ressenya – Pàgina 34 – El Bell cant d'un Somriure

One Piece 826 – “0 & 4”

El Primer Petó

Després d’una setmana de descans el capítol es feia doblement desitjable. Tot i estar acostumat rere anys de seguir la sèrie (i rere anys de seguir HxH que be a ser el manual de l’espera) i als parons puntuals que aquesta presenta, cada cop que el manga s’atura una setmana l’expectació per veure el següent capítol s’incrementa notòriament. Aquesta no ha estat l’excepció. Doncs aquest capítol, gracies a Deu, ha estat doblement disfrutable.

El capítol ens deixa exactament allà on ho va deixar, però aquest cop segueix amb això durant la resta del capítol. Feia ja un temps que un episodi no es centrava solament en un sol front i la veritat agraeixo que ho hagi fet. Quan els fronts es dispersen un no pot evitar sentir que el capítol no avança. En canvi amb 18 pagines dedicades enterament a un únic front, per fi podem sentir que la cosa tira endavant. I tira: se’ns presenta definitivament la família del nostre chef preferit, es clarifica la ja evident explicació del cartell d’en Sanji, es descobreix per fi que les celles d’en Sanji no son sols una anòmala puntual si no una característica familiar.

Però si alguna cosa és important en aquest capítol aquesta és la família Vinsmoke. Sens explica que en algun moment van ser reis de tot un oceà, que van governar el North Blue. Ara però són reis d’enlloc, conservant tan sols un títol monàrquic sense terres sobre les que regnar, convertits en una organització paramilitar que poc sembla diferir de la pirateria. Però se’ns diuen coses importants. Tot i no tenir terres ni llar, el seu dret monàrquic segueix vigent. Son una nació sense terres. Amb poder militar y polític, encara que no geogràfic. I com a tal, tenen influencia en les altes esferes mundials. Fa poc se’ns va recordar el gran esdeveniment polític que era la Reviere. I molt astutament pocs capítols després se’ns presenta al que serà un dels assistents més interessants, la mateixa família d’en Sanji. El fet que un país que no es país tingui veu i vot en una reunió de països és en si una trampa política bestial en una organització de dimensions com és el govern mundial. Com utilitzarà això Oda encara no ho se, però em moro de ganes de veure-ho.

Però si alguna cosa destaca en aquest episodi és la presentació dels dos membres de la família Vinsmoke. Així que sense més preàmbuls anem al que ens interessa:

Yonji Vinsmoke

Tenim aquí un germà petit del nostre chef preferit. Molón, seriós, antipatic y molt badass. Amb el seu look de maton i el seu cabell engominat es presenta orgullós del seu llinatge ensenyant sense temor les celles en espiral informes i antisimètriques. Ell és un Vinsmoke i no podria estar més orgullós de ser-ho. Te mala llet, és despietat i no te problemes en fer el que s’ha de fer. Sembla la típica persona que s’ho pren tot massa seriosament. La feina és la feina, sols que en una empresa com la seva tot és la feina… tot excepte les dones és clar. Perquè és el germà d’en Sanji i no podria ser d’altre manera. Les dones el perden. Autoritari, malèvol i seriós es presenta com el perfecte sergent. La persona ideal per donar les ordres, però no per concebi-les. I la veritat, sembla mentida que es pugui treure tant de suc d’una aparició tan breu. Sembla ser, que al contrari que la seva germana gran el personatge no posseeix cap fruita del diable, doncs cau al mar i en surt pels seus propis mitjans. M’agrada que un equip com el Germa 66 aquest detall estigui balancejat. Una tripulació decent per simples motius estratègics sempre ha de tenir més d’un tripulant (els massilles no compten) no usuari duna fruita del diable. Definitivament el personatge aconsegueix contrastar sense problemes amb en Sanji i ser-ne a l’hora una versió alternativa. Amb personalitat pròpia però sense renunciar a certa essència conjunta. Un personatge magistralment presentat.

Reiju Vinsmoke

Sensual, elegant, mortífera i aguda, la germana gran del nostre cuiner és presenta com un personatge enigmàtic, potser més interessant i tot que la seva versió masculina i malhumorada. La qüestió que se’m presenta és si ella també perd els sentits davant els homes guapos. No ha semblat gaire afectada per en Luffy, però d’altre banda li a donat el primer morreig de la sèrie (ui si ho sabes la Hancock). Així que no sabria dir. M’agradaria veure-la perdent el cap per un noi. Per que darrere tot aquest aplom, tota aquesta elegància i control que desprèn, m’encantaria veure en el fons una pervertida com ho son els seus germans. Estèticament la mena d’ales que te al darrere em semblen genials i estilitzen la seva ja estilitzada figura (com la de totes les dones de One Piece admetem-ho) donant-li un toc d’elegància que d’alguna manera lliga amb l’extravagant indumentària del Germa 66. La seva capacitat per absorbir el verí sembla quasi de forma evident treta d’una fruita del diable, un apostaria per la fruita del verí, però al estar aquesta agafada ens queda el terrible interrogant de quina fuita posseeix la Vinsmoke. Auguro que serà una fruita tan curiosa i versàtil com la d’en Law. Però definitivament el que es roba el capítol és el vici de la noieta per succionar el verí d’en Luffy amb un peto libidos digne de Prision School.

Molt es pot especular sobre els Vinsmoke. Per que van muntats sobre un cargol radio gegant? Son potser els creadors de l’invent? En tenen potser el monopoli comercial? M’agradaria veure això. Això que tenen als peus son bombolles com les de la Nami? Disposaran de més tecnologia similar per a la seva organització? Les preguntes són extenses i de ben segur obtindrem moltes respostes i molts més interrogants en els propers episodis. Però el més important aquí és quina intenció tenen els Vinsmoke al realitzar una unió política amb la Big Mom. Busquen més poder polític? Influencia per reforçar el seu poder en decadència? No fa perillar aquesta aliança la ja seva delicada posició al Govern Mundial? Al cap i a la fi els emperadors van en contra del govern. Tot plegat sembla un moviment polític força arriscat i tenint en compte la proximitat de la Reviere, hem d’assumir que aquesta hi te molt a veure. La Big mom vol influencies a la Reviere i els Vinsmoke influencies al nou món. O al menys això em sembla el més provable en un nivell més pla. En aquests darrers capítols One Piece està esdevenint molt més polític del que havia estat mai i sincerament, m’encanta.

Cal comentar que encara no estic segur de si el fer que a en Luffy l’afectés el verí m’ha encantat o no m’ha acabat de fer el pes. El fet que en Luffy sigui immune als verins gracies a en Magellan és una trama de guió molt ben col·locada i que personalment trobo molt encertada. No obstant no podem caure en l’error de fer-lo invencible. Que sigui immune a la majoria de verins no vol dir que ho sigui a tots. Així que m’agrada el fet que en Luffy hagi cedit davant el verí d’una cosa tan simple com un peix. O m’agradaria si això no fos una trampa de guió per mostrar les habilitats de la Vinsmoke i realçar la seva força en pos del nostre protagonista. Així que és un fet que en part m’agrada en part em grinyola una mica. Però be, recordant el petó tota molèstia s’esborra.

Però anem al que ha deixat a tothom impactat. I és l’aparició d’en Jimbei. O al menys l’aparició de l’únic sireno (que haguem vist) de la seva tripulació. De fet, no recordo cap altre personatge a destacar de la seva tripulació a part d’aquest. Tenim doncs el metge de la tripulació d’en Jimbei espiant els passos dels nostres protagonistes. Tothom que conec s’ha exaltat en sorpresa al veure la menció de l’ex Shishibukai. Però sincerament, ja m’ho esperava. No m’esperava que sortís en aquest capítol és clar. Però tenint en compte la situació política entre l’illa de les sirenes i la Big Mom i el fet que en Jimbei és pràcticament un ambaixador de l’illa submergida i un ministre d’exteriors el fet que aparegués en l’esdeveniment polític més important de la Big Mom era quasi una seguretat. Així doncs auguro que veure’m al seriós d’en Jimbei en l’incòmode posició d’ajudar a en Luffy a robar a la Big mom a l’hora que intenta asserenar la fúria d’aquesta. No semblen opcions gaire compatibles, així que estic segur que veurem al tritó suar (els tritons poden suar?). Coneixent en Luffy però, és força provable que tot surti malament i el veiem en fugida cap a Wano perseguit per la Big Mom i la seva cort. Traslladant així el conflicte a Wano i d’alguna manera acabant per enfrontar els dos emperadors. Això és clar son possibilitats molt llunyanes i coneixent la trajectòria de l’autor es poc provable que encerti a acostar-m’hi. Tot i això el futur de la sèrie em sembla suggerent. Molt més prometedor del que havia estat mai des del salt temporal. Sens dubte la cosa es posa interessant.

Hunter X Hunter 353 – Astut

Hisoka vs Chrollo (part jo ja ho vaig dir de n)

Capítol com els dos anteriors amb molta acció i sense cap intriga especial a comentar, a part és clar de les elaborades tècniques de batalla que en la mateixa acció es presenten. He de dir no obstant, que sense saber quan planeja l’autor allargar aquesta batalla, no m’agradaria veure-la durar més de quatre capítols de manera consecutiva. No vull dir amb això que no vull que sigui llarga, si l’autor creu que ha de ser-ho jo confio en ell. Però si la batalla s’allarga gaire, m’agradaria que l’autor aconseguís arribar a una mena de clímax i pauses la historia durant un o dos episodis per anar a explicar un altre cosa i després tornar a aquesta. Essent el tercer episodi dedicat a aquesta batalla ja començo a albirar certa monòtona en el visionat i m’agradaria que si la cosa s’allarga es pogués relaxar el ritme narratiu passant momentàniament a un altre tema. Només espero que si l’autor l’allarga, ens expliqui més coses de mentres (si continua amb tanta batalla les meves ressenyes es quedaran amb poc a dir, tot i que tenint en compte que ara venen exàmens… tampoc és mala cosa, tot i que per altre banda estic suposant que continuarà al ritme setmanal duran molt de temps… que fàcil es acostumar-se a la regularitat amb tan sols tres setmanes, em trencarà el cor quan torni a desaparèixer :’( ).

El capítol m’ha agradat força. Passades les presentacions que van concloure definitivament en l’episodi anterior toca anar a l’acció de veritat, i a això ha anat. El problema potser és que res del capítol m’ha sorprès. Tot el que ha passat és sols una petita part del que ja vaig augurar en la ressenya anterior (veure ressenya) sobre les tàctiques de combat d’en Chrollo. Sols que de moment a nivells molt basics. Suposo que l’autor, conscient que no tothom fa recerca per assabentar-se amb exactitud de les habilitats exposades, decideix començar a poc a poc i mostrar lentament l’estratègia que Chrollo te preparada. Donada la revista juvenil on publica el seu contingut i el gran nombre de lectors ingenus que ha arrossegat la sèrie, em sembla una bona estratègia a seguir, tot i que això allargarà més del compte el combat. Es clar que amb un combat tan intens i ben manejat suposo que no importa gaire. No?

Mmmm a Chrollo li agrada donar pel darrere

Se’ns mostra la facilitat de Chrollo per crear amb uns pocs instants fruits d’una simple distracció centenars de copies assassines disposades a atacar a Hisoka. Aquests simples titelles no tenen res a fer contra l’arlequí és clar, però sí son una distracció perfecte per què Chrollo apareixi en el seu punt cec i llenci el seu atac. I per molt simple que sigui la tàctica (tot i que la seva preparació és indubtablement elaborada) és tremendament efectiva. El que indubtablement més m’ha agradat del capítol es el fet que com a lector podia senti l’angoixa que els munts de titelles causaven en Hisoka (tot i que ell encantat). Se sentien realment com si li impedissin respirar, si es despistava un moment ja el tenien agafat. Tots sabem que res podrien fer ells contra Hisoka, però si l’agafen estaria indefens contra atacs més poderosos i en el temps en que se n’hagués de desfer (com ja ha demostrat aquest capítol) Chrollo tindria temps a aparèixer per darrere i llençar el seu atac per tornar-se a amagar en les ombres abans que el seu adversari pogués reaccionar. Com he dit, la tàctica és senzilla però efectiva i realment l’autor aconsegueix fer sentir el perill que corre Hisoka tot i l’aparent feblesa de les piles de copies de cadàvers que se li llancen a sobre. El combat és vibrant i opressiu i tot i que Hisoka se n’ensurt Chrollo sembla tenir les de guanyar. I això que no ha fet més que començar.

En aquest capítol queda més clar que mai que si Hisoka vol guanyar s’haurà de treure més d’un as a la màniga i mostrar les seves verdaderes cartes. Per què sí, amb un dels seus senzills però no per això menys magistrals cops ha mostrat una vegada més la maniobrabilitat de la seva manipulació del nen. Però aquesta versatilitat acabarà per trobar un límit i tots ho sabem. Per molt elàstica que sigui la goma no es pot estirar per sempre (adequada metàfora). Hisoka les ha passat putes i l’únic que ha aconseguit és un orgasme(alabat cia) i donar un cop a Chrollo amb un cap. I sabent com és Chrollo de poderós dubto que un cap li faci gaire mal. Però el més important de tot és que Chrollo ni tan sols ha fet servir les bombes, que són de fet l’arma més poderosa de la seva estratègia. I tot i no fer-les servir, sols amb els cops que li permeten la distracció dels cadàvers ja sembla portar l’avantatge en l’arena. Les perspectives pel combat es posen cada cop més i més interessants.

Però el fet que comenci suau no pot basar-se sols en un argument narratiu (ja ha demostrat varies vegades que sempre hi ha un motiu darrere les accions que s’emprenen a la sèrie). Crec que comença així d’intens per fer que Hisoka es concentri en evitar que l’enxampin els cadàvers i preveure les aparicions de Chrollo, de manera que quan se li acosti una de les bombes disfressades de cadàver… be, HIsoka ni tan sols la veurà a venir. Crec que aquesta és l’estratègia per el moment, submergir-lo en un hàbit de lluita repetint les mateixes tàctiques un cop i un altre cada vegada més opressives per sorprendre’l amb un canvi brusc quan ja s’hi estigui adaptant. Hem d’estar atents, per què auguro la primera explosió impressionant i potser dramàtica (podria Hisoka perdre un braç? En un combat com aquest semblaria molt només per començar, potser un dit?).

Però anem al que importa d’aquest capítol. La pagina final del contraatac d’en Hisoka. Un doble atac secret, fent servir el primer com a finta del segon, sembla una tècnica adequada per l’arlequí. Però el més inquietant aquí és que per a fer l’atac Hisoka ha rebut al seu temps (i sembla que tot content) el brutal atac de Chrollo. I a primera vista, sembla que l’atac resulta molt més perjudicial per Hisoka que per Chrollo. Els atacs realitzats abans d’aquest havien semblat contundents, però cap en comparació a la brutalitat d’aquest. No obstant Hisoka somriu, i sabem que Hisoka no somriu en va. Sembla difícil que el cap projectat hagi fet gaire mal a Chrollo, per al que em decanto més cap a la idea de que el seu somriure es deu més aviat a un altre cosa. En primer lloc, el primer que he pensat és que el cap ha atacat a la seva mà dreta (o això sembla, intel·ligentment no s’aprecia molt be). Mà on si un es fixa pot veure que sostenia el llibre una vinyeta abans. Sembla impossible que l’hagi guardat. Així doncs penso que l’atac podia anar més aviat dirigir contra el llibre que contra el Chrollo mateix. I si Hisoka aconseguís malmetre el llibre i fer-lo inservible? Això seria el final per a Chrollo, òbviament no veurem això en aquest capítol, però potser en un altre. La segona idea i que no es incompatible amb la primera. És que Hisoka te l’objectiu en realitat d’enganxar el seu nen o be a Chrollo o be al llibre. Imagineu que quan Chrollo està a punt de fer l’atac final Hisoka estira de la goma i li roba el llibre capgirant la situació i assestant ell el cop definitiu? Seria brutal. Sigui com sigui, estic segur que hi ha una estratègia amagada darrere aquest cop i que no es tracta sols d’un simple atac exitós. Sigui com sigui haurem d’esperar per veure-ho.

En serio, aquests capitols donen per fer molta conya gay

En definitiva el capítol ha estat emocionant. Continuació immediata del que vam veure i confirmació també immediata del que ja vaig augurar. El combat sembla encarrilar-se en bon camí. I el fet de que Hisoka vagi deduït a través de pensaments el procediment de Chrollo sense necessitat de recórrer al diàleg ja m’agrada més. De fet, comentarista a part, només intercanvien una sola línea en tot l’episodi (-T’he vist preparar la teva estratègia – Ho se). Això s’adequa molt més al estil de combat “realista” de HxH mancat de diàlegs durant el combat. Accentuant les meves esperances que el discurs inicial de Chrollo no fos més que una simple condició de les seves noves habilitats. Esperant amb ànsia el següent.

Capitan America: CIVIL WAR

“Capitan America: Civil War” és la pel·lícula que dona inici a la tercera fase de l’univers cinematogràfic de Marvel(veure secció). Ja ha plogut molt des de la darrera pel·lícula de l’estudi (Ant-man, a principis d’estiu de l’any passat) i les ganes de gaudir d’una producció d’aquest univers a la gran pantalla no podien ser més altes. Després de la decepció anunciada que va resultar Batman V Superman (veure ressenya) la expectació estava més alta que mai, Civil War era la competència més directe a l’enfrontament fallit entre el ratpenat de Gotham i l’home d’acer. I molt em temo que contra aquesta competència res tenia a fer-hi (nah, en realitat no ho temo. Menuda pallissa li ha donat Marvel a DC, a veure com li va amb el segon round).

Per absurd que em sembli cal aclarir que aquesta pel·lícula no és una traducció del magistral còmic del que agafa el nom (a algú li agradaria veure una ressenya de CIVIL WAR?), de fet pràcticament no n’és tan sols una adaptació. La pel·lícula està inspirada en el còmic, conserva en certa manera l’esperit del còmic, però no és ni de lluny el còmic. I sort que no ho és. Dono gracies a Deu (The One Above All) que a ningú se li acudís la descarrilada idea de portar a l’univers cinematogràfic l’ambiciós arc de Civil War, per què ens haguéssim trobat amb un altre Down of Disappointment (BVS). Obviant, hi ha el fet de que la quantitat de personatges que involucra la trama del còmic és esfereïdora i que el conflicte gaudeix d’una profunditat i connotacions impossibles d’adaptar a la gran pantalla per falta de temps, format i context. Així doncs intentar-ho hagués estat un Ragnarok prematur. Per sort se’ls va acudir fer una reinvenció i del mateix títol crear quelcom completament diferent. Una historia d’amor i amistat que saciaria definitivament a totes les Fujoshis (veure definició) del planeta.

Crec que no és just posar-se a fer comparacions

Per que si amics meus això és Marvel i aquesta pel·lícula s’encarrega de donar la raó a tots els haters que es dediquen a llençar vòmit sobre la franquícia dient que és acolorida, amistosa i poc obscura. També diuen que és simplista i sense profunditat, és clar que en això s’equivoquen. Marvel és colorit, vol arribar a tots els públics i sí, vol fer-ho per treure quants més milions possibles. Però des de quan el fet intrínsec de voler fer diners amb quelcom és dolent? Si el que es fa és bo, endavant. Si no perjudica a la qualitat, endavant. Si a més permet invertir més en el següent projecte i millorar-ne la qualitat, endavant. Darrerament es tracta a tothom que guanya una certa quantitat de diners com a un venut. Que hem de fer? Dedicar-nos a la caritat? Invertir les nostres vides en pos d’un públic obstinat en odiar-ho tot sense obtenir res a canvi per acabar morint de gana sota un pont? El cert és que la gent senzillament mai està contenta i vivim en una època on les pulles pseudointelectuals i tretes de context que tenen com a únic pretext l’auto alçament personal són l’ordre del dia. És més fàcil ser admirat per trobar defectes en els demés que per tenir en tu pròpies virtuts. Així que sí, l’univers cinematogràfic de Marvel és colorit i per a tots els públics. I que? Des de quan això és un símbol d’antiqualitat? És que ningú ha vist Inside-Out(em nego a dir cap de les traduccions del títol)? Marvel és colorit i és fantàstic així com està. Per què com no pot dir la competència, funciona, funciona com un anell al dit. Individualment els seus productes (exceptuant les series de Netflix(veure resssenyes: Daredevil 1, 2, Jessica Jones)) no són res de l’altre món, però és com a conjunt que l’univers cinematogràfic adquireix una profunditat i una complexitat esfereïdores que el col·loquen com una petita obra mestra de la ficció fantàstica (que no del cinema).

Però no cal anar-nos tan lluny per trobar complexitat, doncs la mateixa pel·lícula ja s’encarrega de donar-nos-en. A mi no m’ha costat gens de seguir, he sentit gent (gent que seguia tan poc l’univers que ni recordava a Vision) que deia que la pel·lícula se’ls havia fet difícil de seguir. I be, entenc que pugui ser difícil en algun moment, però no he sentit de ningú que digués que no l’ha entrés. Per que una de les virtuts que te la pel·lícula (i que no va tenir la era d’Ultrón) és que no necessites saber qui son els personatges per entendre el conflicte (i això que són molts més que mai). Cada personatge te els seus matisos i les seves raons, però cada personatge pren un bàndol i això simplifica les coses. Tot és molt fàcil d’entendre quan està pintat o de blau o de vermell, per molts matisos que hi hagi de per mig. Però el més important és que el conflicte està ben portat. Molt ben portat. És interessant i realment pots identificar-te amb els personatges i les seves motivacions. T’obliga a escollir un bàndol i et submergeix de ple en el conflicte. Ara be, els motius del Cap lluny de ser incongruents o sense fonament són portats tot sovint a conseqüències evidentment exagerades. Doncs un cop rere l’altre posa en perill la situació política que tant s’han esforçat a defensar els seus amics per interessos personals. El Cap te certs arguments per defensar els seus ideals (encara que sigui TeamIronMan), però malauradament la pel·lícula tira massa sovint per l’obsessiva i malaltissa relació amorosa que te amb el seu amic de l’anima Bucky Burnes. I és que, un entén que vulgui evitar la seva mort no essent aquest culpable dels seus crims al estar controlat i perdre la voluntat. Però d’aquí a ajudar-lo a fugar-se… Una cosa es que el vulgui protegir, però per molt que no ho fes ell no deixa de ser un element perillós. Quin mal hi ha en tancar-lo en un lloc segur (com ell mateix acaba fent al final de la pel·lícula) i un cop reclòs dilucidar tota la veritat sobre la seva innocència? El comportament del Capità no és només exageradament impulsiu en ocasions si no que més aviat propi d’una adolescent enamorada. Per que a grans trets això és un dels dos detalls que fallen de la pel·lícula. Esta be que els sentiments personals d’amistat i fraternitat del Cap envers el soldat d’hivern influïssin en el conflicte, l’agreugessin, però no que el conduïssin en moltes parts de la pel·lícula. La relació arriba en alguns punts a ser tan malaltissa que si s’haguessin descobert amants secrets homosexuals el film hagués guanyat en coherència.

El segon fallo de la pel·lícula és el que he sentit anomenar com a “baralla de coixins”. I és que tot i que la batalla te conseqüències (Iron Patriot), no deixa de donar la sensació que s’estiguin pegant fluixet perquè en realitat són amics. I és una llàstima, perquè el conflicte fins a la gran batalla de l’aeroport està molt ben portat, més del que creia possible. L’enfrontament es sent real, el conflicte inevitable. L’Stark no te cap altre alternativa a recórrer a la força (intenta dialogar múltiples vegades, topant-se contra el mur de la tossuderia del Cap), i el Cap no sembla disposat a dialogar per… be per què no se li acut suposo (en serio, era tan fàcil com explicar-li tot, en Tony ho hagués entès, potser posava coma condició tenir en Bucky tancat, però repeteixo: i que? No es farà mal coi). El cas és que tot i arribar al clímax perfecte per a desencadenar la batalla aquesta no deixa de semblar continguda i això li resta serietat a l’assumpte. Potser és per les bromes continues (i no, les de l’Spiderman no comptem el paio amb prou feines sap que hi fa allà, precisament les seves de bromes no estan fora de context), però alguna cosa en la batalla (tot i que aquesta és increïblement èpica) no acaba de rutllar, li falta profunditat, transcendència, violència. Però be, de fet aquests dos errors simplement fan que el producte no tingui un acabat perfecte i admeto que eren difícils de solucionar sense renunciar a altres virtuts. Tot i que poden molestar, especialment a alguna gent (en part és comprensible, però com ja dic, la gent es queixa excessivament de tot), no embruten la trama ni posen barreres al desenvolupament de la pel·lícula. Tot i que son petites taques en aquest títol, per sort, no impregnen amb el seu verí la resta de la pel·lícula. Per què ara si, un cop esmentats els seus errors, la pel·lícula és al·lucinant.

El film és èpic. Te un humor magistralment maniobrat i tot i que potser les bromes no són de tots els gustos, crec que funciona al llarg de la pel·lícula (incloent en la mateixa batalla, l’humor funciona, altre cosa es que es cobri un preu). La tensió està portada d’una manera brillant i el conflicte és brutalment més interessant que el de qualsevol de les pel·lícules no sols de l’univers cinematogràfic si no del segell Marvel (tot i que de fet a excepció dels X-Men, que personalment no m’entusiasmen, no canvia gaire la cosa). I el que mai em deixarà de fascinar és que la pel·lícula aconsegueix portar sense problemes el gran nombre de personatges. Però parlem de personatges, doncs hi ha molt a parlar:

TeamCap

Començaré amb el menys important de tots. Sharon Carter, neboda de Peggy Carter: ex amant del Capità i protagonista de la seva pròpia sèrie(veure ressenyes: primera temporada, segona temporada) a la que tinc un injust carinyo. Peggy mor durant la pel·lícula (un dels moments més dramàtics del film per mi, tot i que potser és quelcom personal, m’encantava la Peggy, i amb l’ombra de la cancel·lació de la sèrie, aquesta mort sembla quasi definitiva) i no és un fet sense importància si no que marca de manera palpable i visible la tossuda convicció del Cap. Però anant al personatge… be, no te carisma. Sembla una agent més de Shield (tot i que no és de Shield, ja no… en principi) i el seu problema és que viu a l’ombra de l’insubstituïble Peggy Carter el carisma superlatiu de la qual la va portar a protagonitzar una sèrie (per molt malament que anés aquesta en ràting). Però be, que sigui poc carismàtica se li pot perdonar. Però el seu problema és que no te química amb el Cap i se suposa el seu interès romàntic (tot i que en aquest cas potser és més aviat culpa de l’actor que no pas de l’actriu, l’heu vist mai tan sec?). Tot i que l’enamorament lent a lo anys 60 que es succeeix mitjançant favors unidireccionals (en serio, el Capi fa algo per ella en algun moment? És la seva peli, però la major part d’errors d’aquesta resideixen en ell) funciona be al llarg del film, però el moment del petó sembla forçat (i de fet no calia, quan algo queda forçat i no es necessari, per que no treure-ho?) i te una falta de química torbadora. Això si, només per les rialletes cabrones dels amics de l’anima del Capi en la seva excursió escolar l’escena ja val la pena. No obstant el peto en si és a nivell més particular l’escena fallida més garrafal de la pel·lícula. Amb una Sharon Carter amb falta de presencia, que desllueix el cognom de la seva difunta tia i que només fa que donar favors al Cap fins que aquest deixa de necessitar-la i desapareix completament del film. Per mi el personatge pitjor portat (sí, més que “l’antagonista”)

Després tenim a Bucky, el soldat d’hivern. Que passa d’emo malcarat a somrient millor amic de l’anima amb una bipolaritat sorprenent. El problema d’aquest personatge és que és més central del que hauria de ser. Hauria de ser central, està be que ell sigui la gota que fa vessar el got, però és que resulta ser mig got i això no és sostenible. Però be, els errors atribuïts a aquest en realitat corren a compte del Cap més que d’ell, així que no em queixo gaire. El perfil psicològic que li pinten és interessant. Fred (excepte amb el Cap, on sorgeix l’amor i els mimitos) i inpassiu, sembla que no li importi res una merda. Però realment per dins pateix per tot el que va fer sense poder evitar-ho. Un personatge torturat i depressiu que troba en el seu millor amic una llum cap a l’esperança. I que collons, heu vist com mola el seu braç de metall? En serio, és la hòstia. Que és, un braç d’en Hulk recobert d’adamantium(que el vibranium ja està molt vist)? El braç és de fet tan carismàtic que jo pagaria per veure una pel·lícula individual del braç del soldat d’hivern en solitari. Marvel, anota-ho.

I anem amb el segon amic de l’anima del Cap. El qual es deixa ningunejar una mica tot sigui dit. Deixant-se arrossegar cap a una carrera cap a la salvació de l’individu homicida que li vol robar el lloc de millor amic de l’anima. Pobret, deu tenir sentiments retrobats. Deixant enrere les brometes de Beffos, Falcon és extraordinari. El seu carisma puja exponencialment des de la darrera pel·lícula (ignorarem Ant-man on només va fer el ridícul, dacord?). Els seus nous moviments, el seu falcó teledirigit, fer servir les ales d’escut. Tot és al·lucinant i al·lucinadament coreografiat. En serio, quan va aparèixer el personatge em va agradar, però no veia que els seus poders donessin per gaire. Ara mateix és com un War-Machine lleuger però amb carisma. M’ha encantat com han mogut el personatge, sempre fidel al Capità (encara que aquest el tractés una mica malament, admetem-ho), com un segon líder de l’equip (un que no es deixava cegar pels sentiments personals, de debò, tot i ser el més involucrat en el conflicte és l’únic que parla seriosament amb l’Stark a la presó). En definitiva un personatge que ha crescut magníficament i del que espero molt en futures entregues.

Wanda Maximov és… kawai. Te un conflicte intern força harcord la pobreta. En part després del que va patir la seva terra natal entén que es vulgui aplicar control sobre la gent com ella per evitar possibles desastres del mateix calibre. Però en part, te motius personals contra l’Stark, i la seva ideologia va en contra de el control opressiu d’un govern cap al seu poble que tant va patir en la seva joventut i que és precisament el que vol fer el govern. I és clar, tenim els remordiments de ser (encertadament) l’espurna que inicia el conflicte, al desencadenar el desastre amb la mort de Crossbones (m’encanta la seva mort, però un no pot evitar sentir que és un personatge malaguanyat del que encara es podria haver tret una mica més de suc). Però anem a lo que tots ens importa: Vision. El desenvolupament de la seva relació és sincerament adorable. Hi ha química. És lenta sí, lentíssima, però és genial així. El fet que ambdós personatges estiguin en bàndols oposats sabent que estant destinats a ser amants crea un conflicte intern afegit que tortura encara més a la pobre bruixa escarlata. I és que admetem-ho, a ella li encanta el rollo cursi cortès amb el que Vision (sense saber-ho) li tira la canya. També s’ha de dir que Hawkeye l’obliga una mica maliciosament a entrar en el conflicte, que cabró és el paio quan vol.

I parlant de Hawkeye. De debò ha tornat a abandonar la seva família per fotre’s en un conflicte que de fet no l’afecta (no te súper poders)? És un bon mediador, és l’enllaç perfecte per anar recol·lectant els membres de l’equip mentre els súper herois de veritat fan coses importants. Però no se, més que irresponsable, el Cap em sembla una mica cabró per haver sol·licitat la seva ajuda. Per que hom pot entendre que no es podia negar, hom pot entendre que seguís els seus ideals. Però dubto que s’hi hagués ficat si no li haguessin dit res. En serio, començo a pensar que el dolent de la pel·lícula és el Cap, a excepció d’en Bucky, tracta a tothom fatal. Tot i això és un plaer tornar-lo a veure, l’actor ha aconseguit la difícil tasca de fer el personatge carismàtic. I a aquestes alçades és entranyable. Això sí, és la peça perfecte per a sacrificar en pos del dramatisme. Estic d’acord en que matessin al Maximov en lloc d’ell (sí, se que molts em mataríeu per dir això, però jo ho vaig sentir correcte), si ell hagués mort a ningú l’hagués sorprès. I sí, el pobre Quicksilver queda una mica desaprofitat, però be, va ser un gir dramàtic que ningú s’esperava. A mi em va encantar el gir de guió. No dic amb això que l’haguessin de matar en aquesta pel·lícula, no hagués tingut sentit aquí, pràcticament era un acoblat. Però sí vull dir que crec que hauria de morir a Infinity War, a la part I per ser més exactes. I si pot ser que després es treguin a la Bishop per substituir-lo com a Howkeye, això seria genial. I donaria peu a portar els Young Avengers a la pantalla gran… Això vol dir que per fi podríem tenir justificació per a una seqüència gay en l’univers? Això mullaria molts conys.

Però anem amb l’autèntic acoblat de la pel·lícula. Scot Land no sap ni el que fa allà (i tot i això és el que més orgullós i punyetes sembla estar a la presó. El postureig, quan mal fa). Quan li venen a dir que el Cap es necessita és corre queda extasiat com un nen de 5 anys. Tant que ni escolta la resta. Si en Tony li hagués demanat el mateix estic segur que hauria accedit (tot i que amb menys contundència, i possiblement hagués canviat de bàndol, però hagués accedit). Tot i això només per l’escena de l’home formiga tocant-li els bíceps al Cap aquest acoblament ja val la pena. Però parlem del que ens interessa. Giant-man és al·lucinant. Una mica lent pel meu gust. Però dona peu a una referència genial d’Star Wars al Parker, així que jo content. I també memorable la part on es fica dins l’armadura d’Iron Man i diu ser la veu de la consciencia. Uns acudits molt ben aconseguits, per molt que rebaixin el to de gravetat del conflicte.

I finalment tenim a Steve Rogers. El Cap és… un despropòsit sincerament. Els seus ideals de rectitud es converteixen equí en superlativa tossuderia i el conflicte no és evitat simplement per la seva ineptitud per al diàleg (en Falcon aconsegueix més en 5 min robats a la presó que el Cap en tota la pel·lícula). Sincerament el Cap ha perdut amb aquest film molta part de l’encant que el caracteritzava. Representa que era un home fidel als seus ideals, impossible de tòrcer. Però aquí es torça per amor cap a un amic, fent perillar no sols la vida d’innocents si no la vida dels seus propis amics. Admeto que era difícil de portar, però crec que si ho haguessin aconseguit millor la pel·lícula hauria pogut ser molt més grandiosa.

TeamIronMan

Començarem amb el personatge del que tothom parlava abans d’entrar a la sala. Spider-man. Alguns diuen que és el millor Spider-man de la historia tot i el poc que hem vist d’ell. I el cert és que poden cegar-la en la seva pel·lícula individual, però de moment estic completament d’acord. Tobey Maguire mai em va convèncer en el paper i tot i que Andew Garfield no ho va fer gens malament (tot i que les seves pel·lícules sí) tampoc em va aconseguir convèncer. Tom Holland m’ha aconseguit convèncer en menys de cinc minuts. És jove sí, i que? Coi no veig quin és el problema. Sigui com sigui crec que si és o no el millor és força personal i discutible, però sobretot prematur. El que és menys discutible és que és l’Spider-man ideal per a l’univers cinematogràfic. Anem amb la seva entrada. La seqüència de Tony Stark a casa seva si que entra una mica forçada (més o menys com la de l’ant-man a la camioneta), però res exagerat. No trobo que sigui res agafat per les pinces (i m’encanta que la tia May no sigui la velleta a la que estem tan acostumats. I m’encanta que sigui oh deu meu, super sexy. I m’encanta que en Tony flirtegi amb ella, és genial. “Juventud divino tesoro” cita el dit, que cony te de dolent ser jove a veure?). El trepa murs ja s’havia esmentat en l’univers cinematogràfic i recordem que a Stark sempre li agrada tenir localitzades les possibles amenaces. Que volgués enrolar al seu equip un manipulable adolescent amb aires de súper heroi em sembla del tot coherent. Potser és quelcom una mica arriscat, immoral i explosiu, però collons, precisament això és el que faria Tony Stark (ergo encara és més coherent). M’agrada que hagin respectat el fet que les teles d’aranya siguin de la seva pròpia invenció però que hagin deixat a l’Stark encarregar-se del traje. Així donen mèrit a ambdós personatges i fan creïble la creació d’aquest. Però anem a l’humor. A alguna gent (a mi) li ha encantat, a d’altres els ha horroritzat. A veure, entenc que els acudits no et puguin fer gracia, entenc que puguis trobar que no era el moment (tot i que admetem-ho, en Peter no sabia ni on estava, des de la seva perspectiva sí era el moment), però que diguin que aquest humor no és propi de l’Spider-man em mata. Precisament han clavat l’humor propi de l’Spider-man. El dels còmics clar. Però que volien que fessin si no? Que imitessin a una fallida versió cinematogràfica anterior? Au va, jo amb aquestes tonteries no puc. Sigui com sigui em sembla la introducció perfecta del personatge (que sí, s’hauria d’haver fet abans, però un ha d’entendre que abans no es podia), la qual m’ha donat absolutament totes les ganes de veure la seva pel·lícula individual (en la qual no tenia masses ganes).

I passem del personatge més esperat de la pel·lícula al que menys…. War Machine. El cert és que és increïble la poca carisma que te el personatge en pantalla. Suposo que en certa manera està be, és un soldat i els soldats obeeixen. El seu perfil ideològic està clar des del principi (més clar que el del propi Iron Man) i el personatge depèn totalment de Tony, així que… be, diguem que si hi h un personatge que pertany més al seu bàndol que la resta aquest és War Machine. Però tot i que el personatge no li importa massa a ningú (les armadures automàtiques d’Iron Man 3 eren més carismàtiques) això no treu dramatisme a la seva quasi mort a mans d’en VIsion. Soc dels que pensen que l’haurien hagut de matar, però no crec que sigui un error garrafal. A més la idea de veure’l en cadira de rodes si es porta adecuadament em sembla molt suggerent. Si aconsegueixen desenvolupar el personatge en futures pel·lícules deixar-lo viu haurà valgut la pena, si no…. hagués tingut aquí una mort més digna que en l’oblit.

I parlant d’en Vision, hi ha molt a parlar. Igual que l’anteriorment esmentat no apareix a la seqüència inicial (una llàstima, hagués estat útil… i guai, hagués estat guai), però al contrari que aquest el seu carisma és desbordant. I sí, queda una mica ridícul amb roba “normal”, però d’alguna manera li queda estranyament be i casa amb la seva personalitat. Des del principi tenia clara la seva postura ideològica, però el fet que pràcticament sigui el fill del Sr Stark (brutal que es dirigeixi a ell com a Sr, un toc exquisit) decantava encara més, si és que era possible, la seva postura. Es nota que tot i tenir idees pròpies respecta de manera extraordinària la postura del seu creador. Però el pobre Vision surt malparat del conflicte. No parlem ja de el fet que aquest l’obligui a ser el carceller de la noia de la que inconscientment està enamorat, o que les circumstancies obliguin a aquesta a humiliar-lo i esclafir-lo contra el terra. La situació entre aquests dos es recuperarà, és més, aquesta petita desamistat donarà peu a un dramàtic retrobament que potser serà el desencadenant necessari per donar un pas per fi transcendent en el seu romanç. Però els problemes d’amors són coses menors, doncs Vision quasi mata a un personatge, un personatge del seu propi bàndol! Vision la intel·ligència artificial perfecte, capaç de raonar com qualsevol altre humà (sense ser per això un psicòpata homicida) i fins i tot sentir, sense renunciar per això a ser una espècie d’ordinador. Però tot i això ha fallat en la seva precisió i el seu error quasi acaba amb la mort d’un amic. Vision era pràcticament un nadó, a la era d’Ultron es va veure obligat a combatre contra la criatura que pràcticament era el seu pare en pos d’un be comú. Però en aquesta parada de la seva vida es veu obligat a combatre els embats de l’amor (i el rebuig) a més de la culpa i el remordiment, de les conseqüències de fallar. Civil War ha representat moltes coses per a molts personatges, però per a Vision ha significat un pas cap a la maduresa (emocional).

Tenim també a la fantàstica Natasha Romanoff, el membre més ambigu de tots. La seva formació com a espia la fa posicionar-se de manera quasi adoctrinada a favor del govern. Però per altre banda la llibertat i la rebel·lió contra les opressives institucions que abans la reprimien i de les quals es va desfer pugnen per dir-li que el Cap te part de la raó. Tot i que de fet apareix en escenes molt comptades la Viuda Negre te un protagonisme sorprenent (és sorprenent com tants personatges poden tenir tant protagonisme sense que exploti la pantalla o algo. I a sobra no se sent saturat). En definitiva Natasha ha de lluitar contra els seus dilemes interns per recolzar al bàndol adequat, tot i no saber mai del cert de quin es tracta. Al final l’agent secreta acaba fent una mica de mare dels dos nens que es barallen, convertint-se en una mena d’intermediari que pugna per equilibrar el conflicte i intentar en va que aquest es resolgui sense arribar a la situació critica de la violència. Amb la pel·lícula quasi confirmada de la Viuda Negre entre el rumors d’internet (encara que en un futur molt llunyà segurament, Fase 4) la forta i marcada presencia del personatge en aquesta pel·lícula dona més números als directius per què s’atreveixin a embarcar-se en el projecte (seria fantàstic que Clint Burton morís a Infinity War i després reapareixes en una posterior pel·lícula de la Viuda, essent preqüela es clar).

I anem amb el que indiscutiblement és el millor personatge de la pel·lícula. El millor portat, el millor justificat, el millor conclòs, el millor traje i… be que es roba la pel·lícula vaja. Black Panther. Tenia moltes expectatives posades en el que va ser el primer súper heroi negre de la historia (tot un títol aquest), moltes. Però les ha superat totes. Després de Dr Strange la pel·lícula que més ganes tenia de veure era Capitan Marvel (Carol Dambers és la meva súper heroïna preferida) però després de veure l’aparició estel·lar del rei de Wakanda, molt em temo que Black Panther li ha robat el lloc. Impacient. Fins aquesta pel·lícula no teníem cap súper heroi negre especialment carismàtic (tot i que Sam Wilson s’ha redimit, així que ara en tenim dos, llàstima de War Machine), però T’challa es roba tots els números per ser el millor súper heroi negre del cinema en… be, molt, molt de temps. Comença la peli com un príncep relaxat i còmode en l’ambient polític (tot i que com tot bon governant detesti la política), conscient de que la responsabilitat del tron queda llunyana el príncep procura gaudir del que li queda encara de joventut abans que el seu pare decideixi retirar-se. Però el pobre príncep es troba amb que la retirada del tron del seu pare és més prematura i violenta del que hauria esperat. Amb el dolor punyent al pit, s’enfunda el vestit ancestral de batalla i amb port majestuós s’alça decidit a clamar venjança. I quina venjança. És imponent, sigil·lós, poderós, quasi invulnerable. Cada cop que aterrava amb lleugeresa felina em quedava amb la boca oberta, no se com ho han fet, però està molt ben aconseguit. Les seves seqüències son brutals i els seus motius se senten els més reals, profunds i punyents. Però tot i ser el que sembla estar afectat per motius més profunds, és l’únic capaç de reaccionar i adonar-se del malament que ho estant fent tot. Adonar-se de que la venjança no és el camí. T’Challa (que no Black Panther) és de fet l’únic heroi de la pel·lícula. Però no és sol en l’heroïcitat d’adonar-se del correcte tot i ser qui te els sentiments més punyents en contra. T’Challa és majestuós. En cada moviment, en cada frase, en cada mirada, inspira respecte. Sembla ser l’ideal de rei artúric, l’ideal de noble guerrer, i no sol són aparences. En definitiva Marvel ho ha tornat a fer (amb spider-man també, tot i que això ja no és tant absolut) i ens ha portat la millor versió del personatge que ens podia donar.

I és clar tenim a l’irrepetible Tony Stark que tan carismàtic com sempre ens ofereix la versió més insegura i personal de si mateix. No deixa de ser el de sempre, però tenim un Tony abatut, esgotat, que s’esforça tot el que pot per sostenir el seu món i enfrontar-se a les conseqüències dels seus actes mentre el que se suposa que era el seu amic no fa més que posar-li la traveta. I dubta, dubta de si està fent el millor. Dubta tot i que ho tingui clar, tot i que la lògica li digui que està fent el correcte. Per què ja s’ha equivocat altres vegades i al cap i a la fi no és un malvat contra el que s’enfronta, és el Capità Amèrica. És un líder trencat, amb els arguments però sense la convicció, s’esforça per fer el correcte i tot i així el continuen veient com un esser egoista i despietat. Hi ha una tragèdia molt forta en el personatge, sobre la que la pel·lícula no es recolza ni sobre explota (per sort). Però el moment àlgid del personatge és quan descobreix qui va ser el responsable de la mot dels seus pares (en l’escena final el primer que vaig pensar va ser que era l’escena on matava als pares de l’Stark, al final resulta que vaig tenir raó). No sols el ditxós soldat d’hivern que tants problemes li ha portat és el responsable de la major tragèdia de la seva vida, si no que el Cap li havia estat amagant. En aquell moment el conflicte si es fa punyent i sanguinari, hi ha ànsies de mort i desapareix qualsevol rastre de la baralla de coixins. En definitiva una batalla molt millor executada que la de l’aeroport, amb la seriositat que mereixia (tot i que m’agrada més de l’aeroport, no te el to que mereixia, però és collonudament èpica).

