One Piece 918 – Luffy-taro retorna el favor

La fam mata poc a poc

Fa temps que no tenim una minihistoria original

No tenia molt clar que volia fer exactament Oda amb la centaure. En l’episodi anterior ens la presentava com algú important, amb una personalitat carismàtica i divertida. Però no semblava un personatge llençat a l’acció, la seva presentació era més similar a la d’un futur aliat que a la d’un pèrfid enemic. Era una presentació a la que es donava molta importància, donant a entendre que Oda en volia fer una cosa, però que a l’hora no resultava ominosa ni impactant. Vist com s’han desenvolupat els fets en aquest episodi la presentació és sens dubte perfecte. Era una presentació dissenyada per que el personatge ens semblés simpàtic i ara veiem perquè. Aquest personatge podria ser un equivalent immediat de la carismàtica Baby-5, que igual que aquesta es va canviar de bàndol (tot i que a ella li va costar una mica més). Per altre banda el recurs que Oda fa servir per que es produeixi el canvi em sembla profundament enginyós. Os heu parat a pensar del poder que suposa l’habilitat de la nena?

Mirala que caballilment feliciana

Amb els fets aquí succeïts puc veure un dels camins pels que es podria perfilar la saga. I és que l’habilitat de la Tama te en aquesta saga un poder demolidor. Amb aquesta saga se’ns presenta un precedent. El mochi domesticador de la Tama funciona o pot funcionar en els usuaris de zoan artificials, ja sigui per que son mig animals o per que han deixat de ser humans el cas és que en el primer que ho ha provat ha resultat funcionar. Si el poder de la Tama funcionés en humans el seu efecte seria excessivament poderós. Però al restringir-lo als animals passa a esdevenir més aviat el contrari, essent un poder simple i sense masses aplicacions practiques. Però quan hi ha un sector d’humans sobre els que sí afecta i aquest sector conforma pràcticament la totalitat del bàndol de l’emperador contra el que et vols enfrontar… la cosa canvia. I és que si la Tama realment pot domesticar als usuaris de zoan artificials i passar-los al seu bàndol, la nena pot resultar l’arma més poderosa de l’aliança contra en Kaido. Per que com ja se’ns ha recalcat varies vegades el poder militar del pirata es fonamenta en gran mesura en l’ús de zoan artificials per enfortir les seves tropes. I si la majoria del bàndol d’un te una debilitat que fa que es canviï de bàndol…. el poderiu militar passa a esdevenir una gran debilitat, una espasa de doble fil que pot acabar per propiciar la seva pròpia caiguda.

No se que més podria aportar la dona cavall a banda de ser un precedent, potser podria esdevenir una mena de general d eles zoan artificials passades de bàndol. Però en qualsevol cas aquí esdevé (a part d’un recurs còmic evident) el mitjà de fugida de la que podria ser l’arma més poderosa de l’aliança contra en Kaidoh. Sigui com sigui és un personatge que tinc ganes de seguir explorant. Per altre banda en Law inicia una fugaç batalla contra en Hawkins que tot intensa acaba per a ser interrompuda per la trepidant fugida dels barret de palla. La batalla és intensa i vibrant, però més important son les seves implicacions politiques. Wano, aïllacionista com és, seria incapaç de distingir als membres de l’aliança al ser gent de fora, però en Hawkins, coneixent-los, podria informar a en Kaido del perill que se li mou entre les ombres. Era evident que en Law se n’havia de desfer. Però per variar en Luffy ha desbaratat tots els seus plans. Ara la cosa podria complicar-se. En Luffy ha cridat l’atenció de la manera més sorollosa possible i els ulls de l’emperador es podrien posar fàcilment sobre ell. Però que passaria si en Hawkins volgués en el fons derrotar a en Kaido i manipulés la informació per propiciar la seva caiguda? És una tàctica que sembla ser del seu estil. Una possibilitat que crec que cal tenir en compte.

Aquesta imatge ronda per internet i no és d’estranyar. Una de les vinyetes amb més poder gràficament narratiu que he vist.

Però si alguna cosa representa a aquest episodi és el que hi passa al final. Fa unes ressenyes vaig destacar el tractament que Oda ha fet al tema de la fam quan la Tama menjava quelcom després de molt de temps i plorava d’alegria. Aquí aquelles sensacions es veuen magnificades i tot i no arribar als nivells esmentats de l’expressió de la fam que en Sanji va propiciar en els seus temps realment s’hi acosta. Però al que aquí s’expressa te uns matisos lleugerament diferents. Mentre que en Sanji tractava el tema de la fam de manera generalitzada el que aquí s’exposa és una fam més concreta. La fam de la misèria absoluta. Típica d’una postguerra on el no res és tot el que hi ha per menjar. És una fam desoladora i angoixant que ho omple tot prometent mai acabar. Una fam col·lectiva que fa pensar que podria haver caigut sobre la terra un càstig diví. Una fam tan intensa i lacerant que t’empeny a assassinar el teu propi nadó per no matar-lo de gana i penjar-te tot seguit per reunir-te amb ell en un lloc on la gana no os persegueixi. Una fam que t’empeny a veure aigua de riu contaminada per a callar el rugit etern d’un estomac que sempre demana més d’allò que no li pots donar. Una fam capaç de matar, poc a poc, a tota una nació. I aquí tornem a les reflexions de la ressenya anterior sobre la narrativa gràfica. Doncs Oda expressa sense necessitat de paraules els sentiments que aquí s’exposen, aquesta fam absoluta i l’energia joiosa i incommensurable al saber que podràs menjar alguna cosa. Com les imatges seleccionades t’arriben a l’anima exposant la complexitat de tot un context que no te gens de senzill em sembla demolidorament extraordinari.

És el millor del capítol i la seva màgia es narra sense paraules

Però potser te més importància per la trama l’efecte que això propicia sobre en Luffy. Tot i que mai ha deixat de ser el marrec esbojarrat que veiem al principi de la sèrie, un dement inconscient incapaç de seguir un pla, últimament en Luffy sembla estar madurant. Comença a plantejar-se coses, a reflexionar sobre les injustícies i a actuar per fer-hi alguna cosa de manera més conscient i menys instintiva. Aquí el nostre protagonista promet que farà d’aquest país un lloc on la gent no hagi de passar gana. Una promesa que fa a la Tama, que fa a l món, però que sobretot es fa a si mateix. Aquí el nostre protagonista evoluciona i marca un precedent. Ja a l’illa de les sirenes va llençar una declaració de propietat sobre un territori. Però en aquell cas no era més que un impuls fugaç que no trigaria massa en oblidar. Aquí la cosa canvia. No vol proclamar-ho seu per treure-li a la Big Mom. Vol proclamar-ho seu per protegir-ho, per poder fer que els nens somriguin. I aquest és el primer pas. Aquí comença el camí d’en Luffy per convertir-se en un autèntic emperador. La seva carrera cap al cim dels mars va començar fa molt de temps. Però és aquí on ell com a persona comença a dirigir la seva mirada cap a les responsabilitats que això suposa. És aquí quan en Luffy comença a madurar camí de convertir-se en un autèntic emperador.

Crec que això és el que se’n diu un punt d’inflexió

Deixa un comentari: