One Piece 922 – Governador general dels pirates bestia: Kaido

Si te’n vas de borratxera que no et sorprengui la bufera

Que mona és la Koala.

L’aparició d’en Kaido en la seva ominosa forma draconiana era sobradament apoteòsica com per permetre un salt en la narrativa que ens traslladés a un altre indret i mantingués viva l’expectativa fins a potser dos o tres episodis. Podria haver aprofitat per traslladar-se a la reviere o repassar algun altre assumpte pendent. Però Oda vol posar la marxa llarga, precipitar els fets, aquesta vegada sí amb un ritme adequat, convergint segurament en una estela de caos que podria fer estremir el món sencer. En Kaido és aquí i ja res tornarà a ser igual.

La seva aparició desperta estupefacció. L’arribada d’una força de la naturalesa mai entra en els plans de ningú. Tothom es queda garrativat. Tothom menys en Luffy, que corre sense pensar, amb l’objectiu clar. Els bandits que enfrontaven a en Jack no poden fer si no sortir corrents, quin altre opció els queda? Que més podrien fer si no? I llavors…. Oda aplica el contrast. L’ambient era massa ominós, massa catastrofista. Acabem de començar la saga i això ja semblava la fi del món. Necessitava un contrapunt. Quelcom intel·ligent que alleugés la situació i suavitzés la serietat. Quelcom…. ebri.

Oda va recórrer a una tàctica similar en la saga passada. Un dels pocs errors que vaig trobar a la saga, ja en la seva recta final. Quan la Big Mom, un altre força de la naturalesa, en la seva carrera  inexorable per devorar als fugitius muguiwara… queia del núvol. Era ridícul. Servia al mateix propòsit, però es carregava l’escena i la tensió fen-la difícil de recuperar. Aquí no passa el mateix. Per que el fet que en Kaido estigui borratxo no ridiculitza el personatge (tot i que faci el ridícul), li confereix personalitat, li aporta matisos. Per que un emperador pirata estigui borratxo fa per un emperador pirata. En aquella ocasió teníem a l’emperadriu sumida en una ràbia incontenible, no hi havia lloc per trencar amb la tensió. Aquí tenim un emperador borratxo que ha decidit que era bon moment per presentar-se a fer el paripè. Només que les seves passes retomben com terratrèmols al seu pas. Aquí Oda fa be el que va fer malament en la saga passada. Voldria pensar que aprèn dels seus errors. Que la seva narrativa madura refinant-se pas a pas. Però podria ser simplement que fos una mala coincidència. En qualsevol cas l’element trencador és fantàstic i serveix perfectament al seu propòsit d’alleujar la tensió per no sobrecarregar l’ambient.

És una imatge poetica. Ga una asociació entre les fabriques i el drac. Com si aquest fos l’origen de la seva foscor.

Però un emperador ebri segueix sent un emperador. I quan apareix en Hawkins anunciant-li cap a on pot canalitzar el seu poder… ell el desferma. D’un sol atac el drac es carrega tota una muntanya, acabant amb tot dubte de la seva immensitat. Aquí Oda ens ensenya el cim, el capdamunt de l’escala de poder de la sèrie, aquest és el nivell màxim, aquest és l’objectiu a assolir.  L’impacte ens deixa astorats, servint altre cop de contrapunt. Oda primer relaxa l’escena d’un ambient massa carregat per a sorprendre. I després ens colpeja amb intensitat fent-nos pujar de nou a la tensió. Una muntanya russa d’emocions que canalitza a través d’una de les millors narratives de la saga. Però no tot està fet. Falta un últim impacte final.

Sempre em sorprén la capacitat d’Oda per expressar el moviment

I és que, que faria en Luffy veient aquest poder incommensurable? Com reaccionaria? Tots pensarien que aquí es veuria aturat, que aquí per fi abaixaria el cap derrotat davant l’ominós de l’escenari que se li presenta. Però… en Luffy, és en Luffy. I per molt que en Law no ho acabi de comprendre tot i les múltiples demostracions, a en Luffy no l’atura res. Així que sí, en Luffy colpeja amb força derrocant la testa gegantina de l’emperador drac. Un impacte que perdurarà en els anals de la historia. L’home que va tombar al drac.

Be, muntanya muntanya tampoc. Però no és per fer broma.

I això és, un contrapunt excel·lent. Per que esdevé a l’hora un element de tensió i de relaxació. Per una banda en Luffy acaba de pegar ni més ni menys que al mateix Kaido! Per l’altre banda acaba de pegar… a un borratxo… Aquí Oda salta entre idees per equilibrar la balança i elevar la tensió sense saturar-la.

Expressió correcte, però el que realment ho peta és el pla de camara que empra Oda

I arriben les preguntes: Que passarà a continuació? Dubto que Oda es llanci a desfermar una batalla d’aquestes dimensions a aquestes alçades. Això és tan sols un anticip. Seria estrany que es posessin a fugir un altre cop, ja es van passar la saga anterior fent-ho. Si m’ho pregunteu a mi, crec que la idea més plausible és que en Kaido caigui inconscient, més fruit de la seva ebrietat que de la força de l’impacte i que en aquest moment, llançant-se els seus subordinats a protegir-lo els aliats d’en Luffy aconsegueixin arrossegar-lo cap a una retirada. Però qui sap, tantes coses podrien passar…

Vinga, això si que és començar una saga a lo bestia (ho pilleu, Kaido de les besties, jeje)

Deixa un comentari: