Categoria: One Piece

El barret seleccionador

L’episodi comença tancant de definitivament els dubtes que quedaven sobre l’habilitat d ela Big Mom. Molt he parlat al respecte, que si era robar les animes que si no. Oda ens va marejar amb una afirmació d’un dels seus fills que deia que l’emperadriu tenia el poder de controlar el clima. Això ens feia preguntar que si ella tenia aquest poder, qui era el que posseïa la fruita de les animes? Després de veure aquest núvol i aquest sol que sempre rondaven al seu voltant vaig formular la teoria que havia dipositat animes dins de fenòmens meteorològics. Però tot i encaixar no acabava de quallar. Perquè era una teoria incompleta. Que pogués controlar qualsevol objecte vivent, inclòs els fenòmens naturals dipositant-hi un anima era un poder excessiu. Seria com posseir múltiples fruites del diable en una sempre que poguessis posseir prou animes. I amb els imposts de vida a la nombrosa població de l’arxipèlag de l’emperadriu això no sembla difícil. Oda podria haver ficat algun límit a aquest nivell de poder fent que per exemple es necessitessin mil anys de vida per donar vida a una força de la naturalesa. Però tot i això seria quelcom no massa difícil per a la poderosa emperadriu. No obstant Oda ha superat aquest petit conflicte d’excessos en el poder fent que  l’anima que posseeixi el fenomen hagi de pertànyer a la pròpia Big Mom. I els anys que aquesta pugui cedir han de ser per força limitats (a no ser és clar que es pugui ficar anys de vida d’altres persones a si mateixa).

No obstant més enllà de veure confirmades les meves sospites d’una manera molt millor executada de la que havia imaginat el que m’ha sorprès d’aquest capítol és el barret de la Big Mom. Amb la seva vida ha donat vida a tres objectes, un sol, un núvol i un barret (el núvol pot ser un núvol real, però el sol: que és el sol? Una bola de foc gegant? Em te encuriosit). I el barret és la clau, és evident els poders que el sol i el núvol presenten, però quin poder alberga el barret dins de si? M’agradaria posar-me a especular, però no em veig capaç de deduir quin podria ser. La capacitat de triar per a l’alumne la casa seleccionada?  Sigui quin sigui el seu poder, em te intrigat i tinc ganes de descobrir-ho.

Un detall interessant que he vist durant la conversa amb el maltractat Brook (que tot i això segueix reunint informació en silenci per a ser útil al seu capità. En Brook era un personatge força poc carismàtic dins de la banda, però en aquesta saga ho està petant molt fort, cada cop es nota menys la barrera que suposa haver-se unit tan tard a la tripulació i m’encanta, m’encanta molt) és la menció indirecta de l’edat de l’emperadriu. Ella vivia en temps de Roger, no només això, ja era llavors una pirata important. Ella formava part d’aquells grans pirates de temps ençà com Roger, Newgate o Shiki. Menciona que Roger ja li va robar la informació que el mateix Brook volia robar. Fins i tot menciona que li podria haver robat el poder traient-li l’anima (molt interessant això, procurem recordar-ho). Però Roger la va derrotar i va trobar Raftel. Decades després ella encara segueix en la cerca de l’illa misteriosa. La
historia es repetirà amb el nostre capità? Ho veurem.

La historia segueix amb el carismàtic Pedro i l’estrany Tamago que com era evident no va morir després d’aquell tall. Una habilitat curiosa la seva que crec que necessita d’una millor explicació per a ser compresa.  De moment ens quedarem en que es un home ou-gallina, capaç de seguir el cicle ou gallina cada cop que és derrotat i evolucionar en el procés. Tot i la ja còmica superioritat de Pedro sobre el temible Tamago, aquest es veu cada cop més entre les cordes. Així que decideix acabar amb tot amb una enorme explosió que elimini d’una vegada per totes a Tamago i els seus seguidors. Encara que ell es vegi inclòs entre les baixes (un acte heroic si no fos per que a One Piece mai ningú ha mort per una explosió). No obstant el mink és salvat de l’explosió a través d’un oportú mirall que hi havia per allà (recordem que estava en un jardí. Ho perdonaré per que han respectat el detall que el mirall hagi rebentat després de l’explosió: genial).

Així que de manera enginyosa i fluida Pedro s’integra a l’equip dins el món dels miralls augmentant notòriament el seu potencial. M’agrada que aquest equip hagi actuat abans de fer la seva aparició definitiva que salvi el dia. Demostrar que estan ocupats fent alguna cosa resol les incoherències temporals de per que tal personatge ha fet tantíssimes coses mentre que un altre només ha fet l’aparició que salva el dia. Es un fallo petit ho se, però a Dressrossa em va molestar molt (la batalla d’en Zoro contra en Picas que va durar pràcticament tota la saga per acabar en poca cosa). Fantàstic l’humor d’Oda quan fa que els seus personatges es dibuixin a si mateixos amb aquest estil Shojo de la mink que ho admeto, m’ha fet riure una estona.

El capítol tanca amb el protagonista d’aquesta longeva sèrie que com ha fet i sempre farà es manté fidel als seus ideals fins a l’ultima gota de sang. Perquè quan ell fa una promesa, la compleix. Així que tal com va prometre s’encamina cap al lloc on va ser derrotat a esperar al seu cuiner, encara que per arribar-hi s’hagi d’obrir pas amb ungles i dents. Per sort seva, la nostre estimada Reiju (soc molt fan de com Oda ha portat a aquest personatge) l’intercepta i li comunica el descobriment d’en Sani vers la Purin (la pobre pensa que ningú sap el seu secret. A aquest pas mig castell el sabrà). En Luffy alleujat per que en Sanji ja no estigui enganyat es veu lliurat d ela carrega d’haver de dir la veritat al seu cuiner i s’encamina a complir la seva promesa sense intercanviar una paraula més davant la sorpresa Reiju vers l’habitual comportament del barret de palla.

Però so hi ha un petit detall que m’ha il·lusionat i m’ha cridat l’atenció és el de la menció d’una nova raça. Des de l’aparició d’aquella llista a l’arxipèlag esclavista pensàvem que coneixíem totes les races hagudes. Però sembla ser que no només els àngels són l’excepció a la regla si no que hi ha més races per descobrir. Aquest cop se’ns present a ala tribu dels tres ulls que sembla ser guarden una habilitat especial. Potser alguna mena de clarividència? (a veure, dubto que llancin rajos laser pel tercer ull). Dubto que Oda trigui gaire a revelar-ho. Quina serà aquesta habilitat misteriosa? Quedaran més races per descobrir? Serà la Carrot el nou tripulant? Aviat ho descobrirem.

Tweet

La covardia dels tirans

Moltes vegades he repetit ja que aquesta saga va guanyant números i cada vegada amb més força si no per convertir-se en la millor saga de One Piece, sí en la que a mi m’ho sembla. Quasi fa por tirar la vista enrere i veure el gran numero d’episodis que em semblaven d’una excel·lència inusitada. De fet, si vaig començar a fer aquestes ressenyes va ser animat per la qualitat dels capítols que finalitzaven amb la petita saga dels mink i que s’ha mantingut o fins i tot incrementat fins ara. El capítol d’avui, entre tota aquesta excel·lència és un cas excepcional, un dels millors capítols de la saga i el millor de tot és que de fet, no passa res de nou. L’episodi anterior estava dotat d’una carrega dramàtica de les més intenses que hem vist a la sèrie, només superada per situacions com la mort de l’Ace, la separació dels barret de palla, la mort del Merry (tot fan digne de tal nom ha plorat en aquesta escena) o el vull viure de la Nico Robin. Oda aconseguia transmetre una desolació sense parangó que enfonsava fins al propi espectador. Ho feia amb un mestratge digne d’elogi i amb una intensitat tal que la èpica aparició d’en Jimbe al rescat quedava empetitida fins a deixar d’importar-nos. Però tot i el gran talent demostrat a l’episodi anterior, crec que aquest és millor i això que de fet, no passa res.

El capítol comença amb una hospitalitzada Reiju a la que diuen que convé guardar repòs i a la que la situació que li sembla recordar no li acaba de quadrar. Tot i la tranquil·la i aparent passivitat del personatge, les pagines aconsegueixen transmetre les seves sospites, recels i fins i tot d’alguna manera els sentiments i morals que guarda rere el seu rostre impertèrrit. Això diu molt, tant d’Oda com de la pròpia Reiju. Diu de la Reiju per que ens mostra quan intel·ligent és i com de conscient arriba a ser de la situació que l’envolta, per que tot i la prova que li mostren els records és capaç d’adonar-se que alguna cosa no encaixa. Però diu més de l’Oda doncs és capaç de transmetre sense paraules aquests matisos tan fins. Últimament Oda ens te acostumat a la narrativa visual tan potent que te el seu traç, però ni ha estat sempre així, ni aconsegueix ser-ho en la majoria de obres gràfiques. La majoria requereixen com a  mínim un context previ per situar al lector i fer que comprengui els sentiments que es volen transmetre en el dibuix. Oda aconsegueix d’alguna manera prescindir del context i transmetre en poques imatges un gran significat.

Sanji no triga en aparèixer i desvelar a la poca sorpresa Reiju la veritat que oculten els seus falsos records. Turmentat per les decisions preses i les amenaces que pesen sobre la seva persona en Sanji pateix compartint el seu dolor amb l’únic membre de la seva família per a qui sent alguna cosa propera a l’afecte. Perquè tot i no voler-hi tenir res a veure, perquè tot i no voler saber-ne res, no es capaç de guardar en silenci la seva traïció i deixar-los morir, perquè és una bona persona. Diuen que en les situacions més extremes és quan de debò surt a relluir com és una persona de veritat. Ja ho va fer en Zerf en aquella roca perduda en mig de l’oceà, renunciant a tot per la possibilitat de salvar a un nen que cap culpa tenia dels seus actes. Ara és el torn del cames negres enfrontant-se a la que segurament sigui la situació més dura que hagi de passar al llarg de la sèrie. Però Sanji fa un pas endavant i ens mostra amb sincera desesperació la bondat que guarda el seu cor.

Però deixant en Sanji a un costat el capítol segueix amb en Jimbe alliberant a en Luffy en una irònica dualitat amb aquell escenari a Impel Down on ambdós pirates han intercanviat els rols de pres i alliberador. I la situació no deixa de ser molt similar, doncs no és sols a en Luffy a qui en tritóha alliberat. M’agrada i m’agrada molt que la debilitat de l’habilitat dels llibres sigui el foc. Semblava una habilitat exageradament poderosa i amb límits insospitats. Però el foc és una debilitat tan comú i fàcil de crear que un podria pensar que les debilitats fàcilment superen els avantatges que suposa. Un cop conegut el foc que la crema l’habilitat deixa de ser tan atemoridora. Per variar Oda resol amb simplicitat els petits problemes que el seu univers li planteja. Quin paper tindran els presos fugitius ho desconec, de moment no te pinta que gaire, però tot podria ser. Per la seva banda Jimbe confessa a en Luffy la seva afiliació a la banda de l’emperadriu mentre aquest, per variar , ignora les explicacions i es llença a l’acció. Per que no importa que hagi estat a punt d’arrancar-se les mans, no importa que hagi estat apallissat per un exercit de criatures sobrehumanes poques hores abans, un amic esta en perill i no existeixen més opcions que salvar-lo amb la força de la seva voluntat.

Però el que ha fet gran a aquest capítol és la Reiju i com aquesta ho ha girat tot. Per començar se’ns mostra la seva conformitat amb l’aniquilació del Germa. No només li sembla be, li sembla el correcte, el que ha de passar. Sense el Germa el món serà un lloc millor. Cada cop més la Reiju es perfila com un personatge fort amagat a les ombres, que un cop descobert serà difícil d’oblidar. Reiju és d’alguna manera aquell Sabo fill de nobles que es va adonar de quan corrompuda estava la societat en la que vivia i que plorava d’impotència al no poder canviar res, Reiju és aquella Nico Robin conscient de les maldats del món que l’envolta però que dèbil i indefensa davant de tals poders no podia més que participar en el sistema que menyspreava, viure entre el crim pestilent de la societat que odiava per a sobreviure. Perquè la Reiju és una nena que viu amb por de que descobreixin la seva escassa humanitat. Una nena que es menysprea a si mateixa per formar part d’una aberració i un atemptat contra la vida i que només vol veure derrocat aquest imperi del terror per poder veure somriure aquelles persones que saben que és la felicitat. Perquè la Reiju va ajudar a en Sanji una vegada, doncs per un cop va veure una oportunitat d’actuar i canviar les coses de veritat.

Però no es la voluntat de la Reiju vers la seva família el que fa bo a aquest capítol. No es la crueltat malaltissa amb la que s’obliga a viure, ni el menyspreu cap a la seva vida, ni tan sols aquesta comunió màgica que Oda aconsegueix crear entre els dos personatges amb unes poques paraules. No, el màgic d’aquest capítol és com Oda aconsegueix reescriure una historia que ja semblava perfecta i fer-la millor, molt, molt millor. I Reiju és la que ho fa possible. No tan sols reescriu la historia del passat d‘en Sanji de la millor manera que podia fer-ho si no essent la millor narradora que podia haver. L’amargor dels seus propis sentiments, l’anhel vibrant d’una humanitat que se li escapa, el desig amagat de poder ser com aquell germà al que tots consideraven inútil però que era l’unic que aconseguia fer somriure a la seva mare moribunda.

La historia semblava rodona. Amb un Sanji marginat i odiat per un pare que el detestava per dèbil i uns germans que li feien bullyng pel mateix. Però la Reiju dona un gir a la historia de la millor manera que ho podia fer. Eliminant els negres i convertint-los en grisos. Els seus malvats germans no eren tal, eren les víctimes de l’ambició del seu pare que els avia convertit en maquines sense sentiments, autòmats incapaços de sentir i obligats a obeir les ordres d’un dictador tirànic i sentir-se joiosos pel fet de fer-ho. Ella mateixa esdevé una hibrida entre home i maquina, capaç de sentir en el fons del seu cor però obligada a servir ambla mateixa fredor a un home al que deprecia i al que no pot desobeir. Una mare que no agonitzava per debilitat si no per fortalesa. Que conscient de l’aberració en que el líder del Germa volia convertir als seus fills va prendre un verí renunciant a la seva pròpia vida per tal de donar als seus infants la possibilitat de sentir, de ser humans i experimentar el meravellós de la vida. Però sens dubte el que gira completament la historia i converteix aquest episodi en una petita obre mestre és el pare. El tirànic dictador amb ambicions de conquesta a escala mundial. Semblava un tirà menyspreable i l’és. Però no tant com ens pensàvem. Per què en el fons ell mateix es una víctima de les seves ambicions, un home que pateix per la incompatibilitat entre l’amor i els seus somnis. Perquè si maltractava amb aquesta brutalitat al seu fill més dèbil no era per inútil si no per un odi contingut derivat d’un amor molt humà. Perquè la seva estimada moria i agonitzava per un verí del que ell n’era la conseqüència. I com no podia ser d’altre manera culpava al pobre Sanji d’aquell horror, el culpava de la lenta i progressiva mort de la seva estimada. Segurament si no acabava ambla seva misèria per respecte a aquesta i a l’amor que i professava. L’odiava i el culpava per que era la seva única alternativa a admetre que ell era l’únic culpable d’aquella mort, perquè admetre la seva innocència era admetre que la crueltat d’arrencar la humanitat als seus propis fills era el que havia llançat la seva estimada a un sacrifici proper al suïcidi. Perquè essent ell un home d’ambicions com les seves, admetre que estava equivocat hagués enfonsat tot el seu imperi, tota la seva ideologia, tot el seu esser. Culpava a en Sanji perquè era un covard i culpar-lo era la única alternativa a admetre que estava equivocat.

Tweet

Coolest Batlle: Brook vs Jimbe

Ens trobem amb un inici d’episodi que com comença a ser costum continua on ho havíem deixat però que en aquest cas no ens aporta res de nou. No vull dir amb això que sobri o que sigui una mala part, simplement serveix per recalcar coses que al menys jo ja vaig tenir clares en el darrer episodi. És clar que jo ja ho havia previst, així que no ho he d’assimilar. Sigui com sigui la part s’encarrega d’aprofundir en la macabrament psicòpata personalitat de la Purin en el que és segurament el personatge de la saga que més adequa a aquests adjectius. Però mentre la Purin es deleita en el jubil de la seva pròpia crueltat en Sanji pateix. En Sanji veu enfonsada i trepitjada l’única esperança que el mantenia dempeus, l’únic raig desparença que il·luminava el seu món. Com aconsegueix expressar Oda aquest enfonsament, las dantesques dimensions que l’autor aconsegueix donar a aquesta depressió, són el que val la pena d’aquesta part. Tot plegat es veu poèticament sintetitzat en el títol de l’episodi que expressa d’alguna manera tot el que queda d’en Sanji després d’aquesta revelació. Gran Oda.

I deixem el cuiner per anar fins a l’altre muguiwara que sembla ser que rebrà el protagonisme merescut per fi en aquesta saga. Tant en Sanji com en Brook s’havien vist relegats de combats dignes del seu nom, el primer des de fa molt de temps i el segon des del principi dels temps. Però ara sembla que per fi Oda s’ha decidit a redimir a en Brook amb un enfrontament  contra la Big Mom que res te que envejar a aquell intercanvi de patades que va tenir en Sanji contra en Donflamingo. Amb una sola pagina (doble) el rei del soul fa tota una declaració d’intencions al nivell de les més èpiques de la sèrie. No realçant sols la seva figura si no la del seu cuiner i capità. En Brook, sovint etiquetat dins el grup de porucs de la tripulació s’enfronta ara contra la Big Mom sense temor, perquè aquesta és la missió que se li ha estat encomanada i la complirà o morirà (ah no, que ja està mort, yohohohohoho) en l’intent.

Hi ha una cosa que m’ha cridat l’atenció veient la imatge de l’emperadriu i és que potser la seva habilitat de controlar el temps deriva de la misteriosa habilitat d’absorbir les animes. Tot plegat encaixaria millor que no pas que fos una habilitat d’un altre usuari. Com? Doncs simplement la pirata ha dipositat els anys de vida robats en fenòmens meteorològics per tal de controlar-los a la seva voluntat. Dubto que sigui el primer que pensa en aquesta possibilitat, però em sembla la més viable i he cregut interessant el fet de comentar-ho.

Pel que fa a l’aventura d’en Chopper i la Carrot al món dels miralls no crec que tingui més rellevància que la màgica referència a la blanca neus que es marca Oda. Potser era senzilla, quasi evident, però tot i així és bonic veure aquesta cura pels detalls que te l’autor. No obstant la revelació d’aquest mecanisme junt amb la inesperada habilitat (que ja veurem si és tal) de la Carrot per dibuixar retrats obre noves possibilitats a la seva cerca. Amb aquesta nova informació a les seves mans el grupet no hauria de trigar gaire a localitzar a qui sigui pertinent. Les possibilitats que obre aquest fet son immenses, ja veurem en que es tradueix.

Però el capítol torna amb la Purin en una seqüència que a diferencia de la primera si aporta nova informació. En els darrers temps Oda ha començat a canviar la manera en que utilitza el poder de les fruites del diable. Cada cop més aquestes es fan servir fora d’un marc combatiu, ja sigui amb fins politics o d’espionatge. Aquí, com no podia ser d’altre manera amb la Purin ens trobem amb aquest cas. Tenim doncs una interessantíssima habilitat que sincerament, em costa de veure amb fins combatius. Serà doncs realitzat el meu desig de que la Purin obtingui tot el seu poder de la manipulació i les mentides i careixi de poder combatiu? Això encara està per veure, però de moment va per molt bon camí. Tots hem somiat alguna vegada amb editar un fragment de la nostre vida. Esborrar-lo, canviar-lo, manipular-lo. No volem realment reviure’l per corregir els nostres errors, doncs això canviaria el nostre present, si no simplement fer que romangui en el record de tots com a quelcom diferent del que va ser. Aquesta és l’habilitat de la Purin. Pot manipular la percepció de la realitat d’aquells qui estiguin subjectes al seu poder. Les limitacions però són evidents. Necessita tocar-los i tenir-los en certa manera immobilitzats. Per si sola no seria una arma massa temible en un món com el de One Piece. Però tenint tot el poder de l’emperadriu al darrere, constitueix una arma colossal per a l’engranatge del poder. Només necessita capturar a tothom que vol que oblidi, qualsevol persona a qui vulgui editar els records. No obstant tot plegat pot fallar estrepitosament si algú que ella desconegués hagués estat testimoni de la realitat que ha editat. I aquest és el cas. Però que farà el pobre Sanji després de rebre aquest trauma? Ajudarà als seus familiars? Els abandonarà a la seva sort? EL cert és que ell sembla ser la seva única esperança. I el poder d’aquests potser és la única possibilitat que tenen els barrets de palla per sortir amb vida d’aquesta. Ja ho veurem.
Però si en aquest episodi hi ha quelcom d’emocionant aquest és el retorn contundent d’en Jimbe. Per fi el tritó fa acte de presencia i s’incorpora directament a l’aventura. Veurem com juga les seves fitxes. Ens trobàvem amb en Luffy i la Nami en una situació critica de la que difícilment semblaven capaços d’escapar per si sols. L’aparició del turó balena canvia les tornes del joc, però fins a quin punt? Cada cop més em dona la sensació que la suma d’esdeveniments culminaran en un resultat explosiu del que ningú, ni el mateix Oda, en podria preveure res. De moment Jimbe s’incorpora al còctel que Oda ens està preparant. Potser un Sanji venjatiu i rancorós pugna per pagar l’afronta i avisa al seus germans per despertar tot el poder del Germa, potser cert ren i certa conilla desvelen els secrets de Tootland i fins i tot salven a un quasi finiquitat Brook. Potser, potser, potser, potser…. qui sap el que passarà al país dels dolços parlants.

 

Tweet

TENIA RAÓ

Doncs sí, ja ho podeu llegir al títol, tenia raó. Els que em seguiu i hagueu llegit el capítol aquí ressenyat segurament ja sabreu a que em refereixo. Potser només havent llegit el capítol ja ho sabreu.  El cas és que en certa ressenya (mes o menys aquesta) vaig fer una sèrie de suposicions que finalment, just quan havia començat a creure que no eren certes s’han vist complertes. Fa tan sols un parell o tres d’episodis encara creia en aquesta possibilitat, però en els darrers capítols els esdeveniments i la narrativa l’havien anat diluint. Però aquí ha arribat i al final, quan havia deixat de tenir-hi esperances, resulta que tenia raó.

El capítol inicia amb un Chopper i una Carrot que anodinament passegen per l’apropiat món dels miralls buscant com ajudar als seus companys. L’escena no te gaire rellevància i només serveix per mostrar el que estan fent per quan en un punt apareixien al rescat d’algun personatge. Simple narrativa. Però no deixa de ser molt graciós veure com han esclavitzat al pobre home locomotora que  es veu obligat a traslladar-los pel món invertit. Molt dels barrets de palla això d’obligar a la gent a ser el seu vehicle.

I mentre en Chopper corre, en Sanji cuina per la seva enamorada i s’encamina cap a la seva cerca. En Luffy per la seva banda pugna en un intent desesperat per fugir  de la seva presó amb totes les seves forces i més. Perquè com tots sabem quan un amic està en perill, el rei és imparable. Molt a l’estil d’aquell Zoro a Little Garden que no dubtava en tallar-se els peus abans de que quedar pres de la cera, en Luffy no dubta en pretendre arrancar-se les mans abans que deixar morir els seus amics. Per desgracia seva (o sort més aviat) ser un home de goma no és sempre el més útil.  Aquesta mena de sacrificis hiperbòlics, aquesta determinació  sense fissures a l’hora de sacrificar-ho tot pels teus amics, per la teva causa, per al que estimes és un dels segells distintius més notoris de One Piece. Per què Oda aconsegueix crear un ambient on aquest sacrificis són èpics, però també son creïbles, naturals i orgànics. Aconsegueix agafar la hipèrbola i fer-la realitat i això no és quelcom del que qualsevol pugui presumir.

Però no és només el petit intent de sacrifici el que exemplifica de meravella aquesta superba habilitat d’Oda per fer néixer la èpica del sacrifici amb magistral naturalitat. Si no que un molt millor exemple ens el trobem en la epiquissima batalla entre Pedro i Tamago, o més concretament en el seu flasback. La batalla és èpica, àgil i electritzant (sí, ho se, mal joc de paraules). Dona plaer gaudir del traç àgil, de les seqüències d’acció, quan l’ambient les justifica. Aquest és el cas. Es respira èpica en aquest enfrontament entre enemics que es tenen mutu respecte. I mentre intercanvien cops amb passió se’ns revela al seu temps la batalla que van tenir en el passat i que va quedar marcada al seu cos en forma de cicatrius. Pensàvem que s’haurien infligit les ferides mútuament, que tant un com l’altre s’haguessin arrancat l’ull. Que equivocats estàvem, tant un ull com l’altre va ser Pedro qui els va treure, empès per la seva honorable determinació. Pedro no tan sols va estar a l’altura de Tamago en el passat si no que el va derrotar. A cada pedaç de passat que Oda ens regala d’aquest personatge més fort sembla el mink. No crec que s’uneixi a la tripulació, crec que aquest paper està reservat a la Carrot, però si crec que com ja va fer temps ençà liderarà una banda de pirates mink subordinada a la d’en Luffy, independent del propi recolzament que la nació dels mink li donarà al seu temps. Però això ja és anar molt endavant. Per ara se’ns explica la historia d’un bessó de l’os d’en Law que va morir a mans de la reina Linlin. Un personatge fugaçment entranyable (més per ser una versió rockera de l’os mink que per mèrits propis) que recolza la fortalesa de la determinació del jaguar amb el dramatisme absolut de la mort d’un company. Encara ens falta molt per saber d’aquest mink misteriosa que és en Pedro. Però sols l’èpica escena d’ell arrancant-se l’ull gustós per esgarrapar una possibilitat de tornar viu a casa i poder fer honor a la seva missió diu més del personatge que qualsevol descripció, regalant-nos l’escena de sacrifici més èpica que veurem en molt de temps.

Al final Pedro torna a guanyar, doncs no és un mink qualsevol. Tot i això encara li quedarà seguir fugint d’un exercit d’adversaris ara doblement furiosos per la derrota del seu capità (a no ser que Tamago ens sorprengui amb una habilitat que anul·li l’aparent victòria del mink).  Però mentre tota aquesta epicitat succeeix en Sanji camina alegrement camí a contemplar la seva enamorada. Alegre i animat somia amb el seu encontre a qui considera, com diu el títol, el seu únic raig d’esperança. Camina joiós, sense saber l’horror que l’espera. I és que per desgracia d’en Sanji, tenia raó. Poques coses hi ha més gratificants que veure confirmada una teoria d’aquesta magnitud, sobretot quan com en aquest cas ja començaves a veure perdudes les esperances. I me n’alegro, per què dramàticament el gir argumental és molt potent. Tot i que ho vaig veure venir, no crec que fos gaire previsible (ja dic que ja havia deixat de creure força en la meva pròpia teoria). Dota al dolç personatge de la Purin d’un caire molt més interessant (i el seu ull satànic sembla tenir vida pròpia, que algú li doni un premi a aquet ull). Com ja vaig dir temps enrere, el fet que aquest dolç personatge sigui en realitat una mala puta traïdora a part de fer-lo, als meus ulls, molt més adorable que abans dona a la historia matisos de profunditat i l’enriqueix convertint-la en un producte indubtablement millor. Perquè Purin no és tan sols una harpia traïdora i taimada que compleix amb les odres de la seva mare. És també una persona retorçada i sàdica que gaudeix del paper que exerceix, gaudeix causant dolor als altres. Ja havíem vist personatges sàdics a Impel Down (la Sadi-chan ho anunciava fins i tot en el nom) però es tractava de masoquistes que sense gaire profunditat parodiaven el sadisme. Aquí tenim un sadisme intens i psicològic d’una profunditat inusitada en el manga. Una dona intel·ligent i manipuladora capaç de fer molt de mal i que demostra que no tot és força en aquest món. La pregunta que em sorgeix d’aquí és si realment serà la dama indefensa que fingeix ser. Sabem ja que no és innocent. Però tindrà algun element de poder a banda d ela seva ment perversa i els sues dots d’actuació? Personalment preferiria que no. Preferiria que Oda ens ensenyes que fins i tot en un shonen no tot el poder recau en la força bruta. Que la burocràcia i l’engany sovint poden ser armes igual de temibles.

Amb mestratge Oda ha resolt dues de les incògnites recents més interessants del manga. El sacrifici de la Purin (que al final no resultava ser tal) i les ferides de la Reiju. Tots podem deduir com ha anat la cosa. La Reiju s’ha posat a investigar i ha acabat per descobrir la veritat, així que les Linlin no han tingut més remei que acabar amb ella. Però abans la Purin vol jugar una estona i traure’s la mascara per torturar a la pobre Vinsmoke. Els Linlin no acabaran amb els Vinsmoke fins al final de la cerimònia és clar. La Mama vol la seva boda i la tindrà. Després… be, tindrem un altre boda roja. Un bany de sang. Això és clar si algú no ho impedeix i salta al rescat dels Vinsmoke. Són varies les possibilitats. La Reiju podria aconseguir escapar d’alguna manera (que el seu germà l’ajudes és l’únic que em sembla factible), o els Vinsmoke podrien sospirar d ela seva absència i reaccionar a temps per fugir cames ajudeu-me (estant tant endinsats com estan en el territori de la Mama ho dubto bastant). Podria ser qe en Luffy o un dels seus acompanyants irrompis per accident  en els plans de la Big Mom (o que directament es llencessin a lo loco per salvar a en Sanji) ajudant als Vinsmoke o impedint la seva execució. O podria, és clar, aparèixer en Sanji al rescat. Sempre ha estat perfilat com un príncep blau. Però ajudarà a la família que el deprecia ara que sap la veritat? No se que pensar. Te un honor molt arraigat, potser al final la família és la família. Però la seva família està amb els barret de palla. No dubto en que rescatarà a la Reiju si en te l’ocasió, igual que ella va fer un cop. Però probablement la seva intervenció s’acabarà aquí. Potser  un cop salvada aquesta avisi als seus germans i aconsegueixi que el Germa actuí a temps creant la distracció perfecte per a la fugida dels barret de palla. Seria el camí més lògic tenint en compte que aquesta saga estava pensada per a ser breu. De ser així un  pensaria que la Big Mom, enfurismada, fugiria en persona a perseguir al barret de palla i que o be intervindria en mitja batalla contra en Kaidoh, aprofitant per intentar abatre’l també. O be apareixeria un cop derrotat aquest molt a l’estil d’en Kuma quan en Moria va ser derrotat. Però això no són més que especulacions. Qui sap, potser es compleixin també.

Però que farà en Sanji. El més evident és que torni amb en Luffy i li demani disculpes. Veient que no pot protegir-lo de cap altre manera més que amb la seva pròpia força. Però potser la vergonya i l’honor l’empenyeran a sacrificar-se en solitari pel seu capità, o fins i tot a ajudar a la família que odia. No ho podem endevinar, són tan i tan prometedors els camins que Oda podria prendre. Per variar nomé el temps ho dirà. Haurem d’esperar doncs, més impacients que mai.

Tweet

Un home jaguar d’honor

Trobo que tenim en aquest cas un títol no molt encertant tenint en compte el que ens ofereix l’episodi. Ens trobem en aquest cas amb l’allargada confrontació entre en Chopper I la Carrot amb els seus captors. Arriba una mica tard, però com sembla comú en aquesta saga hi han tantes coses a explicar que si hagués arribat abans hauria tallat la narrativa d’esdeveniments més importants o hagués, per contra, arribat excessivament aviat. Així doncs que tot i ser un xic tard, no deixa de ser el millor moment possible.

És una bona batalla, senzilla i amb una àgil resolució. El problema és que no deixa de ser poca cosa per a l’espera que l’ha precedit. Tant de temps esperant per al final escometre un pla tan senzill  sembla poca cosa. Però potser el més decebedor és el gir argumental que fa possible la ràpida i efectiva confrontació amb els enemics. La Carrot no era la Carrot. És una trampa argumental que ja s’havia utilitzat abans (Donflamigo) i que com en aquella ocasió no funciona. El problema es que en aquest cas sí tenia una bona justificació. Però tal com s’ha exposat sembla que s’ho hagi tret de la màniga a l’últim moment, que no ho tenia pensat. Com a lector un sent que s’han aprofitat de la suspensió de l’incredulitat i que li han pres una mica el pèl. I el pitjor de tot és que es podria haver solucionat perfectament anunciant que l’autentica Carrot no corria perill en el capítol anterior en lloc d’aquest. De ser així la trampa no hagués estat tant rastrera. L’anticipació ens hagués permès no sentir que això està fora de lloc i hagués donat a l’escena la petita grandesa que mereixia. No obstant trampes a part  el combat es força bo en la seva agilitat. Consistint en deixar-los a tots inconscients en un atac sorpresa abans que tinguin temps a reaccionar. Soc plenament partidari d’aquesta mena de combats poc shonen. One Piece ha demostrat varies vegades que hi ha d’haver diversitat en els combats i reservar els encontres èpicament allargats per a ocasions especials a fi de no saturar a l’espectador. Però en aquest cas, desgraciadament, la trampa que li ha donat grandesa també l’ha enfonsat en la mediocritat.

És un capítol de preocupacions. Primer se’ns mostra a uns Vinsmoke preocupant-se primer per la política dels seus plans d’extorsió i mostrant la seva ja coneguda despreocupació per la vida d’en Sanji (parlant una mica massa amb llibertat davant d’unes teteres vivents amb ulls, orelles amb una fidelitat cega cap a la seva emperadriu) i després per la absència de la dona de la família. Tenim un Sanji que viu també preocupat per l’absència d’una Purin, que de ben segur s’encamina a cometre alguna bogeria, mentre es permet uns instants de relax dedicant-se al noble art d ela cuina. Però de totes, és la preocupació menys considerada la que mereix més atenció. Doncs la pobre Reiju apareix dramàticament, esgotada i plena de sang. Que s’amaga darrere la seva aparició? Un misteri més que s’afegeix a l’extensa llista. De moment, només podem rendir-nos a contemplar una escena carregada de dramatisme i gran expressivitat, on el silenci diu tot el que necessitem saber. No calen paraules, doncs la mort per sempre resta en silenci i és la mes gran de les nostres pors.

I del silenci espectral passem a l’home immortal. El nostre music espadatxí escomet emb emotiva eficàcia la seva missió sense saber el perill que l’espera. Afirma la seva voluntat de ser mereixedor d’aquesta empresa, de ser mereixedor del sacrifici d’en Pedro i du a terme la seva missió a la perfecció. Però amb el que potser no contava era amb l’aparició de certa emperadriu. La Big Mom irromp a la sala plena de fúria  desmesurada vers el lladre que s’infiltra en la seva estança. Per sort o per desgracia per al nostre esquelet vivent la fúria desapareix del rostre de l’emperadriu en quant veu la raresa que se li planta al davant. Vol posseir-lo. Vol afegir al pobre Brook (i al pobre Chopper també) a la seva extensa col·lecció. Que podrà fer en Brook contra un adversari tan gran (mai millor dit)? Segurament res. Però si el podem veure resistir amb epicitat  els atacs demolidors de l’emperadriu ja tindrem amb nosaltres l’èpica confrontació que l’esquelet porta mereixent des de la seva aparició.

I acabem la ressenya com ja be essent costum amb la creixent epicitat d’un nou personatge que poc a poc es va perfilant com més i més gran. Cinquanta anys de vida és el que la Big Mom li va usurpar (això li fa pensar a un que en Brook no en te de vida, i que per tant és immune als atacs de l’habilitat, la meva pregunta es si podria estendre la seva habilitat a d’altres i fer-los immunes també), cinquanta anys que en lloc d’enfonsar-lo han enfortit la seva resolució. No menysprearà la vida que li resta compadint-se d’ell mateix. Acabarà la empresa que se li va encomanar i es redimirà emprant la poca vida que li resta per a complir amb el seu deure i impulsar ja de passada els somnis dels seus companys (la meva pregunta és que, si tal com va passar amb en Moria, un cop derrotada l’emperadriu els seus anys de vida tornaran a qui pertanyen). Però si alguna cosa demostra epicitat en l’episodi és la directa confrontació entre el cames llargues més important de la sèrie i el Mink. Amb un reconeixement que no deixa lloc a dubtes. Grans enemics que es mereixen un gran respecte. Que llueixen amb orgull les cicatrius infligides en els seus enfrontes del passat. Molt a l’estil d eles cicatrius d’en Shanks tant Pedro com Tamago llueixen les cicatrius que es van fer en el passat, elevant la figura d’en Pedro a un nivell de poder molt més elevat que el de la modesta posició en que l’havia deixat la seva discreció. Pedro és, cada cop amb més força, un home d’honor.

 

Tweet