Etiqueta: One Piece

El subtil poder d’un Yohoho

El capítol comença amb una innecessària però inevitable explicació sobre com ha aconseguit en Luffy multiplicar-se qual ninja demoníac. Si una cosa te el món del manga de la que no es salva One Piece és la necessitat imperiosa per mastegar en algun moment o altre les coses per als seus espectadors. Els nipons saben fer trames sobredimensionadament elaborades, la majoria de vegades es flipen en aquest punt fins a resultar ridículs, fent que una explicació sigui no sols necessària si no obligatòria. Però potser degut a això tenen la necessitat de deixar clares les coses en algun moment. Poc abunden les lliures interpretacions i els finals ambigus. Els misteris de lliure interpretació o els enigmes sense resposta. Es com si el públic japonès necessités tenir sempre la certesa de que una cosa és com és i no d’un altre manera. Els encanta especular i potser per això allargaran la resposta final. Però els agrada el formalisme i volen que al final sempre quedi una resposta clara. I crec que aquest és un dels defectes més punters del món del manga. I com he dit, One Piece no se’n salva. No és que em molesti particularment en aquest punt en concret. És un detall que tot i no gaire difícil d’endevinar no era obvi i entenc el públic que te One Piece. Però si els productes es preocupessin més sovint per ser bons productes i menys per agradar al consumidor… Be crec que el consumidor hi sortiria guanyant i la industria també. I si no pregunteu-li a la sequera d’idees de Hollywod (encara que es una sequera que segueix sent, si no més, d’allò més rentable… de moment). Jo personalment hagués preferit una explicació a mode de simple onomatopeia animalesca proferida pels Luffys falsos. Elegant, senzilla i… be jo diria que entenedora.

Però no es pot demanar tot, el maga és avui en dia el que és i hi ha certes normes que ni Oda podria saltar-se. Quan tens un manga tan consumat, amb una base de fans tan amplia, vulguis o no t’has de cenyir a certes limitacions per a fer el teu missatge entenedor. Però res d’això importa passats uns segons, per que el caos que provoca el barret de palla i els seus centenars de copies ensorrant el castell és un plaer difícil de passar per alt. La gent es queda paralitzada, la Big Mom col·lapsa i comença a atacar als seus propis pastissers, que poc culpa tenen del que ha fet en Luffy (mirant-ho d’aquesta manera és com si en Luffy els hagués assassinat), tot se’n va a noris. Però d’alguna manera el pla segueix en peu. El caos és absolut i fins i tot en Capone elogia la gallardia del barret de palla al executar semblant demancia de pla. Fins que la Big Mom es pregunta on està l’original i el mateix Luffy li fa el favor d’indicar-li. Un moviment que només el mateix Luffy podria executar i que trenca amb tot el respecte que al pobre Capone li havia aconseguit inspirar. No obstant l’allau de Luffys sembla tan aclaparadora que fins i tot amb l’estúpida declaració d’intencions del capità dels barret de palla el pla sembla imparable. Potser derrotar a l’emperadriu sembla una tasca impossible, però trencar el retrat en mig de la confusió…. Be, qualsevol podria fer-ho. A no ser és clar que hi hagués un segon fill especialment hàbil amb el haki de percepció que fos capaç d’albirar el futur proper.

Amb una demostració de la seva habilitat de les mes competents i eficaces que hem vist fins ara en el manga, anul·la en Luffy amb una logia d’acer en menys del que canta un gall. Per sort, en Luffy no està sol. Però el més temible del personatge no es mostra en la seva impecable tècnica per anular al nostre capità, si no en la seva súper percepció que li permet endevinar en un obrir i tancar d’ulls l’autèntic objectiu del barret de palla. Posant sobre avis a l’emperadriu i tirant pels terres tota possibilitat de veure la victòria… o quasi tota.

El capítol continua amb un Jimbe que es llança al rescat del barret de palla, apresat en una gegantina bola d’acer (no os resulta familiar? A en Lufy li agrada això de ficar les mans en gegantines boles metàl·liques). I tal com si estigués guionitzat i es tractés d’un espectacle els assistents a la festa el drama es desencadena, amb en Jimbe declarant definitivament la seva intenció de renunciar a la banda de l’emperadriu i unir-se als barret de palla. El públic conte l’alè mentre es tapa la boca  i la Big Mom anuncia el seu característic romandre o vida. Però és quan Jimbe tria vida i la Big Mom es disposa a treure-li que el moment culminant es desencadena.

En JImbe no te por. No tem a la poderosa emperadriu, ni una guspira de terror recorre el seu cos. Està decidit. Ha de fer el correcte. I un cop presa la decisió, ja no hi ha res a témer. Jimbe representa a One Piece els atributs més nobles de la cultura japonesa. Ell és el cavaller ideal, el samurai perfecte, decidit a servir al seu senyor i lluitar pel que és just i honorable vers la seva causa. Jimbe és la peixificació de la noblesa i l’orgull. I per això crec que cap altre personatge podria haver fet el que ha fet Jimbe en aquest capítol com Jimbe ho ha fet en aquest capítol. És tanta l’elegància i epiquisme que desborda l’escena, tant el respecte que imposa el personatge, que podria dedicar-li una ressenya sencera. Però no cal, doncs si llegeixes aquesta ressenya estimat lector, espero que sigui per que ho has vist amb els teus propis ulls. Ho has sentit en la teva pròpia pell. I per això, no hi ha paraules.

No obstant, tot i el brutal de l’escena d’en Jimbe, tot i l’epiquisme desenfrenat que desprèn, el millor del capítol és el que passa després en una sola i petita vinyeta quasi imperceptible amagada en un racó. En una sola vinyeta Oda ens regala un cop d’astúcia màgic. Per que mentre tothom està ocupat lidiant amb el munt de Luffys i la batalla entre aquest i el fill de l’emperadriu, mentre tothom obre els ulls al contemplar el duel de voluntats entre la Big Mom i en Jimbe, un Luffy fals un xic peculiar s’obre camí sense ser advertit fins al quadre i amb un petit martell trenca la foto que era l’objectiu de l’enrevessat pla. Senzillesa al més pur estil. Oda ens regala aquí un detall que val la pena apreciar. Tot i les enrevessades conspiracions i el dantesc dels duels d’habilitats que es duen a terme, tot i les batalles de poders incommensurables i els astuts estratagemes i contraestratagemes és un senzill martell que podria haver empunyat un nen el que trenca la foto. Ho podria haver fet qualsevol, sense necessitat de tenir cap poder o habilitat. És clar que ho ha fet en Brook.

Ja ho havia dit abans i ho torno a repetir amb més força que mai en aquest capítol. En Brook s’ha redimit en aquesta saga. Era un personatge petit en comparació amb la resta de tripulants de la banda. Que per certes circumstancies no havia tingut ocasió de lluir-se en les sagues anteriors. Aquesta però, ha canviat les tornes. I Oda sembla voler deixar-nos-ho clar amb la metàfora que l’acció d’aquest capítol ha significat. En Brook havia estat un personatge menor, quasi inadvertit, però amb molt potencial. Amb un sol gent Oda crea una metàfora del fet, convertint a en Brook en el personatge inadvertit que sense necessitat de massa força arriba fins al quadre i el trenca. Per que al final tot i les grans demostracions de poder, l’ancià esquelètic ha passat pel mig de la batalla ignorant els punys que s’hi llençaven i directe a l’objectiu ha complert la missió que tenia assignada. Per que el bo de ser subestimat, és que pots atacar amb força. I aquí Brook ho ha fet. Amb tota una declaració d’intencions Oda ens avisa de que en Brook, tot i ser un personatge que ha passat desapercebut, no és un simple secundari, dons igual que com passant desapercebut ha acabat per ser la peça més clau de tota la operació, tot i passar desapercebut l’esquelet està destinat a fer grans coses.

Tweet

Desbaratadament a lloc

Vaig dir en el seu moment que em feia por. Que no m’agradava el retorçat que s’estava tornant el pla. Que no feia per One Piece. Que molt em temia que la saga es veuria perjudicada per la complicació argumental que un intricat pla suposava. Aquest capítol m’ha demostrat que potser (i de moment només potser) m’equivocava. I ho agraeixo sincerament. Com? Doncs essent One Piece totalment. Hi ha un pla traçat, un pla elaborat i sofisticat, ple de complicacions i requisits. Però d’alguna manera tot surt malament i tot salta pels aires acabant al final i de manera inexplicable a favor dels protagonistes. És un despropòsit, però és One Piece i crec que no podria haver sortit millor.

El capítol comença marcant el to amb força amb un Luffy adormit que es veu incapaç d’aixecar-se i un Jimbe histèric (que segueix sense conèixer realment a en Luffy) que pensava que ho tenia tot controlat i que s’adona un cop més de com de difícil es tenir-ho tot controlat amb en Luffy de pel mig. L’escena és graciosa. Però això és el de menys. Serveix per avisar-nos, per donar-nos un cop al cap i dir-nos. Eh, que això és One Piece, que os pensàveu que alguna cosa sortiria segons el planejat? I si això no fos prou recordatori Oda ens dona un altre cop de realitat amb un Sanji que tan embadalit com està amb la seva pròpia boda comença a dubtar si no es deixarà matar. Un Luffy que no es desperta, un Sanji que no intenta evitar la seva mort. Res surt com hauria, però a l’hora tot surt fantàsticament, per que potser el pla no es segueix, però l’essènica de One Piece es manté intacte. I si realment aconsegueixen mantenir-ho així durant aquesta segona part de la saga. Potser aquesta serà la meva preferida de la historia.

I la boda comença amb un pastis de boda gegant i espectacular (m’ha encantat el disseny), un pastis que més tard descobrirem que amaga més del que sembla. L’ambient és festiu, però una tensió  s’endevina entre els presents. Molts preparats per escometre un sanguinari pla d’acció, d’altres preparats per aturar-lo, d’altres sense saber-ho preparats per ser-ne les víctimes i d’altres preparats per a ser espectadors. Per que això és una festa de La Big Mom i això implica tant embafadora dolçor com desenfrenat sadisme. Però la tensió s’eleva al seu màxim exponent quan arriba el moment de fer palesos els vots sagrats i els dos nuvis pugen a l’altar (una acció que ha arribat amb grata celeritat i que esperava que s’allargués molt més del necessari). I llavors és quan tot se’n va a noris.

Oda comença a desenvolupar la seva màgica narrativa amb el màgic recurs de l’anticipació. Ens avança que passarà però sense dir-nos com arribaran els esdeveniments allà. Amb un segon fill de l’emperadriu que veu amb el seu haki extra sensorial una Purin plorant al terra. I igual que ell es pregunta que pot haver passat, Oda fa que s’ho pregunti el lector. Plora pel seu fracàs? Plora potser de dolor? Algun desastre inesperat ha acabat amb quelcom estimat per a ella? La incertesa alimenta el dubte i el cervell fa la seva feina especulant opcions impossibles acabant amb l’inevitable resultat de l’ànsia per descobrir el desconegut. Oda aconsegueix alimentar la nostra curiositat a nivells molt elevats, inspirant-nos a estar especialment atents, pendents del que passarà a continuació. I la senzillesa del que te per mostrar-nos és aclaparadora.

