Novel·la – Pàgina 2 – El Bell cant d'un Somriure

Rescat en el temps [1999-1357]

I aquí tornem a tenir al senyor Michael Crichton. El vaig descobrir per casualitat amb la gens desconeguda obra “Parc Jurassic”, que va superar per molt les meves expectatives per passar a topar-me amb la fantàstica “Next” (la millor obra que he llegit sens dubte de l’autor) i finalment acabant per llegir la gens menyspreable “Persecució Sexual” que tot i tocar temes molt diferents a la resta d’obres de l’autor també en va treure tot el seu potencial. Tots aquests llibres els vaig trobar per casualitat a la biblioteca rebuscant entre els prestatges alguna cosa que em cridés l’atenció. Rescat en el temps però no podria ser més diferent. Michael Crichton és ja per mi un autor conegut, després d’haver llegit tres llibres seus és fàcil reconèixer la seva manera de fer, te un to quasi científic molt característic, et trasllada a un formalisme vers la ciència que la fa sentir real i viva, tot i que mai ho sigui del tot (de fet on menys ho era diria que és a Persecució sexual, que va sobre assetjament laboral i la faceta científica no era necessària en absolut, dada curiosa). És un autor segur de si mateix que de vegades sembla caure en l’error de creure saber més del que sap en realitat. Però que tot i així és capaç de tractar les seves histories amb un rigor científic que sovint costa de trobar (tot i que amb una lleugeresa de la que potser ell no és conscient a jutjar per la seriositat amb la que es pren a si mateix). Així que quan, comprant un regal d’aniversari per a la meva mare, em vaig trobar per casualitat un munt de llibres vells per a 3 euros el volum, els meus ulls calculadors no van poder evitar caure en el gruixut volum que destacava en negre sobre la resta i que sens dubte era el més econòmic en nombredepagines/€, sorpresa la meva quan allà hi vaig trobar escrit amb paraules gegants: MICHAEL CRICHTON. Un autor conegut que m’havia sorprès més d’una vegada amb obres molt competents i ben tramades i que representava una garantia de qualitat per només 3 euros. No vaig dubtar en agafar-lo i afegir-lo a la resta de les meves compres en aquella botiga. Així doncs per quarta vegada em trobo al davant amb un llibre de l’autor i per primer cop, el llibre és meu.

Podríem dir que aquest llibre va sobre historia i física quàntica. O que va sobre viatges en el temps si ens poséssim més convencionals. Però aquí el que importa no és que viatgem en el temps si no com ho fem i per que ho fem. Ho fem a través de la física quàntica explorant aquesta fascinant branca de la física i ho fem per explorar la fantàstica disciplina de la historia, per a ser concret la historia de l’Europa medieval, situant-nos en territori francès durant la guerra dels cent anys, en terres frontereres entre la corona francesa i l’anglesa. No soc un gran coneixedor pel que fa a la historia i menys en el complicat període en el que aquest home decideix embarcar-se, però sembla que és bastant fidel al coneixement històric de l’època. Pel que fa a la física quàntica… Be, jo estudio física quàntica i… no te res a veure. Comença be, però al final sembla Descartes intentant demostrar que Deu existeix només per que les dues primeres passes de la seva argumentació eren correctes. Però se que si no sabessis de física quàntica tot el que diu aquest home et semblaria bastant creïble i professional, potser exagerat, però com succeïa amb jurasic parck no tan llunyà a la realitat tampoc. Però és clar, quan saps del tema… be, aquest no tan llunyà demostra ser-ho molt.

La portada que més m’ha agradat. Em recorda a: La carretera.

El llibre comença molt be. De fet el començament és el millor. Tota la part prèvia al viatge en el temps és el que més m’ha agradat i llegits ja uns quants llibres, crec que és el que millor se li dona a l’autor. És una mena de truc que fa servir en quasi totes les seves obres i que tot sigui dit, se li dona de fabula. L’home presenta un problema, una incongruència en el sistema que no te solució aparent. Comença a donar voltes sobre l’enigma mostrant-nos a diferents personatges interactuant amb el mateix enigma i descobrint diferents conseqüències d’aquest que cada cop el tornen més i més confús (a no ser que el títol et doni a entendre que viatjaran en el temps i que per tant la solució a per que han trobat unes ulleres modernes en una cripta de segles d’antiguitat és que ells mateixos viatjaran en el temps més endavant). Un cop la curiositat del lector està enganxada Crichton comença a narrar-te el problema amb una sèrie de detalls científics o pseudocientífics que escoltes amb atenció per que estàs fascinat amb la idea de resoldre el trenca closques. Amb aquesta sèrie de detalls d’indole científica Crichton aconsegueix justifica la “realitat” del que t’està presentant, fent que el lector entri en una mena de sensació de que està llegint una realitat i no una ficció, per que tot està molt ben datat científicament. I un cop submergit d’aquesta manera en l’ambient, Crichton te llibertat per portar-te on vulgui i explorar tots els temes que vulgui, per que ets seu i t’ensenyarà el que vulgui. És un mètode que se li dona especialment be i que a mi m’ha fascinat més que mai en aquesta obra. El problema és el que ha vingut després.

