Fa temps vaig buscar en obres com Cirera (veure ressenya) o l’Aurora (veure ressenya) un erotisme més frugal. Havia llegit un seguit de novel·les madures i interessants que narraven a través de la sexualitat una història. Però tenia curiositat per veure que em provocava llegir una historia on les escenes sexuals tenien una importància notòria i on un seguit de peripècies es succeïssin per construir un tot. En certa manera aquestes obres m’ho van donar, tot i que no del tot. Cirera consisteix en un plegat d’apunts eròtics que composen en forma de mosaic desordenat la vida sexual d’una dona amb un gran desig. Però no es tractava pas d’escenes d’alt contingut eròtic, si no més aviat d’un plegat d’apunts que constituïen una curiosa i elaborada poesia indubtablement artística. Tot i que no la historia, era la poesia la que cobrava doncs un paper més rellevant que la sexualitat mateixa. A l’Aurora en canvi se’ns retratava el creixement d’una adolescent fins a esdevenir una dona a traves de la seva sexualitat. Era una obra plagada d’escenes eròtiques sí, però el desenvolupament del personatge a través de la seva historia i la dolçor amb que la prosa estava impresa cobraven altre cop protagonisme davant l’erotisme èxplicit de les pagines que el narraven. Com moltes coses a la vida vaig topar-me amb Pell de Pruna quan ja havia deixat de buscar això en una novel·la eròtica. I durant la major part del llibre vaig pensar que d’això es tractava, d’un seguit d’escenes sexuals molt suggerents i eròtiques enllaçades a través d’un protagonista simpaticot. Durant la major part del llibre pensava que les escenes no tenien més vincle que el seu protagonista i eren un seguit de peripècies que no construïen cap historia en especial. Per sort, estava equivocat. Però a l’hora no ho estava. Aquesta novel·la aconsegueix ser curiosament dues coses oposades a l’hora. Un seguit d’escenes desvinculades i eròtiques impreses a mode de fantasies puntuals i una historia ben filada i construïda on la sexualitat no és més que el medi per a narrar-la.
El llibre està dividit en capítols força breus on cada un exposa un fet molt concret acompanyat d’una escena sexual, les quals evoquen majoritàriament un gran erotisme. Però si alguna cosa m’agradaria destacar del seu format episòdic és sens dubte l’art gràfic que l’acompanya. Quasi cada episodi va acompanyat d’un dibuix representant alguna escena succeïda en el capítol els quals estan dotats d’una bellesa peculiar, dolça i embriagadora. Amb un erotisme natural, suggerent i generós els dibuixos ens ofereixen en blanc i negre retrats fugaços d’escenes suggerents que semblen trets dels mateixos records del protagonista. Amb contorns difuminats i enquadres desencaixats les imatges aconsegueixen transmetre la naturalitat pròpia d’una fantasia inexacte aconseguint ser un motor estètic i bell sense limitar per això la imaginació del lector.
Crec que precisament degut al seu format episòdic molt marcat aquesta és una bona novel·la per prendre-se-la amb lleugeresa. Els capítols es fan molt fàcils de llegir i no te n’adones abans n’has llegit un parell o tres. Sumant això al diferenciats d’aquests, la fan la novel·la ideal per anar llegint sense temor a perdre’s per la distancia temporal entre lectures. No costa comprendre un capítol deslligant-lo dels altres, fet que fa a la lectura quelcom senzill i despreocupat ideal per a les persones que no tenen gaire temps lliure per a dedicar-lo a la lectura.
Però no es pot parlar d’aquest llibre sense parlar del seu protagonista, que n’és l’eix principal. Es tracta d’un jove atractiu, que sense pensar massa es deixa emportar per la vida. És un individu amb una gran passió sexual que tot sovint el porta a posar-se en algun que altre problema. Però no és ningú que imposi el seu sexe com fan molts pervertits. Al contrari, mai sol prendre la iniciativa ni iniciar les peripècies sexuals en les que es veu embolicat. De fet quasi és un instrument de plaer a mans de les dones que l’envolten. Per què el nostre protagonista és algú atractiu, molt atractiu. Un individu que te alguna cosa especial, un no se què que fa que les noies se li llencin al damunt. I ell despreocupat com és, no sap pas dir que no. Ell és la fantasia masculina feta realitat. Un home al que totes les dones se li llencen al damunt i que no pot ensopegar amb una pedra sense trobar-se una casual escena eròtica amb la femella de torn, ja sigui en un magatzem, uns lavabos, el despatx de la seva cap o el pis de la seva ex.
El llibre inicia quan un cop acabat els estudis i les oposicions el nostre protagonista és seleccionat per ocupar una plaça en un institut públic com a professor. El nou entorn sumat al seu magnètic atractiu quasi hormonal produirà tot un seguit d’aventures amb alumnes, professores, conegudes i desconegudes que tot i no semblar seguir cap ordre ni patró sorprendran al lector havent construït al final una historia solida on cap escena sobrava i on cada peripècia era una petita peça per a formar un conjunt. Un dolç puzle on tot i que les peces no semblen tenir res a veure les unes amb les altres acaben encaixant de manera quasi màgica en la seva recta final.
La novel·la és dolça i somiadora. Tenim un protagonista impulsiu i despreocupat, però no estúpid. Es tracta d’un home amb conviccions i remordiments, amant dels impossibles i les causes perdudes. Un ferm defensor del valencià (és una novel·la escrita en aquesta llengua), que sorprenentment fa en aquesta novel·la eròtica una reivindicació de la llengua. El llibre resulta ser també cap al seu final una protesta contra la manipulació de la informació a mans dels mitjans i els politics i un avis sobre el perill de les drogues. Essent també una Oda a la lliure sexualitat i a l’acceptació, a l’amor liberal sempre que sigui acordat i al sexe lliure i natural. És un llibre que tot i no reivindicar-les amb força no te por a mostrar les seves opinions i te les va deixant lentament fins a fer-te-les explotar a la cara al seu final. Un llibre amb el qual assenteixes satisfet al llarg de la seva lectura pensant que és una novel·la lleugera i simpaticona amb un erotisme dolç i suggerent però amb la que acabes descobrint molt més. Una gran historia d’amor i acceptació amb protestes i reivindicacions que lluiten per causes perdudes (com la llengua i la llibertat).
Tot i que no imprescindible sí que és una novel·la molt recomanable. Sobre tot per aquells qui gaudeixin de l’erotisme dolç i ben mesurat de les terres valencianes que sorprenentment son fruit de gran part de els novel·les del gènere que he llegit. Diu aquest llibre que el valencià és una causa perduda. Jo dic que si segueixen escrivint novel·les com aquesta, perduda o no és una causa per la que val la pena lluitar.
“Dune” de Frank Hubert és un dels clàssics més reconeguts de l ciència ficció. I sens dubte és mereixedor d’ostentar aquest títol. L’obra va caure en les meves mans fa uns quants anys per part d’una amiga que de forma entusiasta me la va recomanar titllant-la d’imprescindible. Jo vaig acceptar la recomanació prometent donar-li una oportunitat. Promesa que llastimosament he trigat més del compte a complir. La novel·la simplement va quedar oblidada al prestatge de les lectures pendents mentre més i més títols suggerents anaven caient a les meves mans. Finalment passejant per la biblioteca em vaig tribar amb un volum de la saga Dune que em va cridar l’atenció i llavors màgicament vaig recordar que de fet jo ja tenia aquell llibre i de fet havia premés llegar-lo. Així que sense dubtar-ho vaig treure’l del prestatge, vaig bufar-ne la pols i el vaig col·locar el següent a la meva llista d’espera. I gracies a Deu que ho vaig fer.
Dune, tot i ser una obra mestre de la ciència ficció, és una novel·la sobretot de política, religió i sorprenentment ecologia. Només amb Martin i la seva obra “Els viatges de Tuf” havia llegit abans una obra que expressés tan be els problemes del nostre món amb una metàfora aplicada en un planeta llunyà. Martin parlava sobre la sobre població en els seus llibres. Herbert parla sobre l’esgotament dels recursos, sobre donar als nostres fills un món millor que el que hem rebut, no un de pitjor. Amb la seva ploma Herbert ens trasllada a un món sense recursos on la supervivència és d’aquell qui menys despilfarra i més reutilitza, pràcticament una oda al reciclatge. Un tema sorprenentment avançat a la seva època tenint en compte l’edat del llibre (1966). Sens dubte la ment que va idear aquest univers és curada i metòdica doncs el realisme d’un món tan extensament fictici es pot sentir a la mateixa pell.
El llibre primer, primera part d’aquesta obra te un títol un xic reiteratiu. Però no podria ser d’altre manera doncs ens presenta de fet a Dune. Arrakis, també anomenat Dune, és un planeta desèrtic on l’aigua quasi inexistent és el recurs més preuat que pugui existir. Un indret on escopir és un símbol de màxim respecte doncs implica de fet malgastar l’aigua del teu propi cos. Aquesta primera part ens submergeix en un intricat context galàctic que te com a estructura central un govern monàrquic basat en feus planetaris que s’estenen al llarg de tots els sistemes. Els viatges interplanetaris resulten ser la clau per mantenir el control econòmic i polític d’un imperi que ocupa el vast espai d’una galàxia. Secretament però, la clau per a l’èxit dels viatges interestel·lars cau en l’espècie, una preuada substancia només trobada en els deserts de Dune. Essent el planeta desèrtic la clau amagada de l’equilibri galàctic. En un constant joc polític entre les cases més influents de l’imperi, Dune acaba en mans de la casa Artrides. Però tot i que el planeta i la seva espècie és quelcom crucial per a l’estabilitat imperial, governar-lo no és cosa fàcil. El que en realitat semblava un regal és en realitat un estratagema per acabar amb la família Artrides i l’amenaça que suposa per als Harkonnen, la que és segurament la casa més influent de l’imperi. És en aquest context que el jove Paul Artrides, hereu de la seva casa, es veu arrossegat en un conflicte polític que estava destinat a batallar.
Aquesta és segurament la part més política, te la vital missió d’estructurar les bases del món que després es desenvoluparà. I ho fa de sobremanera. Ens introdueix en tot un univers de forma subtil i orgànica, fent-nos sentir part del mateix. Un univers amb la seva lògica i sobretot amb la seva serietat. Per què sí, tot i que el protagonista d’aquesta historia és amb prou feines un adolescent no ens trobem davant la lleugeresa de la guerra de les galàxies. Dune és una historia complexa i madura que molt a l’estil de cançó de gel i foc versa sobre intrigues i conspiracions, assassinats i regències que poden fer trontollar el destí de tot l’univers. Ens trobem davant un univers sòlid i ben construït que lluny està de qualsevol cosa semblant a la incongruència. Per què Dune és l’exemple perfecte per demostrar que la ciència ficció és també literatura (per a alguns pot ser ofensiu que ho posin en dubte, però la ciència ficció i sobretot la fantasia solen ser titllats genèricament de entreteniment simplista i sense profunditat que no mereix el títol d’obra literària). Dune ens demostra que les obres mestres també poden succeir a l’espai.
Amb una historia apassionant la segona part de Dune ens presenta una reflexiva posada en escena sobre un panorama ecològic desolador, un futur maquiavèl·lic de les possibilitats funestes d’un planeta que algun dia podria ser el nostre. No vivim en l’enorme estepa desèrtica d’Arrakis, però podríem estar condemnats a destins molt pitjors si no sabem tenir cura del que ens envolta. El poble Fremen amb la seva passió per l’ecologia i la conservació ens dona una lliçó d’humilitat i respecte cap al món natural que els rodeja. Endinsant-se en reflexions filosòfiques sobre l’existencialisme, el destí de l’home i la humanitat, l’ecologia i la religió la novel·la es nodreix del paisatge desèrtic per aprofundir en metàfores arrelades que ens mostren crues veritats del nostre propi món que sovint ens esforcem en ignorar.
La tercera i ultima part de la novella tanca definitivament amb els problemes anteriorment plantejats, tan politics com ecològics. Passats uns anys de l’arribada al poble del desert Paul ha passat de ser un estrany a pràcticament una divinitat.Sota el seu lideratge el poble Fremen està preparat per lluitar contra tot un imperi. Amb el poder de destruir l’espècie que a Arakkis es cultiva posen en escac a l’emperador, doncs la substancia es imprescindible per a garantir l’eficàcia dels viatges intergalàctics. I com tot sovint diu Paul, qui realment te el poder sobre una cosa és qui pot destruir-la. I ell pot i està disposat a fer-ho. Intentant complir la esperada venjança per la seva família i recuperar els honors que el seu cognom significa, Paul Maud’Dib s’enfronta a la possibilitat d’una cruenta guerra intergalactica cada cop més inevitable. Però en com jugui les seves cartes rau el futur d’aquest terrible destí. Si mor, esdevindrà un màrtir que enviarà a les seves tropes de Fremen a batallar i destruir per tota la galàxia. Però si viu, segurament es veurà obligat a començar una guerra contra els seus enemics que ni ell mateix podrà aturar un cop s’engegui. Per tant, l’única esperança és trobar una complicada victòria parlamentaria. Un destí entre milers, una possibilitat en la immensitat.
Vull fer no obstant, abans de donar la ressenya per acabada, especial menció als icònics cucs de l’arena que poblen els deserts de Dune. Part essencial de l’ecosistema planetari i un element sempre present i transcendent en tot moment en aquesta novel·la de culte. Els cucs encarnen en sí l’essència del planeta. Mentre que els Fremen els veuen quasi com deïtats a les que tot i emprar per la seva subsistència respecten i veneren amb cura i humilitat, lluitant per la seva conservació. Els estrangers que veuen Arrakis sols com una font de beneficis, els temen i els deprecien, somien amb aniquilar-los i destruir-los i no s’esforcen en comprendre la seva vital importància en el cicle de la vida. Els cucs que poden ser de la mida de pobles o ciutats, són titans que inspiren por i respecte. Son la saviesa del desert encarna en un animal que es baralla per mantenir en equilibri un delicat ecosistema. Els grans cucs del desert són la metàfora principal que encarna els terrors incompresos del món natural que ens dediquem a maltractar. Són un dels animals més icònics de la cultura de la ciència ficció i s’han guanyat aquest lloc a pols, dons son majestuosos, son apassionants i són sens dubte motiu de fascinació.
Mig Rei de Joe Abercrombie és una historia senzilla i lleugera, que sense entrar amb massa profunditat en els tremes que tracta ens porta una historia sense cap element massa original. El clàssic i mil vegades repetit viatge del nen que esdevé un home, res de nou podríem dir. Tot i això és segurament la millor novel·la de fantasia juvenil que he llegit mai.
La novel·la succeeix en el mar trencar i igual que aquest, el llibre te un format circular. Comença allà on acaba, tant física com personalment, però amb la ment més afilada i la maduresa d’un home. Mig Rei és literatura juvenil. Però és una d’aquelles novel·les que saben ser juvenils sense per això deixar de ser madures. En les darreres novel·les juvenils que m’he llegit (les proves(
“Parc Juràssic” de Michael Crichton és un dels clàssics de la ciència ficció més oblidats de tots els temps. Degut a la popular pel·lícula que Spielberg va adaptar de la novel·la, aquesta a quedat mig enterrada en l’oblit. I si ho preguntes, poca gent no es sorprèn al assabentar-se que Parc Juràssic és abans un llibre que una pel·lícula( ho he comprovat). Jo vaig trobar-me per casualitat amb aquesta petita meravella de la ciència ficció passejant per la biblioteca buscant alguna cosa que emportar-me a casa. Finalment em vaig endur “Cent cops de raspall abans d’anar a dormir”(
Una de les sorpreses que m’ha portat la novel·la és descobrir que es tracta en realitat d’una distòpia amb totes les de la llei. Una molt ben emprada introducció ens planteja un món on els avenços en enginyeria genètica han canviat per complert la visió científica del món, que ha passat de ser una pugna pel descobriment a una batalla aferrissada per fer-se ric. Ara els gens son una mercaderia i qui descobreix i patenta la novetat genètica de l’any passa a estar automàticament entre els homes més rics del planeta. Ja sigui un gen per fer créixer arbres rectangulars, canviar el color dels ulls, o fer que els pets et facin olor a roses. Tot és possible amb l’enginyeria genètica, només has de ser capaç de desxifrar el codi. Tota aquesta societat, que ignora completament les conseqüències dels seus descobriments(malformacions en la fusta, problemes de visió, desastres intestinals) i només es llença als guanys que pugui portar és una critica descarada al sistema consumista i una reflexió profunda sobre que implica la ciència per a l’home i que podria implicar (sobretot per malament).
El llibre comença amb una part introductòria que podria ser molt enigmàtica si no sabessis que al que en realitat t’enfrontes són dinosaures. T’ho diu la portada, t’ho diu la contraportada i be, ja tots ho sabem d’haver vist la pel·lícula. I és una llàstima, el misteri de les parts inicials està molt ben aconseguit i és molt interessant. Una sèrie d’atacs de petits rèptils que mosseguen a nens petits, nadons i ancians assola les zones més rurals d’una illa de Costa Rica. El metge encarregat de tractar un d’aquests atacs a una turista americana (per què tots sabem que si no fos americana no li farien puto cas), jutja l’atac a un petit rèptil autòcton de l’illa. Però la nena fa un dibuix de l’agressor que no acaba de concordar (només te tres dits a les potes, el coll massa llarg, la cua massa gruixuda i camina sobre dues potes), però en primera instancia no li dona importància. Més tard mogut per les evidencies d’una nova espècie que ataca als nens, el doctor investiga fins a trobar un cadàver d’aquest nou rèptil (assassinat per un mico autòcton. Serà una metàfora de la supremacia de l’esser humà sobre els dinosaures?). Això inicia una sèrie d’investigacions totalment externes a la trama del parc que et faran arribar a la conclusió que d’alguna manera, han tornat els dinosaures.
En aquesta novel·la s’ha d’entendre d’importància de l’espionatge empresarial. Tornar els dinosaures a la vida és el projecte més ambiciós de tots els temps i qualsevol empresa es barallaria per obtenir els resultats d’aquestes investigacions amb un simple robatori. És així que un dels empleats (el programador de sistemes del parc i enginyer informàtic de tota la seva estructura cibernètica), descontent amb el tracte rebut decideix provocar una apagada del parc pe runa porta del darrere en el seu sistema informàtic amb la idea de tornar al cap de cinc minuts i arreglar-ho havent robat els embrions sense que ningú sospiti res. Desgraciadament però, l’informàtic mor de camí a dur els embrions amb el contrabandista que se’ls havia d’emportar i el parc es queda a les fosques sense possibilitat immediata de tornar-se a encendre. Sense alt voltatge a les balles que separen les tanques i amb els visitants en mig d’un recinte, el nostre afable T-rex decideix destruir la balla del seu recinte i sortir a explorar la dels nostres protagonistes. Amb una acció trepidant i tot un seguit d’apostes arriscades sobre el comportament dels dinosaures basades en fòssils Alan Grand haurà de sobreviure en mig del Parc Juràssic amb el seu coneixement basat en fòssils carregant amb sí a dos nens petits (nets de Hammond). Mentrestant a la sala de control es viurà una lluita a contra rellotge per recuperar el sistema. Una lluita ferotge de l’enginy de l’home contra la brutalitat de la natura i l’astúcia salvatge dels que alguna vegada van dominar la terra.
FullBookCover.jpg)
“El Caballer dels Set Regnes” de George R. R. Martin és la darrera publicació de l’autor, que recentment ha estat publicada en territori espanyol (setembre 2015). No és tracta però d’una novel·la. El Cavaller dels Set Regnes és una antòloga que recull els tres primers relats (tot i que per l’extensió més aviat són novel·les breus) de Dunk i Egg, una sèrie de contes lleugers (tot lo lleuger que pot ser Martin) que sense deixar de ser adults ens expliquen una historia senzilla en un Ponent anterior a tots els esdeveniments narrats duran Cançó de Gel i Foc. Per què sí, els contes de Dunk i Egg són una preqüela de cançó de gel i foc. Cosa que no treu que siguin completament independents. Les histories estan molt connectades és clar. En l’univers de Martin tot està connectat i al cap i a la fi els humils protagonistes d’aquesta historia són recordats durant Cançó de Gel i Foc com a grans herois. Però aquestes novel·les proven de recordar-nos que la historia no és sempre tan bonica i gloriosa com els llibres l’expliquen. Qui busqui en aquesta novel·la una extensió de Cançó de Gel i Foc he de dir que… no la trobarà. N’és preqüela, però no extensió. Són obres diferents, que poc tenen a veure a part de compartir univers. Potser descriguin amb precisió fets històrics que en la novel·la riu van ser esmentats per sobre, però dubto que qualsevol pista trobada aquí ajudi a dilucidar alguna cosa en les novel·les de Cançó. No obstant, tothom és lliure de gaudir-ne com vulgui. Si algú vol obsessionar-se buscant en aquestes novel·les pistes per a les altres, endavant, que busqui. Jo personalment prefereixo gaudir del producte en sí. Martin ens te tres grans petites histories a explicar.
I sí, ressenyaré la presentació per que no te pèrdua. És el que més m’ha sorprès de l’antologia (un no s’espera una presentació memorable, o al menys no en el sentit en que ho és aquesta) i amb el que més he rigut. Martin és un autor polèmic. Per a mi va esdevenir el primer dels quatre autors que ara col·loco com als grans de la fantasia i que pràcticament idolatro (Martin, Rothfus, Abercrombia i Sanderson), vaig començar a llegar cançó abans que sortís la .jpg/revision/latest?cb=20120908195645)
El primer dels relats de Dunk i Egg comença com no podia ser d’altre manera presentant-nos als personatges d’aquesta travessia. Dunk és un escuder que es va criar al llit de puces de la capital i que va tenir la fortuna de ser recollit per Sr. Arlan, un cavaller errant que el va educar, cuidar i instruir en l’art de les armes. Han passat més de deu anys des de llavors i Dunk es veu obligat a afrontar la mort del cavaller (de fred, o de vell, o ambdues), abans de morir però, aquest nomena a Dunck un cavaller. Amb dos cavalls, una armadura, escut i espasa Dunk parteix camí a unes justes disposat a seguir els ideals de la cavalleria tal com i el seu mestre li va ensenyar. Pel camí es topa amb un nen d’aspecte malgirbat que li insisteix en ser el seu escuder, però tot i que Dunck en renega el nen el segueix en secret i aquest l’acaba acceptant amb resignació. Un cop arribats a les justes Dunk i el seu nou escuder es veuran embolicats en un plegat de trampes burocràtiques per aconseguir inscriure’s al torneig, doncs sense cap testimoni que ho verifiqui de poc val la paraula de Dunk que diu ser cavaller. Tot aquest procés es veurà truncat quan defensant a una noia en perill Dunk acabi pegant a un príncep Targaryen. El càstig convencional per atacar a la família reial és amputar el membre agressor (en el seu cas tan la mà com el peu), però donat que Dunk havia actuat seguint els ideals sagrats de la cavalleria de protegir al dèbil i a l’innocent se li planteja la opció de recórrer a un judici per combat (com no) per demostrar la seva innocència. Tot plegat resultarà una trampa del príncep agredit per veure’l mort (ja que de l’altre manera perdia el peu i la ma, però si perd mor), doncs estan en el seu dret el príncep reclamarà un duel a 7 (de 7 contra 7, no te pèrdua), de manera que si Dunk no aconsegueix reunir 6 defensors de la seva causa serà declarat culpable hi haurà d’entregar la vida per alta traïció..jpg/revision/latest?cb=20130216155820)
Després del cavaller errant, Dunk i Egg tot i rebre l’oferiment d’un Princep per entrar al seu servei decideixen refusar l’oferta i parteixen els camins, cap a Dorne. Tornant d’allà entren al servei d’un senyor menor (o menys que menor, la seva única possessió és una torre en ruïnes tres poblets que no sumaran ni vint habitants i un passat gloriós que més que en ruïnes està en cendres). Tot i ser una feina que molts considerarien deshonrosa pel baix rang del terratinent, Dunk compleix els seus deures amb honor i responsabilitat, per molt absurda que pugui semblar a vegades 
En aquesta ocasió i immediatament després del succeït en la novel·la anterior Dunk i Egg viatgen en direcció al nord per visitar el mur i provar sort amb algun senyor norteny. A mig camí però se’ls obra la oportunitat de participar en un torneig menor i atrets per la fama i el menjà acaben anant-hi de caps per descobrir de mala manera que tot plegat no és més que la tapadora d’una nova rebel·lió que es forja entre les ombres i que quasi sense voler, els nostres dos herois aconsegueixen aturar (tot i que en el fons la rebel·lió s’hagués aturat de totes maneres).
