Plans + Luffy = Descontrol
La veritat, no tinc molt a dir de la primera part del capítol. Una mena de reintegració d’en Sanji entre les files del barret de palla que, establertes les personalitats de tots els components del grup, no podia ser de moltes maneres. El que sí és interessant és la manera com s’ha produït aquest contacte. Un tros de vidre trencat deixat per la mateixa Brullee quan va tancar a Chopper i companyia al món dels miralls. El fet que allò estigués allà des del principi, tot i no deixar de ser senzill esdevé un recurs molt poderós que m’obliga a preguntar-me si Oda ho ha improvisat sobre la marxa, aprofitant enginyosament un recurs que havia deixat sense saber-ho o si per el contrari ho tenia tot planejat.
Pel que fa a les paraules entre en Sanji i companyia, be, res que no poguéssim esperar. Crits, plors, exigències, una allau de sentiments que copsen a l’espectador amb tota naturalitat i que tot i ser força previsibles no deixen d’entendrir-nos. Divertit, emotiu i familiar, que més podríem demanar? Pel que fa a la resignada acceptació de les habituals decisions demencials del seu capità, queda poc a dir, doncs queda en molt segon pla front a l’emocionant retrobament amb el nostre cuiner cellut.
L’important d’aquest capítol, no obstant, és el que be després. La traïció del vell Capone era un fet conegut per tots. Però les formes d’aquesta eren totalment una incògnita. Sols es podia endevinar la seva fam de poder i influencies, el potser somni de coronar-se amb el poder de l’emperadriu, o el que li permetessin esgarrapar les seves restes. Però la realitat ha anat més enllà de les nostres suposicions plantejant l’interessant panorama d’un dement assedegat de caos.
Jimbe ens narra amb la seva habitual seriositat la maquiavèl·lica historia d’un dels supernoves menys populars de la generació. No se si aquest nou acostament al personatge i el que se’ns en descobreix augmentarà la seva popularitat, però sens dubte el farà molt més interessant. Criat en una societat de màfies Bang Capone era un dement anarquista que sols volia veure el món sagnar. Una espècie de Joker de One Piece, que amb sociopata demència gaudeix veient caure els poderosos a mans de les seves intrigues. No l’interessa el poder ni la fama, sols vol veure trencades les joguines d’aquells que l’envolten. No busca més que el propi plaer que li proporciona el caos i la destrucció.
Un dels detallets que tant m’agrada comentar i que em va cridar força l’atenció es el peculiar recurs per salvar al pobre d’en Pekoms. Vaig dir en el seu moment que quan Oda decidís salvar-lo miraculosament, donades les circumstancies era molt provable que quedés cutre. Però sortosament m’he equivocat. Que els taurons assassins que havien d’acabar amb el lleó tortuga fossin en realitats amics de l’home tauró balena es tan congruent que fa que un s’avergonyeixi de no haver-ho vist clar abans. Sigui com sigui, una d’aquelles petites trampes narratius que a Oda li surten tan be quan li surten be (que per desgracia no és sempre precisament).
Però el que realment promet aquí no és ni el maquiavèl·lic desencarcarament d’en Capone ni la petita trampa narrativa d’en Pekoms. Aquí el que promet és la petita aliança entre el mafiós i el barret de palla per assolir objectius en la mateixa línea. Luffy i companyia sempre han tingut la màgica habilitat de fotre’s en mig dels fregats dels altres. Arriben a una illa i per una cosa o un altre fan explotar mil revolucions latents que portavent coent-se temps ençà. En Luffy és un desencadenant d’esdeveniments. Però en poques ocasions n’és la causa. No obstant com a desencadenant final, els dits sempre l’assenyalaran com a culpable. Ell sols te l’habilitat de ficar-se pel mig en el pitjor moment possible, però ja que ho fa, ho fa fins al fons. Aliar-se amb el bo pèrfid d’en Capone sembla la única oportunitat de tenir alguna cosa a fer amb el poderós sistema d’influències de l’emperadriu. No obstant no estic segur que en Capone hi surti guanyant tant com es podrà pensar (ja li va succeir a en Jimbe, li va succeir a en Law i ara li succeirà al mafiós castell). Sembla que te un elaboradíssim traçat per a dur a terme la seva empresa de destrucció. Vol utilitzar a en Luffy i integrar-lo al seu pla per augmentar l’efectivitat d’aquest. I en general podria ser una estratègia intel·ligent. Si no fos per que en Luffy i els plans duts a terme al peu de la lletra són més immiscibles que l’oli i l’aigua. Mort de ganes per descobrir quin és l’elaboradíssima pla del mafiós de somriure sinistre i com se les enginyarà el nostre capità per destarotar-lo de dalt a baix sense remei. Impacient estic.
Com l’anterior aquest és un capítol on no passa gaire res. La narrativa porta preparant-nos tota la saga per al moment que està succeint: l’encontre entre en Luffy i en Sanji i després del simulacre que va ser el primer i fugaç intercanvi d’ideals entre tripulants. Ara ha arribat el moment i és moment de prendre-s’ho amb calma. És una lentitud necessària i en absolut fora de lloc, però per als que gaudim dels episodis de manera setmanal la llarga espera ens juga una mala passada brindant-nos de menys informació de la que Oda ens te acostumats. Capítols com aquest es gaudeixen més llegits del tiron on la lentitud narrativa forma un tot i no està fragmentada entre varies setmanes. Aquest es un dels mals del format de la industria del manga. La publicació setmanal fa que per força, en algun moment, les bones histories es trobin en moments com aquest. Després hi ha els moments oposats, amb capítols carregats de detalls, sorpreses i informació, que guanyen amb l’espera setmanal. Però precisament per aquesta lentitud narrativa que tant be fa a la historia en el seu conjunt però que tant difícil d’apreciar és en el seu seguiment setmanal em torbo amb que en aquesta ressenya tinc poc a comentar. No obstant, es l’excusa perfecte per reflexionar sobre les narratives favorables i desfavorables a la publicació setmanal, no trobeu?
El capítol comença amb un desconcertat Bobbin (un dels primers personatges associats a l’emperadriu que vam veure i del qual encara sabem més aviat poc, espero que es desenvolupi en els següents episodis, em v a cridar molt l’atenció en la seva aparició) que deixa adormits a tots els que l’emboten sense tenir clar si és una habilitat pròpia o del cuiner. Tindria sentit que en Sanji hagués proferit una patada al pirata que el fes marejar-se tant que adormis als que l’envolten (no està gaire lluny de la cirurgia estètica), però potser sona més factible que sigui més aviat una habilitat pròpia (lliga força amb el personatge i aquesta manera que te de moure el cap), el qual després de veure’s ultratjat per la derrota a peus del cuiner decideix arreglar el problema amb les seves pròpies mans i sense requerir l’ajuda de ningú.
L’episodi comença tancant de definitivament els dubtes que quedaven sobre l’habilitat d ela Big Mom. Molt he parlat al respecte, que si era robar les animes que si no. Oda ens va marejar amb una afirmació d’un dels seus fills que deia que l’emperadriu tenia el poder de controlar el clima. Això ens feia preguntar que si ella tenia aquest poder, qui era el que posseïa la fruita de les animes? Després de veure aquest núvol i aquest sol que sempre rondaven al seu voltant vaig formular la teoria que havia dipositat animes dins de fenòmens meteorològics. Però tot i encaixar no acabava de quallar. Perquè era una teoria incompleta. Que pogués controlar qualsevol objecte vivent, inclòs els fenòmens naturals dipositant-hi un anima era un poder excessiu. Seria com posseir múltiples fruites del diable en una sempre que poguessis posseir prou animes. I amb els imposts de vida a la nombrosa població de l’arxipèlag de l’emperadriu això no sembla difícil. Oda podria haver ficat algun límit a aquest nivell de poder fent que per exemple es necessitessin mil anys de vida per donar vida a una força de la naturalesa. Però tot i això seria quelcom no massa difícil per a la poderosa emperadriu. No obstant Oda ha superat aquest petit conflicte d’excessos en el poder fent que l’anima que posseeixi el fenomen hagi de pertànyer a la pròpia Big Mom. I els anys que aquesta pugui cedir han de ser per força limitats (a no ser és clar que es pugui ficar anys de vida d’altres persones a si mateixa).
