El pla perfecte perfectament abocat al desastre
Abans d’abordar el plat principal d’aquest capítol, Oda ens presenta un parell de pagines amb el convalescent Pekoms adés pels tripulants d’en Jimbe (per fi tornem a veure la meva estimada semi sirena preferida, espero que tingui algun paper significatiu en algun moment de la historia). Aquest procuren mantenir-lo allunyat de les conspiracions que s’estan duent a terme. Pekoms pot ser la clau que esfondri la gran conspiració que s’ha comença a forjar contra l’emperadriu. Mantenir-lo amb vida és un risc, donades les seves lleialtats. No obstant matar-lo no faria pels bons que representen els pirates d’en Jimbe (i a One Piece ni pels dolents de fet). Ja vaig dir que temia per la reintroducció d’en Pekoms al joc. Segueixo tement. De moment m’agrada la seva entrada, senzilla, còmica, però augurant possibilitats. Crec però que el més trist seria que tal com va passar amb el pobre Bobin aquestes possibilitats es quedessin en res. A veure quin paper acaba per jugar.
L’episodi continua amb una potser en excés relaxada Nami (estan en territori enemic i el Capone no el veig jo com un hoste sota el sostre del qual relaxar-se), que conserva amb una Lola que no és la Lola. Vaig augurar molt per sobre la teoria de que aquella Lola que veiem no fos la Lola si no una germana bessona, però ni jo mateix li vaig donar gaire suport. Al final ha resultat ser certa. En retrospectiva sembla el més lògic, sabent el que sabem ara no te massa sentit que fos la Lola la que s’hagués casat amb el mafiós. Però en certa manera si que m’agafa lleugerament desprevingut. No crec que sigui un gir argumental especialment bo, però tampoc és dolent. Potser la situació ha estat més sostinguda del necessari, però la narrativa va amb els temps justos en aquesta saga i coses com aquestes són inevitables. Lleugerament forçat potser, però prou satisfactori. Pel que fa als aclariments que aquesta ofereix són sincerament força interessants. Se’ns permet conèixer per primera vegada l’autèntic passat de l’enigmàtica Lola que des que va confessar a la Nami el seu parentesc amb una gran pirata ens tenia a tots intrigats. Al final els enigmes han quedat resolts i al menys en el meu cas estic satisfet. A vegades costa fer que un secret arrossegat durant tant de temps sigui satisfactori. Crec que aquesta vegada tot i no brillar amb la revelació Oda ha anotat un discret èxit en una historia senzilla i sense masses complicacions.
La Lola és simplement una somiadora, una nena eixelebrada que somiava amb la llibertat, que tot i compartir la il·lusió de la seva mare per trobar un espòs, desitjava amb fervor que aquest pogués ser de la seva elecció. I per això va marxar, a la cerca de l’amor, sense pensar en cap moment que la seva implacable i rancorosa mare li pogués voler cap mal… Senzilla però efectiva, una historia que encaixa a la perfecció amb el personatge i no pot evitar arrencar-me un somriure.
Però el que de debò importa en aquest episodi és el xoc de voluntats que la reunió entre pirates suposa. D’entrada l’escena és impressionant, digne de la mítica Strong World, amb els del barret de palla trajats i elegants front als mafiosos pirates. Un cop dur d’elegància al que poc ens te acostumats l’alegre banda dels barret de palla. És clar que la seriositat no es podia mantenir durant gaire estona, no hi ha motius suficients per a mantenir a en Luffy assegut al seient sense embolicar-la. El que no m’esperava és que fos en Cesar qui trenqués aquesta harmoniosa elegància i molt menys que tot succeís de forma tan original. Cesar s’ha convertit des de fa temps en una joguina que passa d’unes mans a unes altres sense poder-hi fer res. No gaire diferent a els homes convertits en joguines que emplenava el seu primer amo. He de reconèixer que jo al menys, no havia reconegut la figura d’en Cesar entre els asseguts a la reunió. He de dir que amb el seu estrafolari pentinat és una figura en la que em vaig fixar i em va cridar l’atenció però en la qual no vaig endevinar en absolut ningú familiar. Però un cop revelada la seva identitat i tirant enrere és indiscutible que es tracta d’ell. Precisament per això és d’admirar el treball d’Oda per disfressar de manera tan encertada i efectiva al personatge. Amb un look a més que li dona un aire molt interessant, fins i tot intimidant.
Però l’important aquí es que una petita confrontació acaba en una batalla desmesurada d’egos. Tenim a un Luffy tossut i obstinat que no sap fer concessions i que moriria abans de cedir davant del que ha decidit. A un Capone fatxenda i orgullós que vol tenir-ho tot sota control i manar sobre els altres o destruir-los sense pietat i finalment.. be tenim a en Cesar, que és fatxenda i orgullós, però també un cagacalces que mai se surt amb la seva per excedir-se en les seves ambicions. Un geni sí, però mandrós, egòlatra i egoista. Un individu que tot i bordar molt, no te molta mandíbula. Però a vegades només fa falta bordar per engegar-ho tot a volar pels aires. La qüestió és que a l’hora de bordar, sempre que no arribin a les mans, en Cesar grunyirà com el que més. I aquí està la gracia d’aquesta falsa batalla d’egos. On tenim a un Luffy vs Capone amb un Cesar pel mig que no hi pinta res però hi pinta molt. Així doncs inicia amb friccions una aliança mantinguda per el mateix ego que la fa esdevenir fràgil. Amb un home malvat i escrupolós que te un pla mil·limètric on hi inclou a un eixelebrat, impulsiu, bondadós i amb tendències suïcides (sobretot a suïcidar qualsevol pla que se li posi pel davant) i a un científic boig traïdor i despietat, amb tendències a trair els seus aliats a la mínima de canvi. En resum la companyia perfecte per que tot surti segons l’acorda’t. Oi?
La veritat, no tinc molt a dir de la primera part del capítol. Una mena de reintegració d’en Sanji entre les files del barret de palla que, establertes les personalitats de tots els components del grup, no podia ser de moltes maneres. El que sí és interessant és la manera com s’ha produït aquest contacte. Un tros de vidre trencat deixat per la mateixa Brullee quan va tancar a Chopper i companyia al món dels miralls. El fet que allò estigués allà des del principi, tot i no deixar de ser senzill esdevé un recurs molt poderós que m’obliga a preguntar-me si Oda ho ha improvisat sobre la marxa, aprofitant enginyosament un recurs que havia deixat sense saber-ho o si per el contrari ho tenia tot planejat.
Un dels detallets que tant m’agrada comentar i que em va cridar força l’atenció es el peculiar recurs per salvar al pobre d’en Pekoms. Vaig dir en el seu moment que quan Oda decidís salvar-lo miraculosament, donades les circumstancies era molt provable que quedés cutre. Però sortosament m’he equivocat. Que els taurons assassins que havien d’acabar amb el lleó tortuga fossin en realitats amics de l’home tauró balena es tan congruent que fa que un s’avergonyeixi de no haver-ho vist clar abans. Sigui com sigui, una d’aquelles petites trampes narratius que a Oda li surten tan be quan li surten be (que per desgracia no és sempre precisament).
Però el que realment promet aquí no és ni el maquiavèl·lic desencarcarament d’en Capone ni la petita trampa narrativa d’en Pekoms. Aquí el que promet és la petita aliança entre el mafiós i el barret de palla per assolir objectius en la mateixa línea. Luffy i companyia sempre han tingut la màgica habilitat de fotre’s en mig dels fregats dels altres. Arriben a una illa i per una cosa o un altre fan explotar mil revolucions latents que portavent coent-se temps ençà. En Luffy és un desencadenant d’esdeveniments. Però en poques ocasions n’és la causa. No obstant com a desencadenant final, els dits sempre l’assenyalaran com a culpable. Ell sols te l’habilitat de ficar-se pel mig en el pitjor moment possible, però ja que ho fa, ho fa fins al fons. Aliar-se amb el 
Com l’anterior aquest és un capítol on no passa gaire res. La narrativa porta preparant-nos tota la saga per al moment que està succeint: l’encontre entre en Luffy i en Sanji i després del simulacre que va ser el primer i fugaç intercanvi d’ideals entre tripulants. Ara ha arribat el moment i és moment de prendre-s’ho amb calma. És una lentitud necessària i en absolut fora de lloc, però per als que gaudim dels episodis de manera setmanal la llarga espera ens juga una mala passada brindant-nos de menys informació de la que Oda ens te acostumats. Capítols com aquest es gaudeixen més llegits del tiron on la lentitud narrativa forma un tot i no està fragmentada entre varies setmanes. Aquest es un dels mals del format de la industria del manga. La publicació setmanal fa que per força, en algun moment, les bones histories es trobin en moments com aquest. Després hi ha els moments oposats, amb capítols carregats de detalls, sorpreses i informació, que guanyen amb l’espera setmanal. Però precisament per aquesta lentitud narrativa que tant be fa a la historia en el seu conjunt però que tant difícil d’apreciar és en el seu seguiment setmanal em torbo amb que en aquesta ressenya tinc poc a comentar. No obstant, es l’excusa perfecte per reflexionar sobre les narratives favorables i desfavorables a la publicació setmanal, no trobeu?
El capítol comença amb un desconcertat Bobbin (un dels primers personatges associats a l’emperadriu que vam veure i del qual encara sabem més aviat poc, espero que es desenvolupi en els següents episodis, em v a cridar molt l’atenció en la seva aparició) que deixa adormits a tots els que l’emboten sense tenir clar si és una habilitat pròpia o del cuiner. Tindria sentit que en Sanji hagués proferit una patada al pirata que el fes marejar-se tant que adormis als que l’envolten (no està gaire lluny de la cirurgia estètica), però potser sona més factible que sigui més aviat una habilitat pròpia (lliga força amb el personatge i aquesta manera que te de moure el cap), el qual després de veure’s ultratjat per la derrota a peus del cuiner decideix arreglar el problema amb les seves pròpies mans i sense requerir l’ajuda de ningú.
