One Piece 915 – Poble Bakura

No necessito que em salvin

Ondia, en Bellamy, me mola

Aquest capítol per fi sembla oblidar els problemes de ritme dels que acusaven els anteriors. La narrativa es tranquil·litza entrant de nou al cabal del bon fer que Oda sol portar en els inicis de saga. En aquest episodi passen moltes coses, potser fins i tot més que en els anteriors. Però passen al seu ritme, paral·lelament, però sense presses. I això, sobre qualsevol altre cosa, era el que jo volia veure en aquest episodi. Oda havia estat estrany, com si alguna cosa el fustigués i l’incites a unes presses matusseres que no servien de res. Potser quelcom el tenia intranquil, potser volia provar noves maneres de fer més agressives. En qualsevol cas i al menys en aquest episodi ha tornat a la formula de sempre, una formula que ha anat polint i perfeccionant amb els anys i que res te a veure amb la que es presentava al principi del manga. Crec que sempre és bo experimentar amb la narrativa i Oda és donat a fer-ho. Bons exemples en son les sagues d’Skypiea, el Davy back five o la de Thriller Barck. Sagues aïllades que no tenien per que ser allà però que hi eren per que a Oda li venia de gust explicar-nos una historia, experimentar amb escenaris diferents, perspectives novedoses i narratives tangencials a la seva. Però Wano, per la seva naturalesa nipona, mereixeria en tot cas una narrativa més pausada, més pròpia de la serenitat zen, perfecte per acusar en el moment adequat més impacte quan es projecti a l’acció, per impactar amb la virtut que només pot conferir el fil d’una katana.

La resta de dissenyes de les zoan artificials ja eren ridiculs, però aquest… genial

Oda comença el capítol presentant-nos la mena d’individus que poblen l’alta classe d’aquesta societat podrida, igual que en els darrers ens presentava aquells que vivien fora del sistema. Es centra primer en els segrestadors de la nena, que tot i no ser més que sequaços, viuen en una evident situació de bonança propiciada pel sistema corrupte. Potser no formen part ben be de la jerarquia social, però es beneficien de les seves injustícies per adquirir si no un estatus, quelcom d’equivalent pel que a qualitat de vida fa. Tot i que abans fins i tot de llençar aquesta presentació ens emmarca amb més precisió el personatge ja introduït fa uns episodis del lluitador de sumo. Que ara en el seu context cobra una lògica fètida pròpia del context que el corromp sense que ni tan sols en sigui conscient. Potser en altres circumstancies hagués estat un bon home, però la societat l’ha inclinat a certs vicis, a certes creences, a recordar de forma permanent que ell està per sobre i la resta no valen res. M’agrada com Oda ho exposa en una conversa de bar emprant a l’O-Kiku com a marc on plasmar aquestes idees, convertint una exposició que en un altre context podria ser introduïda amb certa resistència en una que cobra sentit amb naturalitat quotidiana.

Sempre em meravella l’expressivitat grafica que oda pot arribar a mostrar

Però fetes les presentacions els nostres protagonistes es llencen desfermats al que promet convertir-se en un pou de bogeria. I per projectar un aperitiu del que vindrà Oda ens mostra un referent de la força del ja presentat lluitador de sumo.  Aquí Oda esgrimeix l’expressió gràfica amb mestratge donant-nos a entendre amb una sola imatge que el lluitador de sumo ha sortit projectat, el recurs es simple, un home abatut amb la marca d’una ma esquitxant-li el tòrax, ni tan sols li cal acció per expressar el moviment. Dubto molt que tot i la força demostrada l’home sigui rival per cap dels personatges que munten al gos wanesc, simplement estan a escales diferents. Però resulta un referent amb el que jutjar els que dominen per damunt d’aquest. Al cap i a la fi aquest podria haver estat un enemic a abatre als inicis de la sèrie, un enemic pel que podrien fins i tot haver-se vist superats. Ara però, son altres temps, la batalla no serà difícil, però tindrà implicacions, implicacions que podrien fàcilment sacsejar tot el país.

I llavors es disposa el taulell, els nostres protagonistes es planten davant el lluitador de sumo i les peces estan col·locades, la cadena d’esdeveniments està per succeir.  Ells venen a salvar la nena. Però el lluitador de sumo es vol emportar a l’O-Kiku, cosa que cap dels presents permetria és clar. Així que una inevitable confrontació  es presenta, confrontació que posarà les coses difícils als nostres per arribar fins al seu objectius. Per altre banda, potser obrir-se pas amb els punys sigui en el seu cas, la via més fàcil.

Son tan cuquis, no els veieu?

I quan el senyor presumptuós es posa possessiu amb la noia, aquesta s’amaga per fugir de la pressió, que podria representar perfectament l’assetjament als carrers, evident per a les dones i invisible per a la majoria d’homes, sobretot pels que en son agressors. Aquí Oda podria haver recorregut fàcilment als nois salvant a la noia en perill. Però gracies a Roger Oda ha pensat que potser era millor que la princesa es salvés soleta. I així en una escena impactant l’O-Kiku talla la cua del samurai, que no només representa el seu rang i prestigi si no que representa en certa manera les forces de la opressió que pugnen per sotmetre els dèbils. Tant l’opressió que els humils reben dels privilegiats i que veiem en els darrers episodis, com la pressió que la feminitat rep de la virilitat que comentava fa unes línies. Amb aquest gest O-Kiku anuncia la lluita per la llibertat, per no deixar-se sotmetre i aconseguir amb les seves pròpies forces el poder per esgrimir els seus ideals, independentment del seu sexe o posició ella seguirà lluitant.

Deixa un comentari: