atrapasomrriures – Pàgina 6 – El Bell cant d'un Somriure

One Piece 922 – Governador general dels pirates bestia: Kaido

Si te’n vas de borratxera que no et sorprengui la bufera

L’aparició d’en Kaido en la seva ominosa forma draconiana era sobradament apoteòsica com per permetre un salt en la narrativa que ens traslladés a un altre indret i mantingués viva l’expectativa fins a potser dos o tres episodis. Podria haver aprofitat per traslladar-se a la reviere o repassar algun altre assumpte pendent. Però Oda vol posar la marxa llarga, precipitar els fets, aquesta vegada sí amb un ritme adequat, convergint segurament en una estela de caos que podria fer estremir el món sencer. En Kaido és aquí i ja res tornarà a ser igual.

La seva aparició desperta estupefacció. L’arribada d’una força de la naturalesa mai entra en els plans de ningú. Tothom es queda garrativat. Tothom menys en Luffy, que corre sense pensar, amb l’objectiu clar. Els bandits que enfrontaven a en Jack no poden fer si no sortir corrents, quin altre opció els queda? Que més podrien fer si no? I llavors…. Oda aplica el contrast. L’ambient era massa ominós, massa catastrofista. Acabem de començar la saga i això ja semblava la fi del món. Necessitava un contrapunt. Quelcom intel·ligent que alleugés la situació i suavitzés la serietat. Quelcom…. ebri.

Oda va recórrer a una tàctica similar en la saga passada. Un dels pocs errors que vaig trobar a la saga, ja en la seva recta final. Quan la Big Mom, un altre força de la naturalesa, en la seva carrera inexorable per devorar als fugitius muguiwara… queia del núvol. Era ridícul. Servia al mateix propòsit, però es carregava l’escena i la tensió fen-la difícil de recuperar. Aquí no passa el mateix. Per que el fet que en Kaido estigui borratxo no ridiculitza el personatge (tot i que faci el ridícul), li confereix personalitat, li aporta matisos. Per que un emperador pirata estigui borratxo fa per un emperador pirata. En aquella ocasió teníem a l’emperadriu sumida en una ràbia incontenible, no hi havia lloc per trencar amb la tensió. Aquí tenim un emperador borratxo que ha decidit que era bon moment per presentar-se a fer el paripè. Només que les seves passes retomben com terratrèmols al seu pas. Aquí Oda fa be el que va fer malament en la saga passada. Voldria pensar que aprèn dels seus errors. Que la seva narrativa madura refinant-se pas a pas. Però podria ser simplement que fos una mala coincidència. En qualsevol cas l’element trencador és fantàstic i serveix perfectament al seu propòsit d’alleujar la tensió per no sobrecarregar l’ambient.

És una imatge poetica. Ga una asociació entre les fabriques i el drac. Com si aquest fos l’origen de la seva foscor.

Però un emperador ebri segueix sent un emperador. I quan apareix en Hawkins anunciant-li cap a on pot canalitzar el seu poder… ell el desferma. D’un sol atac el drac es carrega tota una muntanya, acabant amb tot dubte de la seva immensitat. Aquí Oda ens ensenya el cim, el capdamunt de l’escala de poder de la sèrie, aquest és el nivell màxim, aquest és l’objectiu a assolir. L’impacte ens deixa astorats, servint altre cop de contrapunt. Oda primer relaxa l’escena d’un ambient massa carregat per a sorprendre. I després ens colpeja amb intensitat fent-nos pujar de nou a la tensió. Una muntanya russa d’emocions que canalitza a través d’una de les millors narratives de la saga. Però no tot està fet. Falta un últim impacte final.

Sempre em sorprén la capacitat d’Oda per expressar el moviment

I és que, que faria en Luffy veient aquest poder incommensurable? Com reaccionaria? Tots pensarien que aquí es veuria aturat, que aquí per fi abaixaria el cap derrotat davant l’ominós de l’escenari que se li presenta. Però… en Luffy, és en Luffy. I per molt que en Law no ho acabi de comprendre tot i les múltiples demostracions, a en Luffy no l’atura res. Així que sí, en Luffy colpeja amb força derrocant la testa gegantina de l’emperador drac. Un impacte que perdurarà en els anals de la historia. L’home que va tombar al drac.

Be, muntanya muntanya tampoc. Però no és per fer broma.

I això és, un contrapunt excel·lent. Per que esdevé a l’hora un element de tensió i de relaxació. Per una banda en Luffy acaba de pegar ni més ni menys que al mateix Kaido! Per l’altre banda acaba de pegar… a un borratxo… Aquí Oda salta entre idees per equilibrar la balança i elevar la tensió sense saturar-la.

Expressió correcte, però el que realment ho peta és el pla de camara que empra Oda

I arriben les preguntes: Que passarà a continuació? Dubto que Oda es llanci a desfermar una batalla d’aquestes dimensions a aquestes alçades. Això és tan sols un anticip. Seria estrany que es posessin a fugir un altre cop, ja es van passar la saga anterior fent-ho. Si m’ho pregunteu a mi, crec que la idea més plausible és que en Kaido caigui inconscient, més fruit de la seva ebrietat que de la força de l’impacte i que en aquest moment, llançant-se els seus subordinats a protegir-lo els aliats d’en Luffy aconsegueixin arrossegar-lo cap a una retirada. Però qui sap, tantes coses podrien passar…

Vinga, això si que és començar una saga a lo bestia (ho pilleu, Kaido de les besties, jeje)

Hunter X Hunter 384 – Conflicte

Burocràcia mafiosa i assassinat sincer

Els dissenys així com quotidians m’agraden molt

Després de la intensitat de l’episodi anterior Togashi necessitava relaxar una mica l’escenari. Fugir de les trames principesques per deixar assentar el drama en les ments dels lectors. Per que si hagués tornat en l’episodi següent a tractar els dilemes de les cobertes superiors això hagués opacat el drama i li hagués restat importància. Així Togashi s’assegura de que aquell moment quedi no com un pas més en aquesta historia si no com a quelcom important, quelcom a destacar. Per que en la seva simplicitat, l’episodi passat va ser un dels millors del que portem de saga.

Però ara estem en un nou episodi i Togashi es dedica a seguir explorant la trama de l’aranya i les màfies. Una trama, al contrari que la dels prínceps, amb prou feines encetada i per a la que encara falta una mica per acabar de presentar. Tenim personatges i context, coneixem el conflicte, però les regles i els interessos encara no s’albiren del tot clars.

Tot i que es parla molt i l’episodi és ple de diàleg, diria que hi ha poc a dir-ne. L’omplen pagines de burocràcia. La màfia posant a prova a l’aranya mentre segueix desenvolupant el conflicte. L’aranya forçada a seguir-los el joc sense massa interès esperant poder veure resultats en algun moment. És un desenvolupament necessari doncs ens aporta els matisos per comprendre la cultura que la màfia suposa i desenvolupar-ne els personatges, però ens deixa amb un munt de pagines on no fan més que donar voltes al mateix tema sense anar especialment cap a una direcció en concret. No obstant, lluny de ser una queixa, és una exemplificació del bon fer d’una narrativa sense presses.

El més destacable del discurs acaba per ser l’explicació esquemàtica del sistema moral que comparteixen les màfies respecte a la llei de l’assassinat. Per que tot i que es dediquen a vulnerar la llei, tenen uns codis que els regeixen per no caure en el caos. I si es trenquen, s’estén la guerra. És evident que es el que acabarà per passar, però la pregunta és: Quina mena de guerra serà?

Però tanta densitat burocràtica hagués estat massa per a ocupar la totalitat d’un episodi així que Togashi ho alterna tornant a un escenari que tot i viure a les cobertes superiors no guarda absolutament cap vincle amb el vist en l’episodi passat. L’escena comença amb impacte visceral: uns criats escombrant unes visceres (eh, eh, eh) sanguinolentes escampades pel terra. És un avis visual del personatge que se’ns apropa i un recordatori de la seva crueltat, de la seva maldat. Amb aquesta intensitat Togashi equilibra el pesat del diàleg burocràtic per donar balanç a l’episodi amb unes línies d’intensitat silenciosa.

Sap com conferir a les seves linies un esperit tetric

El que passa a continuació és revela com el que podria esser un punt d’inflexió si no en la trama general sí en la historia d’aquests dos personatges. La mestre del quart príncep, amb l’’objectiu secret d’assassinar-lo per deixar-nos un món millor és veu forçada a ensenyar nen al seu objectiu sense poder mentir-li, doncs de fer-ho la bestia nen que el protegeix acabaria amb ella. La situació és visceral, però no és res de nou. Ja la coneixíem. La diferencia és que ara es presenta la que segurament serà la seva única oportunitat de complir el seu objectiu.

La clau de l’assumpte és el Zetsu, l’habilitat per suprimir la teva aura, fent així que per exemple l’enemic no et pugui detectar. Practicar-lo és una part natural de l’entrenament nen, per tant no menteix al príncep quan li diu que és el que ha de fer, però per altre banda… Amb el príncep en estat de Zetsu, les seves besties nen desapareixeran (i besties en plural sí, per que increïblement el geni ultra dotat ha estat capaç de crear-ne una de nova per ell sol) i ell es trobarà indefens davant de qualsevol atac ja sigui físic o de nen. I aquesta segurament sigui la única oportunitat que tingui ella de matar-lo. Ho aconseguirà?

Segurament no. El més provable és que falli. És un personatge massa notori com per que mori amb tant facilitat. Aniria en contra de tota la narrativa que l’ha construït com a antagonista d’en Kurapika, no tindria sentit. Per tant fallarà. Però en quines circumstancies? Podria esser que el matés amb èxit, però resucités per alguna habilitat nen activada després de la mort? Potser així ella podria salvar-se. Per que d’altre manera costa de creure que ella pugui sortir viva de l’habitació. D’altre manera, quin serà el seu destí quan falli? La matarà? Altre cop la narrativa m’empeny a pensar que no. Togashi li ha donat molta importància, com si fos un pilar del que vindrà. Però com fallarà i viurà per explicar-ho? Aconseguirà escapar i es refugiarà en en Kurappika o l’organització? La salvarà la burocràcia? O es convertirà en alguna mena d’esclava del príncep alliberada només quan aquest mori? És intrigant, molt intrigant. Haurem de veure que ens espera.

És una batalla a vida o mort

One Piece 921 – Shutenmaru

Kaido

Quin deu ser el manga amb més portades a la Jump?

One Piece fa en aquest episodi el que aparentava fer a l’anterior. Explicar-nos la situació. Ja em vaig queixar força, així que no ho faré més, però no cal mirar-s’hi gaire per adonar-se de que l’episodi anterior no ens ensenyava res que no sabéssim tot i manejar un discurs d’estar-nos explicant alguna cosa. En aquest, totes les imprecisions que feien que l’anterior no digués res, es solventen en una o altre direcció esdevenint per fi un plegat de pagines que es dediquen ara sí a aportar-nos una mica d’informació.

La primera part del capítol resulta en un recull d’informació més detallada sobre el pla que es durà a terme, amanit amb una bona dosi de bromes senzilles, recorrent sobretot a la perversió del pobre Kimemon. L’humor funciona, tot i que es fàcil notar que és allà per que l’explicació no es faci pesada. Tot i que el detall és important i interessant no ens revela gran cosa a banda de la mecànica dels successos que esdevindran. Però és agradable que ens recordin que fa la resta de la tripulació. Sens dubte però, el més interessant de tot plegat acaba per ser la bomba de la dona del samurai. Qui se l’imaginava casat?

Però després de varies bromes i explicacions apareix un personatge que es dedica a robar el que en Luffy ha donat als vilatans. En aparença un secundari de poca rellevància que està destinat a caure sota les urpes dels més poderosos. En aparença. M’agrada com Oda juga amb l’aspecte del personatge fent-nos veure que és un vago que es queda assegut en el seu toro bevent mentre son els seus homes els que saquegen el botí. M’agrada com el presenta com a un home de moral qüestionable tot i esser segurament un futur aliat. M’agrada per que juga amb les primeres impressions i ho fa molt be. I això és quelcom que sempre dona reculats interessants.

Quan en Jack apareix per aturar el saqueig del menjar saquejat s’estén la confrontació i… apareix la sorpresa. No només l’home pot combatre al temible Jack, un dels homes més forts que hem vist al nou món, si no que… sembla portar-li la capdavantera. Potser hagués acabat per esser derrotat, però ha estat ell qui ha fet vessar la primera sang. L’impacte d’aquesta escena d’expectativa vs realitat és fulminant. Ja ho sabeu nens, mai et fiïs de les aparences. En qualsevol cas sembla que no podrem esbrinar qui hagués estat el vencedor. Per que abans que l’encontre es resolgui el cel s’ennegreix i una enorme figura apareix per opacar no només la vastedat celest, si no l’episodi sencer. Kaido.

Crec que hi havia forces teories que apuntaven cap a el fet de que l’emperador posseís una zoan mitològica del drac i vista la transforació les reminiscències draconianes en la seva estètica l’hi fan evident. Podria ser perfectament el millor disseny de zoan que hem vist en el que portem de sèrie (i deixa una mica en ridícul al drac d’en Momonosuke). En qualsevol cas apareix la bestia i només la seva presencia sembla fer pensar que tot està acabat. Ominós és la paraula que el descriu i amb una sola aparició el seu fulgor ja exigeix a crits esser proclamat com l’enemic més poderós que ha vist mai la sèrie.

I així, amb aquesta aparició, Oda proclama un nou nivell. Estem davant d’una nova era. Ara i aquí comença l’últim tram de l’aventura. El camí d’en Luffy per enfrontar-se als més poderosos i arribar al seu somni d’esdevenir rei dels pirates. Però abans, haurà de derrotar a l’ominós invencible.

Hunter X Hunter 383 – Fuga

El preciosisme de la tragedia

Visualment, la imatge més preciosista de l’episodi. I Kogumi a part, una de les més precioses del manga.

Aquest ha estat un episodi atípic dins de la saga. Un episodi que s’ha donat temps a relaxar-se i deixar-se portat per una realitat diferent. Estàvem acostumats a descobrir habilitats absurdament enrevessades, a submergir-nos en una pèrfida política plena de complots i maquinacions que no semblen mai acabar. Però aquí només hi ha dues nenes que només volen escapar i dos gaudies disposats a donar-ho tot per salvar la seva innocència. És una historia preciosa i senzilla. Per que lluny de ser enrevessat, el pla de fuga resulta esser d’allò més senzill. Defuig en certa manera totes les complicacions innecessàries dels complots que la rodegen i talla pel dret de la forma més simple i efectiva possible. És meravellós veure com Togashi, de tant en tant també sap tractar la simplicitat.

L’episodi comença oferint-nos el programa de la festa que tan s’estava esperant. Esperava que durant aquesta, al estar la majoria reunits en una cambra alguns dels prínceps fessin els seus moviments. Però de ser així, o be Togashi no ho ha mostrat (destorbaria a la narrativa neta i simplista de la trama d’aquest episodi) o be la mateixa fuga els ho ha impedit (cosa que vol dir que haurien deixat els plans per al final). En qualsevol cas això no importa, ni els plans, ni els complots ni el programa de la festa. L’únic que importa son dues nenes que volen fugir. Tot i així Togashi aprofita per acabar d’expressar-nos la mort del príncep de l’episodi anterior (Salé-Salé). Les coses comencen a accelerar-se, la guerra comença a cobrar-se víctimes, com prova n’és la tragèdia final. Però més enllà de la menció de que el príncep no actuarà tot plegat només serveix per a rebaixar el ritme de la narrativa i adequar-lo per al que be després, relaxar-nos amb música i espectacle. Sigui com sigui, el moment en que toca la Melody resulta realment preciós, digne de l’episodi que l’engloba.

En qualsevol cas la Melody fa el seu recital i la cambra sencera s’adorm amb la seva música nen. I amb tots adormits les nenes tenen via lliure per escapar amb l’ajuda inestimable d’un entranyable guàrdia que dona la seva vida per una causa millor (tot i que al final no serveixi de res). Resulta reconfortant veure com Togashi segueix afegint profunditat a personatges tan secundaris donant-los una historia i una coherència. Junt a l’escena de la Melody tocant, el seu discurs abans de morir és un dels elements més preciosistes de l’episodi.

A nivell narratiu aquesta potser és la imatge més bonica

Però quan les nenes escapen en un bot amb l’esperança de poder tornar a casa des d’alta mar (s’ha de dir que un cop fora del vaixell el pla era una merda. Però quina altre opció tenien?), els sorprèn una defensa evident. Han fet un pacte de sang, un pacte nen. No poden defugir aquesta guerra més que amb la mort. I amb la mort és com es paga als que intenten fer-ho d’altre manera. Així que només sortir del vaixell uns esperits nen intenten endur-se-les cap a la nul·litat. Convenient resulta que una de les nenes posseís una habilitat de teletransport que els permetés tornar al vaixell abans de morir. Per la porta però, només hi caben d’una en una.

Però la bellesa d’aquest plà no es queda curta. Impactant i demolidor.

Realment la situació és brillant, Togashi s’ho munta de manera extraordinària per donar una coherència brutal als fets, tot lliga i res sembla forçat. I més important, el dramatisme és colpidor. Et gela per dins. Quan la princesa petita entra al túnel i s’hi troba sola, temorosa d’haver-se quedat sense ningú, la sensació és opressiva, angoixant. L’autor ha construït molt be l’afecte cap a aquests personatges i l’entranyable de la seva relació. I quan la veus aparèixer sents un alleujament embriagador. Però al menys jo, de seguida he notat que alguna cosa no anava be. Que no tenia lògica, que ambdues es salvessin no anava amb la narrativa de l’episodi. La historia necessitava un element tràgic final. I aquí, per primer cop, Togashi ha emprat la seva explicació tècnica en un element narratiu. Per que normalment Togashi t’explica l’habilitat per que l’entenguis i puguis comprendre així la lògica dels successos. Però l’explicació en si no t’ensenya la historia. Aquí la cosa canvia, per que quan ens explica el funcionament de la seva habilitat, ens diu en altres paraules que la princesa ha mort. Ens ho diu sense dir-ho i això resulta molt més poderós. Però també ens narra sobre l’amor profund d’’ambdues germanes, les besties nen de les quals no serien útils l’una sense l’altre. Togashi explica més amb aquesta habilitat que amb cap altre que hagi detallat mai i això és fantàstic.

Pots sentir com les mans supuren angoixa a través de les pagines

Amb ella ja son tres els prínceps morts, la guerra s’accelera. Com més morts més aferrissada es tornarà la batalla. I amb l’entrada d’en Halkenburg al conflicte les coses es posaran més intenses que mai. Aquest però no és un capítol que parli d’això. És un capítol de bellesa, la bellesa de un amor incondicional que ni tan sols la mort pot trencar. La bellesa d’una tragèdia profunda i colpidora. La bellesa, en definitiva de la relació de dues germanes.

mai més la tornarem a veure pensant que és ella

One Piece 920 –Jo estimo a l’Oden

Oda també falla

Deia de l’anterior capítol que no hi havia gaire res a dir, que era un pas de transició que perdia la majoria del seu recorregut en comiats i presentacions acabant per resultar únicament en una declaració. Aquest capítol esdevé directament intranscendent. I se que alguns em matarien per dir això, però aquest podria ser un dels episodis més mal construïts del que portem de saga. Literalment no hi passa res. La acció més significativa és que en Zoro es perd. Per la resta, se’ns explica malament una historia que ja coneixíem en un intent poc fructuós per completar-la, se’ns anuncia la unió d’uns aliats que ja estaven units. L’únic rellevant de l’episodi és el flashback dels viatgers en el temps la meitat del qual es dedica a recordar-nos els fets recents de la sèrie i l’altre meitat del qual balla en una ambigüitat maliciosa que no fa més que aclarir-nos l’evident.

Però anem al que tothom volia saber i segurament el motiu per al qual a la gent li agradat un episodi que jo considero tan deficient. Viatges en el temps. Vaig encertar parcialment en la meva hipòtesis. En primer cas vaig deixar en clar que creia que els viatges en el temps només podrien fer-se cap endavant i vaig encertar. Crec que la dinàmica que implica retrocedir en el temps no casa amb l’esperit de One Piece i seria un error per part d’Oda. Pel que fa a el mètode… be Oda ha tirat pel menys interessant i ha emprat una fruita del diable. Obvi i poc imaginatiu. M’agradava més la idea d’involucrar al misteriós Vegapunk. És clar que gran part d’aquesta hipòtesi es basava en el fet d’haver descobert els personatges a l’antany laboratori del científic. Però és clar, oblidava que tot i haver estat descobert pels nostres protagonistes allà, venien de Dresrossa. Un petita omissió en els meus records que convertia a aquesta teoria en molt més inviable. Tenint en compte els fets doncs, tot i la decebedora absència d’implicació del científic, la fruita no és un mal recurs i com dic m’encanta que sols pugui viatjar endavant.

Definitivament el millor disseny de mink de la historia

Però doncs, que hi ha en aquest capítol que el faci tan horrible? La narrativa. El com està narrat tot, a banda d’encorsetada i planificada la narració sembla entretallada, presentant sals en l’explicació del pore Kimemon que soc incapaç d’entendre a nivell narratiu. Podria ser perfectament un problema de traducció. Però la seva manera de narrar-ho és erràtica i arbitraria en ocasions. I quan no ho és resulta evident i reiterativa. Entenc que Oda es vegi en la necessitat de recordar els esdeveniments succeïts fa mig centenar d’episodis quan hi apareix quelcom relacionat, però és que el que aquí ens recorda és el que ha passat fa res. Crec que sí era necessària una rexplicació dels fets, però era totalment innecessari que s’hi estengués com ho ha fet. La pagina que ha dedicat a explicar-nos els viatges del pobre Momonosuke des de Wano fins a Punk Hazard podria haver-se exposat en una sola vinyeta, dedicant la resta a fer la narració anterior molt aclaridora.

La pagina on succeeix això és horrible. be podria ser un problema de traducció

L’únic que fa be l’episodi és mostrar-nos la bondat i el carisma de l’Oden, però ho fa tan ràpid que amb prou feines dona temps a calar abans que se’ns anunci la seva dramàtica mort. La que per cert apareix del no res en la narrativa sense que vinguí a cuento de res i amb pretextos insuficients per justificar-la. Però el pitjor d’aquesta part és la distribució de les vinyetes, que et mostren els personatges plorant abans tan sols de que et mencionin indirectament que el personatge va trobar un dramàtic final. Hi ha massa omissió, i aquesta acaba per entorpir la narrativa en lloc d’impulsar-la. El que passa a l’episodi ja és el que havia de passar, però crec que el com passa és quelcom que s’hauria de reescriure de dalt a baix.

Me molen els dissenys. Però siguem sincers, aquests paios no li importen a ningú.

En definitiva l’episodi és un desastre. Se’ns presenten nous personatges l’únic carismàtic dels quals és la mare viatgera en el temps d’en Momonosuke que es munta un sacrifici estúpida al nivell del pare d’en Superman a man of steel. Vale, vol morir amb el seu marit i tal. Però collons està enviant al seu fill al futur sense explicar-li pràcticament res. Plora al teu marit després, però salva primer al teu fill collons. En definitiva el sacrifici també està mal plantejat, arrel d’una exposició pobre dels fets previs a la mort de l’Oden. Només espero que les coses s’aclareixin adequadament en endavant. Però en aquest capítol ja ho han espifiat.