I no, no és que les especificacions científiques em trairessin de context al ser coneixedor jo de la matèria, tot i que no gaire correctes em semblaven molt ben buscades i no em van treure de la ficció en cap moment. El que em va treure de la ficció és precisament l’apartat històric. I el problema aquí no és que Crichton no estigui ben documentat, de fet crec que està sobradament documentat, de fet et dona a entendre varies vegades que ho està donant detalls innecessaris del període (per que com casualment els protagonistes son historiadors, la narrativa dona peu a fer-ho) la única funció dels quals sembla demostrar-te el ben informat que està l’autor. El problema crec, cau en que Crichton és pren la historia com si fos una ciència exacte sobre la que hi ha una veritat absoluta que ell t’ha de demostrar. Entenc que es va rodejar d’una sèrie d’historiadors que li devien explicar que el període devia ser segurament així i aixà i que ell va anar assentint. Una sèrie d’historiadors que li van anar desmentint certs topics de l’edat mitjana mentre ell els anotava per assegurar-se que culturitzaria al lector en aquest aspecte. Per tant, res del que diu sobre el període històric és fals. Però t’ho ven bastant com una veritat absoluta i indiscutible, quan la historia és una ciència inexacte i sovint molt difícil de desentranyar. Basada (com de fet tota la ciència) en una sèrie de suposicions no confirmades però que sembla que encaixen millor que la resta en les dades que es coneixen. I això si que em treia de context. Per que els personatges semblaven ser allà només per justificar que l’autor t’anés explicant tot el que sabia del procés. Per que la narrativa t’anava venent tot el rato una veritat absoluta que dubto que sigui tal. I per que en certa manera podia sentir certa hipocresia en la manera de narrar la seva obra.

Hipocresia per que? Doncs hipocresia per que Crichton dedica mitja obra a ensenyar-te que la edat mitjana no era tan barbàrica, que més bàrbars som ara que ens matem a milions amb armes molt més destructives, que va ser una època de creixement cultural i econòmic que sovint no es representa en les obres sobre la època per passar després a exhalar la figura d’heroi cavalleresc i recórrer a una sèrie de topics medievals que fan que tota aquesta feina perdi credibilitat. No et pots dedicar a pregonar que els topics del salvatgisme a l’edat mitjana no eren tals per després anunciar que les fantasies sobre cavallers nobles si que ho eren. Em sembla en certa manera hipòcrita i no crec que afavoreixi a l’obra.

Un altre problema de l’obra son les casualitats oportunes que no paren d’assaltar els personatges un cop i un altre. No pots dedicar-te a anar dient-li al lector cada dos per tres el molt realista que és la teva obra quan els protagonistes estan salvant la vida a l’últim moment cada cinc minuts amb premisses més falses que les morts a One Piece. Per que, que un historiador per molt expert en el maneig de l’espasa que sigui s’enfronti solt contra vuit homes i es tiri al riu després de sobreviure-hi salvant als seus companys mentre el graner explota a les seves esquenes (literalment passa això), surti de l’accident pràcticament il·lès i el lector ho accepti com si res, no és massa creïble. El llibre pretén ser rigorós i realista, però està ple de convenients trampes narratives per mantenir vius als protagonistes i fer que se surtin amb la seva per després embolicar-los la troca una estona més. Per que l’altre problema del llibre és que dona moltes, moltes voltes. S’embolica més del compte amb una duració excessiva per al que vol explicar. I s’embolica per ficar persecucions innecessàries i múltiples empresonaments amb les conseqüents múltiples fugues. Dona voltes sense sentit que fan perdre l’emoció que tenia el llibre i oblidar-te de quin era el misteri que volies resoldre. En paràmetres de Hollywhood diria que presenta una idea interessant, però se n’acaba anant més per l’acció. Només que l’acció està pintada sota un autoimposat vernís realista que no la fa tant impressionant i a l’hora la fa ridícula quan intenta ser-ho(recordem el graner).

I després de tota aquesta critica direu. Vaja, que poc que t’ha agradat aquest llibre no? Quina decepció. Doncs no, la veritat és que m’ha agradat força, si be se m’ha fet una mica llarg al final. La perspectiva és interessant i està ben plantejada. El viatge en el temps i els seus problemes tècnics mantenen al lector interessat. I tot i que el viatge és en el fons una excusa per passejar per la historia de la època, és un paisatge històric bonic de contemplar. I tot i que l’autor sembla esforçar-se a estones per treure’t de context, l’obra resulta molt disfrutable en la majoria del seu recorregut.

La recomano doncs? No gaire. No és un mal llibre, però hi han masses bons llibres esperant a que els llegeixis com per posar-te amb aquest. Però sens dubte és millor que molts dels que triomfen immerescudament. A qui no tingui gaire bagatge sobre els temes que tracta el llibre li resultarà interessant i nutritiu, però si en saps massa potser acaba per resultar-te pedant i superficial. Jo em quedo en un terme mig. Si t’encanta Crichton llegeix-te’l ni que sigui per acabar-te la seva biografia, no serà una pèrdua de temps. Però si no, i a menys que el concepte t’hagi cridat molt l’atenció, millor ves a buscar un altre obra.

Llum Antiga

Feia temps que no em passava per la biblioteca a agafar un llibre i em venia de gust. Em venia de gust per que allà hi he descobert obres molt bones i que amb perspectives inesperades expandien l’imaginari literari de les possibilitats descobrint-me generes i reflexions. El més notori ha estat sens dubte el gènere de la literatura eròtica, gènere el qual no havia tocat abans d’agafar-ne el primer llibre farà poc més d’un any, tenint ara, comptant aquest, onze llibres llegits (tots ressenyats) a les meves esquenes. Segurament per això em vaig acabar decantant un cop més per la literatura eròtica al cercar entre els prestatges de la biblioteca Jaume Fuster.

Amb Llum Antiga de John Banville ens trobem amb una novel·la que tot i amb una premissa molt eròtica d’entrada al final ho acaba essent més aviat poc. El llibre ens planteja en un inici una historia que gira al voltant de certs encontres sexuals succeïts en el passat donant via lliure per explotar un sense fi de fantasies rememorades. Però per sort o per desgracia la novel·la no tira per aquí. Per sort per que li permet explorar un potencial literari molt més ric i desconegut que aporta idees noves i presenta reflexions mereixedores de ser considerades creant indubtablement art literari. Per desgracia per que es perd l’emoció del risc i el frenetisme de les aventures sexuals que l’haguessin salvat de ser un llibre llarg i avorrit.

El llibre m’ha agradat, te conceptes molt interessants que crec que val la pena explorar i que personalment m’han nodrit. Però se m’ha fet llarg, se m’ha fet llarg i a estones se’m feia avorrit, fent que la idea de posar-m’hi degenerava en una mandra insostenible. Em recorda una mica a aquells llibres tan llargs i pesats que et fan llegir a la eso i al batxillerat: llibres bons i que personalment hem van agradar, però llibres llargs i carregosos que necessiten d’una atenció perllongada i dedicada per a nutrit-se’n i que són el pitjor candidat possible per a incentiva a la lectura a un públic juvenil i desganat al que se l’obliga a posar-s’hi. Repeteixo, son bons llibres, i a mi em van agradar. Però jo soc un bitxo raro i els criteris d’elecció literaris no s’haurien de basar ni en els bitxos raros ni en la qualitat literària de l’obra, s’haurien de basar en com poden nodrir i influenciar als joves que els agafen. Per que per mostrar-los la profunditat de la literatura, primer els has d’interessar per la literatura. Un concepte basic que sembla incapaç de comprendre per al sistema educatiu. Però no volia divagar: el llibre és llarg i farregós, però val la pena.

La obra comença amb un home sexagenari (és una aproximació, i la paraula sexagenari mola) rememorant des de la tranquil·litat d’una llar en aparença tranquil·la els records distorsionats d’una llunyana infància on essent un nen pràcticament pre-puvert va tenir una aventura sexual amb una dona madura, una milf en tota regla, mare del seu millor amic. En unes primeres pagines sembla que el llibre va d’això: l’home explicant-nos les seves eròtiques aventures amb una dona madura. Un nen començant a descobrir la seva sexualitat mentre una dona casada s’aboca a la tragèdia de tenir d’amant un nen de l’edat del seu fulll. Però el llibre no triga en fer-nos notar que el llibre no només ens transporta a aquesta historia si no que n’hi ha dues més. De rerefons una tristesa es fa palpable en la narrativa, alguna cosa manca i no triguem a ser sabedors d’una tràgica i misteriosa mort de la filla del protagonista que els manté a la seva dona i a ell en una mena d’estat d’espectre que divaga pel mon sense ser-hi realment, vivent més en el passat que en el present inexistent. És per això que el protagonista rememora la seva joventut, per que no hi queda vida en el seu present.

Però mentre l’home divaga rep una trucada. Va ser un actor mitjanament reconegut de teatre i ara, quasi retirat rep una trucada: algú vol que protagonitzi una pel·lícula. Ell mai ha fet cinema, però una mena d’orgull actoral l’empeny a emprendre aquesta aventura per sortir de la desídia desganada que és la seva vida. Però estranyament el personatge misteriós al que ha d’interpretar sembla guardar una sinistre relació amb l’enigmàtica mort de la seva filla, al temps que l’actriu que coprotagonitza amb ell el film sembla ser a estones el viu retrat de la seva filla. Pensareu que potser aquí el llibre decideixi tirar per una aventura amb aquesta jove actriu per invertir els rols que en la seva joventut va viure, però res més lluny de la realitat. Acaba esdevenint més aviat una estranya figura paterna on més que substituir la seva filla busca entendre preguntes inconcluses i evitar a la pobre noia el destí que la seva filla no va poder esquivar. Sona trepidant? Doncs no ho és en absolut.

Per que tot i tenir totes aquestes trames diria que el llibre no va de cap de les coses mencionades. El llibre va sobre la memòria, sobre els record i el subjectiu d’aquest, sobre com ens modelen, ens transformen, ens condicionen. El llibre és un tot introspectiu, que explora en la psicologia d’un individu i en com els records afecten a aquest i sobretot com aquest afecta als records. Per que si una cosa destacaria sobre la resta en aquesta novel·la és com la narrativa tracta als records.

El llibre no narra els record com a fets, els narra com a records, i com a tals estan plens d’incoherències que no deixa de remarcar, com el fet de recordar el terra ple de fulles seques tot i succeir durant les vacances d’estiu, o de portar abric i gorro tot i poder fregir ous a la carretera. I aquí és on passa la major part d’el llibre, entre records imprecisos i analitzant com d’imprecisos son. En certa manera és un experiment literari que explora amb realisme el concepte d’una narrativa retrospectiva rememorant el passat. Normalment la ficció, quan utilitza aquest recurs peca de presentar-nos uns records lúcids i perfectament definits que no difereixen gens del que podria ser la narrativa del present. Això parodia aquest concepte mostrant-nos que sí es pot executar be aquesta narrativa de forma realista. No obstant el llibre es perd molt en els records. No deixa de ser part d’aquest realisme que menciono, un home vell que acabada la seva felicitat no pot més que perdre’s en les seves memòries per tractar de buscar un sentit a la seva vida destrossada. Però aquesta pèrdua pels records és llarga i lenta i inevitablement es farà avorrida per a qualsevol lector que no hi estigui preparat. Potser si estàs acostumat als clàssics el libre et semblarà molt més digerible en aquest sentit, però si no has fet més que llegir les àgils obres modernes de l’actualitat segurament aquest llibre et semblarà un viatge interminable.

Però com dic a mi m’ha agradat. M’ha agradat per que el que fa be ho fa molt be i la resta potser es fa llarg o avorrit a estones, però en cap moment m’atreviria a jutjar la seva qualitat com a negativa. El llibre aborda altres temes com la superació de la mort d’un esser estimat, com ajudar als altres pot donar un camí a un anima perduda, les pressions a vegades mortals del mon de les estrelles de l’espectacle i tota la hipocresia que el volta i com la vida segueix al seu ritme encara que per tu sembli haver acabat.

No obstant els records son el protagonista indiscutible del llibre. No uns records en si, si no el record com a concepte, essent un personatge més, el personatge. I que el llibre aconsegueixi això és una obra d’art. Al final llum antiga és un títol digne de la novel·la doncs defineix a la perfecció aquest protagonista fantasmagòric que son els records, una llum difosa que prové de l’antiguitat. No recomano aquest llibre a gaire gent, no obstant dic això: és bo. I si t’ ha cridat l’atenció el que he dit d’ell, si ets d’aquells pocs que els agradi gaudir d’una obra lenta i tranquil·la que es para a experimentar amb la narrativa i explora camins alternatius, que ets capaç de gaudir d’aquells clàssics lents de temps ençà i que vas gaudir amb les tortuoses novel·les imposades de l’educació obligatòria, a tu, potser llegir-lo t’aportarà quelcom de nou.

Rumbo a la noche

Aquest és un llibre que te un especial valor sentimental per a mi, no sols pel fet de ser el regal d’algú molt important en la meva vida i qui valoro enormement, si no per ser la primera novel·la eròtica que em pertany. Els que em segueixin vagament sabran que en el darrer any he llegit molta literatura eròtica (sobretot tenint en compte que abans de començar el blog no n’havia llegit cap), que és un gènere que m’ha convençut i s’ha guanyat un lloc al meu cor. I no parlo de la pornografia literària que per a mi semblen les prolífiques sagues amb portades negres encapçalades per delicades d’aparença sensual que poblen les llibreries amb fins masturbatoris. Per a mi una novel·la eròtica no es una excusa per omplir les pagines de sexe i morbositat. Si no una historia que empara el sexe com una eina en la seva narrativa, que explora la sexualitat en una introspecció personal, que te alguna cosa que aportar. Totes les novel·les eròtiques que havia llegit fins ara havien estat fruit d’un flirteig amb els prestatges de la biblioteca. Una acurada selecció entre centenars de llibres que intentaven seduir-me amb portades espatarrants o descripcions suggerents. Aquest no obstant em va seduir lluny dels prestatges silenciosos d’una biblioteca. Però molt més rodejat encara de novel·les. Efectivament aquest es tracta de un regal de sant Jordi, un llibre que em va seduir al carrer, respirant el fresc aroma de les roses i els llibres per descobrir, lluint la seva portada amb orgull entre centenars d’altres llibres. El món editorial sap que el que ven un llibre es en primera instancia una portada. Que un comprador triarà quin llibre curiosejar en funció de la portada. Després es pot trobar amb que el que hi diu al darrere ni l’hi diu res, però la portada és l’element que capta al client. I en aquest cas la portada em va cridar a mi. Es ben senzilla: el perfil d’una dona nua, d’esquenes, sobre un fons negre. Però no es l’erotisme d’un cos nu el que em va cridar si no la naturalitat d’aquest. Era el cos elegant i sensual d’una dona normal, una sensualitat dolça i senzilla, allunyada dels canons perfectes de les revistes i les pel·lícules. Era un cos bonic, però no despampanant, d’aquells que criden l’atenció pel carrer en grans pancartes publicitàries i precisament per això em va cridar l’atenció. Curiós que una portada em cridés per no ser cridanera. Així doncs em vaig torbar jo en mig de Sant Jordi descobrint per sorpresa que aquesta era la primera novel·la eròtica que podia anomenar meva. Tenint en compte el molt que m’ha agradat el gènere semblava que anava essent hora. No era sols la primera novel·la, era el primer regal en forma de llibre d’algú molt especial i per això és possible que l’hagi jutjat amb uns valors molt menys imparcials que la resta de llibres aquí ressenyats (tot i que tampoc és que pretengui, de fet, fer valoracions apersonals). Però si el llibre és una desena part del bo que m’ha semblat, és un llibre que mereix ser recomanat.

En aquest cas no hi han portades variants. Així que em deidcaré a penjar fotos d el’autor que es mereix el seu reconeixement. Aqui la tipica foto sofisticada.

És un llibre que va de putes, i això és una cosa que et deixa ben clar ja d’entrada amb un reguitzell de frases ben col·locades a la contraportada que sincerament, em feia por que només fossin això, un seguit de frases cíniques i ben quadrades que res tinguessin a veure amb el to del llibre i que no fossin més que un exercici de fatxenderia. Per que qualsevol publicista pot posar a la contraportada d’un llibre unes quantes frases ben triades. Però no qualsevol autor pot donar a la seva obra un autèntic to cínic i crític que valgui la pena ser llegit. Per sort el publicista en qüestió no enganyava amb la meravellosa contraportada, doncs el que guardava dins era millor que el que anunciava fora. La contraportada de fet, ha estat un detall que m’ha agradat especialment. Doncs marca el to del llibre sense explicar-te en absolut de que va. Saps que va de putes, prostitutes d’alt estandig. Però no saps res més, res de la trama ni del que et trobaràs a dins, a part del to. Un to que sincerament trobo increïblement aconseguit i balancejat.

<Nada es más barato que jurar amor, ni nada más caro que creérselo.>

El llibre te una història bastant complexa. Però crec que si la contraportada ens fa el favor de no destapar-la el més correcte es no fer-ho del tot. Per tant m’allunyaré de tota sinopsis i deixaré que ho descobriu per vosaltres mateixos si os decidiu a emprendre l’aventura de llegir-lo. Només diré que és un llibre trepidant que fa girar tota la seva trama al voltant d’un assassinat. És un llibre ple de prostitutes, milionaris, corruptes, politics, famosos i be, gent menyspreable i fascinant.

Tipica foto interessant en blanc i negre

El llibre ens planteja a una protagonista que viu lluny de ser l’eix central de la historia però sí de la narrativa. Tot el que passa, passa al voltant de la protagonista (que no girant al seu voltant) però sense que la majoria de vegades hi tingui res a veure. Ella és una persona més dins aquest negoci que decideix prendre cartes en les injustícies que contra les de la seva professió es cometen. És deliciós com la manera de pensar d’aquest personatge influeix en la narrativa marcant el to cínic de la obra. Ella es una prostituta per elecció. Mai ningú l’ha forçat ni intentat convèncer, tampoc ha sorgit de cap necessitat o gir del destí. Simplement va veure una oportunitat per aprofitar el seu cos i la va aprofitar. Precisament per això no es veu amb dret de queixar-se sobre el destí que li ha tocat viure, ella l’ha tirat i al contrari que la majoria que es dediquen al que ella ha tingut elecció. Però no sols això la diferencia de les seves companyes d’ofici. Ella és conscient que mentre milers de prostitutes pateixen inclements i fins i tot degradants condicions laborals, tant físiques com psicològiques ella tria sempre els homes amb els que jeu i fins a quin punt poden arribar. Mentre altres es cremen la pell en una carretera ella descansa còmodament en una mansió amb totes les comoditats. Mentre d’altres porten el seu cos al límit per portar un plat a taula, ella guanya en una nit el que la majoria tarda mesos en acumular. Sap que la seva situació és privilegiada i que no te cap dret a queixar-se, sobretot havent-ho triat. Per això tota la seva perspectiva del món que l’envolta esta marcat per un nihilisme vers si mateixa que es fon amb el cinisme vers al món per crear una narrativa acida i critica contra un món tan invisibilitzat com ho és el de la prostitució.

<Cuando dependes de muchos hombres puedes prescindir de uno, pero cuando dependes de uno no puedes prescindir de muchos.>

Tot i que ho posa a l’etiqueta. Dubto molt que literatura eròtica sigui un terme adequat per a aquesta obra. Doncs tot i ser per raons evidents el sexe part essencial de la trama i fins i tot de la narrativa, tot i estar contínuament en boca del narrador, tot i que el llibre està ple de sexe: no alberga en ell ni una sola escena eròtica, ni un sol passatge excitant, ni un sol moment de passió. Per que? Per que l’erotisme emmarca el món de la prostitució, però no hi viu. Al final, tot i ser l’arma amb que es ven, en un producte comprat només hi ha sexe. Precisament per aquest motiu l’autor fa de la protagonista un esser completament asexual, que mai ha sentit ni sentirà cap atracció per home o dona i que només utilitza com sap que als altres complau les eines que el seu cos li ha donat per assegurar-se un futur sense preocupacions. La nul·la reacció de la protagonista davant coses com la passió o l’excitació permet a l’obra cobrar un to allunyat de la subjectivitat de les passions encarnades realçant amb aquest objectivisme el seu paper de critica contundent.

<Aléjate de los chicos guapos; no los aceptan como aval de un crédito.>

Però que critica aquesta obra? El món de la prostitució diria que és de fet el que menys critica rep. Ho fa, però és una critica subtil i continua que cobra forma en la narrativa i no en l’acció, no en el que diu, si no en com ho diu. En certa manera podríem dir que la subtilesa d’aquesta critica la fa especial i més significativa, però també la fa de més lliure interpretació anant molt en funció del que la narrativa pugui fer-te sentir.

<No es necesario hablar cinco idiomas y haber leído a los clásicos para que te paguen por bajarte las bragas, pero si los hablas y sabes que Platón escribió los Diálogos, te pagan mas.>

El que potser crida més l’atenció dels temes amb que es fica és en Donald Trump. I sí, no els politics en general, si no el president dels estats units en persona. De fet, la critica vers la seva figura no es limita solament a unes quantes mencions acides. SI no que el president acaba esdevenint una part important de la trama com a personatge indirecte que tot i no aparèixer en cap escena és llargament mencionat i la presencia del qual mou gran part del llibre. Com? Això ho haureu de descobrir vosaltres. Només diré que el llibre carrega i molt fort contra el president amb tot un seguit de pulles emmarcades en una deliciosa subtilesa. El llibre no te problemes amb anomenar-lo. Però quan es fica amb ell de debò (hi ha un capítol que pràcticament és una critica a la seva persona) te l’elegant subtilesa de no mencionar-lo mai directament (ni el seu nom ni res directament relacionable apareix mencionat al capítol) i això lluny de desafavorir la critica li confereix amb la seva aguda perspicacia una mordacitat que encara m’arranca un somriure de com d’efectiva resulta.

