es ben senzilla: el perfil d’una dona nua, d’esquenes, sobre un fons negre. Però no es l’erotisme d’un cos nu el que em va cridar si no la naturalitat d’aquest. Era el cos elegant i sensual d’una dona normal, una sensualitat dolça i senzilla, allunyada dels canons perfectes de les revistes i les pel·lícules. Era un cos bonic, però no despampanant, d’aquells que criden l’atenció pel carrer en grans pancartes publicitàries i precisament per això em va cridar l’atenció. Curiós que una portada em cridés per no ser cridanera. Així doncs em vaig torbar jo en mig de Sant Jordi descobrint per sorpresa que aquesta era la primera novel·la eròtica que podia anomenar meva. Tenint en compte el molt que m’ha agradat el gènere semblava que anava essent hora. No era sols la primera novel·la, era el primer regal en forma de llibre d’algú molt especial i per això és possible que l’hagi jutjat amb uns valors molt menys imparcials que la resta de llibres aquí ressenyats (tot i que tampoc és que pretengui, de fet, fer valoracions apersonals). Però si el llibre és una desena part del bo que m’ha semblat, és un llibre que mereix ser recomanat.
El capítol comença deixant a en Brook acaparar una mica la merescuda càmera de l’espectador. Ja vaig dir en l’anterior episodi el que pensava d’aquest fantàstic Brook i la seva estel·lar intervenció. Oda podria haver-lo deixat lluir-se amb una escena carregada d’epiquisme que realces la seva figura. Però ha fet algo molt millor. Crec que el llenguatge subtil de l’anterior episodi funciona per realçar-lo molt millor que les declaracions evidents per aquells que sàpiguen escoltar a la narrativa. Oda es marca doncs una dramàtica escena on Brook es treu la mascara i revela la seva autentica identitat al món. Només que en lloc d’impactar-lo per a la seva revelació els espectadors s’alarmen pensant que s’ha arrancat la cara. Tots coneixem les bromes d’en Brook, a aquestes alçades ja son una icona de la sèrie. I crec que no hi ha re m és adequat per retre homenatge al personatge que una bona broma d’aquestes. Allunyant-se del reconeixement directe Oda alça al personatge, no mostrant una versió heroica d’aquest, si no mostrant-lo tal com és, amb defectes i virtuts.
Veiem a una Purin que intenta redimir els seus dubtes atacant a en Sanji quan ja és massa tard, mentre un dels seus germans, titllant-la d’inútil es proposa acabar la feina. El tal Daifuku (home lampara en serio? mai ho hagués dit) te un disseny artístic la mar d’interessant, essent una barreja entre un geni aràbic, un monjo hinduista i un deu sintoista que personalment trobo força brillant. L’acció es succeeix i mentre els diferents personatges es baten en combat un Capone insegur del camí a seguir després del rumb imprevisible dels esdeveniments ataca a en Luffy fingint contenir-lo. I mentre en Sanji es bat amb en Daifuku en Pedro es bat amb un tal Oven que te tant un poder com disseny força anecdòtics. Em dona la sensació que quasi no hem vist en Pedro en aquesta segona meitat de saga i tenint en compte el gran respecte que es va guanyar en la primera crec que Oda li deu al menys un parell d’escenes de lluïment, no ha arribat el moment, però m’alegro que es molesti a recordar-nos la seva existència. M’entristiria molt veure’l passar desapercebut el que queda de saga.
He de dedicar un petit paràgraf al paper que en Brook juga a continuació per que tot i la seva senzillesa em sembla brutal. Algú que Oda no es molesta a ensenyar-nos (doncs no te importància i li dona un caràcter impersonal al fet que afavoreix l’acudit) talla al cap al nostre esquelet, sortint aquest rodant pel terra, evidentment decapitat, però davant l’alarma del seu capità l’esquelet reacciona tant panxo amb una de les seves bromes. És senzill, quasi evident, però l’acudit m’ha fet riure com pocs i crec que mereix el seu reconeixement.
