Vinsmoke súper Sayan 3
Ens trobem amb un bon capítol que sense portar res de nou retorna a coses que havia deixat a mitges. En la primera part continua immediatament allà on ho havia deixat en l’episodi anterior. És la part més extensa del capítol i consisteix resumint-ho molt en una sèrie de corre-quites amunt i avall que acaben per portar als nostres protagonistes al mateix lloc d’on havien sortit. És una part que no em pararé gaire a comentar, doncs tot i avançar lleument en la trama no aporta res que no hagués mencionat en l’anterior ressenya (veure ressenya). Els nostres personatges estan perduts en mig d’un bosc sense sortida, en aquest capítol simplement ho descobreixen.
Hi ha peròdos elements interessants. EL primer és la mestressa del bosc Charlotte Brulée, vuitena filla de l’infame emperadriu. Amb un espectacular disseny que em recorda a la bruixa escandinava BabaYaga sembla tenir l’habilitat o be de crear miratges o be de copiar aparences. És una de les filles més grans de l’emperadriu i tal com la lògica sembla indicar ocupa un càrrec important en els dominis de la pirata. Encara està per veure si és realment un ens poderós o simplement te un poder problemàtic. L’altre incògnita per veure és on està el Luffy real. És aquest la copia que no ha sortit corrents? O cap de les dues era l’autèntic capità, el qual estarà perdut en algun indret del bosc liant-la parda i sodomitzant els arbres amb una rialla als llavis? O potser per ordres de l’emperadriu aquest ha estat conduit fins al seu palau on presenciarà el càstig d’en Jinbe? Qui sap, les perspectives però són interessants.
Pel que fa a la segona part, molt més interessant, resol la incògnita del funcionament del Germa com a nació. Sabíem que era un regne sense terres. Una potencia militar amb un títol monàrquic i la guerra com a única llar. Ara però coneixem amb exactitud la mecànica d’aquest organisme. Amb una posada en escena que sincerament, m’ha semblat molt original. El Germa és un país mòbil, que muntat sobre una versió gegant dels carismàtics cargols radio recorre el mar desmembrant-se en petits rectangles per sembrar la guerra al seu pas. Cada rectangle és un vaixell i un fragment de país, que de tant en tant, s’uneixen per reunir de nou a la gran família. Però per molt país que siguin i per molta família que siguin, no deixen de ser una nació dedicada a la guerra on la rutina establerta és l’entrenament militar. Aquesta és una mecànica nacional força peculiar, una nació guerrera com poques s’han vist. L’exemple per excel·lència de nació guerrera sempre ha estat l’infame Esparta. Però molt lluny de l’edat antiga One Piece ens situa en un món de pistoles i pirateria. Però si per quelcom es defineix una nació totalitarista és pels seus governants i per primer cop aquest episodi ens dona un cop d’ull al patriarca dels Vinsmoke.
Ja coneixem de sobres l’estat de presoner voluntari inconforme en que es troba en Sanji, però aquí el podem veure per primer cop interactuant amb els seus familiars que tants anys feia que no veia. La germana gran que tan simpàtica va caure en la seva primera aparició sembla conservar envers al cuiner un afecte divertit que l’allunya una mica dels rancors que part de la família sembla guardar cap a en Sanji. Amb una actitud relaxada i cordial convida a en Sanji amb dones boniques i paraules amables a relaxar-se ara que ha tornat. Però tot i les dones boniques, l’actitud d’en Sanji és contundent. No vol tenir res a veure amb el Germa ni els seus integrants, per a ell no existeix més família que la seva tripulació. Però tot i les boniques paraules del cuiner del barret de palla, se’ns presenta a un imponent pare, rei i general que resulta difícil de passar per alt.
Amb una estètica imponent (acompanyat com és usual en el manga d’una envergadura imponent) i un pentinat que recorda molt a aquell Ors que vam veure a Thriller Barck (o al súper sayan 3 com vulgueu) l’individu promet ser un oponent perillós. Un formidable adversari digne de la força del nou món. Però al oposar-se a la unió que li ha estat concertada i rebutjar els vincles amb el Germa, en Sanji s’enfronta directament amb l’autoritat d’aquest home. I abans de pare o rei aquest individu és un general. I una insubordinació com aquesta només la pot resoldre amb els punys. Abans de la seva aparició Oda ens ha narrat molt astutament n fragment d’història del Germa que evidenciava el seu poder. Amb una gràfica imatge de tres monarques decapitats als seus peus. Una imatge poderosa que sens dubte esdevé una perfecte presentació del que l’individu suposa. Sembla ser que el nostre estimat Sanji ha donat una petita pallissa al petit dels germans Vinsmoke. Però tot i que de ben segur te un gran poder, com afirma el seu pare, no deixa de ser el més dèbil dels prínceps. I en Sanji sembla voler-los enfrontar a tots. Ara però el conflicte sembla inevitable i la confrontació amb el pare imminent. Sincerament ni crec ni m’agradaria que el cuiner sigui capaç de derrotar al seu pare. No només per què aquest sembli increïblement fort, si no per que el fet destrossaria una mica l’escala de poder establerta. El líder dels Vinsmoke, amb un poder similar als seus fills més grans, hauria de tenir un poder a l’alçada d’un segon o tercer d’un emperador, tal com el que en Jack ens va demostrar. Que en Sanji aconseguís derrotar-lo em semblaria no només prematur si no buit, doncs destruiria totes les possibilitats que planteja la historia.
En definitiva el capítol ens planteja definitivament el conflicte i panorama del Germa i acaba de plantejar el panorama del bosc seductor. Un capítol que tot i no avançar gaire en la trama ens deixa molts detalls interessants i unes perspectives seductores. One Piece torna amb força després del parón preparat per donar canya en els següents episodis. Impacient per veure que ens te guardats.
Capítol d’aventura i exploració com fa temps que no en trobàvem cap. Quan feia que en Luffy i companyia no s’endinsaven en una illa misteriosa a explorar el desconegut? Ara que m’hi paro a pensar diria que la darrera vegada va ser Punk Hazard, i abans d’això només recordo Triller Bark, amb aquella boira misteriosa i aquelles criatures que no acabaves de saber ben be que eren. Aquí de criatures que no acabes de saber ben be que son també n’hi ha, però canviem la boira i l’ambient tètric per un imaginari de llamineria i dolçor estrafolària. Doncs sí, igual que Dressrosa ho era d’Alabasta I Zou (en menys mesura) del cel, trobem aqui una mena de paralelisme amb la saga dels zombies vivents. Així doncs deixem enrere intrigues i conspiracions, deixem enrere societats curioses per descobrir i passem a la pura exploració natural d’un nou ecosistema. En aquets cas un dels més particulars de la sèrie. Ja vaig dir que la Big Mom era sens dubte la reina de cors del país de les meravelles. El que hem vist en aquest capítol vindria a ser l’equivalent de la primera vegada que Alicia va entrar a l’icònic món de l’impossible. Com al país de les meravelles dins el Bosc Seductor res sembla tenir sentit.
Desplaçant-nos a l’altre meitat del grup però (o meitat del terç del grup), m’intriga no saber res de la silueta que vaig veure en l’episodi passat amagada darrere la carrot, no se molt be que pensar al respecte. Sembla ser que l’episodi l’ignora. Qui sap, potser és un personatge que només pot veure el lector (o només jo). Sigui com sigui en Luffy i la resta desembarquen sense deixar ningú vigilant el vaixell (excepte la silueta misteriosa es clar). Pel que fa al que hi passa al bosc tot i ser estrany i estrambòtic te una explicació força senzilla. Tots es que han menjat de l’illa pastis veuen en Sanji, mentre que la Nami que no ho ha fet no. Que els ensucrats pastissos tinguessin en realitat un verí al·lucinogen que et fa veure allò que desitges per fer-te córrer bosc endins on et perdis per a l’eternitat és quelcom molt macabre i completament acord amb la sàdica dolçor de la nostre emperadriu. No és un recurs especialment novedós però si fantàsticament executat. Amb tot de situacions estrambòtiques i moments irreverents. Pel que fa a la copia d’en Luffy que apareix encara no en tinc massa explicació. Podria ser una al·lucinació? No ho se del cert, la Nami també sembla haver-lo vist. Però d’altre manera sembla difícil que algú aguantés amb facilitat els cops d’en Luffy, és clar que també se’ns ha omès astutament el que ha passat després de la batalla de punys descontrolats. El més provable és que en Luffy acabi per trencar els esquemes del bosc igual que ho va fer a Thriller Bark domant a la força aquelles criatures Zombie que el poblaven. Però mentrestant és un gust molt gratificant veure a en Luffy passant-ho malament amb les aventures del desconegut.
El capítol finalitza com no podria ser d’altre manera amb el primer cop d’ull dels nostres protagonistes a l’espectacular illa pastis. I amb alegres mirades, els nostres protagonistes (excepte en Pedro que ja l’havia vist) contemplen meravellats el prodigi arquitectònic que l’illa en si resulta. La imatge és espectacular. Segueix sorprenent la gran capacitat que te Echiro Oda per sorprendre amb els seus meravellosos i espectaculars escenaris. Ja sabíem com era l’illa, un enorme pastis abordable. Tot i així la bellesa del disseny orgànic de les seves costes transmet una sensació de naturalitat que ens fa creure que realment allò sigui una illa i no un castell abordable flotant en mig del mar El més destacable d’aquesta seqüència potser i fins i tot el capítol és la pregunta que em planteja. Qui cony és l’individu que hi ha darrera la Carrot en la seva vinyeta? En serio no tinc ni puta idea de qui és, va armat amb armadura i dues llances i te una pose femenina. També sembla meravellat pel paisatge i per l’aparença sembla molt poc provable que sigui la Purin. Per tant m’atreveixo a afirmar que després de l’atac de les formigues la tripulació s’ha topat amb algun nàufrag o quelcom per l’estil que s’ha sumat al grup. Ja ho veurem. Amb sort el proper capítol ens regali alguna explicació a mode de mini flashback. No imagino que podria representar aquest nou personatge en la nostre historia, però estic segur que són bastants els que no s’han fixat en aquest petit detall al marge de l’espectacularitat de l’illa pastis.
Essent sincers, crec que Oda està una mica vago amb aquests títols (1 i 2 ? en serio no hi havia res més original que 1 i 2 ?). Però portar 828 capítols i fer títols frescos es una cosa que no lliga gaire (tot i que les mini histories de les portades tan fresques temps enrere es comencen a fer una mica repetitives, últimament no explica cap historia, només fa que repassar cíclicament una vegada i un altre tots els personatges que ha deixat enrere. Jo vull un altre mini historia de veritat, que l’ultima va ser d’en Caribou i em va deixar bastant fred), de totes maneres els títols mai han estat el fort del mangaka. És senzill i directe (només cal veure els títols de les seves pel·lícules: Strong World, Z, Gold) i això està be, lliga amb el seu estil narratiu. Però en certa manera una mica més d’originalitat en els titulars que encapçalen els episodis no aniria malament. Deixant nimietats a part el capítol és bastant correcte, segueix el desenvolupament de l’anterior i no te cap falla narrativa o moment forçat com si tenia l’anterior i vaig pensar que tindria aquest. No obstant el que més m’ha agradat del capítol (a part de la conya d’en Sanji rebutjant a una dona) ha estat en Pedro i això diu molt del capítol. Un capítol bastant ben portat però que m’ha deixat una mica tebi. No se exactament per què.
La Purin continua amb el seu recital d’adorabilitat fent cada cop menys plausible el fet de que la seva aparició sigui un pla de la seva mare. Dubti molt que Oda recorri a reconvertir-la en un personatge tan mesquí com per haver fingit la seva innocència i ser davant els del barret de palla una simple actriu que els deia el que volien sentir. Però no em sorprendria que com vaig dir la Big Mom l’hagués enviat coneixent-la i sabent que es faria amic dels pirates i que els aconsellaria seguir cert camí. Deixant de banda possibles conspiracions (que em semblen ja força poc probables) la Purin sembla disposada a trencar totes les barreres de l’adorabilitat i convertir-se en qüestió de quatre pagines en el personatge més mono i adorable de la historia del manga. La seva barreja d’idealisme romàntic i ingenuïtat, amb la seva personalitat tímida i entusiasta. La seva convicció per trobar l’autèntic amor tot i esta resignada a viure la vida que sa mare ha escollit per ella. La seva alegria contagiosa que d’alguna manera aconsegueix travessar les pagines del manga i inundar al lector. La seva bondat inspiradora que d’alguna manera, manipulada o no, estén una mà amiga en territori enemic. Però sens dubte el millor d’aquesta noia és la visió romàntica i encisada que presenta del nostre cuiner pervertit. Còmicament la bona de la Purin ens regala els que són humoristicament els moments mes còmics del capítol. Ella esgrimint marejada un ganivet que no sembla saber fer servir. En Pedro despietat acostant-se-li per darrere amb l’espasa al coll i preguntant-li a en Luffy que ha de fer amb la noia mentre la Nami perd els estreps. Els seus constants enrogiments. La Carrot llançant-se-li al damunt dient que també estima en Sanji (m’he mort d’amor amb aquesta vinyeta). Però el millor, el millor sens dubte és quan tots es sorprenen al descobrir com en Sanji ha rebutjat a una dona.
Abans he esmentat que, escena d’en Sanji a part, el que més m’ha agradat era en Pedro. Potser alguns os pregunteu per què. Doncs be, crec que el per què mereix un paràgraf a part. Pedro és un tipus seriós, en el darrer episodi la trobada amb un Mink de l’illa ja ens va alertar de que te més substancia de la esperada en primera instancia. Pedro no és un Mink qualsevol. Pedro és el típic subordinat disposat a fer la feina bruta del seu amo si és necessari. Diria que a qui més s’assembla és al nostre espadatxí. Però el que vull destacar d’aquesta escena es la fidelitat que Pedro ha demostrat. A la que s’ha presentat una amenaça per a en Luffy Pedro s’hi ha llençat l’ha desarmat i s’ha preparat per executar-la. Però Pedro no ha fet res més. Ha preguntat, ha preguntat directament a en Luffy que havia de fer amb la noia en lloc d’eliminar l’amenaça pel seu compte (cosa que per a ell semblava el més raonable). Pedro respecta a en Luffy, ja l’ha assimilat com el seu capità. No vull dir amb això que s’unirà a la tripulació, la Carrot veient el be que socialitza i lo simpàtica que cau em sembla tenir cada cop més números. A més a diferencia de Pedro no està lligat a cap altre lleialtat. Pedro és un servent del seu senyor Nekomamushi, Carrot és simplement una jove criada a Zou amb ganes de veure món i viure aventures. Però Pedro tot i que potser mai serà un integrant directe de la tripulació crec que demostrarà ser un personatge d’una lleialtat i carisma més notoris del que podríem haver imaginat. Per que Pedro, un personatge que tot i agradar-me molt estèticament m’havia deixat bastant tebi fins ara, amb aquesta simple pregunta cap al capità de que faig amb la noia s’ha guanyat tot el carisma necessari per entrar a les grans lligues de personatges carismàtics. Essent a moments d’ara el meu quart mink preferit (Inumashi, Carrot, Nekomamushi i Pedro per si os ho pregunteu). Esperem que el mink lleopard tingui molt més a donar-nos en aquesta saga i les que estan per venir.
Però passem d’un dels meus mink preferits a un dels que menys em convenç. Ja des de la seva presentació a l’illa de les sirenes la seva personalitat no em va acabar de quallar. El callat i estrafolari peus llargs que l’acompanyava, tot i tenir un disseny que m’agradava molt menys, em va deixar millors sensacions. Però amb la seva actuació a Zou Pekoms va empitjorar la seva presencia essent derrotat amb més facilitat que la Purin per enamorar en Sanji. La seva fidelitat sembla fràgil. Si està al servei de la Big Mom no pot dubtar per nostàlgia cap a la seva terra i menys si això implica ajudar a un dels enemics de la seva capitana. Un individu amb la posició que ell ostenta ha de tenir clares les seves lleialtats o no tenir-ne. Però Pekoms encara es pot redimir com a personatge. I l’única manera és que tal com vaig dir tot el seu paper fos en realitat una argúcia preparada per la Big Mom, llavors la seva derrota a mans de l’ex supernova no hagués estat una humiliació si no una jugada mestre. La seva lleialtat dubtosa no hagués estat això si no una lleialtat maquiavèl·lica i ferma i la seva personalitat de sensiblero amb pintes de xulo que no convenç a ningú hauria estat una actuació supèrbia per a servir a la seva capitana (no confondre amb en Franki, que no és un sensiblero que va de dur si no que es un sensiblero que a més és un tio dur). L’enigmàtic missatge que ha deixat podria ser degut a que l’han enxampat i la Big Mom l’ha fet tornar per castigar-lo. Però si fos així crec que el vaixell podria haver rebut alguns desperfectes, o no, al cap i a la fi la Big Mam vol veure en Luffy acostar-se. Però si se l’haguessin emportat a la força dubto que l’haguessin deixat escriure el missatge. Però jo em decanto més aviat per a que o be la Big Mom l’ha ordenat tornar doncs ja havia complert la seva part o be per què ha decidit tornar per si sol per no tenir res a veure amb el que passarà després. En ambdós casos el motiu del missatge seria el mateix, un destí terrible espera als del barret de palla i tot i estar decidir a complir les ordres de la seva capitana el mink lleó s’ha encarinyat amb la tripulació i els vol advertir en un intent desesperat per que no s’endinsin en la trampa que ell mateix ha preparat. Si realment fos així, si els hagués conduit des del principi fins a una trampa però al final s’hagués sentit culpable inspirat per al contagiós companyerisme dels mugiwara, el personatge es redimiria totalment i passaria a ser un mink força carismàtic.
Però deixant la primera part (i la millor) del capítol anem a la que injustament li ha donat el títol. I és que veure els dos germans que faltaven de la família Vinsmoke (els més grans i per ende els suposadament més poderosos) mola, però per algun motiu la seva presentació no m’ha acabat de convèncer. Al contrari dels dos germans més petits la seva entrada no es gens forçada. Ells estan fent les seves coses i després aniran a la boda, és natural, no s’han topat casualment amb els mugiwara tal i com li anava be al guió, però per algun motiu la seva presentació tot i ser més natural ha estat molt més pobre i ensopida. Després de veure els dissenys dels dos anteriors els dissenys d’aquest ja no sorprenen. En Yonji va sorprendre mostrant sense pudor i de fet amb orgull les seves celles informes, la seva germana essent la versió femenina de la família també va sorprendre amb el seu disseny sexy letal i estrafolari. Ambdós eren terriblement frescos i carismàtics només amb els seus dissenys. Els dons germans grans semblen terriblement seriosos amb tupes absurds i macares que tot i ser força molons mai podran superar a en Franki (mai ningú podrà superar els tupes d’en Franki, ha tingut pistoles, escarabats, balenes i ves a saber amb el que ens sorprendrà amb els anys que estan per venir). Però deixant de banda els seus dissenys ensopits (sabeu el que m’hagués sorprès? Un Vinsmoke calborota, sí, tot pelon i amb pinta de macarra, això m’hagués agradat, per que les necessiten tants cabells?) tenim una presentació que més que presentació resulta ser una confirmació del que ja sabíem (igual que la confirmació altre cop de que la Lola és la filla aventurera de la Big Mom). El Germa 66 és una organització paramilitar cruel i despietada que es dedica a anar finiquitant guerres allà on més beneficis els aporti. El germà gran resulta ser cruel i despietat, el líder sanguinari i mesquí sense escrúpols que el Germa necessita. La veritat es que no podia ser d’altre manera, Oda estava obligat a donar-li aquesta personalitat. El segon en canvi tenia més llibertat. Però el més probable era que fos un individu disposat a fer el que faci falta però amb més creativitat i ideals, amb la convicció de que les coses es poden fer d’un altre manera i que la crueltat gratuïta no és necessària. Com tenia total llibertat per crear als germans més petits, els grans estaven bastant subjectes a la historia del Germa. No se’ns ha mostrat gaire del segon, però sembla que els trets van per aquí. De fet el més interessant d’ambdós és la relació que aquests guarden amb en Sanji. El petit sembla tenir alguna mena de caire protector, no sabem en quines circumstancies va marxar en Sanji de la família, però si es va fugar, pot ser que ell fos qui l’ajudés. Pel que fa al gran sembla ser que li vol algun mal, possiblement el vol escarmentar per haver fugit. Com serà la relació ja ho veurem en un futur no gaire llunyà, però estic segur que el retrobament i contacte entre tots els membres familiars serà d’allò més interessant. Personalment el que més curiositat em dona és en Yonji, que segurament era massa petit per recordar en Sanji quan aquest va marxar així que trobarà en ell un germà que només ha sentit mencionat. Però no oblidem que encara falten per presentar els pares de tota aquesta quadrilla i fins i tot potser algun oncle. Però sens dubte el millor d’aquesta part i el que fa que valgui la pena són els maletins. El Germa no ha anat a acabar aquella guerra per diners, buscava quelcom en concret. I cap dins uns maletins (dubto que siguin diners, seria molt decebedor), m’atreveixo a sospitar que puguin ser una mena de regal de noces per a la Big Mom (per a ella i no per la Purin, encara que sigui ella la que es casa. Tots sabem que cada cop que una filla de la Charlotte es casa es com si fos la boda de la mare i no de la filla). L’alternativa seria una arma o recurs necessari per dur a terme algun pla, possiblement contra la Big Mom. Sigui com sigui, ja ho veurem.