Personalment no m’ha agradat la decisió d’Oda. Queda magistralment be en el moment. Que la sinceritat d’en Sanji desmunti les defenses de la Purin provocant així el seu plor. És senzill, elegant i fantàstic, una jugada mestre. El que no m’ha agradat és que un recurs tan senzill acabés amb la Purin. Fa increïblement per en Sanji. Però la Purin era un personatge complex i sanguinari, un personatge completament submergit en sàdiques tenebres, que caigui així de fàcil no fa per ella. Crec que hagués estat més elegant el dubte a l’hora de prémer el gallet. Que llavors el seu germà hagués disparat i la Purin hagués acabat plorant part pel complit part per haver estat incapaç d’escometre el seu destí. Aquesta hagués estat una solució elegant que m’hagués encaixat a la perfecció sense provocar-me picors de cap mena. Però no em queixaré. L’unic dolent de la solució que Oda ha aportat és que no acaba d’encaixar amb la Purin tant be com m’agradaria. Oda tracta de justificar-ho amb un petit flashback força emotiu que suma el bulling a les lluites socials contra les que ataca el manga (tot i que de fet ja ho va fer abans amb el passat d’en Sanji). El flashback, com ho solen ser els de Oda és concís però expressiu i exposa sense necessitat de masses pagines la profunditat del problema. Però la qüestió no és aquesta, la qüestió és que Purin ha crescut i ja no es una nena indefensa, ara es una assassina, una espia sense pietat que enganya a tothom amb el seu fals somriure. I Oda la torna a convertir una nena amb sols unes paraules i sense un context previ de ruptura emocional. És massa sobtat. La podria haver afectat? Sí és clar, però no prou com per ensorrar la seva mascara essent ella la reina de les mascares. No obstant la escena no deixa de ser terriblement emotiva i amb el punt de realisme màgic que tant caracteritza a One Piece. Un punt més que encamina el final d’aquesta saga a ser tan bo com la seva primera meitat.

Però que una peça falli, encara que sigui la principal, no implica que fallin els plans. La Big Mom és una maquinadora, sempre te un pla d’emergència sota la màniga. I si la inútil de la seva filla no és capaç de fer el que li pertoca, el sacerdot que oficiava la cerimònia ho farà. Per desgracia, el germà endeví traça plans de contingència propi i dispara un arma letal contra el cuiner, que tot i tenir aparença de babau està totalment previngut contra atacs d’aquesta mena. Així que en Sanji esquiva la bala amb facilitat fent que aquesta acabi accidentalment amb el sacerdot que l’havia d’executar. Tot surt tan enrevessadament malament que és genial. I ho fa de manera tan orgànica i natural que sembla mentida que Oda ho hagi ideat en lloc de ser un relat d’un fet tal com va succeir. Se sent real i orgànic (òbviament amb les lleis de l’univers en que viu), desbarata completament la rigidesa anti-Onepiciesca del pla original dotant-lo d’una llibertat que olora a One Piece. Màgia és l’única paraula que se m’acut per descriure el que Oda aconsegueix amb tan poques pagines.

Però el capítol encara te preparada una sorpresa. En Luffy ja ens va avisar, prepararia una entrada triomfal. El seu riure trapella ja ens feia patir per la integritat del pla. Per sort tot ha sortit ja malament abans que ell ho pogués desbaratar. Però a l’hora el pla segueix d’alguna manera el seu curs. Tot ha sortit malament, però a l’hora tot és encara possible. Així que com si de Naruto es tractés (m’agradaria pensar que és una mena d’homenatge al manga) centenars de Luffys surten volant del pastis (òbviament devorant-lo en el seu transcurs. A la Big Mom li encantarà, li destrossen i a l’hora devoren el seu pastis, genial). En un primer moment m’ha desconcertat. Miles de Luffys? Com? Però pensant-hi una mica i veient els plors de la bruixa del mirall és evident que sn en realitat copies fetes per ella, segurament d’animals del mateix bosc. El que més em sorprèn no és l’espectacular de l’escena (molt, molt espectacular), ni el sorprenent que resulta el pla en si. Si no que aquest, se li hagi acudit a en Luffy. A vegades te bones idees. I tot i que podria semblar que el pla és massa bo per la ment simple del capità pirata, d’alguna manera se sent natural i orgànic. Doncs tot i ser efectiu i brillant, no és de fet res gaire complicat. És senzill i efectiu, brutalment efectiu.

Així doncs One Piece torna a posar a lloc els seus passos després de la preocupació que em va produir l’intricat pla per acabar amb l’emperadriu. Eren fundades les meves pors? No ho se. Però espero que Oda segueixi amb la resta de la saga com amb aquest capítol i em segueixi sorprenent tant gratament amb la que pot ser la millor

Tweet

Una harpia i un Bobalicó

Capítol particularment anecdòtic on la pompositat de la cerimònia que narra obliga a refrenar el ritme dels esdeveniments fins que aquests es disposin a explotar. És inevitable, ens trobem en una espècie de transició entre dos sagues dins una mateixa saga. Teníem el rescat d’en Sanji, un cop conclòs aquest i alliberada la tensió era imprescindible per a la narrativa prendre’s uns capítols de descans per a construir al ritme adequat el que vindrà. No me’n queixo, simplement no em deixa molt a ressenyar. Capítols com aquest semblen doncs el moment idoni per mirar enrere i reflexionar sobre el que tenim a les nostres espatlles. La saga em prometia ser en un bon principi la millor saga vista en el manga. Ho ha complert? Doncs estic indecís, ha estat quasi tan bona com podia ser, fallant a les meves expectatives en molt poques ocasions i superant-les en la majoria. Però no em veig capaç d’emetre un judici encara. Doncs per molt que sigui una saga partida (tal com ho va ser water 7 i Enies Lobby), forma un conjunt en aquest cas difícil de separar. Així doncs depèn de com acabi aquest segon acte de la saga l’elevarà fins al meu podi personal de sagues o la deixarà simplement com una de les millors. Per desgracia l cosa no pinta com m’agradaria. Ja vaig dir fa unes poques ressenyes, que l’enrevessat del pla no fa amb l’esperit del manga, que a Oda la jugada li pot sortir malament. Sincerament espero que no. Sigui com sigui la saga ja s’ha guanyat un lloc en el meu cor.

La mama de la mama. Un misteri colossal que sincerament no m’esperava que Oda sabés col·locar a aquestes alçades de la saga. La deducció més senzilla és que es tracta de la mare de l’emperadriu. Potser l’amor que sentir aquesta per ella és el motiu de la fantasia demencial de la Big Mom de crear una gran família. Potser és aquesta mama misteriosa una anima caritativa que va acollir a una orfe Linlin i li va donar amor i dolçor tot  i les seves diferencies, que sense importar-li qui fos o don vingués va donar-li una família? (de així, m’atreviria a augurar que el nom de la mama és Charlotte i que d’aquí va treure el cognom l’emperadriu). Fent que l’emperadriu traslladés més tard aquest sentiment a un somni per crear una família plural i diversa, de totes les races i colors? Qui sap, és un misteri. Però el misteri més gran és per què aquesta dona representa per a l’emperadriu una flaquesa tan gran? Tenint en compte que si no la satisfà la dolçor del pastis per berenar és capaç d’assassinar el seu fill sense miraments només per que estava pel mig…. Be, algú molt important haurà d’esser aquesta dona. Potser això ens mostrarà el primer flasback del passat d’un Yonko? (exceptuant és clar el que comparteixen en Luffy i en Shanks).

En la següent escena se’ns mostra com tothom obsequia a l’emperadriu amb un sense fi de cofres pirates (falten referències com els tresors pirates a One Piece, a part del One Peice mateix i el que en Buggy buscava), demostrant-nos un cop més com de pagada de si mateixa està l’emperadriu (molt a l’estil de la reialesa victoriana) i com adora infantilment les sorpreses que un cofre pirata representen. Però la Big Mom és més que ningú i per això te un cofre molt especial que supera de lluny a qualsevol que li hagin portat. Per que si alguna cosa adora Big Mom per sobre de ser consentida amb quantitats ingents de regals és fer-se ella mateixa el més gran dels regals, guanyar, ser el centre de totes les mirades. I la Big Mom te el que segurament és el cofre més llegendari de l’univers de One Piece (per que suposem que le One Piece no està en un cofre, o si?), però molt em temo que a dins li espera quelcom molt diferent del que es pensa. Que pot guardar el cofre? Es un misteri potser més gran que la mama que tan venera la Linlin. Però no pot ser pas res de bo.

Que els Vinsmoke parlessin despreocupadament dels seus plans davant el mobiliari vivent era una cosa, però que el Capone, desprès d’anys de servir a l’emperadriu també ho fes semblava descabdelladament flagrant. Per sort Oda s’ha encarregat de solucionar-ho eliminant l’objecte, com si aquest fos conscient des del principi que l’escoltaven. Tot i això que Capone s’exposi d’aquesta manera em treu una mica de context davant la personalitat que Oda li ha construït. Entenc que l’escena es xula i que Oda volia evidenciar que Capone ho te tot controlat i que sap que les parets tenen oïdes. Però per desgracia crec que en el meu cas, ha aconseguit l’efecte contrari. Si realment fos bo, no necessitaria evidenciar-ho.

Que el preocupat Capone es trobi als del barret de palla dormint mentre s’assegura que totes les peces del seu pla estan preparades és quelcom que no sorprèn a ningú. Però segueix essent no obstant un acudit que fa gracia i que si no hi fos, trobaríem a faltar. Si un dels seus no està en perill, en Luffy no coneix la preocupació, i aquesta és una actitud que es contagia i de la que els sues tripulants no poden evitar veure’s impregnats.

I finalment tenim a un incorregible Sanji que tot i ser conscient que viu una farsa de matrimoni. Que està emparellat amb una harpia disfressada de conillet. S’enamora perdudament de la dona que sap que te intenció d’assassinar-lo. Així que ens torbem amb un Sanji entusiasmat, dirigint-se al altar patíbul amb un somriure bobalicó, fent que el lector es pregunti si serà capaç de complir amb la seva part del pla. Així doncs per fi els engranatges comencen a girar i el moment culminant s’apropa. Sortirà tot segons el previst? Segurament no. Però serà un plaer descobrir com de descarrilat acabarà el pla. Fins llavors només ens queda estar a l’expectativa i gaudir de com n’és de tensa aquesta gran festa del te.

Tweet

Oda no és Sanderson

No parlaré gaire d’aquest capítol perquè crec que és la mena de capítol que mostra els defectes de la jovial narrativa de One Piece. No és que no m’hagi agradat, simplement per tot el construït anteriorment durant els molts anys de publicació no es podia fer gaire millor sense trair a l’estil que caracteritza a la sèrie i que permet la seva longevitat. One piece sempre s’ha caracteritzat per la seva simplicitat. Te un dels mons més complexos del mundillo, però  és un mon construït a poc a poc al llarg de molts anys. One Piece avarca a través de trames senzilles reflexions profundes sobre la moralitat, sobre l’amistat, sobre la bondat, però sempre des d’una senzillesa que li permet parlar de tu a tu amb el lector amb una contundència difícil d’ignorar. No obstant és quan One Piece intenta elucubrar trames massa arrabassades que surten a relluir els seus defectes. Pot aportar trames complexes, sempre que Oda trobi la manera d’abordar-les amb la simplicitat pertinent. Però quan es fica en un pla en excés complex, més propi de la sobre complicació de les maquinacions del manga modern… be simplement un no pot evitar sentir que alguna cosa no acaba d’encaixar, que no brilla com hauria. Aquest capítol per desgracia, n’és un perfecte exemple.

Capone planteja a la Big Mom com una força monstruosa, quasi un element de la naturalesa invencible i infranquejable. Un deu totpoderós impossible de vèncer. I es proposa el contrari. No amb força bruta, si no amb astúcia. Emprant els seus dots d’observació i les seves enginyoses tàctiques per trobar un diminut punt feble i explotar-lo per fer caure al gegant. Aquesta mena d’escenari no és res de nou. Un escenari que el meu estimat Brandon Sanderson sap explotar com ningú i en el que crec que explota tot el seu potencial. Però Oda no és Sanderson ni One Piece és cap de les obres del cèlebre autor de fantasia. I precisament per això no encaixa. One Piece sempre s’ha caracteritzat per emprar de manera senzilla les habilitats de les que disposa, sense usos recargolats, ni elaboradíssimes batalles plenes de requisits. Efectiva senzillesa que sempre ha donat uns fruits molt més que saborosos. No obstant ara es posa amb un pla per lluitar  amb una força enemiga ple de requisits i condicions per a complir de forma mil·limètrica i simplement no acaba d’encaixar.

La idea que Oda desenvolupa és bona. El pla m’ha sorprès, és interessant i juga amb idees molt prometedores, senzillament no acaba d’encaixar amb l’essència del manga i això li fa perdre gran part del potencial. No obstant confio en que Oda ens sabrà sorprendre amb una reinvenció del concepte que doni la volta a les meves paraules. Això espero.

Ignorant però tot el mencionat, sembla un bon pla, menys per la part de tenir en Luffy com una clau tan centra d’aquest  (tot i que això sí que encaixa amb l’esperit del manga i lluny de ser un defecte és una virtut). No obstant hi ha una cosa que tampoc rutlla dins aquest. I és la necessària participació d’en Cesar que veig de tot menys necessària. El pla consisteix en crear un moment de debilitat per atacar a l’emperadriu, que l’arma sigui un verí mortal o un altre cosa sembla força indiferent. En quant al pla de fugida, no veig per que no ho podria fer qualsevol altre. La imprescriptibilitat del científic sembla ficada amb calçador. Suposo que Oda el vol aquí per que te un paper que jugar en la trama que ha pensat. No obstant tot i que la manera com l’ha col·locat dins l’equip de Capone és mereixedora d’aplaudiments, no puc dir el mateix de el paper que juga en tot el pla. I si el paper que juga és innecessari, tal com sembla, és desmunta per conseqüència l’esmenta’t, doncs Capone no hauria de tenir cap interès per rescatar-lo (a no se que tingués intencions de treure’n profit d’altres maneres).

En definitiva no és un mal capítol. Senzillament no encaixa massa amb el que és One Piece. Ens regala una mica del cinisme pervers de la Purin (unes línies genials les seves, per desgracia també innecessàries, no aporten res que no sabéssim ja), els esplendorosos dissenys d’algunes illes més de l’archipelag de Totland (l’hamburguesa gourmet m’ha matat) i un fugaç cop de vista als Vinsmoke a l’espera amb un Yonji que exhibeix el seu molt afavoridor tatuatge. Potser no és el millor capítol de tots, però està plagat d’humor i avança en la trama amb una agilitat força a tenir en compte. Només ens queda esperar com surt al final tot aquest pla.

Tweet

El pla perfecte perfectament abocat al desastre

Abans d’abordar el plat principal d’aquest capítol, Oda ens presenta un parell de pagines amb el convalescent Pekoms adés pels tripulants d’en Jimbe (per fi tornem a veure la meva estimada semi sirena preferida, espero que tingui algun paper significatiu en algun moment de la historia). Aquest procuren mantenir-lo allunyat de les conspiracions que s’estan duent a terme. Pekoms pot ser la clau que esfondri la gran conspiració que s’ha comença a forjar contra l’emperadriu. Mantenir-lo amb vida és un risc, donades les seves lleialtats. No obstant matar-lo no faria pels bons que representen els pirates d’en Jimbe (i a One Piece ni pels dolents de fet). Ja vaig dir que temia per la reintroducció d’en Pekoms al joc. Segueixo tement. De moment m’agrada la seva entrada, senzilla, còmica, però augurant possibilitats. Crec però que el més trist seria que tal com va passar amb el pobre Bobin aquestes possibilitats es quedessin en res. A veure quin paper acaba per jugar.

L’episodi continua amb una potser en excés relaxada Nami (estan en territori enemic i el Capone no el veig jo com un hoste sota el sostre del qual relaxar-se), que conserva amb una Lola que no és la Lola. Vaig augurar molt per sobre la teoria de que aquella Lola que veiem no fos la Lola si no una germana bessona, però ni jo mateix li vaig donar gaire suport. Al final ha resultat ser certa. En retrospectiva sembla el més lògic, sabent el que sabem ara no te massa sentit que fos la Lola la que s’hagués casat amb el mafiós. Però en certa manera si que m’agafa lleugerament desprevingut. No crec que sigui un gir argumental especialment bo, però tampoc és dolent. Potser la situació ha estat més sostinguda del necessari, però la narrativa va amb els temps justos en aquesta saga i coses com aquestes són inevitables. Lleugerament forçat potser, però prou satisfactori. Pel que fa als aclariments que aquesta ofereix són sincerament força interessants. Se’ns permet conèixer per primera vegada l’autèntic passat de l’enigmàtica Lola que des que va confessar a la Nami el seu parentesc amb una gran pirata ens tenia a tots intrigats. Al final els enigmes han quedat resolts i al menys en el meu cas estic satisfet. A vegades costa fer que un secret arrossegat durant tant de temps sigui satisfactori. Crec que aquesta vegada tot i no brillar amb la revelació Oda ha anotat un discret èxit en una historia senzilla i sense masses complicacions.

La Lola és simplement una somiadora, una nena eixelebrada que somiava amb la llibertat, que tot i compartir la il·lusió de la seva mare per trobar un espòs, desitjava amb fervor que aquest pogués ser de la seva elecció. I per això va marxar, a la cerca de l’amor, sense pensar en cap moment que la seva implacable i rancorosa mare li pogués voler cap mal… Senzilla però efectiva, una historia que encaixa a la perfecció amb el personatge i no pot evitar arrencar-me un somriure.

Però el que de debò importa en aquest episodi és el xoc de voluntats que la reunió entre pirates suposa. D’entrada l’escena és impressionant, digne de la mítica Strong World, amb els del barret de palla trajats i elegants front als mafiosos pirates. Un cop dur d’elegància al que poc ens te acostumats l’alegre banda dels barret de palla. És clar que la seriositat no es podia mantenir durant gaire estona, no hi ha motius suficients per a mantenir a en Luffy assegut al seient sense embolicar-la. El que no m’esperava és que fos en Cesar qui trenqués aquesta harmoniosa elegància i molt menys que tot succeís de forma tan original. Cesar s’ha convertit des de fa temps en una joguina que passa d’unes mans a unes altres sense poder-hi fer res. No gaire diferent a els homes convertits en joguines que emplenava el seu primer amo. He de reconèixer que jo al menys, no havia reconegut la figura d’en Cesar entre els asseguts a la reunió. He de dir que amb el seu estrafolari pentinat és una figura en la que em vaig fixar i em va cridar l’atenció però en la qual no vaig endevinar en absolut ningú familiar. Però un cop revelada la seva identitat i tirant enrere és indiscutible que es tracta d’ell. Precisament per això és d’admirar el treball d’Oda per disfressar de manera tan encertada i efectiva al personatge. Amb un look a més que li dona un aire molt interessant, fins i tot intimidant.

Però l’important aquí es que una petita confrontació acaba en una batalla desmesurada d’egos.  Tenim a un Luffy tossut i obstinat que no sap fer concessions i que moriria abans de cedir davant del que ha decidit. A un Capone fatxenda i orgullós que vol tenir-ho tot sota control i manar sobre els altres o destruir-los sense pietat i finalment.. be tenim a en Cesar, que és fatxenda i orgullós, però també un cagacalces que mai se surt amb la seva per excedir-se en les seves ambicions. Un geni sí, però mandrós, egòlatra i egoista. Un individu que tot i bordar molt, no te molta mandíbula. Però a vegades només fa falta bordar per engegar-ho tot a volar pels aires. La qüestió és que a l’hora de bordar, sempre que no arribin a les mans, en Cesar grunyirà com el que més. I aquí està la gracia d’aquesta falsa batalla d’egos. On tenim a un Luffy vs Capone amb un Cesar pel mig que no hi pinta res però hi pinta molt. Així doncs inicia amb friccions una aliança mantinguda per el mateix ego que la fa esdevenir fràgil. Amb un home malvat i escrupolós que te un pla mil·limètric on hi inclou a un eixelebrat, impulsiu, bondadós i amb tendències suïcides (sobretot a suïcidar qualsevol pla que se li posi pel davant) i a un científic boig traïdor i despietat, amb tendències a trair els seus aliats a la mínima de canvi. En resum la companyia perfecte per que tot surti segons l’acorda’t. Oi?

Tweet