One Piece 917 – El vaixell del tresor de les provisions

La força de la narrativa gràfica

no os sembla tendre en Bellamy?

Se’ns havia parlat molt de les paradisíaques granges de menjar, de l’abundància opulent en comparació a la pobresa desoladora que patien aquells qui no hi tenien accés. Fins i tot se’ns havia donat una petita ullada a aquesta diferencia amb el nostre lluitador de sumo depreciant el menjar davant d’aquells que no en tenien. Però no ho havíem vist. Aquí Oda ens ho ensenya en les seves primeres pagines per fer un break de la tensió acumulada i relaxar-nos amb una mica d’humor abans de tornar-hi (detalls com aquests son els que indiquen una narrativa sana). Oda mai ha tingut un dibuix molt bonic, la seva qualitat estètica, tot i que prodigiosa a nivell de disseny de personatges i escenaris, no brilla molt en qüestions d’estètica visual. Però el que si te el traç d’Oda és una potencia expressiva demolidora en ocasions. No és quelcom que tingués en els seus principis, és quelcom que ha anat desenvolupant. I tot i que els dibuixos d’Oda no poden expressar la deliciositat del menjar amb la profunditat i els matisos amb que ho faria per exemple shokugeki no souma, tampoc pretendria fer-ho. Oda sempre ha apel·lat a sentiments més basics, més primigenis. És un autor que explora en profunditat a partir de la simplicitat, dels recursos més senzills però més efectius. I aquí en tenim un bon exemple. Com oda dibuixa el menjar no està plagat de matisos gastronòmics que et fan poder quasi assaborir fins al punt de salivar allò que veus dibuixat, però sí que tenen un disseny espacial que distribueix els aliments i els presenta de tal forma que donin a entendre allò que volen transmetre: abundància. Oda expressa a través de la disposició i la varietat que aquell menjar que retrata és un menar abundant, nutritiu, fresc i sa. I tu ho saps per que t’ho explica, però no et cal l’explicació, per que en el seu traç saps reconèixer aquests elements que ell vol expressar.

Pam! Narrativa gràfica en tota la cara

Després d’això Oda presenta a una altre personatge important (no saben fins a quin punt), amb un disseny estètic d’allò més interessant i atractiu. De fet, és el primer disseny de zoan artificial que no només no resulta ridícul si no que és solemne i bonic (sí, tampoc era molt difícil dibuixar un centaure). Aquí Oda ens demostra com domina l’anatomia en el seu traç, com pot fer que una anatomia et resulti entranya i com pot fer que et resulti natural. L’exemple més clar per a mi són els braços llargs, essers amb dos colzes totalment antinaturals, però que d’alguna manera Oda s’enginya per presentar-los de manera que els trobis una coherència orgànica (no se’n va sortir tan be amb els cames llargues per desgracia). Oda volia que els dissenys de zoan artificials fossin lletjos i estrambòtics. Ho volia per que és un recurs humorístic  (va parodiar al mateix batman) però també per que és un recurs narratiu. Quan Oda dibuixa a un usuari de zoan artificial amb dissenys absurds i estrambòtics pretén donar a entendre, que al contrari que les fruites usuals no és natural, que és artificial, antinatural. Per tant és tan sols amb el seu dibuix que Oda t’expressa que aquelles formes derivades de les fruites artificials no son naturals, no son adequades, son falses, de pega, artificials. Això no vol dir que no pugui haver-hi de tant en tant, com és el cas, un disseny que sí aconsegueixi sorgir amb certa naturalitat, però quan pensem en zoan artificials ens imaginarem a les deu formes estrambòtiques abans que la que va sortir be. Així doncs, un cop més Oda ens ensenya el poder de la narrativa gràfica en el seu disseny de personatges.

És lleig el cabró

La resta del capítol se succeeix en una llarga tensió, típica dels segrestos a punta de pistola (en aquest cas a dents de lleó). Hi ha molta conversa mentre els personatges romanen tensos a l’espera d’actuar. Pots sentir realment el perill de que la nena mori esclafada entre les dents felines. Oda aprofita per introduir amb naturalitat diferents conceptes entre els que destacaria el rol d’en Jack dins el grup (i la evident gens sorpresiva revelació de que segueix amb vida). Al final no obstant la tensió no pot aguantar més i la situació col·lapsa en una explosió de violència. I com sabíem que passaria els protagonistes rescaten a la nena fen us de la seva diferencia de poder. Abans que se’n pugui adonar la nena ja no hi és i ha rebut un cop de l’enemic. Tot i que hagi caigut més fàcilment m’atreviria a assegurar que aquest era un enemic més poderós que el lluitador de sumo. Però en Luffy necessitava acabar-lo amb un sol cop i així ho ha fet. Com sempre, les derrotes amb un sol cop de puny d’en Luffy son espectaculars i suposen tot un espectacle visual (un altre cop Oda transmet en el seu traç tot l’impacte del moment). Dubto que sorprengui a ningú que la nena hagi estat salvada de les urpes del lleó amb tanta facilitat. Però tot i ser fàcil, tot i ser evident que ho seria, ha estat emocionant, trepidant i impactant. Per que Oda ha construït l’escena amb precisió, desenvolupant l’espera de la tensió per donar-nos un cop demolidor amb una expressió gràfica a l’alçada del que vol transmetre.

Siguem sincers, algú no ha reconegut l’espasa?

Com havia dit en l’episodi anterior oda volia retenir en Law per algun motiu. Sembla ser que la cosa era més senzilla del que imaginava. I si ho penses te sentit. Si en Law hagués arribat, hauria evitat el conflicte. Amb el seu poder hauria canviat la nena per una pedra i ningú sabria que hauria passat. No hi hauria hagut cap daltabaix, i el desastre de proporcions  demolidores d’en Luffy que segurament sigui el detonant del que succeirà a continuació no s’hauria produït com ho ha fet. Oda necessita limitar els seus personatges per que la narrativa segueixi el seu curs. Aquest cop ho ha fet amb un estúpid dolor estomacal que serveix per sortir de la situació però del que espero que no caigui en abusar. L’interessant però és que tard per impedir les destrosses d’en Luffy en Law es planta davant en Hawkins per impedir que se sumi al merder i engegui encara més a la merda els seus plans. Em sembla una mica ridícul que s’amagui amb una mascara però deixi clarament visible la seva katana, que després de l’espasa de l’ulls de falcó sigui segurament la més reconeixible de tota la sèrie, però aquest és l’univers de One Piece, i ja sabem com funcionen les disfresses (sogeking, Lucy…..). Un recurs humorístic més, involuntari o no.

Pam! cop de puny.

En definitiva resulta ser un episodi força rodó, que mostra les millors virtuts de la narrativa gràfica d’Oda i de com d’important pot arribar a se rel dibuix per a narrar la historia. La trama no avança especialment (la nena passa d’estar entre les dents del lleó a estar salvada) però les peces es col·loquen per a esser mogudes. Ens esperen corbes.

Deixa un comentari: