Fatality Punch
Capítol impressionant. Però com sol passar amb els de combat no m’esplaiaré molt a ressenyar-lo. Combat a part hi han algunes escenes amb la Nami, però sincerament no són dignes de massa menció. Mentre en Luffy s’enfronta en un combat èpic a un oponent digne d’aquest nom la Nami mig fuig espantadissa d’un enemic amb tints paròdics que no mostra el seu poder i abaixa la guàrdia de manera absurda per donar a la navegant una oportunitat per lluir-se davant la càmera. Però amb l’espectacularitat del gran combat que paral·lelament es desenvolupa, qualsevol acció de la tripulant resulta quasi una molèstia i es veu mancada d’espectacularitat. Sincerament tinc ganes de veure seriosa a la Nami com poques vegades l’hem vist lluitar però tots sabem que si arriba, encara no es el moment.
Però anant al combat ens torbem amb quelcom que feia molt de temps que no veiem. Un combat amb alta intensitat marcial mostrada de forma explicita. Oda sempre ha apostat per les elisions durant l’acció de les batalles per a fer fluir la historia. Oda te una historia per explicar i no te temps de passar-se desenes de capítols en un combat. Els seus combats son espectaculars però àgils. Els encontres entre els enemics finals sempre tenen més detall i complicació, però sempre són més un duel d’habilitats monstruoses que no pas un autèntic xoc marcial. L’últim episodi de marcialitat va ser amb Don Chijano al Colisseu, però va ser un episodi plegat d’elisions i amb pocs detalls pel que fa a l’acció. Si he de posar en un exemple, estic segur sense cap mena de dubte (i tots pensareu el mateix) que el perfecte és la batalla final contra Robb Lucci. Aquell combat va se èpic i espectacular, una delícia de veure per si sol. Aquest combat, tot i que no en tan gran manera (tampoc te l’epicitat narrativa recolzant-lo), em transmet quelcom similar. És àgil, dinàmic i espectacular. Una autentica demostració de força on ambdós personatges posen la carn a la graella i no s’estan de tonteries.
Però anant a l’assumpte el que més m’ha agradat de l’episodi és que en Luffy perdés. Per què sí, tot i que el combat era aferrissat i intens amb un significatiu esforç per ambdues bandes la superioritat d’en Cracker ha estat evident fins a l’ultima pagina. I el més important, realment s’ha transmès amb intensitat les dificultats que passava el protagonista. Oda sempre ha estat molt expressiu amb el seu dinamisme, però crec que en aquest combat se n’ha sortit de sobremanera dibuixant a un Luffy que tot i no de manera desesperada, les passa canutes.
És clar que en Luffy no anava amb totes, per què anar amb totes és per ara l’últim recurs. Sincerament tot i que veia un combat difícil, no m’esperava que recorregués a l’ultima marxa descoberta. Un cop d’impacte contundent que ens demostra fins a quin punt és al el nivell dels emperadors. L’hagués derrotat sense aquesta transformació? Potser sí, jo hi apostaria, però la batalla hagués estat més dura del necessari per a un començament. L’incògnita que resta és si serà capaç el nostre protagonista de vèncer fàcilment al seu adversari ara que mostra tot el seu poder o ans al contrari la batalla seguirà essent aferrissada com fins ara.
Deixats enrere els marejos del bosc seductor Oda es submergeix profundament en l’acció i ens brinda un combat memorable que potser, ens brindarà una espectacular segona part amb un lleuger canvi de tornes.
Però les coses es posen serioses per al nostre protagonista. Els enemics són més i poderosos i ell és l’únic escut que separa els seus companys de la captura. O això podria pensar un, fins que es descobreix que aquella vibre card que la Lola va donar a la Nami per algun motiu, al ser part de l’emperadriu repèl a les seves creacions. El motiu d’això difícilment no serà rocambolesc, però ara mateix llança unes perspectives molt interessants. Perquè els objectes vivents no semblaven sentir el mateix efecte per l’autentica Big Mom. El misteri doncs de l’efecte de la vivre card resta per a mi inescrutable. Però de moment crec que ens torcarà preparar-nos per gaudir d’aquest combat que s’acosta i que no promet facilitats al nostre protagonista.
El més interessant del capítol però és el que ens plantegen les seves primeres pagines i que més tard l’episodi s’encarrega d’especificar. Tal com cita el títol ens trobem en una nació d’ànimes on l’anima es el l’impost a pagar. Podríem estendre’ns en comparacions amb l’illa de les joguines de Donflamingo, però és important apreciar una diferencia crucial amb les dues cares fosques dels respectius dominis. Aquí la gent no viu enganyada ni obligada. Don Flamingo amagava sota falsa alegria aquella fosca nació de joguines esclaves de les que ningú res sabia. Aquí la gent paga amb la seva anima, però ho fa de manera conscient i voluntària. Paguen per què ho prefereixen a marxar. Obligar a la gent a donar la seva vida és quelcom molt lleig, però aquí ningú obliga a ningú. Potser la cosa és una mica sinistre. Potser els habitants no tenen moltes més alternatives. Però no sembla pas obligatori que es quedin a viure a l’arxipèlag. Dubto que la Big Mom sotmeti a tothom que vulgui marxar dels seus dominis al mateix tracte que en Jinbe (tot i que podria ser). Ja en el seu temps vaig parlar sobre les criaturetes fosques que semblen ser les recol·lectores d’ànimes i vaig apostar precisament per això. Sembla ser que aquesta vegada vaig encertar. Avui se’ns defineix definitivament l’habilitat de la Big Mom. Sembla ser que la vida que roba només pot conferir-la a objectes inanimats. Suposo que el fet no es més que una trampa per defugir conflictes amb l’eterna joventut que una habilitat així podria conferir al seu usuari. Però el cert és que funciona. El més curiós i rocambolesc de tot plegat és que amb una habilitat com aquesta la Big Mom sembli emprar-la únicament per crear el seu paisatge idíl·lic d’essers de fantasia. No sembla per a ella una necessitat, si no un simple capritx, la decoració que vol per al seu gran jardí. I és que aparentment l’emperadriu es mou a favor dels seus interessos estètics. Te el somni de viure en una illa decorada amb un estil particular on , no sols el paisatge si no que els seus habitants són part d’aquest paisatge que somia. Així doncs ella roba la vida d ela gent per satisfer el seu caprici personal de veure arbres vivents en el seu capriciós domini.
La resta del capítol es dedica a narrar les com ja he dit reiteratives aventures de la Nami abans de retrobar-se amb el seu capità, gaire res a destacar d’aquesta part a banda d’una impulsiva Caarrot que en les seves presses ha quedat atrapada dins el mirall màgic de la reina del bosc seductor. Encara no estic molt segur de l’autèntic potencial de batalla de la petita conilla, és quelcom que s’haurà de descobrir en algun moment en aquesta saga. Fins ara les seves demostracions de força han estat força ambigües, però va creuar un atac amb l0infame Zoro i això per si sol ja hauria de ser una prova de que el seu poder no és precisament baix. El futur ens ho dirà si Oda es digna a donar-li un adversari decent i no cau en la seva mania de deixar les fèmines fora dels combats importants. L’altre element que em sembla interessant és com destaca la bruixa del bosc seductor la peculiaritat d’en Chopper i com aquesta serà de l’agrad de sa mare. El fet que l’emperadriu col·leccioni criatures estranyes per al seu caprici suma un tant a la seva ja ben definida obsessió. Pel que fa al sacrifici del Chopper monstre… be. La forma de monstre del nostre doctor va ser una de les coses més impactants del manga en el seu moment. Però ha envellit malament amb l’absurda decisió de donar-li un tint més jovial i amable (deixant de ser literalment un monstre). L’aterradora forma de monstre del passat inspirava quelcom poderós, l’actual en sembla una mala copia. Tot i així el sacrifici del ren no deixa de tenir el seu dramatisme aconseguit. Si hagués d’apostar, apostaria per que serà capturat un cop resti immòbil per a ser entregat a les mans de la capriciosa Linlin a mode de peluix mascota kawai.
Però el que més m’ha sorprès del capítol (positivament) és la revelació final de qui era realment el cap enterrat en mig del bosc. Era un personatge purament anecdòtic que quasi sobrava més que fer gracia. Relegat a mer element paisatgístic. Però sorpresivament l’home (no tenia molt clar el seu sexe jo) resulta tenir més importància de la que prometia. No tan sols es presenta com a un dels marits de la Lilin (un marit marginat, cosa que li pinta de meravella), si no que es presenta com el pare de la carismàtica Lola (ell li diu així, de manera que suposo que deu ser una mena de mot afectiu o algo). Això dona a un personatge del tot oblidable una rellevància i una presencia realment sorprenent. L’individu en si sembla un poruc mitja merda, però si l’emperadriu el va triar, alguna cosa devia tenir. Però la Lola no va ser l’única prole que aquest marginat va engendrar. Ens topem amb el disseny d’un fill que contrastant amb l’aspecte del seu pare tot i ser de fet molt similar sembla poderós. No podem endevinar fins a quin nivell, però pel seu títol (comandant dolç) un podria suposar que no és un mitja merda. Si són o no suposicions fundades espero que no triguem molt a descobrir-ho. Fins llavors, tocarà esperar.
