One Piece 830 – A qui li cauen les apostes

El puto nàufrag de l’armadura

Una Portada de mini història que em torna a agradar. però a veure si s’acaba ja la mini història.

Un capítol fluix de One Piece. Amb detalls molt interessants i petits moments entranyables, però amb un conjunt que sense saber ben be per que coixeja d’alguna manera. La saga és presenta gran, espero que amb sort una de les més grans que ha vist One Piece. Però està tenint un començament irregular on s’entremesclen capítols genials amb altres d’irregulars. Aquest ha estat un d’ells. No és pas un mal capítol. D’aquests One Piece en te pocs. Però si un capítol amb un ritme estrany. Potser l’arrel d’això és el flashback la longitud del qual era innecessària.

El seu diseny ja em va agradar en el seu primer moment. la dificil tasca de fer semblar a un sireno viril

El capítol comença amb mal peu obrint amb el que m’ha semblat el pitjor d’aquest. El discurs d’en Jinbe està molt be, per em sembla molt forçat. Seria un discurs molt emotiu si no fos per què surt del no res i pensant-ho be te unes terribles conseqüències. Està molt be que en Jinbe vegi a en Luffy com el veu, però la devoció sembla en aquest discurs excessiva i injustificada. Exagerada en pos d’un dramatisme que fa més pena que gloria. Està molt be que en Jinbe vulgui seguir a en Luffy, tots ho sabíem, no calia aquest discurs tan forçat per demostrar-ho. En Jinbe és un home de conviccions i de poques paraules. Un individu seré i amb un gran honor. No calia enganxar-li un discurs melodramàtic. Per altre banda puc comprendre les reaccions jovials de la seva tripulació a l’hora d’acceptar els seus desitjos. Però la cosa no es tan fàcil. Posant en perill el seu cap no només posa en perill a la seva tripulació, si no a tota l’illa d eles sirenes i a l’espècie per extensió. Ja vaig dir que Jinbe sempre ha estat un individu pactista. Però ho ha estat per què sempre ha viscut en situacions complicades que requerien de la política per a fer sobreviure a la seva gent. No podia simplement anar per solitari i deixar el seu poble a la seva sort. Una cosa es ser egoista i arrossegar amb el pes de les través decisions a tota una tripulació que ha escollit seguir-te i l’altre és arrossegar a tot un poble amb aquest. Era un pas necessari però crec que per desgracia Oda no ha sabut portar-lo aquest cop. Una pena, perquè el conflicte polític de l’illa submarina és un dels més interessants del manga.

No em digueu que el diseny no és alucinant.

La segona part del flashback però sí em sembla més interessant I ben executada. Encara que potser una mic amés allargada del compte. En aquesta se’ns demostra el que es deia feia pocs capítols de que l’imperi de la Big Mom es basa en els matrimonis. Se’ns descobreix que el segon d’abord del nostre ex-Shishibukai està feliçment casat amb una carismàtica sirena filla de la Big Mom que te el que és a partir d’avui el meu disseny de sirena preferit. Però deixant de banda el seu aspecte terriblement molon condimentat amb una mena d’estil victorià molt afavoridor m’encanta com el seu rostre resulta fresc en comparació amb els sempre clònics rostres femenins i com aquest ressalta la seva personalitat sadica-kawai. Tindrem una yandere sirena-tauró? Seria genial. Això ens diu que un dels marits de la Big Mom és un sireno (a no ser que estigui mort, cosa que no seria estranya), un sireno tauró presumiblement. El que no entenc molt be encara és com la noia essent mig humana és tan sirena i tan poc humana. Suposo que li posaran la pell de color carn o alguna cosa per l’estil. El que encara no està molt clar és el paper que jugarà la filla-sirena-tauró de la Big Mom en aquesta historia. De banda de qui estarà la seva fidelitat? De la mare que la va concebre o del home amb qui la van casar? Aparentment sembla que l’amor és més fort que la sang. Però serà realment així la cosa en una situació compromesa? Només el futur ho dirà, però de moment la Praline és igual que la Purin, una potencial aliada en aquesta batalla. Encantat, rebo amb els braços oberts aquest encisador personatge amb rostre de jocosa crueltat.

QUe coi deuen ser aquestes ombres tan cute
QUe coi deuen ser aquestes ombres tan cute

És interessant fixar-se en la pagina que succeeix al flash-back. Un membre de la banda de la Big Mom s’encarrega de recollir el cadàver del fill assassinat en l’episodi anterior, acte que per altre banda no sembla sorprendre massa a ningú. En aquesta mateixa vinyeta apareixen una mena d’ombres expectants que semblen obeir les ordres de l’home. La seva aparició és anecdòtica i no se’ns en diu res. Les especulacions son infinites, però amb tan poca informació és impossible deixar res clar. És probable que també estigui relacionat amb el poder de la Big Mom, tot i que també podria tractar-se del d’algun dels seus familiars (tants que en te, més d’un ha de ser usuari). Però de moment no són més que això, ombres. Ombres amb un disseny molt entranyable que recorda força a certes criatures de la Ghibli.

