La jerarquia de la prostitució
Aquest és un episodi curiós, especialment tractant-se del’episodi que precedeix a una gran pausa en la publicació com ho és aquest (peldescans anual de la revista per festivitats nadalenques). Doncs en lloc de serun episodi ple d’acció amb un final apoteòsic que deixa peu a l’expectació comseria habitual en aquest cas, és un episodi expositor, que es dedica ensenyar-te un concepte i el seu funcionament.No hi ha acció (no com a centre narratiu si no com a quelcom anecdòtic),simplement l’exposició del funcionament i la mecànica de les anomenades cortesanes.
Però tot i versar sobre aquesta sub-jerarquia social i laseva complexitat, l’episodi centra la seva narrativa en en Sanji i la seva tascaculinària. I és que com a narrativa la botiga d’en Sanji pràcticament funcionasola. La dinàmica i la química dels personatges en una narrativa que gira entorn a la deliciositat dels plats preparats pel cuiner és tan natural i entranyableque les pagines passen sense que te n’adonis mentre Oda aprofita per anar deixantperletes d’informació per aquí i per allà i anar plantejant el context necessariper a la exposició que vol executar.
La baralla que el malbaratament origina tot i essersenzilla no deixa de ser impactant a nivell emocional. Més que aixecar-ne,desperta emocions i reflexions deixades enrere i que ara retornen amb vigor.Personalment llençar el menjar sempre ha estat una de les coses que més desagradem causen, potser per això la filosofia d’en Sanji sempre m’ha semblat una deles més interessants i ben portades. Aquí, sense dir-nos res, Oda ens larefresca i ens la porta a la ment.
Però tot i fer-ho a través d’en Sanji i la sevacuina, no son ells els que encapçalen l’episodi. L’encapçala l’ajudant decortesana. Una simpàtica i entranyablement estrambòtica Kamuro que ens introdueixdins del món de la prostitució (per que sí, Oda ens parla d’això), des d’unamirada insòlitament tendre i innocent. Aquesta resulta ser el millor enllaçintroductori amb un món que entra tant en conflicte amb l’etiqueta per a totsels públics que One Piece te adjudicada. No crec que Oda deixi anar reflexions especialmentprofundes al respecte, no deixa de tenir les seves limitacions narratives a l’horade parlar de sexe, però sí que espero que ens pugui deixar alguna perleta.
Finalment Oda ens deixa entreveure el primer cop d’ull al Shogun de Wano,encarnant segurament la representació del mal i la corrupció que ha submergitel país en aquestes tenebres. S’endevina una trama amb les cortesanes i aquestque segurament acabi per implicar a la Robin i potser a un cavallerós Sanji.Veurem per on surten els trets. Per ara però podem albirar que l’emperador noés l’únic que te relació amb els dracs. Els múltiples caps podrien suggerir lafigura de la hidra, però la cultura grega no resulta molt wanesca, esta perveure que ens depara aquest personatge fins ara reservat a les tenebres.
L’escena de la Perona i en Mihawk és pràcticament anecdòtica i fanservice a part només serveix com a excel·lent presentació narrativa del que vindrà després: la resurrecció d’en Moria. Al contrari que la seva servent fantasma, el pobre Shishibukai mai va gaudir de gaire popularitat ni dins ni fora de la sèrie. Un personatge que fins i tot en la seva pròpia saga es veia reduir a ser el tercer enemic més fort a enfrontar (després de l’Ors i en Kuma). Ara sembla que després de caure dues vegades, aconsegueix tornar-se a aixecar per intentar reunir, altre cop, la seva dispersa tripulació. No obstant sembla haver oblidat que va ser un emperador el que el va fer caure la primera vegada. Al final l’escena serveix més per mostrar les habilitats d’en Teach que el retorn d’en Moria. Quan es descobreix amb un exemple pràctic que el temible barbanegara pot cedir les habilitats que usurpa als seus subordinats. La veritat, no se m’acut una millor manera de mostrar-ho que com ho ha fet. La narrativa és impecable. Emprar coma exemplificació l’habilitat perduda de l’Absalont fent veure que el transcurs de l’acció gira en torn a la reivindicació del capità d’aquest és una línia narrativa d’una subtilesa desbordant que expressa aquestes dades de la forma més elegant possible. A banda d’això tenim l’habilitat de canviar de forma (concedida per una zoan mitològica, no per el pobre mr 2), que constitueix la lenta però constant narrativa de presentació dels que suposo seran els enemics finals de la sèrie (o un dels múltiples enemics finals).
Finalment l’episodi es disposa a encetar en aparença la segona part de la saga de Wano (i dic en aparença per que realment no és que passi gaire res). Oda ens presenta el conflicte amb l’espadatxí que va aconseguir malferir en Jack presentant-lo definitivament com un futur aliat que la coalició anti-Kaido s’haurà de guanyar. Però qui se’n recorda d’això? En Jack era el subordinat més poderós conegut sota les ales de l’emperador drac (tot i que tècnicament no te ales). Però aquí se’ns presenta als que més que subordinats podríem considerar com a líders del seu poder. Oda presenta amb contundent intensitat als germans del ja imponent pirata mamut, dues figures (mans dreta i esquerra), que més que conselles semblen representar part de l’autoritat mateixa sobre el que aquest està investit. Forces de la naturalesa que aparenten ridiculitzar al poder del mamut i que prometen ocupar el lloc d’adversaris als que els monstres més forts de la coalició hauran d’enfrontar (crec que en Zoro li tocarà carregar-se a un d’aquests dos). Imponents, sens dubte. Veurem que ens depara el futur.
Ja vaig dir que Togashi s’havia desviat una mica de la narrativa principal amb en Kurapika com a protagonista. Que amb el pas dels capítols la seva havia acabat per esdevenir la trama menys interessant de totes i que el seu protagonisme començava a dispersar-se. Doncs sembla ser que l’autor també va adonar-se d’aquest fet i s’ha proposat compensar-ho amb… això. L’episodi és excessivament textual, les vinyetes amb prou feines ocupen text. I no és que estigui especialment malament, és part del seu estil. El problema és que per a trobar un bon equilibri narratiu un episodi que tingui molt de text ha de tenir alguna seqüència més lleugera d’acció que ho compensi. Aquest episodi sembla carregat fins als baixos. Em dona la sensació 1que adonant-se que la trama d’en Kurapika no avançava se l’ha volgut treure de sobre fent-la avançar en un sol episodi. Però és clar, la seva narrativa sobre explicativa es veu accentuada en un episodi on pràcticament no fa res més (potser el pràcticament sobra). Així doncs tenim un episodi ple de text i text i text, on realment no passen masses coses.