Capítol variat que torna amb energia al caràcter multi front al que ens anava acostumant al començament de la saga. L’episodi enceta recordant-nos vagament les implicacions del capítol passat amb un torturat Sanji que comença a ser conscient de l’embolic en el que s’ha arrossegat. Sense dir-nos res de nou el capítol es trasllada per primer cop al front d’espionatge d’en Brook i en Pedro que sorprenentment i quasi per accident acaben essent millors espies del que un podia esperar. Amb un simple passeig per la ciutat s’assabenten de la sospitosa rendició d’en Jinbe davant l’emperadriu (els rumors del poble pla sovint són una poderosa eina d’espionatge). Respecte a aquest punt em costa de creure que el tritó hagi claudicat tant fàcilment i veig aquí alguna mena de joc polític que se’ns mostrarà més endavant. Narrativament però, el fet d’esmentar-ho indirectament a través de l’espionatge em sembla una petita genialitat doncs ens explica amb la situació però ens deixa amb la incertesa de si es certa o no.
Pel que fa al pobre Pekoms tots dubtem que mori realment. Qui sap amb que ens sortirà Oda, potser és secretament amic dels taurons o potser algun aliat secret el salva a l’últim moment (o tal com va demostrar el carismàtic Jack potser és mig tritó i sobreviu a les profunditats. Seria el colmo, mig mink mig tritó amb una Zoan, seria la combinació de tres animals… brutal). Però sigui com sigui, la seva mort sembla improbable.
I de les possibilitats d’una traïció secreta passem a les peripècies de l’egòlatra Cèsar Clown. El científic sembla ser el perfecte candidat per participar en les eleccions de qualsevol país que es faci de preuar. Corrupte, mentider, irresponsable i despreocupat. No va dubtar en gastar-se els diners que la seva patrocinadora li enviava en barcos i putes mentre vivia la vida sota la protecció del Joker. Però ara Don Flamingo ha caigut i el Joker ha deixat d’existir. No te protecció alguna i si tenir l’enemistat d’en Kaidoh no era suficient, ha de rendir comptes a l’emperadriu golosa. El més interessant de tot plegat però és que justifica moltes coses de la mediocre saga de Punk Hazard que havien quedat mig penjades i inconcluses. Però les menties han portat a Cesar a un corredor sense sortida. La Big Mom ansiosa pel seu somni de tolerància i acceptació ha preparat per a Cesar els mitjans per a replicar l’experiment que segons ell estava a punt d’esdevenir exitós. Enredat en les seves pròpies mentides Cesar ha fet una promesa impossible a una ansiosa intolerant. El més probable és que d’alguna manera acabi essent salvat pel barret de palla o utilitzat de nou com a moneda de canvi en alguna intriga secreta. Però sens dubte la seva situació és suggerent i promet esdevenir un petit detall que enriquirà la trama i potser fins i tot serà important per al desenvolupament d’aquesta.
Després de presentar-nos al primer fill de l’emperadriu (que acaba per no ser més que un disseny sense pena ni gloria) el capítol ens deixa amb el nostre protagonista desorientat en mig del bosc. Que com no sap gaire que fer amb les múltiples repliques dels seus companys opta per lligar-les totes, acumular-les i quan no es puguin escapar ja veurem el que fem. Una opció molt intel·ligent tenint en compte el cap d’on ha sortit. Per desgracia però no sembla pas que això l’ajudi en gaire res. Sembla ser doncs que el barret de palla està tan perdut com els seus companys en mig del bosc. El seu futur és incert, tan incert com el que ens espera. En aquest moment Oda pot tirar cap a tantes bandes que es temptador posar-se a divagar cap als possibles futurs de la trama. Però si hagués d’apostar, apostaria per quelcom explosiu i destructor. No m’estranyaria que cansat de donar voltes al cerrut del barret de palla li donés per anar directe al gra i destruir el bosc a cops de puny per trobar amb claredat la sortida. Només el futur ho dirà.
Primer de tot veiem un Yonji deformat que molt a l’estil de la mítica cirurgia estètica d’en Sanji ha quedat renovat després del combat contra aquest. Sabíem que el cuiner li havia donat un bon cop, però és divertit veure els efectes de l’encontre. El que resulta interessant aquí és com aquest arregla els desperfectes de l’enfrontament i les conseqüències que implica el fet en si. La tecnòloga emprada sembla suggerir que els Vinsmoke estan millorats tecnològicament, i les escenes posteriors amb el pare pràcticament ho confirmen. Però de fet podria tractar-se de quelcom molt més senzill com és el haki. No oblidem la tendència a deformar-se del cap de Don Chinjao sota les altes pressions dels punys dels Monkey. Però si hagués de teoritzar sincerament diria que ambdós factors juguen un paper important en la recuperació pneumàtica de la cara d’en Yonji.
Més enllà dels diàlegs però, el combat serveix per mostrar-nos de forma directe i sense contencions l’estil de lluita dels Vinsmoke amb aquest combat cyberpunk que els caracteritza. Vegapunk (i Franky) a part, la tecnòloga sempre havia estat quelcom força inútil a One Piece. Ni les pistoles ni els canons servien per gaire cosa a l’hora de la veritat i tot acabava per resoldre’s de manera tradicional. Aquest cop però l’analògic deixa pas al tecnològic i ens porta una autentica demostració del que son millores tecnològiques en una armadura de combat. Un podria pensar que no sentaria gaire be a OnePiece, però el cert és que amb l’estranya màgia d’Oda tot sembla combinar. Pots ficar pirates espacials, cyborgs que llencen rajos laser, samurais, pirates, zombies, fantasmes, illes voladores i híbrids furry i a sobre aconseguir portar pel mig una trama seriosa (entre rialla i rialla). Per que a One Piece tot sembla tenir cabuda d’una manera increïblement orgànica que meravella sens dubte a aquell que s’ho pari a pensar.
Però parlem del que més expectativa ha causat i són les descases dues pagines de flasback que ens ha regalat el capítol. I la veritat poc mostra la narració. Ens detalla que tots els germans van néixer de forma simultània i ens deixa intuir que aquests puguin estar ja modificatsdes de la seva infància (contràriament a en Sanji, per dèbil s’assumeix). El més important però és que se’ns detalla el per què dels rancors que van fer marxar a en Sanji d’aquell ambient abusiu. Se’ns mostra com la de la cuina era una passió arrelada que tenia ja de ben petit i com això no va fer si no que empitjorar la seva situació familiar. Sanji era el germà dèbil de la ventrada, l’inútil, el desgraciat. Era l’indigne i tots es burlaven d’ell. El seu pare el repudiava, els seus germans n’abusaven i la seva germana es reia de tot . La imatge de un Sanji emmascarat ens suggereix una sèrie de tortures segurament de part del seu pare amb l’objectiu de enfortir al nen. No obstant per la sorpresiva força d’en Sanji tot sembla indicar que res va fer efecte i que en Sanji va fugir del seu cognom essent encara una criatura dèbil i incompresa. Com va evolucionar el conflicte del petit Sanji fins a aconseguir fugir cap a l’East-Blue em sembla quelcom interessant que valdrà la pena explorar. No obstant, tot i que suggerent, el capítol no ens dona molta més informació amb la que treballar. Coneixem alguns matisos, però encara anem amb els ulls tapats al que el passat del nostre cuiner respecta.
Però el combat finalitza amb una jugada mestre que ens deixa en una posició ambigua molt interessant. Crec que no podria haver acabat d’una millor manera. Ja vaig dir en la ressenya passada que em preocupava que en Sanji guanyés per què això destrossaria l’escala de poder, però a l’hora una derrota esclafadora semblaria fer menys al personatge. Al final el pare ha guanyat, però qui és més fort segueix sense estar clar. El pare semblava tenir un avantatge lleugerament superior, però la victòria del cuiner tampoc semblava impossible. Al final la falta d’escrúpols del patriarca dels Vinsmoke ha estat el que ha decidit el combat. Sacrificant un dels seus homes per fer unadoble demostració de poder. No obstant queda present que el pare és superior al fill. Tingui o no més força, te més poder. Ja sigui el poder de la falta d’escrúpols, de la tecnologia o dels escuts humans ell guanya. Així doncs tot i que la victòria es del pare, no queda del tot clar si el seu nivell de força és superior al del nostre cuiner. Aquesta ambigüitat permet respectar l’escala de poder i a l’hora magnificar la força d’un Sanji que essent un dels tres monstres dels barret de palla hauria de estar a l’alçada dels més grans.
Amb en Sanji derrotat però ens trobem amb que tot es exactament igual que abans. La demostració de poder ha estat del tot inútil. El cuiner prohibit segueix tenint les mateixes conviccions, tal com el pare empedreït. Així que en una petita jugada mestre en la política dels Vinsmoke la aparentment dolça i inofensiva Reiju col·loca als canells d’en Sanji una versió reduïda dels infames collars d’esclau. Una argúcia narrativa que obligarà al cuiner a esperar esser rescatat. I és que és la mateixa Big Mom l’única que te les claus per alliberar al nostre cuiner. Això suggereix un inevitable enfrontament entre l’emperadriu i el futur rei dels pirates. Per què tal com van les coses dubto molt que la negociació esdevingui una opció viable (a no ser que es posi en joc la derrota d’en Kaidoh sobre la taula i la Big Mom decideixi aliar-se a en Luffy amb aquest fi), i el furt no sembla tampoc una opció massa viable (prou en tenen en Pedro i en Brook amb robar la pedrota). Així doncs amb un moviment tan simple Oda acaba de segellar d’invertibilitat del conflicte. Tots sabem que no hi ha res més preuat per a en Sanji que les seves mans. Obligar-lo a renunciar a aquestes seria com obligar-lo a renunciar a la 