Lola l’exploradora
Un capítol on no passen gaires coses, però on les que passen estan narrades amb potencia. El capítol comença amb una àgil trama narrativa introduint-nos a través de la narració apassionada d’un fan boy la historia quasi llegendària que llegia en un diari durant la seva infància. Aquesta historia em fa rememorar d’alguna manera l’ambient de conte que va sorgir a l’illa de Jaya explicant una historia sobre un tal Norland el mentider. Igual que en aquella ocasió, un boig somiador (que en aquest cas és un antagonista) ha somiat des de la seva infància amb trobar-se amb els herois onírics dels contes que tant adora (tot i que en aquest cas en comptes del llegat de l’heroi que buscava Montblanc Cricket, Vito busca el llegat dels malvats de la historia, que no deixen de ser els seus herois particulars). La historia no deixa de ser una xorrada simplista típica de una historieta infantil dels anys de la picor, que és precisament el que ha de ser. Però com va fer Oda amb Norland, auguro la possibilitat d’un flashback explicant l’autèntic passat de Sora i la seva lluita contra el Germa 66, que amb el temps va derivar en llegenda la qual es va convertir en una historieta d’un diari (un diari per cert d’economia, el World Economic Times. No hauria de publicar articles econòmics i no historietes?). Un flashback que a l’hora servirà per conèixer les arrels del passat d’en Sanji. Doncs resulta que el Germa 66 que Vito idolatra és la organització que la família Vinsmoke (la d’en Sanji, per qui encara no se n’hagi enterat) regenta. Estava cantat des del principi del capítol que el Germa 66 i els Vinsmoke serien el mateix, en Sanji ja en donava els seus indicis, però com va demostrar amb Norland, Oda pot esplaiar-se a explicar les histories que li vinguin de gust quan li ve de gust, però mai seran irrellevants ni intranscendents. Introduir-nos en forma de conte llegendari la família ja profetitzada dels Vinsmoke, per no revelar-nos fins al final del capítol que Germa 66 i Vinsmoke són el mateix és sens dubte una arma narrativa que tot i la gran simplesa atorga un magistral resultat. El millor del capítol, la dualitat narrativa que aquesta argúcia ha suposat.
Però òbviament el capítol no només ens deixa la primer presentació del Germa 66 i la després revelació de que es tracta dels Vinsmoke. El capítol ens permet donar una primera fascinant ullada interior al vaixell de la Big Mom, que només havien vist per fora (el darrer capítol on va aparèixer en Sanji només sortia la barana de la coberta pràcticament). Sabíem que era un vaixell de proporcions gegantines (com la seva emperadriu), que cantava i estava recobert de dolços, però una ullada més propera ens permet veure que el vaixell guarda en el seu interior tot un nínxol ecològic, un ecosistema per descobrir. Ja se’ns n’havien donat pistes, però ara apareix la confirmació: la Big Mom encarna la versió gorda i llaminera de la reina roja d’Alicia al país de les meravelles(veure la meva pròpia versió). I és que amb la presentació que fa poc se’ns va donar d’una Big Mom que envia el cap dels familiars a aquells qui els porten la contraria, Oda ja ens feia una subtil referència a la mítica frase de la reina de cors: “que li Tallin el cap”. Però en aquest capítol ha aparegut la referència ineludible: els famosos soldats de cors que sempre acompanyen a la reina del país de les meravelles. Portes màgiques, cors per arreu i terres jaquelats són algunes de les mil referències al clàssic literari que hem vist en aquest capítol i que segurament continuarem veient en els següents.
Però és la reaparició de la Lola (suposo, sempre podria ser una germana bessona) la que es roba tot el capítol. O al menys aquesta part. Amb això queda confirmada Charlotte Lilin com la mare de la Lola, que suposo que es diu Charlotte Lola (no zona tan be Com Charlotte Lilin o Charlotte Pudin). El curiós és que no sembla reconèixer a en Sanji (o fa veure no reconèixer-lo) i en Sanji no sembla reconèixer a Lola (cosa que ja és més estranya… ah no, amb l’avia Kokoro ja se’ns va mostrar que en Sanji te una memòria selectiva, no recorda a les lletges). Junt amb ella se’ns presenta un tal Gotti (iracund secundari massilla que crec que no li importa a ningú, però que be… suposo que ens pot sorprendre), a més del “cruel” empresonament d’en Cesar (a mi el que em te encuriosit es la porta, és un home que ha menjat una fruita del diable? o una porta que ha menjat una fruita del diable? O potser la Big Mom ho va fer amb una porta i va néixer….).
La comicitat ja quotidiana del capítol anterior segueix impregnant al d’aquesta setmana amb la inevitable continuació de l’esgotament de les reserves. La fam assetja a la nostre tripulació i el temps sempre trapella sembla regalar-los un clima desèrtic i abrasador per que gaudeixin encara més d’aquest petit infern. Tots sabíem que en Chopper no resistia massa be els climes càlids, però ara resulta que els animals humanoides amb pelatge representen 4/7 de la tripulació, més de la meitat. Les implicacions humorístiques del fet són obvies i com sempre la canya de pescar és la darrera solució quan assetja la fam. Aquesta part del capítol està inundada dels petits guinys humorístics que tan desfruito i que mantenen en vida el manga (les revistes PORNO d’en Sanji, la broma de momificació d’en Brook, en Chopper amb el cotó de sucre… i la pell resseca d’en Luffy és genial, en l’apartat de dibuix el que més m’ha agradat del capítol). Així que com no podia ser d’altre manera quan per fi aconsegueixen pescar un peix, en Luffy el devora abans de poder comprovar si l’animal és verinós (i jo pensant, tenint en compte que el mar estava bullint pràcticament, no hauria d’haver sortit ja mig cuinat el peix?). Òbviament no li passarà res al nostre capità, tots ho sabem. En Maguellan es va assegurar sense saber-ho que cap verí pogués acabar amb el nostre capità. Però sí que el mantindrà immobilitzat durant una interessant estona. Però la comicitat del moment queda interrompuda per la gran revelació. El Germa 66 existeix!(notición!)
És quelcom que es veia a venir, però no m’ho esperava presentat d’aquesta manera. Més endavant a la festa, o amb algun altre mena d’introducció. Però no així. I és que convertir en inesperat quelcom anunciat és un petit art que Oda domina a la perfecció. Sembla inútil especular com acabarà la confrontació imminent entre els dos vaixells. Ho resoldrà tot Pokems com a membre de la banda de la Big Mom? Hi haurà una batalla? Li suarà completament la polla als tripulants del vaixell el que els del barret de palla facin? Faran un banquet? Suposo que al menys en això no trigarem a sortir de dubtes. Les especulacions sobre l’encaputxat ja corren per internet, el més evident sembla apuntar cap a un germà d’en Sanji (algú s’ha ficat en que la seva cara s’assembla a la d’en Zoro? Va jo aposto a que és un fill yaoy d’en Sanji i en Zoro que ha vingut del futur per alertar-los de l’amenaça imminent de l’Enel que baixarà del cel amb el seu exercit de robots petits però matons), però també podria ser un cosí, un tiet o fins i tot un pare. Tampoc crec que triguem massa a sortir de dubtes, si no fos perquè…. La setmana que be no hi ha One Piece!
Havíem hagut d’esperar una setmana de més per aquest capítol, sembla que tocarà esperar una setmana de més també per el següent. El meu fan boy intern crida d’exasperació, però be, sempre tindrem a HxH…. Vale aquest sempre ha sobrat. En definitiva el capítol és merament de transició, passa poca cosa més enllà d’alguna petita revelació. Però compleix el seu objectiu, divertit, interessant, entretingut i una font infinita d’especulacions
La historia ens situa amb la típica escena del policia rude, essent sermonejat pel seu cap per les destrosses dels seus actes de justícia exigint-li que accepti un nou company que el pugui asserenar( un triceratops, sí, a part d’estrambòtic és collonudament èpic, no se com). Com era d’esperar, a causa del seu trauma del passat el nostre protagonista es nega a acaptar al·legant que treballa millor sol. Triceratops a part, a algú li zona aquesta premissa? Crec que entre tots els lectors d’aquest blog no podríem comptar el extensíssim numero de films que tenen aquest argument com a eix central (bàsicament el 80% de les pelis policíaques de l’època?). I com passa a totes, sabem que al final l’acabarà acceptant, seran millors amics i naixerà una viril fraternitat entre ells. El cas es que després d’endollar-te aquesta trama amb una agilitat que em sorprèn enormement (el curt dura sols 31 minuts, amb la brutalitat de l’acció em sorprèn que pugui explicar tanta historia com ho fa, per absurda que sigui. Sens dubte una gran direcció) se’ns presenta un Hitler vingut del passat que assassina a mitja comissaria obligant a viatjar a Kung Fury al passat amb l’ajuda de Hakerman, el SuperHaker que pot hakejar el temps, les ferides de bala, la vida i be, diria que literalment pot hakejar la conveniència del guió (vaja, el que fan moltes pel·lícules avui en dia. Però durant els 80 al menys no es molestaven a fer veure que no era així). Però per error Kung Fury viatja excessivament endarrere en el temps on es topa amb un laseraptor (velociraptor que dispara rajos lasers. Collons, algú havia fet això abans?). Allà es salvat per Barbariana (ai els noms rudement grandiloqüents d’abans) una vikinga sexy que muntada sobre un llop gegant es carrega el laseraptor amb una metralleta gegant ( olé, això és més èpic que el raptor amb un bazuca muntat en un tauró). Allà també coneix a Katana (nom incongruent en una vikinga, però no podria importar menys perquè… mola) la qual muntada en un T-Rex (T-Rex!), porta a Kung Fury fins a Thor (el deu nòrdic rude i viril, no el pelopantene de Marvel). Allà tots es fan amics i Thor obre un portal a Kung Fury fins l’alemanya nazi on el Kung Führer (sí, en Hitler és el Kung Führer, l’antítesi de Kung Fury. No se qui ha fet els jocs de paraules d’aquest curt però son collonudament genials). Després d’una batalla èpica on Kung Fury es carrega a centenars de soltats nazis de la manera més èpica i brutal possible (en un pla seqüència bidimensional que resulta ser l’homenatge més gran que he vist als jocs de lluita que ja tots sabeu quins són), el nostre protagonista mor ametrallat (es diu així?) per Hitler just un instant abans que els seus amics nòrdics i Hakerman més el triceratops (personatge del que t’havies oblidat fins ara) apareixen per ajudar-lo en la batalla. Després d’una sanguinària batalla on els amics de Kung Fury es dediquen a massacrar sanguinolentament a la resta de nazis mostrant els seus estils particulars (el millor el triceratops disparant sempre als ous), Hakerman hakeja les ferides de bala evitant així la mort inevitable del nostre protagonista (coherència? Ni la vol ni la necessita, és ÈPIC). Finalment el Führer és aparentment assassinat per Thor després de que el nostre protagonista li clavi una pallissa contundent. EL final del curt ens revela però que el Furer està viu i en l’últim moment havia viatjat al futur creant així un bucle temporal molt interessant. Deixant-nos amb el típic final obert del malvat prometent una venjança que tan s’estilava per aquells anys.
No vaig viure els anys 80, però es van encarregar de deixar-me com a llegat pel·lícules que van omplir la meva infància. Tot i que no és la meva època, quasi la puc sentir com a meva. Am un resultat similar al de l’èpica cançó del “Reno Renardo” Creci en los Ochenta el film aconsegueix donar fins i tot a aquells que no vam viure aquella època un sentiment de pertinença i enyorança que resulta esdevenir una innegable obra d’art.
“Parc Juràssic” de Michael Crichton és un dels clàssics de la ciència ficció més oblidats de tots els temps. Degut a la popular pel·lícula que Spielberg va adaptar de la novel·la, aquesta a quedat mig enterrada en l’oblit. I si ho preguntes, poca gent no es sorprèn al assabentar-se que Parc Juràssic és abans un llibre que una pel·lícula( ho he comprovat). Jo vaig trobar-me per casualitat amb aquesta petita meravella de la ciència ficció passejant per la biblioteca buscant alguna cosa que emportar-me a casa. Finalment em vaig endur “Cent cops de raspall abans d’anar a dormir”(
Una de les sorpreses que m’ha portat la novel·la és descobrir que es tracta en realitat d’una distòpia amb totes les de la llei. Una molt ben emprada introducció ens planteja un món on els avenços en enginyeria genètica han canviat per complert la visió científica del món, que ha passat de ser una pugna pel descobriment a una batalla aferrissada per fer-se ric. Ara els gens son una mercaderia i qui descobreix i patenta la novetat genètica de l’any passa a estar automàticament entre els homes més rics del planeta. Ja sigui un gen per fer créixer arbres rectangulars, canviar el color dels ulls, o fer que els pets et facin olor a roses. Tot és possible amb l’enginyeria genètica, només has de ser capaç de desxifrar el codi. Tota aquesta societat, que ignora completament les conseqüències dels seus descobriments(malformacions en la fusta, problemes de visió, desastres intestinals) i només es llença als guanys que pugui portar és una critica descarada al sistema consumista i una reflexió profunda sobre que implica la ciència per a l’home i que podria implicar (sobretot per malament).
El llibre comença amb una part introductòria que podria ser molt enigmàtica si no sabessis que al que en realitat t’enfrontes són dinosaures. T’ho diu la portada, t’ho diu la contraportada i be, ja tots ho sabem d’haver vist la pel·lícula. I és una llàstima, el misteri de les parts inicials està molt ben aconseguit i és molt interessant. Una sèrie d’atacs de petits rèptils que mosseguen a nens petits, nadons i ancians assola les zones més rurals d’una illa de Costa Rica. El metge encarregat de tractar un d’aquests atacs a una turista americana (per què tots sabem que si no fos americana no li farien puto cas), jutja l’atac a un petit rèptil autòcton de l’illa. Però la nena fa un dibuix de l’agressor que no acaba de concordar (només te tres dits a les potes, el coll massa llarg, la cua massa gruixuda i camina sobre dues potes), però en primera instancia no li dona importància. Més tard mogut per les evidencies d’una nova espècie que ataca als nens, el doctor investiga fins a trobar un cadàver d’aquest nou rèptil (assassinat per un mico autòcton. Serà una metàfora de la supremacia de l’esser humà sobre els dinosaures?). Això inicia una sèrie d’investigacions totalment externes a la trama del parc que et faran arribar a la conclusió que d’alguna manera, han tornat els dinosaures.
En aquesta novel·la s’ha d’entendre d’importància de l’espionatge empresarial. Tornar els dinosaures a la vida és el projecte més ambiciós de tots els temps i qualsevol empresa es barallaria per obtenir els resultats d’aquestes investigacions amb un simple robatori. És així que un dels empleats (el programador de sistemes del parc i enginyer informàtic de tota la seva estructura cibernètica), descontent amb el tracte rebut decideix provocar una apagada del parc pe runa porta del darrere en el seu sistema informàtic amb la idea de tornar al cap de cinc minuts i arreglar-ho havent robat els embrions sense que ningú sospiti res. Desgraciadament però, l’informàtic mor de camí a dur els embrions amb el contrabandista que se’ls havia d’emportar i el parc es queda a les fosques sense possibilitat immediata de tornar-se a encendre. Sense alt voltatge a les balles que separen les tanques i amb els visitants en mig d’un recinte, el nostre afable T-rex decideix destruir la balla del seu recinte i sortir a explorar la dels nostres protagonistes. Amb una acció trepidant i tot un seguit d’apostes arriscades sobre el comportament dels dinosaures basades en fòssils Alan Grand haurà de sobreviure en mig del Parc Juràssic amb el seu coneixement basat en fòssils carregant amb sí a dos nens petits (nets de Hammond). Mentrestant a la sala de control es viurà una lluita a contra rellotge per recuperar el sistema. Una lluita ferotge de l’enginy de l’home contra la brutalitat de la natura i l’astúcia salvatge dels que alguna vegada van dominar la terra.
FullBookCover.jpg)
Poc després de l’èxit de la primera temporada de Daredevil (
Al contrari que amb la primera, aquesta segona temporada sí podria ser dividida en varies parts. Jo m’atreviria a anunciar-ne tres: la part de The Punisher, la part d’Elektra i el judici (que al seu temps mou dues histories paral·leles) i finalment la part de la mà(que tot i que en menor mesura, també mou dues histories paral·leles). Per tant la segona temporada diversifica, explicant-nos moltes més histories de gran qualitat però perdent inevitablement la cohesió compacte de la primera. Però no dic que sigui dolent, és el que la segona temporada havia de ser. La primera ens presentava el personatge i ens explicava la historia dels seus començaments a l’hora que ens introduïa el context del crim dins la ciutat i un dels enemics més potents del defensor. En la segona és el moment d’expandir el seu univers, ja sabem qui és i on viu, sabem que el rodeja, ara es torn de mostrar-nos més d’aquest extens univers i presentar-nos més personatges que posteriorment donaran riquesa a altres histories de naturalesa potser més similar a la primera (tot i que no l’hi donaria masses papers a la possibilitat). No obstant la trama segueix sent continua a través de totes les seves parts, tot i ser divisibles tenen entre si fortes connexions i influencies i no es podria explicar les posteriors sense les anteriors.
La primera part i la que més ha agradat a la immensa majoria(entre els que m’incloc) perfila els ideals de Matt Murdock front a una ideologia més agressiva i visceral que parteix de les mateixes idees. Serveix doncs, per definir els límits de la seva moralitat. Daredevil és un vigilant, un individu que apallissa als delinqüents i els dona una lliçó i un missatge. Els ensenya amb els punys el que no es pot fer a la seva ciutat. Però el dimoni de la cuina de l’infern no mata, per què és la seva línea i creuar-la suposaria no tenir aturador. Creu en donar segones oportunitats fins i tot a qui no les mereix. Sap que això portarà conseqüències, sap que si apallissa a un criminal i el lliura a les autoritats en dos mesos podrà ser reincident que haurà de tornar a apallissar per crear un cercle viciós sense fi. Però està disposat a portar aquest pes sobre les seves espatlles perquè simplement és la manera correcte de fer les coses i creu en la humanitat de les persones. Per altre banda, un nou vigilant apareix a la ciutat. Un violent justicier que assassina indiscriminadament bandes senceres de les màfies que pugnen per apoderar-se del buit criminal que va deixar Wilson Fisk (l’antagonista de la temporada anterior). Al contrari que Daredevil, The Punisher (El castigador, un nom molt encertat) és un vigilant venjatiu que creu fermament en eliminar l’escòria que corromp la ciutat de l’única manera en que definitivament no podran tornar a delinquir. Aquest contrast ens brinda una marc perfecte per contraposar ambdues ideologies i reflexionar sobre les seves implicacions morals. The Punisher acusa a Daredevil de la futilitat de les seves accions, de no tenir els collons per acabar la feina i d’estar a un mal dia de ser com ell. Daredevil recolzant-se sempre en la forta moral que el sosté intenta fer veure a The Punisher que hi ha un altre sortida. Aquesta part de la temporada te una tensió i presencia brutal amb una trama visceral on The Punisher persegueix els criminals que es proposa caçar i Daredevil persegueix a The Punisher per impedir que els extermini. M’atreviria a jutjar que potser el millor de tota la temporada és l’escena on ambdós vigilants discuteixen a la teulada després que The Punisher hagi encadenat a Daredevil. Com es confronten i defineixen ambdues ideologies amb silencis tensos i diàlegs aguts i profunds dona manifesta rellevància de la qualitat extraordinària de l’equip creatiu que ens ofereix aquesta fantàstica ficció. Si alguna cosa se li pot retreure a aquesta part és el fet que The Punisher sigui tan carismàtic i tingui tanta presencia en pantalla que sovint ofusqui al propi protagonista. Fent que alguns se sentin més identificats amb l’assassí venjatiu que amb l’heroi defensor. Però això només fa que conferir possibilitats al rumor que va sorgir d’una futura sèrie de The Punisher que crec que encantaria a tothom.
La segona part resulta ser també la segona que més m’ha agradat. Després de la captura de The Punisher, la ciutat terroritzada pot respirar tranquil·la i dedicar-se a jutjar al monstre que ha emplenat els seus carrers de sang. Alguns el veuen com un heroi que dona als criminals el que la policia no es capaç de fer per si sola. D’altres, com un maniàtic homicida que posa en perill al seguretat dels seus fills. The Punisher es creu culpable, és perfectament conscient de que el que ha fet està malament i no te perdó. Però no se’n penedeix, no se’n penedeix per què algú ho ha de fer i ell està disposat a fer-ho, un altre cop si cal. És en aquest context quan Nelson & Murdock decideixen (per idea de Murdock, el nostre Daredevil) agafar el cas més difícil de la historia de la ciutat i defensar a The Punisher. Aquesta part ens brinda una batalla judicial molt ben dirigida i emocionant on les habilitats de Foggy Nelson surten a relluir com no havien aconseguit fer-ho en l’anterior temporada. Com va fer House of Cards (
La tercera i ultima part serveix per connectar tot el món científicament plausible (més o menys) en el que fins ara havia viscut la sèrie amb la vessant més mística i espiritual dels còmics. És un procés difícil donat el greu de realisme i duresa que havia manejat la sèrie, una transició realment laboriosa de dur a terme i més si es vol fer ben feta. I realment no m’imagino una manera d’haver-ho fet millor. Les peces encaixen quasi amb naturalitat en aquest canvi de paradigma. En la sèrie se’ns revela l’existència d’una mil·lenària organització: The Hand. La qual busca més o menys tenir el control global del món des de les ombres. Per a fer-ho des de temps ancestrals han cregut en un arma mística capaç de donar-los el poder per doblegar qualsevol adversitat, existeixi aquesta o no (la sèrie viu en l’encert de no deixar-ho clar). En aquesta part la intervenció de The Punisher es veu relegada a pràcticament un parell d’escenes per donar lloc a la letal Elektra (cosa força justa tenint en compte que Elektra no havia aparegut en el primer terç de la temporada). Durant aquest transcurs, amb la relació entre Karen i Matt definitivament espatllada es revifarà la passió que temps enrere va ofuscar a Matt i Elektra i començarà paral·lelament una creuada d’ambdós tant per aturar els malvats plans de The Hand com per demostrar la humanitat d’Elektra, una assassina entrenada des de la infància que es creu resignada a no poder albergar bondat. Introduint en ella de la manera més orgànica possible el misticisme de The Hand la part acaba sent la menys bona de les tres. No obstant això no implica que sigui dolenta. La pugna inesgotable de Matt Murdock per buscar en la seva estimada un oasi d’humanitat mentre aquesta es veu obligada a afrontar la traïció del que va ser el seu mestre (Stick, el mateix que va tenir Matt Murdock) i l’evidencia reiterada de que viu en ella una assassina que no pot contenir-se de matar, converteixen aquesta part en una petita joia en el camp de l’espiritualitat de l’esser que per desgracia es veu tacada per una difícil transició de paradigma i un parell d’errors menors que podrien haver estat més ben lligats.
The Punisher és un ex militar altament qualificat que va perdre la seva família en una picabaralla entre bandes i que va sobreviure per portar al venjança a la terra. Després de sobreviure a una bala que li va travessar el crani en l’accident que va aniquilar la seva família The Punisher converteix el càstig de la injustícia en el seu únic motiu per viure. L’actor que l’encarna sembla ser per esclafadora opinió popular haver nascut per al paper (com cert actor que caracteritza a cert súper heroi amb armadura…), opinió amb la que més o menys estic conforme. El que és indubtable és que el personatge te una presencia brutal i podria carregar perfectament per si sol tot el pes d’una temporada. Tot i la seva poca presencia durant la tercera part de la temporada. L’escena de la massacre a la presó que li permet després sortir d’aquesta és tan brutal que competint amb l’escena ja esmentada es guanya el lloc de la millor escena d’acció de la sèrie. Donant una explicació no només coherent si no apassionant de com The Punisher aconsegueix sortir de presó.
Elektra tot i no tenir la brutal presencia que aconsegueix el castigador, es roba amb facilitat les escenes en que participa. Aconsegueix el que molt poques aconsegueixen en televisió: resultar brutalment sensual sense esdevenir per això un objecte sexual. Amb una sensualitat picaresca i letal, l’assassina llisca amb elegància entre les escenes desbordant el carisma que l’impregna. L’actriu no te el físic que ningú esperava per al personatge, no obstant la seva rebuda ha estat quasi al nivell de The Punisher mostrant-nos que en aquesta ocasió la jugada ha sortit be a Marvel. Un personatge diferent del que esperàvem i per tant sorprenent i fresc, però que a l’hora conserva indubtablement l’essència del personatge d’origen. Amb una química agressiva amb el nostre protagonista que resulta envejable, l’actriu es guanya un lloc en l’univers cinematogràfic(
Pel que fa a la resta de personatges tenim a l’immensament carismàtic amic inseparable del nostre protagonista, Foggy Nelson. El qual es roba cada escena en que apareix amb la seva simpatia i rescabala la seva falta de protagonisme en la temporada anterior portant pràcticament per si sol el pes del cas més difícil del segle sobre les seves esquenes (i a sobre quasi el guanya, si no fos per l’orgull homicida del castigador). Indiscutiblement cobra tot el protagonisme que es va trobar a faltar en la primera temporada. Pel que fa a Karen, la sempre fidel secretaria del bufet, l’addició de protagonisme no li queda tan be. Tot i que l’actuació es bona el personatge no acaba de quallar com hauria. Crec que la culpa es en part d’unes escenes no tan ben aconseguides com d’altres i d’un talent per a l’actuació que queda deslluït al costat de tants mestres. Un no pot evitar fustrar-se una mica amb el personatge i sentir que es dona massa importància a la seva trama com a detectiu (com una tal Lois Lane a Batman v Superman(
També tenim el retorn de Clarie Temple (l’infermera), que renuncia definitivament a la feina a l’hospital per, imagino, acabar obrint una clínica privada per a certs justiciers emmascarats (la dona carrega amb el pes de ser l’eix més evident entre tots els defensors, és probable que sigui ella qui d’alguna manera els reuneixi. Com una Nick Fury femenina i infermera). També retorna el vell mestre Stick, aquesta vegada amb molt més protagonisme i un passat per explicar. Sempre fred i autoritari, el vell cec es mostra com el mestre d’Elektra i Daredevil i com el traïdor d’ambdós, havent tacat la seva confiança amb maquinacions i mentides. Finalment, com no podia ser d’altre manera, s’ha de fer menció especial a l’antagònic Wilson Fisck, que tot i estar empresonat no està derrotat. Des de la presó i amb tota la calma i serenitat que el caracteritzen, maquina amb perspicàcia el seu retorn mentre aplana el terreny de la seva arribada. Ell mateix propicia la fuga de The Punisher com un pla mestre i donant-nos un altre de les escenes més brutals de la temporada, apallissa al pobre Matt Murdock (sense saber que és Daredevil) davant la vigilància dels impassibles guàrdies subornats que res fan per ajudar a un pobre cec. Amb una presencia brutal l’individu aconsegueix competir amb uns pocs minuts en pantalla amb la resta de personatges que estelaritzen la temporada.
M’he posat a llegir aquest capítol amb moltes ganes. Havia sentit de molta gent que deia que era genial. L’anterior m’ho va semblar i la gent no en deia el mateix, però això només feia que indicar-me que hi hauria acció o grans revelacions, que és el que sempre acontenta a les masses. També hi ha contribuït el fet que m’haguessin dit el mateix del capítol d’aquesta setmana de One Piece (
Chrollo Lucifer és un home intel·ligent. Un home que sabia que no podria defugir per sempre l’amenaça de l’harlequin. Que es preparés per a l’ocasió no és només lògic si no que és l’única acció que el personatge essent com és podia emprendre. Essent com és adorat per les potes de l’aranya, la opció més evident hagués estat reunir-los a tots per afrontar el duel contra Hisoka. Però suposo que el personatge en el fons te el seu orgull i te confiança en les seves possibilitats. El detall que pot portar més discussió és el fet que decideixi enfrontar-lo dins la torre coliseu. Personalment m’agrada el fet que l’autor hagi decidit anar, sense posar masses floretes a l’assumpte, directament a l’enfrontament. I la torre era la manera més directa i fàcil de presentar-ho. Entenc perfectament els seus motius, narrativament és el més senzill i efectiu, però crec que alguna floreta presentativa no hagués sobrat. És clar que aquest detall que em genera certa picor es veurà solucionat si en futurs capítols veiem a mode de flasback una mena de preparació anterior a l’enfrontament. De ser així la manera en com s’ha presentat el combat, directe al gra, és la millor opció narrativa i la que més m’agrada. Però deixant de banda aspectes de narrativa: per que Chrollo hauria de triar la torre per enfrontar-se al nostre estimat Hisoka? Sincerament espero que hi hagi algun motiu al darrere que ho justifiqui més enllà de l’adequat que resulta ser. Podríem argumentar que després de tant de temps el duel requereix un enfrontament formal i que la torre és el millor lloc per dur-lo a terme, però Chrollo és un calculador i que es deixi dur per sentiments d’aquesta manera no m’encaixa en la seva personalitat. Per tant auguro que o be forma part del seu pla (amb que l’escenari li donés un petit avantatge en una de els seves habilitats seria suficient, al cap i a la fi també te orgull per molt que no deixi que aquest el cegui), o be te alguna cosa a veure amb les seves restriccions.
Però deixem els contextos a part. Tot el criticat anteriorment pot ser transformat en virtut en posteriors capítols amb relativa facilitat si l’autor pren els camins adequats. Centrem-nos doncs en literalment l’únic que passa en el capítol: el combat. Potser està influenciat pels possibles defectes que he trobat en la presentació, o per l’intricat del capítol anterior, però l’encontre m’ha semblat pecar de simplista per als estendards de la sèrie. A nivell combatiu el que em semblava més interessant de Chrollo era el fet que hagués de combatre amb una sola ma quan emprava la seva tramposa habilitat. Ara aquesta limitació ha estat extirpada en pos d’altres limitacions de moment desconegudes. Potser el problema del capítol és que realment no han arribat a lluitar, només es provaven mútuament, es testaven i mesuraven per calcular la millor ruta d’acció per al combat que s’acosta. Això doncs, tampoc és en si un fallo, si no un resultat del fet de que es tracti d’un material episòdic que forma part d’un enfrontament més extens, sols una introducció.
Un dels fets que més em neguitegen d’aquest enfrontament és que dubto molt que l’autor es desfaci així com així d’en Chrollo i molt menys que ho faci d’en Hisoka. No al menys sense una mica més de suc al darrere. Que el duel fos a mort és quelcom que quasi no te impacte, era quasi evident, però és una constatació sana. Però això vol dir que un d’ambdós morirà? M’imagino a Chrollo perdonant la vida a Hisoka si aquest pot ser-li útil, però em costa més de veure a l’inversa si aquest ja ha aconseguit la seva victòria. Sigui com sigui em costa imaginar que l’autor trií desfer-se de qualsevol d’ambdós personatges. Potser estem davant una planejada falsa mort de Chrollo per tal que Hisoka el deixi en pau una temporada mentre prepara els seus verdaders plans. Si realment fos així sembla una idea molt interessant que justificaria totes les petites incoherències del capítol.
