One Piece 916 – Un gran encontre de sumo al país de Wano

El sumo és només per homes?

Molt de temps sense veure un episodi sense portada

L’episodi comença amb un samurai/lluitador de sumo humiliat per la dona per la que sospirava, una premissa que podria ser de per si la premissa d’una bona historia. A l’amenaça del gegant enfurismat l’O-Kiku reacciona amb el que jo interpreto com una semi fingida reacció d’avergonyida disculpa davant la seva manca d’educació (“poc femenina”). I dic semi fingida perquè crec que aquí tenim el conflicte del personatge que lluita per conciliar dues naturaleses que li han estat imposades. En primer lloc la de dona, passiva i submisa, complaent segons els estendards de la seva cultura (es pura especulació, però suposo que no viurà molt lluny d’aquí la cosa, Oda cada vegada te més recursos per fer una critica potent al masclisme, sembla que vagi encaminat cap allà, però no se pas si gosarà). En segon lloc una naturalesa que li és més pròpia, la del samurai aguerrit i justicier que pugna per lluitar pels seus ideals. És un conflicte d’allò més interessant que podria ser molt interessant d’explorar. La majoria del qual es veurà representat en el gag còmic de la noia impulsiva que comet un acte violent rere una provocació per avergonyir-se’n i empetitir-se’n tot seguit, però potser entre gag i gag podem explorar els matisos del personatge i amb ells la filosofia que al seu darrere amaga.

M’encanta aquesta cara

I tot seguit be el que més m’ha desagradat de l’episodi i és en Luffy acudint al rescat. En certa manera desmunta tot el construït fins aquell moment. El que deia a l’episodi anterior de que la princesa no necessita que la rescatin cau quan al mostrar-se indefensa un home acut a rescatar-la (encara que no ho faci per aquest propòsit). Podríem pensar que si no hagués intervingut ella se n’hagués lliurat per si sola, i segurament sigui així. Però que ho hagués fet no és el mateix que fer-ho, i el que importen aquí son els simbolismes i el simbolisme de la dona essent rescatada va en contra del que fins ara havia vist en el potencial del personatge. Una llàstima, espero que Oda segueixi apostant pel feminisme més endavant.

Una imatge poderosa, llàstima de la carrega ideològica involuntària

És clar que si en Luffy ha acudit al rescat no ha estat per salvar a ningú. En Luffy volia tenir un encontre de sumo, Oda volia posar en Luffy en un encontre de sumo, els lectors volien veure en Luffy en un encontre de sumo. I al final això ha pesat més que qualsevol simbolisme. Era a més una necessitat narrativa: el fet que algú vencés a aquest individu en el seu propi terreny, que fos derrotat ni més ni menys en l’art que ell més domina. Per que això és un altre símbol. I a nivell estètic i a nivell de construcció de personatges l’únic que podia fer-ho era en Luffy. Un mal necessari suposo. Però crec que Oda es podria haver marcat una transició més intel·ligent que no impliqués la escena del príncep al rescat de la dama que no fa cap be a la pobre O-Kiku.

Per que quelcom pot ser impressionant. intens i divertit

El combat en si és emocionant. Està clar que les regles del sumo perjudiquen al nostre protagonista, però igualment està clar que és poc provable veure’l perdre de totes maneres. Tot i així el combat resulta emocionant i tot un espectacle visual. Potser en certa manera igual que quan els espectadors de la lluita lliure gaudeixen de l’espectacle tot i que aquest estigui coreorgafiat amb un final predefinit. Això és un espectacle, és divertit, tan se val que sabem que en Luffy guanyarà el que importa és gaudir del moment. En certa manera resulta retratar l’esperit de One Piece. Però a més d’això el combat resulta un homenatge a aquest esport nacional, incloent un munt de referències que em veig incapaç de reconèixer però que estic segur de que els nipons sabran apreciar. És doncs un més dels molts homenatges al país que ha vist néixer aquesta historia que estan per venir.

M’encanta la postura

Després d’un final espectacular el grupet d’en Luffy queda al descobert essent el centre de totes les mirades (el seu antiproposit per variar). I com resulta inevitable comença una aferrissada batalla entre els sequaços que per allà ronden (aferrissada pels sequaços vaja, els nostres protagonistes ni suen) i la companyia al rescat d’en Luffy. És aquí on se’ns anuncia que en Hawkins va al galop cap allà (ja començava a molestar-me la seva incapacitat per trobar en Luffy tot i ser un vident) i que l’os d’en Law li ha donat un infart impossibilitant així al seu capità d’involucrar-se a la batalla. És un bon recurs còmic per alleujar la tensió, però resulta massa evident. Oda vol aconseguir alguna cosa deixant en Law fora de l’equació. La pregunta és: que? Suposo que no trigarem molt en descobrir-ho. Sigui com sigui en aquest context es presenta l’home-lleo-ridicul amb la nena entre els ullals. Tot i que dubto molt que sigui un enemic a témer, sí que promet ser més complicat que el nostre lluitador de sumo (o això o Oda ho resoldrà amb un cop de puny a lo Bellamy). En qualsevol cas la situació és tensa i no m’imagino que vol fer Oda amb ella ni molt menys com te intenció de resoldre-la. Ha deixat les coses en un punt on podria passar qualsevol cosa i això sumat a l’episodi d’en Law em fa preguntar-me que pretén. Un cop més no obstant, haurem d’esperar al proper episodi per descobrir-ho.

Ai els finishers

Deixa un comentari: