Halkenburg
El príncep Halkenburg és un personatge que em va cridar poderosament l’atenció ja des de la seva presentació. I és en aquest episodi on Togashi culmina el seu desenvolupament. De fet és curiós, doncs Togahsi no sols centra la seva atenció en el príncep si no que hi dedica a efectes practics la totalitat de l’episodi. I això no és quelcom molt comú en aquests darrers temps on la complexitat política de la historia força a portar múltiples trames de forma simultània. El resultat és un capítol intens que contràriament al que podria semblar no resulta de fet massa dens.
Que el capítol s’enfoqui en un sol personatge simplifica força les coses a l’hora de fer-ne una ressenya. En aquest cas el fet rau a la necessitat narrativa de conferir-li atenció. No és un príncep qualsevol. És un dels grans, dels que de debò tenen possibilitats de guanyar aquesta batalla. Sols que fins ara no ho intentava. No ho intentava per que creia que de debò existia una alternativa. Era algú amb els ideals, el poder i la voluntat necessària per lluitar fins al final. Però els seus mateixos ideals l’obligaven a confrontar el conflicte i buscar una alternativa. Un pacifista mai anirà a la guerra, a no ser que no tingui altre opció. El príncep és idealista, però no estúpid. Sap perfectament que si no guanya ell guanyarà un dels seus germans i la seva bondat l’obliga fins i tot a exposar-se a l’opció del suïcidi per fugir d’aquesta crueltat. Però el seu pare l’obliga a afrontar la realitat, si vol fer complir els seus ideals, primer ha de guanyar. Si vol exercir un canvi per alliberar-los a tots del poder absolut, necessita el poder absolut.
I així és com es comença a corrompre als nobles. Fent-los creure que el mal que fan és per un be que el justifica. La vella historia de lliurar una guerra per acabar amb la guerra. En Halkenburg és llest. Ho demostra sobradament quan enganya als guàrdies per veure al seu pare. L’estratègia és senzilla. Anar cada dia a fer entrega d’una carta per al rei, demanant que s’aturi la barbàrie. És fútil i ell ho sap, però és una possibilitat i ho ha d’intentar. I no és una mentida, de debò ho intenta. Però si confiés en possibilitats tan minses per assolir els seus objectius mai hagués arribat enlloc. Així que a l’hora que llençava a la desesperada el seu últim recurs, preparava una alternativa. La seva presencia quotidiana fa abaixar inevitablement la guàrdia als militars que custodien el monarca, permetent-li al príncep i als seus guàrdies prendre el control de la porta d’accés. A partir d’aquí la cosa és senzilla. Intentar convèncer al seu pare. Primer amb les paraules i si les paraules no serveixen, a punta de pistola si és precís. I si tot i així no escolta, un regicidi és un petit preu a pagar per aturar aquesta barbàrie. I aquí està la clau del canvi. En el moment que ha estat disposat a matar el seu pare per un be superior, que li impedeix matar als seus germans per un be superior al primer? Matava al seu pare per salvar la vida dels seus germans innocents. Però no és més noble encara matar als seus germans per salvar les innocents vides de tot un poble oprimit per un regim tirà? Els seus ideals son els de la llibertat, els seus motius son altruistes. Però un cop assolit el poder, havent pres les decisions que haurà pres. No arribarà a la conclusió que el poble estarà millor governat pel seu demostrat bon judici? És una línia perillosa, la línia de perversió del personatge. Una línea que comença en el moment en que es veu disposat a assassinar al seu pare.
Però l’assassinat falla, per que poc poden fer les pistoles contra les habilitats del nen (cosa que em fa pensar: els guàrdies del rei no tenien nen? La conclusió més lògica és que el rei volia que passés i li ha deixat muntar el numeret havent-ho pogut impedir en qualsevol moment). I arribats a aquest extrem, veient que res del que pugui fer salvarà la moral que ostenta. Decideix prendre’s la vida per no participar en aquesta barbàrie, per sacrificar-se per donar una oportunitat als seus germans (estúpida sí, però moral). Però quan la seva pròpia bestia el salva, veu reduïda fins i tot aquesta possibilitat. Si ni tan sols pot eliminar-se a ell mateix, si no pot fugir, no pot evitar-ho, ni tan sols amb la mort. Només li queda afrontar-ho i fer que el preu de la victòria valgui el més possible la pena. Pensant-ho be, la situació psicològica a la que s’enfronta el personatge està maquiavèl·licament ben dissenyada. La situació està calculada a la perfecció per que el príncep no vegi altre sortida. I un cop presa la decisió, el procediment es veu clar, només pot tirar endavant. Tot això fa pensar en l’aguda intel·ligència d’un rei que recalco: crec que assassinarà el vencedor per prendre el seu lloc.
Però que passa un cop en Halkenburg ha decidit que guanyarà aquesta guerra? Doncs que es llança a l’atac. Per que això és una barbàrie sense sentit i si s’ha de produir, millor que acabi quan abans millor, si s’ha de patir, millor que el patiment sigui el mes lleu possible. Així que a això és llança demostrant la seva habilitat per combatre el major obstacle immediat: el guàrdia que el vigila. I de passada és clar, Togashi aprofita per detallar-nos la seva habilitat. Entenc que les explicacions detallades de Togashi son un recurs necessari per al complex món d’habilitats del que gaudeix la publicació. No obstant no puc deixar de pensar que el fet d’emprar un narrador analític no deixa de desaprofitar les capacitats expressives de l’art gràfic. En tot cas, donades les característiques de les habilitats i la complexitat que n’emana, sumat a unes pressions exteriors per fer avançar la historia… jo no ho sabria fer millor.
L’habilitat és simple: una fletxa inbloquejable. Una fletxa inbloquejable i ineludible (potser ineludible no, no ho especifica) que pren control de l’habilitat de la víctima a canvi de la vida d’un dels subordinats del príncep. Recordem que per esdevenir un subordinat, havies de ser marcat i que per a fer-ho havies de tenir una fe cega en el príncep i els seus ideals, en altres paraules havies d’estar disposat a donar-hi la vida tal com ho fas. Halkenburg empra la vida dels seus subordinats sense reserves sabent que son un recurs per assolir el seu objectiu. Però tot i que l’arma és poderosa cal anar amb compte amb ella. Els seus subordinats son limitats i és difícil aconseguir-ne més en poc temps. No obstant ell només ha d’eliminar a uns quants dels seus germans. No podria llençar-los la fletxa a ells i obligar-los després a traure’s la vida dolçament? Potser alguna restricció impedeix controlar a la resta de prínceps. Segurament sigui així, d’altre manera l’habilitat seria en excés poderosa. En qualsevol cas halkenburg està desfermat i el seu pas mereix fer tremolar als enemics que gosin enfrontar-s’hi.
L’episodi acaba anunciant-nos la mort del vuitè príncep, tal com se’ns anunciava a l’anterior capítol. Sembla ser que al final no va poder presentar batalla i la força dels guàrdies del primer príncep fa succeir amb sigil·losa eficàcia. És inevitable que alguns prínceps caiguin amb facilitat i aquest en concret tenia una diana apuntant-li a la titola. Però tot i així no em deixa de saber greu que una habilitat tan interessant com al seva no hagi arribat a donar joc. Però això és una batalla a mort i les víctimes son inevitables. Ja han caigut dos prínceps, ara només en queden dotze.
En fi, que el capítol es perd en les presentacions i al final consisteix en dir únicament: VIATGE EN EL TEMPS! Així que acontentarà a la majoria per que coi, viatge en el temps. Però a mi, be m’ha deixat una mica fred, es un capítol sense massa contingut que es dedica merament a ser una amena transició entre escenaris i que ho compensa amb una revelació final que pretén deixar-nos a tots amb la boca oberta per que no recordem res més. Un recurs d’allò més ben empleat però que a mi no m’ha afectat tant com podria fer a altres suposo. En qualsevol cas esperant el següent capítol per veure cap a on vol portar tot això el bo de l’Oda.
No se que més podria aportar la dona cavall a banda de ser un precedent, potser podria esdevenir una mena de general d eles zoan artificials passades de bàndol. Però en qualsevol cas aquí esdevé (a part d’un recurs còmic evident) el mitjà de fugida de la que podria ser l’arma més poderosa de l’aliança contra en Kaidoh. Sigui com sigui és un personatge que tinc ganes de seguir explorant. Per altre banda en Law inicia una fugaç batalla contra en Hawkins que tot intensa acaba per a ser interrompuda per la trepidant fugida dels barret de palla. La batalla és intensa i vibrant, però més important son les seves implicacions politiques. Wano, aïllacionista com és, seria incapaç de distingir als membres de l’aliança al ser gent de fora, però en Hawkins, coneixent-los, podria informar a en Kaido del perill que se li mou entre les ombres. Era evident que en Law se n’havia de desfer. Però per variar en Luffy ha desbaratat tots els seus plans. Ara la cosa podria complicar-se. En Luffy ha cridat l’atenció de la manera més sorollosa possible i els ulls de l’emperador es podrien posar fàcilment sobre ell. Però que passaria si en Hawkins volgués en el fons derrotar a en Kaido i manipulés la informació per propiciar la seva caiguda? És una tàctica que sembla ser del seu estil. Una possibilitat que crec que cal tenir en compte.