L’altre tema que ataca de forma acusada és la figura del futbolista d’elit. Aquells personatges que guanyen milions xutant una pilota i que la majoria de vegades no son conscients de la meitat dels interessos que mouen. Però això no els fa menys culpables. La novel·la ridiculitza la figura del futbolista fins a extrems que podrien resultar punyents, atacant fins i tot la virilitat d’aquells que es rodegen de dones com si haguessin de demostrar alguna cosa. Cobrant en aquest cas un futbolista un paper protagonic en la trama del llibre, essent de fet causa immediata de tot el que hi succeeix. Tot i l’acidesa de la critica vers la fama d’uns individus que al final no fan res mes que jugar be a un esport, he de dir que la comparteixo especialment. Però potser hi tingui alguna cosa el molt que avorreixo el món del futbol com a forma d’espectacle.

<Un hombre guapo es a una «Superputa» lo que la Kryptonita a «Superman».>

El llibre es submergeix també en una critica conta les classes adinerades en general, politics corruptes, banquers. Atrevint-se a assenyalar amb el dit a les forces politiques que es creixen en la propaganda que el terrorisme els dona i als que els interessa que segueixi donant problemes per seguir tenir arguments que pronunciar. Però per sort te la decència de no emetre critiques absolutes; tot i que moltes d’elles tenen una contundència considerable difícil de rebutjar, no les fa absolutes deixant sempre al lector un marge per que jutgi si allò és sols una percepció de la realitat més o una amb la que es poden sentir identificats.

Però tot i enfonsar els peus en la brutícia de les altes esferes el llibre és en gran part una novel·la d’investigació on una prostituta sense recursos es submergeix en la investigació de la mort d’una companya destapant a cada pas assumptes més i més tèrbols. No hi ha gaires escenes d’acció (que n’hi han), però poca falta fan doncs la tensió que aconsegueix generar la narrativa es trepidant i et submergeix en un sentiment de vertigen que t’enganxa a la protagonista i et fa sentir teva la seva necessitat per destapar la veritat.

Però si una cosa resulta la novel·la per sobre la resta és una obra de autorealització. Amb una protagonista que passa de dedicar-se a una professió en la que tot i ser un experta avorreix, però la qual tria per assegurar-se un futur on poder dedicar-se a si mateixa i rentar-se de tota la brutícia acumulada; a fer quelcom amb el que se sent valuosa i realitzada, que depèn de la seva habilitat coma individu i no d’un cos escultural fruit de l’atzar de la genètica. Ella esdevé el futur que la seva ment ha sabut forjar-li i no el que al que el seu cos li ha obert pas. I això és quelcom amb que fins i tot el lector se sent gratificat.

En definitiva Rumb a la nit d’Alberto Vázquez-Figueroa resulta una obra amb una trama molt immersiva i trepidant, plena de corrupció i interessos politics amb una forta carrega de critica, que amb mirada cínica cobreix amb un vel d’humanitat una de les professions més invisivilitzades de la nostre societat. Amb valors sòlids i contundents ataca algunes de les injustícies que poblen el món, conscient que no deixa de ser una veu més entre tantes i que ni te la veu absoluta ni te el dret de creure-s’hi. Un llibre apassionant que recomano especialment a qui la carrega critica que aporta els cridi l’atenció i que considero un cop més, un imprescindible.

Next és el llibre que tot futur genetista hauria de llegir.

Amb aquest enunciat començo la ressenya d’un dels llibres que més m’ha sorprès (positivament) aquest any. No tant per la seva gran qualitat (que la te) si no per què no esperava d’ell gaire més (de fet n’esperava menys) del que m’havia ofert el referent per al qual vaig decidir agafar-lo. Després de quedar meravellat amb Parc Juràssic (veure ressneya) vaig sucumbir a la temptació i em vaig endinsar de nou a la biblioteca a la cerca de més de l’autor. Tot i conèixer la trama del llibre de dinosaures la profunditat científica de tot el relatat m’havia meravellat i volia saber més sobre l’home que havia escrit aquella petita meravella. No sabia molt de Michael Crichton més enllà de la novel·la per al que l’havia conegut, així que com a opció obvia em vaig decantar per la continuació directa del clàssic que m’havia conduit a aquesta cerca. Però al no estar disponible vaig acabar per decidint-me per un exemplar més voluminós que amb una estètica quasi asceta només deixava entreveure a la seva portada que versava sobre micos i enginyeria genètica. Com que aquesta ciència havia estat el punt fort a Jurassic Parck vaig assumir la matèria com el fort de l’autor i em vaig dir a mi mateix que no podia estar pas malament. Subestimar-lo va resultar un error molt plaent.

Llastima que la de dinosaures sigui la seva obra més coneguda

Comentar la trama és una tasca força complicada doncs aquesta és bastant confusa i de caire dispers. Podríem definir-la com un munt de histories independents que s’entrellacen d’una manera o un altre al llarg d ela novel·la. Totes guarden relació directe amb el camp de l’enginyeria genètica, ja sigui en la seva branca legislativa, burocràtica o científica. Però de que tracta? Doncs depèn. Diria que hi ha una desena de trames que avancen paral·lelament durant tota la novel·la i el sorprenent és que ho fan be. Tot i que soc propens a confondre’m amb els noms i el llibre no es dedicava a especificar sobre quina trama versava no em vaig perdre en cap moment així que sens dubte aquest factor està ben desenvolupat. Tot i que individualment les trames són força senzilles la manera en que estan entrellaçades i es complementen entre si és tan completa i elaborada que un no pot evitar quedar meravellat per la seva complexitat. Però no aquella complexitat recargolada i difícil d’entendre sense un diccionari, si no una que comprens al moment just quan l’autor vols que ho faci. Com he dit, individualment són trames d’allò més senzilles amb missatges individuals molt clars que versen des de les conspiracions empresarials, passant per la vida dels animals transgènics, fins a la persecució d’una mare que fuig d’un segrest perfectament legal. Però enfilant-se en un conjunt exquisit l’obra cobra una complexitat deliciosa que lluny de caure en l’enrevessat es desenvolupa juntament amb el lector esdevenint perfectament assequible.

L’obra te un objectiu clar i aquest és el de conscienciar al lector i esdevenir una critica contra cert sistema. En aquest cas el sistema sobre el que gira tota la novel·la i les seves múltiples trames és les patents gèniques. Pot semblar quelcom no massa interessant, però al menys amb l’art amb que t’hi capfica Crichton resulta sorprenentment apassionant. El llibre podria ser perfectament un tractat d’ètica aplicada al desenvolupament científic doncs no dubta en tractar els temes més delicats (com la clonació, l’experimentació amb embrions o fins i tot l’us de l’enginyeria genètica com a eina publicitària) i plantejar-ne tots els matisos sense deixar de donar-nos la seva opinió. Per que tot i que ens presenta els arguments de en contra i a favor, tot i que ens explica els matisos, aquesta és una novel·la reivindicativa i la seva opinió adquireix un caire de transcendència innegable. Així doncs Crichton obra màgia i ens porta al fantàstic i polèmic món del que és ètic i el que no.

Alguns dels conflictes d’aquesta obra són tan moderns com eterns (l’avortament, les drogues, el mal tracte animal…), d’altres versen sobre injustícies tan especifiques que difícilment un les coneixia abans de llegir-les (les patents gèniques i els buits legals al respecte). Crichton critica els sistemes corporatius obsessionats pel poder i com la seva falta d’escrúpols està disposada a arrossegar-ho tot pel seu camí. Com aquells mateixos que esgrimeixen la ètica per a defensar els seus interessos, la transgredeixen flagrantment quan més els convé. Com lleis ambigües i inexactes protegeixen sovint a les corporacions per què segueixin esgrimint el seu imperi contra els que subjuguen. Es una critica al poder i com aquest està organitzat, però sobretot és un exemple de que està malament i que es podria canviar.

Sí, és la primera portada en vermell. No son molt originals.

Tot i versar sobre enginyeria genètica la part més interessat del llibre passa pels jutjats. Buits legals, ambigüitats en la llei que les empreses no dubten en aprofitar… A través de petits buits legals el llibre arriba a posar en dubte si realment l’esclavitud està tan abolida com citen les seves esmenes. Amb un vocabulari senzill i contundent Crichton aconsegueix apropar el de vegades complicat món del dret al lector i fer que senti per a ell certa mena d’entusiasme, sense per això recórrer al recurs cinematogràfic de veure quin advocat fa el discurs més emotiu. Per que tot i ser assequible el llibre pretén ser realista i demostra que els judicis es basen en lleis, no en emocions.

El llibre adopta una postura progressista sobre l’experimentació amb persones i sobretot material embrionari. Atacant directament a l’influencia de l’església com a gran fre científic que certs codis ètics suposen. No parla òbviament d’experimentar amb essers i humans doncs com he dit acut a la crida contra el maltractament, si no que més aviat planteja certs problemes ètics que han quedat o quedaran enrere tard o d’hora en el puritanisme de la nostre societat.

Ja sabeu que m'encanten les portades variants. Qui es pot resistir a un cromosoma emprat com una lletra? — Ja sabeu que m’encanten les portades variants. Qui es pot resistir a un cromosoma emprat com una lletra?

Però una novel·la no és res sense els seus personatges i tot i que aquí no tots brillen com el que més, cap falla a l’hora de complir el seu paper en la historia. N’hi ha un parell que t’entendriran com pocs ho poden fer (el ximpanzé transgènic i les dues mares de la historia) i d’altres que et faran riure a base de be (el lloro transgènic). Però altre cop no és en els personatges com a element individual on la historia s’enriqueix si no en la seva interacció. Aquest és un llibre totalment recomanat per als amants de les histories entrellaçades (Durararara em sembla el millor exemple que recordo) i com a tal és un llibre on la interacció entre trames i personatges esdevé el punt clau a l’hora de dilucidar la qualitat del producte. En aquest cas ho borden, amb un acabat quasi perfecte que et farà preguntar-te com carai s’ho ha fet l’autor per encaixar tan a la perfecció detalls tan dispars.

Ara ja sabem qui li xiuxiueja les idees.

Però més enllà de lliçons i critiques el llibre te un missatge d’unitat familiar molt poderós. On la família és la família vingui d’on vingui i pertanyi a l’espècie que pertanyi. On l’amor per un fill justifica enfrontar-se al món sencer si fa falta per a protegir-lo. Per que tal com deia Lilo a Stitch: Ohana significa família. I és que “Lilo i Stitch” podria ser una perfecte versió infantil del que suposa aquesta novel·la, donant part dels missatges i lliçons que aquí s’hi tracten de manera molt més superficial i adequada al públic al que es dirigeix. Un gran llibre i una gran pel·lícula.

En definitiva considero aquest llibre un imprescindible per a Questions de divulgament científic, no en Questions de coneixement si no com a reflexió sobre l’ètica que hi viu al voltant. L’autor pot ser una mica conspiranoic en certs casos i tenir una opinió massa obtusa. Però això no és motiu per escoltar la seva opinió que sens dubte està ben elaborada. Després, com escau a tot bon lector, serà el moment d’elaborar la pròpia. Però difereixi aquesta o no, no hauria de ser motiu per gaudir d’aquesta excel·lent obra literària.

Satisfacció

Satisfacció d’Alina Reyes és una complexa novel·la eròtica que amb tan sols 179 pagines m’ha fet ballar el cap més enllà dels límits de la meva comprensió. El desig i la fixació pel sexe configuren l’eix vertebral de la relació que protagonitza aquest relat. Afincada en el típicament pacífic i avorrit barri residencial del somni americà en Bobby i la Babe viuen enamorats la seva joventut de casats amb tota la passió i morbositat enterrada sota un estat de desídia i puritanisme recolzat per la eterna rutina del seu estatus de vida. Privat d’intimitat i fantasia arrosseguen una convivència de frustracions on els supòsits socials dels temps que els emmarquen els impedeixen ser sincers l’un amb l’altre i els obliguen a viure una vida d’aparences de la que són els únics espectadors. Així doncs una nit la Babe s’aixeca del llit per descobrir que el seu marit no jeu al seu costat i moguda per una curiositat morbosa s’aventura a investigar el perquè de la seva absència. Finalment vestida solament amb camisó ajaguda al terra del jardí i amb el cul a l’aire la Babe es descobreix espiant per la petita finestreta que dona al garatge com el seu marit emplena promíscuament la boca d’una amant secreta amb el seu membre inflat. L’amant, Carmen: una nina inflable complaent, voluptuosa i submisa. Lluny d’enrabiar a la Babe l’omple de anhels i desitjos fins a les hores inimaginables embarcant-la en una malaltissa relació amb la nina i el seu marit que els portarà a les portes de la mort.

Alina Reyes no sols gaurda bellesa en la seva ploma

La novel·la fa gala d’una complexitat metafòrica que sincerament s’escapa en moltes ocasions a la meva capacitat de comprensió. Soc capaç de veure que hi ha una metàfora, però no que significa. Això fa pòster que no pugui admirar l’obra en tot el seu esplendor, com realment és. Potser si pogués comprendre tots el significats ocults en les seves paraules el llibre esdevindria un imprescindible, per desgracia la meva comprensió és limitada i només he pogut quedar-me amb part del que la novel·la podia transmetre. No obstant sí ha guanyat l’etiqueta de molt recomanable essent una obra que no passarà desapercebuda per a tot aquell que gaudeixi de l’erotisme com una forma de critica introspectiva.

Així doncs amagat rere un munt de simbolismes i metàfores elucubrades, però sense pels a la llengua, la novel·la no dubta en desmenussar punt per punt la vida familiar del clàssic matrimoni americà per aplicar-hi amb mordacitat una critica vigorosa i despietada. Atacant directament contra el ball de mascares i aparences, de somnis desidiosos i d’apetits insaciables enterrats sota una rutina de teòrica felicitat i benestar, Reyes no dubta en oferir una critica reflexiva des de l’erotisme de com les masses es deixen enganyar per la promesa de felicitat que els dona el sistema i que ells mateixos acaben per creure com a reals per no caure en la desesperança que la seva mediocritat els aporta.

Però lluny de limitar-se en una sola critica la novel·la explora molts fronts, com la carnalitat del desig i com aquest ofusca la nostre consciencia i no ens deixa veure més enllà. Divaga vers a l’home i la dona com a individus ni superiors ni inferiors, però sí diferents, fugint dels topics de l’home simple i la dona complicada, però exposant-los a través dels nostres personatges i reflexionant al respecte. Explora en el desig masculí i femení i les diferents formes d’afrontar-lo i utilitzar-lo. Critica sense pudor la figura clàssica del mascle dominant i absolutista i fins i tot es passeja pels abismes de la mort i els seus significats.

Un dels simbolismes eròtics més destacables de la novel·la és l’icònic Elvis Presley, sexsimbol de tota una generació, que posa banda sonora a la novel·la amb les seves balades i fins i tot protagonista un rocambolesc episodi (tot i que be, tots ho son força de rocambolescos) on el protagonista de la nostre historia es topa, fent autoestop, un any després que aquest morís amb l’icònic cantant a qui després de cantar i ballar acaba practicant una mamada en el seu únic acte homoerotic de la seva monòtona vida. Si es l’episodi es tracta d’un encontre paranormal amb un fantasma del l’Elvis, d’una al·lucinació
de la seva pubertat, o d’un autèntic Elvis que va fingir la seva mort per escapar de la fama, l’autora ho deixa a la nostra imaginació. Però amb paranoies igual de rocambolesques que aquesta el llibre exposa els seus punt de vista i les elaborades metàfores que el poblen. Fent que un es plantegi fins i tot si Deu viu entre nosaltres i regeix les nostres vides observant-nos amb la forma d’amigable veí.

La manera com tracte l’erotisme aquesta novel·la per analitzar els racons més foscos de l’esser humà no ha pogut evitar recordar-me a l’imprescindible “l’animal moribund” (veure ressenya), que tot i viure en un context radicalment oposat al que aquí s’exposa de la mateixa societat arriba a tractar temes molt similars amb conclusions igual d’esfereïdores. Com amb aquella, un to macabre omple aquesta novel·la. Amb una nina sexual que sembla cobrar vida pròpia, a la que la Babe tracta sens dubte com si ho fos i com si fos al seu temps un altar a qui retre inesgotable adoració. Com la ja de per si desequilibrada Babe perd totalment la visió de la realitat al conèixer a la onírica Carmen, no es tan estremidor com el fet de que al final de la novel·la la nina sembli cobrar vida per acabar amb els propietaris que ja no la poden satisfer. Amb una escena final on sense dir-ho amb paraules, el lector quasi pot sentir com la nina gira el cap lentament per mirar-lo amb un somriure.