* Ha= final del primer acte (metafòricament parlant, no és una traducció)
En les obres kabuki i la resta de formats artístics japonesos és usual emprar el terme Jo-Ha-Kyu, que per a nosaltres vindria a significar presentació-nus-desenllaç. Tot i l’inexacte que pugui ser aquesta presentació arraigada en el teatre tradicional japonès l’adveniment de Ha (nus) indica per força el fi del primer acte, el Jo (presentació). Tot i que son simples interpretacions tot plegat te bastant de sentit i aniria en la línea poètica que Oda va iniciar al principi d’aquesta saga pel que fa a les referències al seu país i que aquests darrers episodis havia estat deixant una mica de banda. En qualsevol cas, acostumats als títols plans i sense profunditat als que ens te massa ben acostumats (els odiosos vs, com els dos últims episodis en son exemple), resulta una delícia trobar un episodi que no sols te un significat metafòric, si no que poètic, fins i tot rebuscat. M’agradaria veure més sovint aquesta faceta d’Oda, veure’l abandonar una mica la sobre explicació i endinsar-nos en el fantàstic món de les respostes velades i les interpretacions metafòriques. Però tots sabem que això és somiar massa.
Les primeres pagines constitueixen una simple reafirmació de l’absoluta derrota d’en Luffy. En Law l’intenta salvar però en Hawkins li impedeix demostrant esser el braç intel·ligent d’en Kaido (també el necessita). Com vaig dir a la ressenya passada era evident que en Law el podria salvar amb relativa facilitat. Però l’aparició de l’endeví juga un factor clau en la consecució d’aquest ideari. No era això el que volia Oda, no volia que en Luffy escapés. Volia veure’l derrotat i tancat, empresonat, com un gos perillós tancat en la foscor, alimentant el seu odi. Creant així un punt de ruptura, aquí acaba el primer acte, en Lufy és empresonat i a partir d’aquí les coses van d’un altre manera, un punt d’inflexió, una prova de la seriositat amb la que Oda porta aquesta saga. Aquí, amb ajuda del títol escriu un punt i a part. Comença un altre fase a partir d’ara.
El fet de veure’l tancat a la presó desperta a l’hora un altre conflicte amb la saga passada. Ja vaig establir un paral·lelisme amb l’aparició d’en Kaido ebri i la demència de la Big Mom, com ambdues bones idees havien estat executades de formes molt divergents, donant en el primer cas un ara demostrat resultat favorable i en el segon… be, una desastrosa narrativa en alguns punts de la saga passada. També vaig comparar la derrota d’en Luffy amb la d’en Katakuri. Les comparacions no s’aturen aquí. Sembla ser que Oda volgués demostrar-se que pot fer les coses millor repetint en aquesta saga certs elements de la saga passada que no li van acabar de sortir rodons i que ara poleix fins a l’excel·lència. I és que en la saga passada en Luffy també va esser tancat en una presó. Però en aquell cas no senties el perill. Estava tancat, però era una presó de paper (literalment), senties que podia sentir en qualsevol moment i que només estava esperant a que la narrativa ho requerís. Aquí… Només l’acaben de tancar i ja es nota la pressió, la serietat. L’ambient és completament diferent. Aquella tot i que inexpugnable, semblava una presó de broma, no et creies ni per un segon que la cosa acabés allà. Aquesta, tot i esser d’allò més normal, inspira respecte. Et creus que podria quedar aquí tancat per sempre com un gos rabiós que no vol obeir al seu nou amo. Potser saps que no serà així, però l’ambient està ben construir, i t’ho fa creure. I aquesta és la diferencia: l’ambient. La carrega que Oda aconsegueix donar als fets. Aquí el dramatisme i la rellevància dels actes pesa en l’ambient. Tot és tangible i real, no és un escenari efímer en mig d’una persecució esbojarrada. Això no vol dir que no pugui cagar-la en un futur i carregar-se aquest ambient, però de moment, la presentació de l’escenari i del context es presenta impecable.
Poc més queda a comentar. Les peces estan jugades. La més evident: en Kid i en Luffy. Posats en cel·les contigües segurament neixi entre ells alguna relació, ja sigui d’amistat o de competivitat. Ells son la clau per derrotar en Kaido en aquesta saga, i la gran ironia és que ha estat ell mateix qui els ha unit. M’encanta com Oda ha presentat la línia d’unió entre ambdós personatges. Em sembla a nivell narratiu el millor d’aquesta saga i sens dubte un dels millors ambients de la sèrie (que em vingui ara a la ment el podrien superar la separació de la banda per en Kuma o el sacrifici d’en Zoro per en Kuma, puto Kuma). El potencial que tenen junts podria esdevenir un pou sense fons, només el futur ens dirà fins on arribaran.
La primera pagina d’aquest episodi és idèntica a la primera pagina de l’episodi 385 a excepció expressa del títol de l’episodi i, és clar, el numero que l’enumera. Mateixes imatges, mateix diàleg, mateixos textos. Tot igual. Milimetricament idèntic. Però sense ser el mateix. Si això és repetís durant la resta de l’episodi, seria un cas flagrant de reaprofitament de vinyetes per estalviar treball de dibuix, quelcom que a vegades empren alguns autors per agilitzar el procés creatiu. Però tot i que hi ha algunes semblances no és tracta d’una norma que es perllongui gaire més en l’episodi. Aquesta pagina doncs, serveix per anunciar-nos el que vindrà. Es una narrativa exposada en la repetició mateixa, on el fet de repetir-nos la mateixa escena és indicador de la intenció evident de tornar-nos a narrar els fets. I l’únic motiu pel que l’autor voldria tornar a narrar els fets de forma tan expressa és el de contemplar-los des d’una nova perspectiva. Una perspectiva que per a justificar el detall de la repetició ha de resultar en una divergència extrema dels fets exposats en l’anterior visionat. I així ha estat.
Però si no et deixes arrossegar per la pròpia emoció del protagonista, podràs notar que hi passa alguna cosa que per molts cops que doni no sembla en absolut estar guanyant. I és que en Kaido més que altre cosa sembla distret. Com si l’impacte per sorpresa i la borratxera no el deixessin concentrar-se del tot, recordar que és exactament el que ha de fer. Per altre banda l’emperador sembla tenir una personalitat similar a la d’en barbanegra: primer es deixa colpejar, resisteix el primer cop, i després ataca. Però mentre en Teach ho fa per orgull, per provocar i per posar-se un repte a si mateix, en Kaido sembla fer-ho per… resignació? Ja vam veure que l’emperador era invulnerable, que buscava la mort. Però més que la mort, crec que busca un repte, alguna cosa que li faci bullir la sang, alguna cosa capaç de ferir-lo. Alguna cosa que potser no el mati, però que pugui fer-ho. En Kaido viu al cim, i al cim, l’emoció és difícil de trobar. I per això en Kaido sembla inpassiu, ni tan sols reacciona mentre en Luffy el colpeja de valent.
Per això Oda ha pres la decisió de presentar-lo borratxo. Representa un escenari que permet accentuar encara més aquesta vessant de la personalitat del personatge, que permetia fer-nos creure per uns segons que en Luffy de veritat estava estovant a l’emperador. Però no ho estava fent és clar. La idea és en realitat la del fan service. Oda ens volia donar el gust de veure en Luffy estovant a l’emperador. Donar-nos-el per treure’ns-el a continuació. I no sols és un acte de fan service, d’omplir la fantasia quasi eròtica de poder que això implica. És també la forma més efectiva de posar en Luffy al seu lloc, de dir-li: sí, has millorat, però no, encara no ets aquí. Amb aquest acte Oda constitueix en petita escala el que va fer aquell cop a Sabaody: un avis visceral de l’avall que està encara de l’escala de poder. El que queda per veure és quan avall està realment.
Oda va defugir el tema a la saga passada. Els nostres protagonistes van tocar-li els nassos a l’emperadriu sí, però realment no s’hi van enfrontar en cap moment. La van defugir, la van esquivar, la van marejar. Però mai la van enfrontar, mai van comprovar quan lluny estaven del seu poder. Katakuri va ser una aproximació. Si en Luffy guanya a en Katakuri pels pèls i en Katakuri és el més fort després de l’emperadriu, això converteix a en Luffy a viure aprop del seu poder. Però quan d’aprop realment? La majoria comparteix que la victòria de’n Luffy contra en Katakuri va ser un error d’Oda. Una derrota ajustada crec que era el terme adequat. Derrotat, però donant guerra. Aconseguint fugir d’un Katakuri debilitat gracies a algun aliat inesperat. Però Oda pensava ja en en Kaido i si volia que en Luffy arribes al final del següent arc amb el poder per enfrontar-lo, necessitava que al menys aconseguís derrotar a en Katakuri. Així que ho va fer, més pensant en el següent arc que en el present. Per altre banda aquest increment semi-artificiós del poder del protagonista necessitava un aturador, una marca que digués: fins aquí i prou. I per això, en Luffy ha enfrontat al drac.
El que em pregunto ara és: i com sortirà el barret de palla d’aquesta? No sembla tenir moltes opcions. Potser s’aixeca de nou, però està derrotat. Com se’n sortirà? Suposo que alguna distracció estrafolària farà de bomba de fum i permetrà a en Law emportar-se a en Luffy d’alguna manera deixant a l’ebri emperador encara més enfurismat. Però com? És el que més m’intriga.
El que més m’ha agradat a aquest respecte ha estat la manera en com ella ha fet que el príncep no desenfoqués la seva atenció sota cap circumstancia. Tot i que des de la seva perspectiva no deixava de ser tens, des de fora el fet de trencar una tassa per posar a prova la seva concentració era completament natural. Però més m’ha agradat com el príncep ha semblat prendre’s aquesta evidencia de la seva lleugeresa de concentració com un repte que ha atacat amb ferocitat. A partir d’aquell moment res el podria desconcentrar. Ni tan sols la mort. Quelcom massa convenient, massa convenient per a ser cert. Però que podia fer si no tirar endavant?