Més Praline

La següent part no te res d’especial. En Jimbei parlant fermament i amb convicció amb una Big Mom menys furiosa del que m’esperava que tranquil·lament però sense deixar de ser terroríficament imponent conversa amb l’ex-Shishibukai mentre per variar s’emporta alguna cosa a la boca (com deu ser aquesta dona al llit? Imagineu-vos-ho per un moment… apa, ja teniu un nou trauma a la colecció. I amb el munt de fills que ha fet la dona ha de ser activa per força en aquest sentit). Era una escena que tot i necessària, ja podíem esperar. Res de nou o sorprenent en ella, la Big Mom intimidant i en Jimbei resistint ferm  i honorable. Però no tot era d’esperar, un element nou apareix per dignificar aquesta escena. La ruleta de la mort, les normes de la qual encara no coneixem exactament. Aparentment aquesta et doni l’alternativa de perdre un braç, una cama, el cap o una opció sorpresa amb igual probabilitat. La lògica ens diria que la quarta opció suposa conservar la vida i la integritat, però tractant-se de la Big Mom pot ser que aquesta sigui encara una cosa pitjor que alguna de les anteriors (que la Big Mom et tregui l’esperança de vida potser?). Segur que no triguem gaire a veure-ho.

El capítol prossegueix amb unes entranyables escenes de quotidianitat del viatge on els nostres tripulants treballen de valent per descongelar el mar que els ha deixat atrapats (un procediment per cert molt ben aconseguit i expressant en l’art gràfic) mentre un grup de formigues devoradores assassines jauen adormides gracies a en Brook a pocs metres de distancia. Des del moment que veiem que estan adormides sabem que despertaran i posaran a córrer als nostres tripulants, però tot i saber-ho és una delícia gaudir d’aquesta comicitat encara fresca a aquestes alçades. Però no conformes amb la comicitat, Pedro ens regala uns bocins del seu passat (que de fet són tan ambigus que no fan que plantejar més preguntes, aquí s’ensuma un flashback de totes totes) i s’ofereix per recuperar el Poneglyph en solitari mentre la resta rescaten al cellut (i pel que sembla potser en Jinbe de passada). Tot i que la idea és interessant la manera com està executada em sembla estranya, fins i tot sospitosa. Podria ser Pedro un traïdor? No m’ho havia plantejat abans, però ara els dubtes comencen a sorgir. La seva actitud és una mica exagerada quasi com si més que voler assumir la responsabilitat per si sol la companyia representés una molèstia per als seus plans. Potser simplement és un individu solitari, o algú amb una culpa a sobre que l’empeny a creure merèixer la solitud d’haver d’afrontar per si sol aquesta aventura. Però també podria ser que d’alguna manera estigués aliat amb la Big Mom, al cap i a la fi va ser pirata i va trepitjar aquestes terres. Fundades o no les sospites, és una possibilitat que no perdré de vista en els següents capítols.

El capítol finalitza com no podria ser d’altre manera amb el primer cop d’ull dels nostres protagonistes a l’espectacular illa pastis. I amb alegres mirades, els nostres protagonistes (excepte en Pedro que ja l’havia vist) contemplen meravellats el prodigi arquitectònic que l’illa en si resulta. La imatge és espectacular. Segueix sorprenent la gran capacitat que te Echiro Oda per sorprendre amb els seus meravellosos i espectaculars escenaris. Ja sabíem com era l’illa, un enorme pastis abordable. Tot i així la bellesa del disseny orgànic de les seves costes transmet una sensació de naturalitat que ens fa creure que realment allò sigui una illa i no un castell abordable flotant en mig del mar El més destacable d’aquesta seqüència potser i fins i tot el capítol és la pregunta que em planteja. Qui cony és l’individu que hi ha darrera la Carrot en la seva vinyeta? En serio no tinc ni puta idea de qui és, va armat amb armadura i dues llances i te una pose femenina. També sembla meravellat pel paisatge i per l’aparença sembla molt poc provable que sigui la Purin. Per tant m’atreveixo a afirmar que després de l’atac de les formigues la tripulació s’ha topat amb algun nàufrag o quelcom per l’estil que s’ha sumat al grup. Ja ho veurem. Amb sort el proper capítol ens regali alguna explicació a mode de mini flashback. No imagino que podria representar aquest nou personatge en la nostre historia, però estic segur que són bastants els que no s’han fixat en aquest petit detall al marge de l’espectacularitat de l’illa pastis.

Veieu la puta figura d el’armadura o no la veieu? Dieu-me que no estic boig.

En definitiva es un capítol irregular sense res massa destacable i alguns moments estranys o forçats. Un capítol necessari de transició que  fa un salt ineludible en la historia, quelcom que tot i no ser massa apassionant calia explicar. No serà un capítol recordat pels temps dels temps, però sens dubte es un capítol que tot i no oferir-nos moments memorables prepara l’escenari per al devenir d’alguns que sí ho seran.

 

 



2 pensaments sobre “One Piece 830 – A qui li cauen les apostes”

    1. Sí, he estat força ocupat amb els examens. Per sort ara ja he acabat i confio que podre ser més constant. Pel que dius sí, el capitol era un xic extrany a veure si el seguent millora.

Deixa un comentari: