ressenya – Pàgina 36 – El Bell cant d'un Somriure

One Piece 824 – Jocs de Pirates

Mans que no cuinen, ulls que se’n van.

Capítol on en contrast amb l’anterior, passen un munt de coses. L’anterior es podria perfectament haver resumit en tres línies, amb aquest, no sabria com. L’episodi comença immediatament on ho va deixar l’anterior amb un Luffy amb barret de xef (a ningú se li va acudir que podia ser una mala idea?) rebent la noticia de la caiguda de Baltigo. En la ressenya anterior vaig postular que la silueta que es veia al costat d’en Dragon em semblava en Rob Lucci i de fet m’ho continua semblant, però si realment fos ell els tripulants n’haguessin fet alguna menció, així que m’hauré d’acomiadar de la temptadora idea. Bàsicament se’ns confirma el que havíem pogut imaginar sense entrar en masses detalls, recalcant l’obvi (com que en Dragon i en Sabo segueixen en peu) i recordant-nos el que ja sabem. Però el que importa aquí més que les noticies és com els personatges reaccionen a elles. I com reaccionen. Darrerament havíem tingut capítols molt bons, capítols amb bombes informatives, capítols trepidants, capítols importants, però feia temps que un capítol de One Piece no em feia riure tant. Per que aquest capítol està ple d’humor, i no l’humor tranquil i quotidià que impregna la sèrie i que li dona vida. Si no aquell humor que hi apareix de tant en tant i que si t’enganxa, et fa aixecar de la cadira. I per a mi la reacció d’en Luffy al veure el seu pare per primera vegada ha estat un d’aquests moments. No tan per la exagerada reacció en veure’l, que no deixa de ser graciosa, si no que pel fet que en tot aquest temps mai hagués vist ni s’hagués molestat a veure com podia ser el seu pare. Està clar que en Luffy ha tingut alguna imatge del seu pare a la seva disposició si la curiositat li picava, però fins ara no l’havia vist mai bàsicament… per què li suava la polla. I això, aquesta actitud tan natural d’intercadència envers el seu pare, és el que m’ha fet aixecar de la cadira i posar-me a riure. Per què és Luffy 100% i m’encanta(la carrot rosegant alguna cosa a cada vinyeta és quasi igual de brutal). Però si la reacció d’en Luffy davant el seu pare no era suficient… resulta que el molt tanoca ha calat foc al vaixell (s’haurien d’haver endut en Franky, no em puc imaginar com acabarà el Suny). Aquest detall també ha estat tan natural i inherent del personatge que mira, tocava riure. Tot seguit ha entrat en joc la tempesta de torn per apagar el foc i recordar-nos que estem a la Grand Line (algú ha notat que el nou món fos gaire més salvatge que la resta de la Grand Line des de Punk Hazard? No? Ok).

El capítol segueix tancant amb un altre gag la desaparició de la Carrot, la conilleta senzillament havia subornat al mico amb dos plàtans ( enserio, m’encanten els Mink). Aquesta escena no feia falta, era prescindible, no cal justificar la desaparició de la conilleta, podrien parlar-ne en qualsevol altre moment en que hi hagués algun altre cosa a dir. Però el petit detall del plàtan fa que l’escena valgui el seu pes en or. Una tonteria al cap i a la fi, humor descarat i sense complexos. Un acudit dolent podrien dir alguns, però així és One Piece, i segueix fent gracia.

El que se’ns mostra a continuació és un dels moments que més m’ha cridat l’atenció de tot el capítol. En Jack irritat sota l’aigua esperant a que algú el rescati. El molt cabró no s’ofega. Tenia curiositat per saber com l’Oda resoldria la situació d’haver tirat en Jack al mar i he de dir que sincerament aquesta no me l’esperava. Oda, ens has tornat a sorprendre. És en Jack un tritó? Segurament, a jutjar per les dents afilades això sembla. Però si ho és, de quin peix? Seria el segon tritó que apareix amb una fruita del diable. Sigui com sigui dubto que ningú s’esperés aquest detall.

L’expressió més intimidant que recordo a la serie

I d’en Jack passem el torn a en Kaidoh que fa la seva intimidant demostració de força grandiloqüent. Però el més interessant d’aquí és que se’ns mostren dos nous trets de la personalitat del personatge que fins ara era força pla (un tio agressiu i molon que no te por a les altures). Resulta que Kaidoh és posa dramàtic quan beu (i suposo que beu sovint), o agressiu, una de dues. Una d’aquelles particularitats dels grans personatges de One Piece, aquelles manies exagerades (com l’Ace, que s’adormia menjant R.I.P.) que donen una comicitat superlativa als personatges extravagants. La segona característica de la seva personalitat és que Kaidoh és un tipus capriciós. Kaidoh estava reunint un exercit de usuaris de fruites del diable i tots vam assumir que era un pla dantesc per reunir un enorme poder militar. Però no, res d’això, Kaidoh només tenia el capritx de tenir una tripulació d’usuaris, per què sí, per què mola i no cal donar-li més voltes. I ara que els seus plans per veure complert el seu desig s’han enfonsat es posa a beure i a plorar (i a matar gent) amb un tint melodramàtic com pràcticament un nen petit. Kaidoh estava reunint un colossal poder militar, però només ho feia per diversió, per tenir un ordre complert, com qui munta un castell de cartes, volia veure el seu projecte acabat. Però en Luffy ha exterminat les seves il·lusions i ara haurà d’enfrontar-se a la seva ràbia.

I després de demostrar el seu inqüestionable poder, Kaidoh ens confirma el que molts ja van saber veure pocs capitols endarrere. Apoo va trair a Kid i ara aquest està empresonat en mans de l’emperador (segueixo trencant-me el cap per dilucidar quin paper haurà jugat Hawkins en tot això). La imatge d’en Kid postrat amb les cadenes i to ensangonat hauria estat un perfecte tancament de capítol. Però aquest episodi no es podia pas conformar amb tanta epicitat. Ens havia de donar més, doncs més.

L’episodi continua amb el gag que en Luffy havia deixat a mitges. Doncs passada la tempesta toca menjar-se el que el capità havia preparat a la seva tripulació a costa de cremar la cuina. Se que el menjà fastigosament horrible és un topic del manga sobre explotat i hiperrecurrent. Però acostumats a les delícies que preparava en Sanji, no recordo haver vist mai aquesta broma a One Piece i sincerament, se sent fresca i al menys a mi m’ha semblat tremendament divertida. Però és clar, la cosa no podia acabar aquí. S’havia d’acabar el menjà, però sí o sí. Fins i tot amb la ferrea vigilància d’en Sanji en Luffy i companyia se les enginyaven per acabar amb les provisions molt abans de que toqués, auto condemnant-se a passar gana. Qui havia pensat doncs que seria bona idea deixar les provisions en mans d’en Luffy?(qui més pensa que mentre cuinava se n’ha endrapat la meitat?). Així doncs Luffy i companyia parteixen a l’aventura havent esgotat totes les provisions a les poques hores de salpar i el que és pitjor, sense haver-se-les menjat.

Però definitivament qui es roba el capítol és en Sanji amb la seva elegància. Fumant contra la brisa marina amb el seu posat dur i seré. Sanji és un tipos elegant i aqui ho demostra amb tota naturalitat. És un presoner, però es passeja amb tota la tranquil·litat del món per la coberta, completament seré. Sanji dialoga una estona amb el cames llargues i després de donar-nos alguna informació sobre els dominis de l’emperadriu, ens deixa clara la postura del cuiner dels barret de palla amb un èpic missatge: He passat per un infern d’Okamas per estar amb els meus amics, aquestes mans només cuinaran per ells! Una declaració èpica com les que més que se suma a la llarga llista de frasetes del personatge (la majoria tenen a veure amb dones). Però tot això queda eclipsat quan a en Sanji se li mostra la imatge de la dona amb qui s’ha de casar i se li en van els ulls i s’oblida de tot el que acaba de dir. Simplement brutal, un dels grans moments còmics del personatge, per emmarcar. Sembla ser que la noia és la mateixa bufona secretaria de tres ulls que vam veure amb la primera aparició de l’emperadriu. En aquesta foto el seu tercer ull estava astutament amagat sota el serrell, tot i que sincerament dubto molt que en Sanji li faci cap fastig a un tercer ull. Sigui com sigui el disseny de la fotografia és entendridorament sexy i bufó. Un dels millors retrats femenins que Oda ha deixat al seu pas. L’expressió de la Charlotte està definitivament molt ben aconseguida. Només em queda preguntar-me si aquesta expressió es merament una ficció per enganyar als que la rodegen (en Sanji) o si realment s’escau amb la personalitat del personatge.

En definitiva el capítol està carregat d’humor fins als topes. Un humor vibrant i revitalitzador que pot fer-te deixar anar més d’una rialla. Però no per això el capítol renuncia a un també alt contingut d’epicitat. Oda ens te acostumats a capítols superlatius darrerament i això m’agrada. Però no puc evitar sentir un regust amarg al pensar que lo fàcilment que es pot esfondrar aquesta fins ara perfecte construcció de la saga. Només espero que pugui mantenir aquest nivell durant la saga que s’acosta. Per que si realment és així, no crec que tingui problemes per convertir-se indiscutiblement en una de les millors sagues que hem vist. Sens dubte la millor del nou món.

El Cavaller dels Set Regnes

“El Caballer dels Set Regnes” de George R. R. Martin és la darrera publicació de l’autor, que recentment ha estat publicada en territori espanyol (setembre 2015). No és tracta però d’una novel·la. El Cavaller dels Set Regnes és una antòloga que recull els tres primers relats (tot i que per l’extensió més aviat són novel·les breus) de Dunk i Egg, una sèrie de contes lleugers (tot lo lleuger que pot ser Martin) que sense deixar de ser adults ens expliquen una historia senzilla en un Ponent anterior a tots els esdeveniments narrats duran Cançó de Gel i Foc. Per què sí, els contes de Dunk i Egg són una preqüela de cançó de gel i foc. Cosa que no treu que siguin completament independents. Les histories estan molt connectades és clar. En l’univers de Martin tot està connectat i al cap i a la fi els humils protagonistes d’aquesta historia són recordats durant Cançó de Gel i Foc com a grans herois. Però aquestes novel·les proven de recordar-nos que la historia no és sempre tan bonica i gloriosa com els llibres l’expliquen. Qui busqui en aquesta novel·la una extensió de Cançó de Gel i Foc he de dir que… no la trobarà. N’és preqüela, però no extensió. Són obres diferents, que poc tenen a veure a part de compartir univers. Potser descriguin amb precisió fets històrics que en la novel·la riu van ser esmentats per sobre, però dubto que qualsevol pista trobada aquí ajudi a dilucidar alguna cosa en les novel·les de Cançó. No obstant, tothom és lliure de gaudir-ne com vulgui. Si algú vol obsessionar-se buscant en aquestes novel·les pistes per a les altres, endavant, que busqui. Jo personalment prefereixo gaudir del producte en sí. Martin ens te tres grans petites histories a explicar.

0) Presentació.

ebf85341-628d-4e52-986a-19f6de8a5b3a I sí, ressenyaré la presentació per que no te pèrdua. És el que més m’ha sorprès de l’antologia (un no s’espera una presentació memorable, o al menys no en el sentit en que ho és aquesta) i amb el que més he rigut. Martin és un autor polèmic. Per a mi va esdevenir el primer dels quatre autors que ara col·loco com als grans de la fantasia i que pràcticament idolatro (Martin, Rothfus, Abercrombia i Sanderson), vaig començar a llegar cançó abans que sortís la maleïda sèrie i m’he llegit pràcticament totes les seves novel·les (a excepció d’alguna, no escrita exclusivament per ell que tinc pendent(i sí, Martin te més novel·les fora de Cançó de Gel i Foc)). La qüestió és que el meu adorat Martin genera molta polèmica i un dels motius és el que triga a publicar els seus llibres. Personalment, crec que les acusacions són desproporcionadament exagerades, puc entendre que a un fanàtic (com jo) se li faci llarga l’espera. Però amb llibres tan treballats com els que presenta el que no entenc és com no s’hi està el doble. Anant al tema la presentació no presenta en absolut l’antologia, o al menys no de la manera convencional. La presentació és un petit relat. En aquest es narra des del punt de vista de Martin una entrevista que li fa un fanàtic a arrel de l’antologia que estem llegint. Martin està cansat d’entrevistes i entrevistes on tots li pregunten el mateix. Tots, l’un rere l’altre no fan més que preguntar per Cançó de Gel i Foc, per quan sortirà, per les relacions de l’antologia amb aquesta, per si l’antologia afectarà a la saga, etc. L’entrevistador que se’ns presenta no resulta ser l’excepció i amb una insistència i una falta d’educació indubtablement irritants aconsegueix fer perdre els nervis al bo d’en Martin que acaba per estampar-lo violentament contra la paret. El relat serveix per il·lustrar la frustració d’en Martin sobre el fet de publicar una obra i que tothom es fixi en que pot tenir aquesta a veure amb un altre obra i no amb la obra en sí. I ho fa de sobremanera. Amb un humor molt simpàtic (acompanyat de simpàtics dibuixos d’en Martin…. Ballant?), aconsegueix ser una petita joia humorística perfecte per fer-te entrar en sintonia amb el que llegiràs a continuació. Deixa clar un missatge: Això no és cançó de Gel i Foc, és un altre historia. Però també és genial!

1) El Cavaller Errant

El primer dels relats de Dunk i Egg comença com no podia ser d’altre manera presentant-nos als personatges d’aquesta travessia. Dunk és un escuder que es va criar al llit de puces de la capital i que va tenir la fortuna de ser recollit per Sr. Arlan, un cavaller errant que el va educar, cuidar i instruir en l’art de les armes. Han passat més de deu anys des de llavors i Dunk es veu obligat a afrontar la mort del cavaller (de fred, o de vell, o ambdues), abans de morir però, aquest nomena a Dunck un cavaller. Amb dos cavalls, una armadura, escut i espasa Dunk parteix camí a unes justes disposat a seguir els ideals de la cavalleria tal com i el seu mestre li va ensenyar. Pel camí es topa amb un nen d’aspecte malgirbat que li insisteix en ser el seu escuder, però tot i que Dunck en renega el nen el segueix en secret i aquest l’acaba acceptant amb resignació. Un cop arribats a les justes Dunk i el seu nou escuder es veuran embolicats en un plegat de trampes burocràtiques per aconseguir inscriure’s al torneig, doncs sense cap testimoni que ho verifiqui de poc val la paraula de Dunk que diu ser cavaller. Tot aquest procés es veurà truncat quan defensant a una noia en perill Dunk acabi pegant a un príncep Targaryen. El càstig convencional per atacar a la família reial és amputar el membre agressor (en el seu cas tan la mà com el peu), però donat que Dunk havia actuat seguint els ideals sagrats de la cavalleria de protegir al dèbil i a l’innocent se li planteja la opció de recórrer a un judici per combat (com no) per demostrar la seva innocència. Tot plegat resultarà una trampa del príncep agredit per veure’l mort (ja que de l’altre manera perdia el peu i la ma, però si perd mor), doncs estan en el seu dret el príncep reclamarà un duel a 7 (de 7 contra 7, no te pèrdua), de manera que si Dunk no aconsegueix reunir 6 defensors de la seva causa serà declarat culpable hi haurà d’entregar la vida per alta traïció.

De tots tres és el que se m’ha fet més feixuc. Portava temps sense llegir Martin i tot i que suavitzada respecte a la seva germana gran, la prosa se m’ha fet un xic pesada durant les primeres pagines. He d’admetre que durant la narració de les justes, entre tanta descripció heràldica i tants blasons m’he perdut una mica. En més d’un moment hagués agraït el característic glossari de personatges de Canço de Gel i Foc, doncs els Targaryen tenen tots noms molt semblants i mai sabia ben be quin era quin. Tret d’això la historia m’ha encantat. Amb una prosa que tot i que costa d’enganxar no deixa de ser extraordinària Martin narra una historia senzilla amb més implicacions de les que podria semblar. Però tot i ser senzilla no per això amaga secrets, Martin s’esplaia creant relacions prematures que no comprendràs fins més tard i deixa veure com un simple accident pot canviar la sort de tot un país. Qui sap, potser si Dunk no hagués anat mai a aquell torneig, en Robert Baratheon mai hagués arribat a regnar. Elucubracions a part, de tots tres és el relat que guarda més sorpreses… Si no fos per que la contra portada s’encarrega d’anunciar-te la més important d’elles(recomano no llegir-se la contraportada). Al final el llibre deixa un missatge. El més petit dels nostres actes pot tenir grans conseqüències, conseqüències imprevisibles, a vegades terribles. Un ha d’anar amb compte amb els camins que tria per que mai sap a qui acabaran fent mal. És un missatge un xic pessimista, un missatge desolador pel context en el que es reflexa. Un missatge cru i violent. Per que per molt que això siguin contes, Martin segueix sent Martin.

2) La espasa Lleial

Després del cavaller errant, Dunk i Egg tot i rebre l’oferiment d’un Princep per entrar al seu servei decideixen refusar l’oferta i parteixen els camins, cap a Dorne. Tornant d’allà entren al servei d’un senyor menor (o menys que menor, la seva única possessió és una torre en ruïnes tres poblets que no sumaran ni vint habitants i un passat gloriós que més que en ruïnes està en cendres). Tot i ser una feina que molts considerarien deshonrosa pel baix rang del terratinent, Dunk compleix els seus deures amb honor i responsabilitat, per molt absurda que pugui semblar a vegades quasi sempre la seva rectitud en un context tan burd. El seu senyor, pràcticament del tot senil, es passa la vida recordant velles glories del seu passat familiar (les que li interessen, glories llunyanes de quan el seu cognom tenia algun poder) i pràcticament viu enterrat en les histories del passat sense cuidar el seu decrèpit present. És en aquest context quan Dunk descobreix que l’absència d’aigua del riu que porta el nom del seu senyor no es deu sols a la terrible sequera si no a una presa construïda més amunt, en el territori de la Viuda Roja, una terrible terratinent que ha enviudat quatre cops. Durant el descobriment de la presa un altre cavaller al servei del seu senyor (l’únic altre cavaller vaja) fereix a un dels treballadors de la presa i al estar aquest sota la protecció de la Viuda, la senyora te dret a prendre represàlies. És aquí quan comença una absurda guerra política per una torre i quatre gallines. Parlant amb la Viuda (que resulta que és tot un bombó de 25 anys, amb simple mala sort i molt de caràcter( no responsable de cap de les morts dels seus marits)), Dunk descobreix estar en el bàndol equivocat, doncs no sols la viuda tenia dret a fer la presa (doncs tot i portar el nom del seu senyor les aigües del riu pertanyen a ella) si no que el seu senyor va recolzar la terrible rebel·lió que pocs anys enrere va sacsejar el regne (en part d’aquí la seva decrepitud, mai es bo estar en el bàndol perdedor). Però tot i estar en el bàndol incorrecte, tot i trobar-se servint a un traïdor. Dunk va fer un jurament de cavaller i ha de servir al seu senyor per molt equivocat que pugui estar. És aquí quan Dunk es troba amb el dilema de saber que és el correcte. És aquí quan Dunk veu que potser va triar malament a l’hora de triar el seu senyor però la tria ja està feta i ha de viure amb les conseqüències. Aquí Dunk veu que va fer una promesa i l’ha de portar fins al final. I fins al final la porta, fins a les ultimes conseqüències.

Amb un final enginyós la historia s’arrossega en la mediocritat per una versió del poder tan degenerada i patètica que no pot ser altre cosa que una parodia del gran poders dels senyors medievals. Ensenyant-nos lo fràgil que és el poder, Martin auto parodia la seva saga més cèlebre a l’hora que pinta amb tints àcids el regust de la derrota. La ploma de Martin ens brinda una reflexió profund sobre la lleialtat i els ideals de la cavalleria, realçant-los i parodiant-los al mateix temps. Reflexiona sobre vencedors i vençuts. Sobre com escollir el bàndol correcte et pot deixar en el record com un heroi o com un traïdor. El relat ens mostra com el personatge evoluciona, madura i creix. Reflexiona sobre qui és i quin és el seu lloc al món per partir finalment i seguir el seu llarg viatge.

3) El caballer misteriós.

En aquesta ocasió i immediatament després del succeït en la novel·la anterior Dunk i Egg viatgen en direcció al nord per visitar el mur i provar sort amb algun senyor norteny. A mig camí però se’ls obra la oportunitat de participar en un torneig menor i atrets per la fama i el menjà acaben anant-hi de caps per descobrir de mala manera que tot plegat no és més que la tapadora d’una nova rebel·lió que es forja entre les ombres i que quasi sense voler, els nostres dos herois aconsegueixen aturar (tot i que en el fons la rebel·lió s’hagués aturat de totes maneres).

En el llibre anterior se’ns presentava per sobre el context històric dels Blackfire, una casa sorgida del bastard del rei que va iniciar una rebel·lió que va arribar a poques passes de l’èxit. En el seu llit de mort Aegon IV va legitimar a tots els seus bastards i va donar la seva espasa sagrada a un d’ells. Aquest (i mig regne amb ell), prenent això com un símbol de ser l’escollit al rei per la successió va iniciar una rebel·lió contra el seu mig germà estant a punt d’assolir la victòria. Finalment però els fills legítims del rei Targaryen van vèncer i la casa Blackfire no es va instaurar en el tron. No obstant, per molts anys que hagin passat part del regne segueix dividit i rancorós i els fills de Daemon Blackfire encara viuen per continuar el seu llegat de rebel·lió. És en aquest context quan el seu fill major, viatja a ponent d’incògnit per reunir-se amb els seus aliats conspiradors en un torneig de noces que sols és una tapadora i on Dunk i Egg es veuen embolicats per pura casualitat.

Tot i que des del principi es veu que aquest intent de rebel·lió estava destinat al fracàs aquesta és de les tres la novel·la amb més implicacions politiques de l’antologia. Tots els que hagin llegit la saga de Cançó de Gel i Foc poden saber si s’hi ha fixat fins on van arribar sr Duncan(nom de cavaller de Dunk, curiós que encara no m’hagués fet falta esmentar-lo fins ara) i Egg (no diré el seu nom real, seria un gran SPOILER, tot i que ja li diu la contra portada). Aquestes novel·les només marquen les passes del seu principi, però un futur gloriós se’ls apropa. Mentrestant ells seguiran caminant amb modèstia oferint-nos les seves lleugeres novel·les.

Espero veure més dels contes de Dunk i Egg aviat

Sembla ser que Martin te pensat publicar de 3 a 9 novel·les més. I jo encantat. La llàstima és que ha dit que no s’hi posarà fins acabar amb Cançó de Gel i Foc i això s’albira molt, molt lluny. Però be, per molt que m’entusiasmi la idea de llegir més d’aquestes novel·les, més m’entusiasma la idea de llegir les seves germanes grans. Així que em conformaré amb això.

En definitiva l’antologia m’ha sorprès positivament . És menys lleugera del que m’esperava i manté una complexitat quasi inconcebible en el seu rere fons. Però es fan indubtablement fàcils de llegir. Totalment recomanable per a qualsevol fanàtic de Martin, la fantasia o la novel·la cavalleresca. I també aconsello donar un cop d’ull a aquells que han tastat Cançó i se’ls ha fet feixuga o densa, potser començant per la seva germana petita podran assimilar millor la prosa de Martin. Un títol totalment indispensable en la meva biblioteca.

Ted

“Ted” era una comèdia que buscava portar a la gran pantalla l’essència de les gamberres sàtires còmiques nord-americanes. I això al menys, diria que ho va aconseguir. La pel·lícula no és una obra d’art, la seva actuació és més aviat mediocre, el guió no sembla massa treballat i el romanç és una mica forçat. Però la veritat és que tot això no importa massa. Aquesta pel·lícula te un propòsit i el compleix, volia portar al cine una essència de gamberrisme satíric i ho aconsegueix. La pel·lícula em va agradar, la vaig torbar molt disfrutable. Potser el fet de tenir durant mitja pel·lícula a una preciosa noia adormida sobre el meu braç disposada a tallar amb el seu caparró tot rastre de reg sanguini va fer que la desfruités més del compte. Però irònicament aquesta sembla precisament la mena de tàctica que faria servir en Ted (el nostre coprotagonista) per guanyar-se l’agrad del públic, així que ho donarem per bo i ho assumirem com part de l’experiència.

Ted ens presenta la historia de Ted, un osset de peluix que amb el tendre desig d’un nen marginat solitari cobra vida per esdevenir el seu millor amic. He de dir que sense defugir el to sarcàstic que impregna la pel·lícula la seqüència inicial em sembla molt entendridora i ben treballada. El nen però, és fa gran i l’entranyable osset es converteix en un col·lega gamberro còmplice de totes les tendències poc adequades del protagonista. Gamberro, drogoaddicte, mal parlat, violent, Ted és la perfecte representació de l’anti ideal cristià. Bàsicament viu la vida a tope. Això és la pel·lícula i això és el que importa d’ella. Després hi ha les dues trames que sobren i la trama que no. Les trames que sobren són el segrest del pobre osset per part d’un fanàtic d’aquest (com és obvi pensar, en Ted va esdevenir una celebritat en la seva infància. No cada dia cobra vida una joguina) i la esgotadora relació romàntica d’en John (el nen. En realitat el personatge pràcticament sobra, i això que en principi és el “protagonista”). La trama que no sobra, innecessariament entortolligada amb la romàntica ens presenta el missatge de la pel·lícula: madurar no és renunciar a ser el que t’agrada, madurar és acceptar i saber el que t’agrada. En Ted evidentment és una evident metàfora de la infantesa a la qual John ha de renunciar per poder seguir amb la seva vida d’adult. La pel·lícula ens demostra que no has de renunciar al nen que vas ser, l’has d’acceptar i tirar endavant. L’has de portar amb tu, però sense quedar-t’hi encallat. No importa que decideixis, madurar és prendre una decisió. És un bon missatge, està ben portat i tot i que lleugerament cursi i filosòfic per al to de la pel·lícula d’alguna manera aconsegueix encaixar perfectament amb l’humor gamberro i passota d’aquesta. Però per espatllar aquesta bonica sincronia tan difícil d’aconseguir ja tenim les altres dues trames.

La noia molesta. S’entén que l’estabilitat de la parella forma part de l’ideal d’adult i per ende de maduresa, però en aquesta pel·lícula es forcen molt les coses. Lori (la noia) exigeix a John maduresa per seguir la seva relació, arribant a un punt de la pel·lícula li planteja el previsible ultimàtum de triar entre el peluix o ella. Però el problema aquí és que la pel·lícula intenta fer veure a la noia com el camí cap a la maduresa i… be, pocs personatges tan estúpids he vist(no pots posar d’exemple de maduresa a algú que és hipòcritament immadur). Se’ns presenta com la noia aparentment madura que te les respostes a totes les coses, però la pel·lícula s’encarrega de demostrar un cop i un altre com n’és d’estúpida i com treu la seva suposada maduresa només quan aquesta perjudica al personatge. És madura per castigar, però no per acceptar. Aquesta falsa moral que impregna al personatge el fa esdevenir sota la meva perspectiva una mica odiós. Puc entendré que el seu jefe vulgui tirar-se-la. Però no puc entendre de cap manera que ningú pugui voler mantenir-hi una relació romàntica. La noia només te personalitat per ser inconsistent. Però tot això no seria tan greu si no fos per que com he esmentat la pel·lícula planteja a aquesta noia com l’ideal de maduresa. Donant a entendre que fer sacrificis per amor és madurar. I això engega a fer punyetes tot el missatge de maduresa anteriorment esmentat. Se que és una pel·lícula comercial i que necessitava un romanç de per mig. Però de debò era necessari carregar-se el missatge central de la pel·lícula per aconseguir-ho?

Pel que fa a la trama del segrest no és més que un potenciador malt col·locat per al desencadenament dramàtic d’aquesta on l’aparent mort de l’amic de l’anima fa madurar al nostre protagonista i acceptar la realitat de qui és. En el fons és una xorrada i es nota que està colada de mala manera per allà mig per poder obtenir el drama final. Però el cert és que funciona i tot i ser força cutre la manera en com està col·locat no tinc gaire queixes al respecte. Funciona i no es carrega la pel·lícula, que més puc demanar?

Per sort el fet que la relació romàntica es carregui el missatge de la pel·lícula no te massa importància, doncs el que importa en el film no és el missatge, si no l’humor. I de l’humor no em puc queixar. Els acudits són exageradament obvis, però no per això deixen de fer gracia. L’humor irreverent sap encaixar en la pel·lícula (be, la pel·lícula està construïda al voltant de l’humor, així que de fet és la pel·lícula la que sap encaixar en l’humor irreverent) i tot i que algunes bromes es poden fer cansades o repetitives en general saben funcionar. Els punts dramàtics estan ben repartits per tal de donar el respir just que la comèdia necessita i el personatge de Ted és brutalment carismàtic (dubto que ningú discuteixi que es roba la pel·lícula). He de destacar que l’animació del peluix em sembla espectacularment ben realitzada, no tant per el moviment en sí si no per com aquest encaixa perfectament amb l’humor del film.

Empleno la ressenyes d’imatges de l’os per donar a entendre que és l’únic que val la pena de la pel•lícula…

En definitiva no és una gran pel·lícula. És una pel·lícula entretinguda per passar una estona amb amics (i si no en tens, be, sempre et pots comprar un peluix), terriblement d’inscrutable si ets partidari d’aquesta mena d’humor. A mi personalment no és un humor que m’agradi massa, mai he mirat amb massa entusiasme series com els Simpson, American Dad o Family Guy, no obstant la pel·lícula em sembla força recomanable i completament imprescindible per als que són fanàtics d’aquesta mena d’humor.

Hunter X Hunter 350 – La princesa

La mirada d’una mare

Segueixo el manga de Hunter X Hunter des de fa molts anys. Vaig veure el vell anime i em vaig posar al manga fins arribar al que era si malament no recordo l’inici de la saga de les formigues quimera. Amb Yoshihiro Togashi vaig conèixer el significat de la paraula hiatus. El vaig conèixer i el vaig patir. L’hiatus es defineix com una aturada indefinida en una sèrie ja sigui en format escrit o audiovisual. Els que coneguin Hunter X Hunter (o Berserk) sabran perfectament a que em refereixo. Togashi és per a mi junt a Takehiko Inoue i Eiichiro Oda un exemple de mangaka excels. Creadors que han sabut transcendir les barreres del manga i fer dels seus productes alguna cosa més, amb identitat pròpia i sabent nodrir-se d’elements narratius i filosòfics d’arreu del món. No sóc algú molt versat en l’extens món del manga, però de tots els autors que he llegit aquests són els únics que m’han transmès cert mestratge en el seu rerefons. De tots tres Togashi és sens dubte el més complicat i el que menys errors admet en les seves trames quasi perfectes. Però tot i crear el shonen més complicat de la historia, que tot i tenir menys escrúpols i més maduresa que la majoria de seinen (molts dels quals es dedica a oferir sang i sexe com si això fos equivalent a la maduresa) aconsegueix d’alguna manera continuar essent un Shonen. Però hi ha dues coses que se li poden retreure al mangaka. La primera és evident els seus constants hiatus. L’autor pot passar-se un any o dos tranquil·lament sense publicar per estar publicant un parell de setmanes i tornar a parar un altre any. La segona és el dibuix deixat i poc treballat que ens ha deixat en alguns d’aquests períodes de dues setmanes que acabo d’esmentar. Ambdues coses es deuen aparentment al fràgil estat de salut que li impedeix treballar a causa de lesions lumbars que necessiten repòs absolut. La pressió que rep l’autor per part dels fanàtics incomprensius que no es poden posar en el seu lloc és el causant de que segurament es posés a treballar abans d’hora no només obligant-lo a oferir un treball mediocre a nivell de dibuix si no que agreujant les seves lesions i fent que a la llarga els seus hiatus sumessin un període de temps més llarg. A tots ens preocupa que mori abans d’acabar la seva obra mestre. Però com va passar amb Tolkien i Jordan, és un risc que un ha d’assumir. Com tots jo he patit les seves absències. Però tinc un consol. Hunter X Hunter és un manga que s’ha anat tornant fosc i enrevessat a mesura que avançava. No sols això, si no que ha sabut fer-ho. És complicat però coherent, no hi ha complicacions absurdes, totes tenen sentit per molt que costin de seguir en alguns punts. La saga de les formigues va ser la prova més evident. Togashi és un autor molt experimental. Li agrada experimentar amb el dibuix (cosa que m’encanta tot i que alguns detestin) li agrada experimentar amb l’estil narratiu, li agrada experimentar amb les temàtiques a tractar en les trames. Això fa de l’obra una obra molt complexa, rica i variada. HxH ha sabut lligar tots aquests estils diferents i connectar-los en un entramat que avança amb naturalitat en un dels universos més sòlids i contundents mai construïts en el món del manga. I el que em consola és que mentre l’autor descansava, ha tingut temps de pensar. Temps de pensar i planificar, ordenar les idees, preparar el terreny. Per que el que vindrà a continuació és molt més complicat que el que hem vist fins ara. Amb la saga de les eleccions Togashi va voler introduir la política a la seva obra i li va sortir be. Ara s’acosta la saga dels prínceps: un battle royale polític que s’augura més complicat i enrevessat del que podem imaginar. Si una cosa així es fa amb presses fàcilment pot sortir un producte mediocre. Però Togashi és un mestre alterant els ritmes narratius. Si alguna cosa ha demostrat és que sap crear trames enrevessades i sap resoldre-les i que sap desmenussar-les i aturar el temps tant com faci falta per que el lector amb prou paciència i comprensió sigui capaç d’entendre-les si s’hi posa. La meva esperança és que Togashi sap perfectament el que és fa, que te tota la saga perfectament construïda, igual que la següent i que només l’ha de plasmar. No ser si la publicació durarà molt fins al següent hiatus, però estic segur que el que duri ens donarà el millor que pot oferir de sí. I aquest capítol n’és una petita mostra.

Colo el mapa per aquí per què sí, per que mola

He sentit a dir de gent que postula que aquest capítol ha estat una decepció. Per a mi no ho ha estat, tot al contrari, he vist confirmada la meva idea. Però puc entendre per que ho ha estat per alguns, per que puc entendre que s’esperaven. No recordo quan fa de l’ultima publicació de l’autor però en fa molt de temps. Després de tant temps la gent que va començar a seguir el manga a arrel de la sèrie de 2011 (potser la millor adaptació a anime que he vist mai d’un manga) s’esperava alguna cosa similar al retorn de One Piece després del salt temporal de dos anys. Un capítol ple d’emocions i nostàlgia on es fessin grans revelacions i passessin moltes coses. Però el que no ha entès la gent es que aquí no està tornant res, no està recomençant res. No és tracta de una reobertura, és tracta d’una simple continuació. El manga no va acabar cap saga, es va quedar ballant en mig d’alguna cosa que s’estava formant. El capítol 350 no és un gran recomençament, és la continuació directe del capítol 349. Com si no hagués passat més que una setmana des que es va publicar. Jo estava molt emocionat pel retorn de HxH, però no vaig anar corrents a veure el capítol, de fet vaig trigar uns dies. Per que el que m’emociona no és el retorn d’un capítol, no m’emociona aquest en particular, és tan sols la continuació de l’anterior. M’emociona el conjunt de capítols que vindran, m’emociona la historia que hi ha per explicar, m’emociona el conjunt del que vindrà. I aquest capítol és sols una petita part.

El capítol comença amb el que sembla ser el nou protagonista de la sèrie, al menys durant aquesta saga. Kurapika va començar la seva recerca de venjança al principi, durant la saga de l’examen. Va fer el seu gran moviment durant la saga de les aranyes, de la qual tot i ser l’eix central no era protagonista. Ara sembles que les coses han canviat. Kurapica és un home poderós, te aliats, influencia en la organització de caçadors i el recolzament de la família Nostrade (suposo). Ara sembla estar davant l’últim pas de la seva creuada per recuperar els ulls dels seus germans. Però no és fàcil acostar-se al príncep de l’imperi més gran del planeta (a no ser que en el continent fosc hi hagin imperis és clar). Per això es veu obligat a reunir una colla de vells amics les cares d’alguns dels quals pràcticament ni ens sonen. Tenim al seu mestre de nen, el qual pràcticament no havia tingut participació fins ara i que es postula com un personatge interessant que potser fins i tot ens doni algun flashback interessant(potser). Tenim en Hanzo, el ninja de la primera saga que tots sabíem que tard o d’hora acabaria apareixent altre vegada per fer alguna cosa interessant (més interessant que la lleu aparició que va tenir en sagues anteriors que pràcticament era sols un recordatori). Tenim a Basho un dels guardaespatlles de la família Nostrade el qual he hagut de buscar per recordar qui era. Resulta ser tot i el seu aspecte rude el que escrivia poemes que es feien realitat si eren bons, una habilitat que sincerament pot donar molt molt de joc en aquesta saga política. Tenim a Melody, l’únic personatge que tots recordem de la família Nostrade i que un s’ha de recordar constantment que en realitat és una dona i no un vell pervertit (os l’imagineu amb una historia amorosa amb en Kurapika?… millor no ho feu), potser no era molt fort però… tenia carisma. I finalment tenim a la Biscuit, que en comptes de ser una dona que sembla un vellet, és una vella que sembla una nena. La Biscuit ha demostrat sobradament ser un personatge poderós, tot i que no crec que força bruta és el que necessiti en Kurapika en aquesta operació. Sigui com sigui Biscuit és un dels personatges més carismàtics de la sèrie i segur que farà un gran paper. M’ha encantat la senzillesa amb que l’autor ha introduït Biscuit al grup. A vegades les coses senzilles són les que funcionen millor. Aquest esquadró de sis personatges tenen un ventall de poders i habilitats força interessant que de ben segur donarà molt de joc en la saga que s’acosta.

Però parlem del tema central del capítol. S’acosta una guerra entre prínceps per la successió. Els prínceps estan obligats a participar o morir i mentre els prínceps més grans tenen perfectament definides les seves posicions amb un poder polític sòlid, els petits es troben amb el buit insuperable que els separa dels seus germans grans. En aquest context els prínceps es veuen obligats a contractar l’ajuda externa de caçadors professionals per al menys intentar plantar cara en la batalla que s’acosta. Serà una batalla política, amb assassinats entre bastidors. El que més importaran són les paraules i les accions, no les batalles. Tot i així un ha de tenir una bona defensa. I aquí els caçadors són la defensa dels prínceps. El que tingui els millors al seus servei podrà repel·lir els atacs que li llancin i alçar-se sobre la resta. Per a Kurapika que vol acostar-se a un dels prínceps més grans per recuperar els ulls dels seus germans la millor opció és entrar al servei d’un dels prínceps que reclamen guardaespatlles. Però per temes politics i de seguretat, un guarda espatlles no pot opositar per més d’un príncep i els candidats no poden saber per quin príncep aposten. És per això que Kurapika necessita reunir un grup de sis persones per a tenir un guardaespatlles infiltrat en cada príncep que busqui guarda espatlles. La qüestió es que necessita deduir quin dels prínceps és el que li oferirà més possibilitats d’acostar-se al príncep que necessita. I per fer-ho pràcticament només te les diferencies salarials que ofereixen les sis ofertes de feina i certes condicions a complir per poder opositar-hi. D’aquesta informació Kurapika dedueix quina és la oferta que te més possibilitats de tenir el príncep més influent.

No en sabíem gaire res dels prínceps, excepte és clar del príncep que te els ulls que busca Kurapika. En aquest capítol l’autor ens mostra astutament el perfil complert de dos d’ells. El primer es el príncep al servei del qual vol entrar Kurapika. Un príncep pràcticament antimonàrquic que vol canviar el sistema. Una figura políticament contundent capaç de guanyar-se tan partidaris com detractors com falsos partidaris. Una posició política tot i que poderosa molt inestable. En el fons crec que el fet que Kurapika no hagi encertat amb les seves deduccions és positiu. Harkenburg és algú poderós sens dubte, algú que s’ha forjat el poder amb les seves pròpies mans, que essent el novè príncep ha esdevingut un dels políticament més contundents. I és tot un mèrit, però per desgracia seva també sembla ser el que més enemics s’ha guanyat. I per molt poder que pugui tenir estant tots en contra seva te les de perdre i ràpid. Si Kurapika fos el guarda espatlles de Harkenburg tal com volia hauria estat en el centre de mires i ningú se n’hagués fiat, hauria tingut més fàcil accés al seu objectiu però molta menys maniobrabilitat, tothom esperaria que en portés alguna de cap. I això sense tenir en compte que el seu príncep hagués tingut tots els números de caure el primer abans que Kurapika pogués actuar. El que li convé a Kurapika és estar en les ombres. En lloc del novè príncep li ha tocat la tretzena princesa, la més petita i indefensa de totes. I això crec que és, tot i no haver-ho pensat, el que més li convenia. La mare de la princesa va postular l’oferta de feina precisament esperant que algú pensés que aquesta podia pertànyer al novè príncep, enganyant així al nostre pobre Kurapika. Però això no fa si no demostrar la intel·ligència de la esposa de l’emperador de Kakin. Aquesta ha accedit a ajudar-lo si ell l’ajuda a ella. I crec que Kurapika no podria haver tingut un aliat millor. Per que si s’hagués aliat amb algun dels altres prínceps en termes similars, aquest perfectament el podia haver traït. Però Oito només busca la salvació del seu fill i no en trauria res perjudicant a l’home que la pot veure complerta.

Però més important que la presentació quasi acadèmica de Halkenburg se’ns presenta la princesa Woble, o la seva mare més aviat, per que poc a presentar hi ha d’un nadó al qual costa distingir el gènere (tot i que be, es quasi norma a HxH que un personatge sigui del gènere contrari al que creus). Oito era una nena pobre de la que el rei es va encapritxar i va convertir en la seva esposa. Per a qualsevol nena pobre esdevenir de cop la princesa del regne amb totes les riqueses i comoditats que això comporta hauria estat un somni fet realitat. I Oito no va ser l’excepció. Al menys fins que va donar a llum. Llavors va adonar-se de la crueltat a la que havia estat arrossegada al parir una nena condemnada a morir. Ser una princesa és una carrera pel tron i com més tard neixis menys possibilitats tens de guanyar. Oito va parir al més petits dels candidats a la corona, un nadó que anirà a la guerra contra els seus germans sense saber tan sols caminar. Com Togashi aconsegueix transmetre amb simplicitat aquesta crua tragèdia és simplement magistral. Oito no ha comprés fins a ser mare que no hi ha res més valuós que els fills i ara ja és massa tard, el fet d’haver-lo parit pràcticament implica la seva mort. La desolació que això causa en una mare, l’amor infinit d’aquesta per aferrar-se a les ultimes esperances de salvar el seu fill, tot això s’ha transmès en aquest capítol. S’ha transmès amb paraules, amb explicacions sí. Però aquesta no és el verdader art del que parlo. L’art del que parlo és la mirada. Per que la mirada d’aflicció que els traços de Togashi dibuixen ja transmet tot el dolor d’aquesta mare. Potser no saps a que es deu, potser no en saps les causes, però veient la mirada que Togashi dibuixa en Oito pots arribar a comprendre el seu dolor, el seu intent quasi resignat a la derrota de donar una vida millor a la seva filla. Aquest capítol ha estat un avançament de la complexitat política de la propera saga. S’hi ha presentat un conflicte pràcticament auto conclusiu, cosa que ha ajudat a comprendre’l doncs amb en part (en part per les desastroses traduccions) els capítols passats eren tan enrevessats i difícils d’entendre per què formaven part d’un conjunt i no es podien entendre del tot fins a veure la peça que vindrà després en un altre capítol. Aquest capítol és enrevessat, però tot el que necessites per comprendre’l viu en aquest, o com a molt en capítols passats. Una de les virtuts del capítol és que sap ser auto conclusiu en la seva complexitat, un nus per si sol que lligarà més tard en xarxes més complexes. No obstant tot i l’aguda i ben triada complexitat d’aquest, tot i la presentació de l’equip que veurem en acció en la trama que se’ns presenta, tot i la elaborada informació política que se’ns atorga. El millor d’aquest capítol és la mirada d’una mare.

Cent Cops de raspall abans d’anar a dormir

“Cent Cops de raspall abans d’anar a dormir” és una novel·la italiana escrita per Melissa P. que va esdevenir un dels debuts literaris més impactants dels últims anys en terres oriündes. I sincerament no és per menys. Fa un temps vaig dir en to jocós que “la Flor de Hanako”(veure ressenya) que era la millor novel·la eròtica que havia llegit mai (va ser la meva primera novel·la eròtica, diguem que no tenia massa competència). Fa no gaire amb “L’Animal Moribund” (veure ressenya) el títol se l va veure arrabassat amb una novel·la que segueix sent una de les millors que he llegit. Però molt em temo que poc li ha durat el títol. Afirmo sense por que Cent Cops de raspall abans d’anar a dormir és la millor novel·la eròtica que he llegit mai.

La historia ens ubica en una petita ciutat italiana on Melissa, una jove de setze anys (tot i que diria que al començar la novel·la encara no te els quinze) descobreix amb passos tortuosos el camí de l’amor. Melissa és una adolescent somiadora que es mira al mirall i s’excita de contemplar la seva imatge, s’agrada com és. Gaudeix de la seva petita sexualitat, del seu cos en creixement i dels plaers que ella mateixa s’atorga. Tancada en un petit món propi en el que se sent segura i confortable. No és una noia que gaudeixi especialment dels convencionalismes i les reunions socials que tan semblen hipnotitzar als seus coetanis. Mentre els nois de la seva edat prefereixen passar l’estona en un bar o una bolera ella pot gaudir de tancar-se a l’habitació a llegir. El món que l’envolta sembla fútil i ple de falsos somriures. Tot i tenir amistats, cap amistat li sembla verdadera, no són mes que relacions circumstancials que el temps podria esborrar sense masses problemes. És en aquest context quan una de les seves amigues aconsegueix arrossegar-la en una festa estiuenca on Melissa descobreix quelcom inesperat. A Melissa l’avorreixen les festes, no li agrada ballar i fins i tot troba ridícul la parafernàlia que s’hi munta al voltant. Però en aquella festa és presentada a Daniele un noi de somriure atractiu que tot i no cridar-li l’atenció d’entrada no triga en ocupar els seus pensaments. Daniele, atractiu i correcte li pregunta sobtadament a la Melissa si és verge. Això encén els seus sentits fent-la comprendre l’iterés del noi que no triga en convertir-se en objecte de les seves fantasies. No triguen en retrobar-se en un altre festa a la que Melissa assisteix sols per veure’l. És allà quan el noi l’arrossega fins a la seva habitació i rere abaixar-se els pantalons força a Melissa a fer-li una fel·lació. Ella sols desitjava els seus llavis. Només volia rebre l’amor que anhelava de Danielle. Però en canvi en va rebre els seus fluids amargs. És aquí quan Melissa compren que l’interès que ella havia notat no n’hi te res de romàntic. Però pensa amb innocència que si entrega els seu cos, algun dia podrà guanyar-se el cor del noi. En aquest punt comença una espinosa relació on Melissa acut puntualment a les trucades del noi per a atorgar-li regulars fel·lacions que mai aconsegueixen saciar els seus autèntics desitjos i no semblen provocar més que allunyament per part d’en Danielle. Convençuda que no dona el suficient de si mateixa decideix donar-li al noi la seva virginitat per poder d’alguna manera arribar al seu cor i fer que l’estimi. És en aquest punt quan Melissa creu entendre que els homes no poden estimar-la prescindint del seu cos. Per això, ella es dona a tots els que l’hi demanen amb l’il·lusió de que algun d’ells la miri realment i s’entregui com ella s’entrega a ells. Creu que si s’entrega tota i sense restriccions, ells acabaran per acceptar-la. És així com Melissa esdevé un cop rere un altre la joguina de múltiples personatges que l’arrosseguen en un cercle viciós de sexe i brutalitat que poc a poc la va destruint més i més per dins. Convertint a la Melissa en una nina trencada que no sap trobar si no en el dolor i la brutalitat la força que necessita per viure i suportar els cruels embats de la vida a la que ella s’ha arrossegat amb l’esperança detorbar l’amor.

Aquesta és sens dubte una novel·la perversa i pertorbadora, no apte per a totes les sensibilitats. La seva prosa és concisa i directa, doncs està escrita en format diari. Un diari on Melissa es sincera. Amb qui pot compartir els seus verdaders sentiments que no comparteix amb ningú més. Cal recalcar la relació que te la protagonista amb el diari, doncs a estones sembla un personatge més de la novel·la al que fins i tot Melissa es dirigeix directament. El diari és l’únic a qui Melissa pot se sincera i s’hi lliura sense reserves, per que necessita expulsar de dins seu la repulsió que a vegades es genera. A vegades passen mesos entre entrada i entrada del diari, a vegades, sols unes hores. Per que aquesta és una historia que dura dos anys i en una vida no sempre estan passant coses. El tracte que fa la novel·la dels temps em sembla fantàstic en aquest sentit, doncs confereix cert realisme curiós i agilitza el procés de la historia sense treure-hi profunditat. D’una entrada a l’altre l’estat emocional de la protagonista pot patir canvis brutals i com aconsegueix la novel·la fer-los comprendre al lector sense esmentar directament les causes d’aquest em sembla una genialitat.

Cent Cops de raspall te un repertori de personatges força extens. Tots els interessos sexuals que en algun moment es creuen davant Melissa durant més o menys estona. Començant per l’ingenu Daniele que creu poder jugar amb ella i convertir-la en la seva mascota per després tenir quan vulgui el seu suport i acabant pel príncep aràbic que desencadena el brillant final de la novel·la. Hi ha de tot, cada personatge més pertorbador que l’anterior. Un home casat que coneix per un xat i que es compra un pis al centre per que hi puguin anar ambdós. Un professor de matemàtiques al que acaba seduint i per qui acaba esdevenint una onírica Lolita. Una lesbiana espaterrant que li concedeix un tast del cos femení. Un home que coneix en un bar i per qui es deixa violar. Un transvestit que es paga la universitat prostituint la seva boca. Un parell de gays a qui frisa per observar copular. Un jove que insatisfet amb el que li dona la seva novia la manté com a amant per acabar convertir-la en un dipòsit d’esperma per compartir amb tota la seva colla d’amics. Tot plegat una colla d’individus cada un més pertorbador que l’anterior que converteixen l’alegra i somiadora Melissa de l’inici, una dolça nena que només vol trobar l’amor, en una nina trencada que ja no creu que l’amor sigui quelcom que existeixi i que s’acull a la brutalitat de ser utilitzada per combatre la buidor de no trobar l’amor que tant va somiar. Però he de dir que cap dels personatges és un gran monstre ni molt menys. No són terribles persones que s’aprofiten mesquinament de Melissa, són persones amb aficions obscures que es troben amb una noia que sembla encaixar en els seus desitjos i compartir les seves aficions. Melissa es lliura pensant que així serà estimada. Fa veure que gaudeix d’allò que li fa mal i ho fa tan be que no sols arriba a creure-s’ho, si no que fa que així ho creguin els que la rodegen.

Aquesta és una novel·la terriblement perversa macabra i escabrosa. Incòmode de llegir a estones. Però també és entranyable i terriblement romàntica. Potser això és el que la fa gran, ser capaç de ser ambdues coses a l’hora. Melissa creu que torbarà l’amor al final del camí, i es lacera a si mateixa empesa per la cerca. Però l’amor sempre és allà. L’esperança secreta que mou totes les seves accions. Però a part de romàntic i escabrós el llibre també és brutalment eròtic. Te escenes molt poderoses, però tot el seu ambient és eròtic en sí. Des de la contemplació inicial que la protagonista fa del seu cos nu davant el mirall fins al poètic i filosòfic final que no deixa de donar en tota aquesta tragèdia un dels missatges més bonics i entendridors que he llegit. Es per això que dic que Cent Cops de raspall abans d’anar a dormir és la millor novel·la eròtica que he llegit mai. Doncs tot i competir a nivell literari amb l’Animal Moribund (veure ressenya), en el context intrínsecament eròtic em sembla molt superior. De l’Animal Moribund en diria una novel·la que tracta l’existencialisme i la futilitat de la mort. Cent Cops de raspall abans d’anar a dormir evoca el descobriment de la sexualitat amb pinzellades escabroses i romàntiques, evocant una morbositat autentica i enigmàtica que aconsegueix atorgar al seu final l’autèntic missatge de que és l’amor.

Indiscutiblement imprescindible. Aquesta novel·la es postula com al millor material eròtic que gaudiré en molt de temps. No obstant, tot i recomanar-la fervorosament he de recalcar que potser les ments més sensibles s’haurien d’allunyar de tota la foscor que amaga.