TeamHelloKitty

Tenim a “l’antagonista” de la pel·lícula que amb un innecessari nom de baró Zemo es passeja pel metratge embolicant els fils per incendiar el conflicte. Se l’ha criticat molt i la veritat, era un personatge innecessari, però tampoc està tant mal portat. El seu pla no és absurd i te perfectament sentit dins el context del film (i això en una pel·lícula de súper herois ja es molt.. ehhm Lex Luthor ehhm Batman V Superman). Potser sí, els seus motius són una mica fàcils, fins i tot repetitius en la mateixa pel·lícula (el drama familiar ja apareix dues vegades per part de T’Challa i Tony Stark), però no per això són mals motius. En definitiva el personatge aconsegueix guanyar cert carisma entre tants titans i això te mèrit. Però el nom de baró Zemo queda amb ell malaguanyat (a no ser que el vulguin reutilitzar en un futur) i el personatge comet el pecat de resultar innecessari en una pel·lícula amb tants personatges.

En Deadpool(veure ressenya) és genial, el seu humor gamberro i desenfadat…. No espera, aquest no va en aquesta ressenya. Puto Deadpool ja me l’ha tornat a liar.

I com no parlar del general Ross. Be, poc es pot dir d’aquest personatge, el seu paper era senzill i el porta a la perfecció. Un general estricte, un militar empedreït i obstinat amb una visió limitada i opressiva del món que sense gaires mires només sap recórrer al control per garantir la seguretat. Ell ho fa amb bones intencions, però no te visió. No m’hagués agradat veure confirmats els rumors que asseguraven la seva transformació en Red Hulk. Més endavant sí, a la fase 4 quan Hulk torni a la terra. Però fins llavors res de Red Hulk(això inclou Infinity War).

En definitiva la pel·lícula ha estat menys del que podria haver estat però molt més del que esperava. Més divertida, més complexa, més ben portada i més increïblement molona. Una petita joia dins l’univers cinematogràfic que tot i els seus defectes m’atreveixo a col·locar com la millor de la franquícia. Totalment recomanable.

Hunter X Hunter 352 – Problemàtic

Hisoka vs Chrollo (part s’obre el teló de n)

I sembla que amb aquest capítol acaba la presentació del que serà un dels combats més llargament esperats de la historia (entre sagues i hiatus de per mig, quan fa que esperem que aquests dos s’enfrontin?). El capítol no és en sí molt diferent que l’anterior, igual que en aquell no succeeix gaire res al llarg de les pagines. Però en aquest cas ja m’ho esperava, així que l’he pogut gaudir molt millor. Llastimosament però, com pertoca a un capítol carregat d’acció, no hi ha molt a ressenyar.

Hi ha una cosa que em produeix certa urticària. I és el fet que en Chrollo vagi explicant fil per randa el funcionament de les seves habilitats. El fet de parlar de les habilitats és un dels requisits per a poder robar-la, però pel que jo se no ho és per poder emprar-la. El fet que Hisoka no prepari cap temptativa contra el cap de l’aranya mentre aquest s’explica en canvi, és quelcom que no em molesta en absolut. Tots sabem com és Hisoka, si el seu enemic li explica les seves habilitats ell estarà encantat. És de la classe d’individu egocèntric que te una alta confiança en les seves possibilitats de victòria i que per això és capaç de sotmetre’s a petits perills o deixar passar oportunitats si això brinda més emoció al seu enfrontament. Tot i això també sabem que Hisoka és endimoniadament intel·ligent i emprarà la informació rebuda de la manera més practica possible. El problema aquí és Chrollo, no és dels que els agrada fardar i ell mateix clarifica que no fa això per burlar-se d’en Hisoka. Llavors per què? Tan altes són les seves expectatives de victòria? Jo segueixo pensant que haver d’explicar les habilitats que fa servir amb el marca pagines és una de les noves restriccions, aquest capítol ha refermat les meves sospites, però no les ha confirmat. Espero que l’autor ho especifiqui en algun moment, tot i que no m’estranyaria que ho donés per entès. Fins llavors el fet em seguirà generant certa picor.

Una de les coses interessants en les que no vaig caure en el darrer capítol és que el fet que Chrollo empari l’habilitat de Shalnark implica que aquest no la pot fer servir. Per tant, Chrollo ha deixat sense habilitat a una de les potes de l’aranya. Suposo que aquest l’ha entregat voluntàriament, tot i que també podria ser que l’hagués forçat. Sigui com sigui el fet suscita moltes preguntes. Te previst Chrollo tornar a Shalnark la seva habilitat en el cas de vèncer a Hisoka? Si Chrollo mor les habilitats robades tornen als seus propietaris originals? Si Chrollo fa servir l’auto pilot de Shalnark també es transformarà en súper sayan? (jo vull veure això). Sigui com sigui espero que aquestes preguntes també siguin donades en algun moment.

Però anem a les habilitats mostrades sen aquest capítol. Chrollo va dir que mostraria a Hisoka tres habilitats més. La primera li permet controlar objectes inanimats com a titelles. La segona li permet copiar objectes inanimats. Amb la primera habilitat no pot controlar cadàvers, però en canvi sí pot controlar copies de cadàvers. I l segona li permet copiar cadàvers, oferint-li així un gran numero de titelles humanoides per controlar. La tercera habilitat permet a Chrolo donar la seva aparença a qualsevol persona que toqui amb una mà i copiar l’aparença de qualsevol persona que toqui amb l’altre. Només amb aquestes tres habilitats ja tenim una combinació molt potent, pot intercanviar aspectes (que suposo que romandran canviats encara que canvi l’habilitat en us) i pot fer copies de cadàvers, permetent-li així controlar una o varies copies a les que ha donat la seva aparença per que ataquin a Hisoka mentre ell l’ataca amb una aparença desconeguda que Hisoka no pugui identificar.

Només això per si sol ja dona molt de joc, però a aquesta se li ha de sumar l’habilitat de controlar un esser viu amb el control remot (que tot i semblar reiterativa Chrollo ha admès que juga un paper en el seu pla, hem de comprendre que amb aquesta habilitat l’individu controlat pot rebre ordres complexes, mentre que amb la dels titelles bàsicament només pot atacar) i finalment l’habilitat de sol i lluna que permet marcar a persones amb una bomba que pot fer explorar ajuntant els símbols positiu i negatiu amb que els ha marcat(no em queda molt clar si ha d’ajuntar ell les mans o s’han d’ajuntar els simbols que ha marcat en l’individu). Això vol dir que no pot convertir en bomba a les copies de cadàvers, doncs segons he entès necessita que l’usuari estigui viu quan el toca (i ells son tècnicament objectes inanimats amb aparença de cadàver), però en canvi si pot convertir en una bomba als individus que controli amb l’habilitat de Shalnark. Que implica això? Que morirà molta, molta gent. Ara s’entén per què Chrollo va triar la torre coliseu com a escenari de combat i sincerament m’encanta. Per executar el seu pla Chrollo necessita una gran quantitat de individus vius que poder controlar, assassinar i copiar tantes vegades com faci falta. Segons he intuit pretén enviar una onada de copies de cadàvers amb els aspectes canviats contra en Hisoka mentre controla a un d’ells (el que porti l’anteneta), el qual tindrà a sobre una bomba que Chrollo farà explotar si s’acosta prou a Hisoka(tant si ha d’ajuntar ell les mans com si ho ha de fer l’individu que controla). Aquest pla és endimoniadament astut i maquiavèl·lic i justifica perfectament tot el que no em va agradar del capitol anterior, que ja vaig dir que esperava pogués ser justificat (segueix picant-me lo de que li expliqui tot, però suposo que es resoldrà essent una simple nova restricció).

Com dir-ho…. el paio es veu una mica canviat

No obstant, com no podia ser d’altre manera tot això te els seus peròs. Tant l’habilitat de canviar d’aspecte com la de les explosions requereixen ambdues mans per a ser emprades, cosa que vol dir que quan les utilitzi, només podrà fer servir aquelles. Això implica que no pot fer explotar a un individu que està controlant (si es que necessita tenir l’habilitat activa per fer l’explosió, que no em queda clar), ni tampoc pot canviar d’aspecte mentre controla un individu. L’habilitat de Shalnark, permetia posar a l’individu controlat en control automàtic, però m’atreviria a jutjar que si deixa de fer servir l’habilitat tant el comandament a distancia com les agulles desapareixen i s’esborra el control. Per tant, no pot fer explotar a ningú mentre el controla(o potser sí, com ja he dit. Suposo que quedarà més clar un cop posada en practica). Però això no vol dir que no el pugui acostar a en Hisoka per després fer-lo explotar. Per altre banda l’habilitat de canviar d’aspecte és més complicada. Si te el llibre entre les mans, segueix podent fer servir la mà esquerra i per tant pot prendre l’aspecte d’un altre persona, però no concedir el seu. Això implica que mentre fa servir un altre habilitat pot seguir prenent els aspectes d’altres persones. Tot plegat és força recargolat i esdevé just el que esperava d’aquest combat. Tinc moltes ganes de veure quines cartes traurà Hisoka per contrarestar les trampes que Chrollo li te preparades. Per què si les possibilitats que tenen la combinació d’habilitats que ens ha mostrat Chrollo són espectaculars, podem estar ben segurs que el combat real tindrà una complexitat encara mòlt més elevada. Esperant-ho amb candeletes.

La introducció d’aquest combat va començar en el capítol anterior i ha acabat (suposo) en aquest. I no podria ser una millor introducció. Tot i les meves reserves en el capítol anterior, com ja vaig dir s’ha d’analitzar en conjunt. I en conjunt aquesta presentació és espectacular. El capítol anterior sembrava els fruits per a poder recollir-los en aquest i arribar al nivell suficient de comprensió de les habilitats per veure el combat que s’acosta. Crec que haurem de tenir molt clares les característiques i limitacions de totes les habilitats en joc per poder seguir el combat. Jo mateix he hagut de llegir varies vegades algunes pagines i buscar informació per tenir completament clares totes les dades de les habilitats emprades. Recomano fer el mateix a aquells qui tot i la meva explicació encara no els hagi quedat clar. Per que un cop comprés i assimilat les habilitats que hi ha en joc m’aventuro a augurar que el combat serà memorable. El mateix Hisoka ha posat la cara més seriosa que li havíem vist al comprendre l’abast de la combinació d’habilitats. Si Hisoka es posa seriós és que la cosa va forta. Problemàtic cita el títol, crec que en nostre harlequin es trobarà amb que aquest combat resulta molt més que problemàtic. M’agradaria contemplar com després del combat tal com fa Oda amb els seus personatges a One Piece li queda a Hisoka alguna cicatriu per a la posteritat.

En definitiva no hi ha molt més a parlar sobre aquest capítol. Es presenten les habilitats i s’acaba la introducció, ara ja estem preparats pel que vindrà. Suposo que el següent capítol seguirà amb el combat, tot i que ben be podria no fer-ho ara que ja s’ha acabat una part d’aquest. Sigui com sigui aquest episodi ha esborrat definitivament totes les meves reticències del capítol anterior i m’ha proporcionat totes les ganes que em faltaven per veure aquest combat. Passi el que passi, podem estar segurs de que el que vindrà serà èpic.

Mig Rei

Mig Rei de Joe Abercrombie és una historia senzilla i lleugera, que sense entrar amb massa profunditat en els tremes que tracta ens porta una historia sense cap element massa original. El clàssic i mil vegades repetit viatge del nen que esdevé un home, res de nou podríem dir. Tot i això és segurament la millor novel·la de fantasia juvenil que he llegit mai.

I amb això no vull dir que la resta de fantasia juvenil que hagi llegit sigui dolenta, tot al contrari. Mig Rei és una obra mestre dins el seu gènere. Però si tant és això, per què dic que es tracta de la mateixa historia de sempre, sense massa res de nou? Doncs be, per què és veritat. El que fa màgic a Mig Rei és explicar-nos la historia mil vegades explicada i fer-ho be, més be del que mai s’havia fet. L’excel·lència que destil·la aquest llibre en cada senzill paràgraf denota un mestratge sense parangó. Per que una novel·la ha de ser molt, molt bona, per col·locar-se entre les millors del gènere sense innovar en cap sentit. Ha de ser una obra mestre per fer el que milers havien fet abans i fer-ho tan be, que tota la resta semblin simples imitacions simplistes. Per què Mig Rey és la sublimació definitiva del gènere de la fantasia èpica juvenil.

Joe Abercrombie és (per a mi) un dels quatre pilars de la fantasia moderna (Martin, Abercrombie, Rothfus i Sanderson), un autor que ha demostrat un cop rere un altre la seva gran capacitat per adaptar diferents i diversos generes i portar-los fins al camp de la fantasia èpica amb tints madurs, crus i fins i tot àcids. Però després de sis novel·les per adults, cada una millor que l’anterior, és normal pensar que l’autor volgués relaxar-se una mica. Totes les novel·les publicades fins ara pertanyien a un mateix univers, però Mig Rei és el primer volum d’una trilogia que obre amb un nou univers i un nou gènere, el juvenil. Doncs que millor per alleugerar la feixuga carrega d’un univers complex i madur que un nou món senzill narrat amb àgil prosa juvenil? Aquesta trilogia representa un descans per a l’autor, una reflexió per buscar noves idees i aprofundir en la seva prosa. Però no ens equivoquem, això no implica que aquestes novel·les siguin dolentes, no ho són en absolut.

A sobre de ser un geni aquest home és guapo

La historia ens presenta a un jove tolit, segon fill d’un rei, lluny de la corona i amb una mà deforme que li impedeix identificar-se amb els virils monarques d’una nació guerrera. Yarvi, resignat a viure el seu destí sobre l’ombra del seu germà, estudia per entrar a la clerecia. Però un desafortunat succés segarà la vida del rei i el seu primogènit convertint de cop al jove Yarvy en el rei d’una nació guerrera, disposada a clamar venjança per la mort del seu rei i successor. Essent Yarvi l’antítesi de l’ideal d’home forçut i agosarat, és un noi escanyolit, que amb una mà deforme no te força ni per aixecar l’escut. Tot i això Yarvy, el mig home, farà un jurament sol i un jurament lluna de cobrar venjança sobre els enemics que van procurar la mort dels seus familiars. Així que armat amb un exercit partirà a l’encontre de Gorm-Gil-Gorm, el trenca espases i faedor de viudes, rei del país guerrer veí. Però sense tan sols entrar en batalla el noi descobrirà que tot plegat era una estratagema ideada pel seu oncle per fer-se amb el tron i és llençat al mar per aquest, pensant que això procurarà la seva mort. Però lluny de morir Yarvi aconsegueix sobreviure tot i la seva mà deforme i acaba en mans de Grom-Gil-Gorm qui sense reconeixer-lo el pren com a boti i decideix vendre’l com a esclau. És així com, encadenat als rems d’una galera Yarvi començarà el seu llarg viatge fins a la llibertat, sota les ordres d’una tirànica i cruel capitana. Tenint sempre present la promesa de venjança que va formular i que ara s’alça no sobre Grom-Gil-Gorm si no sobre el traïdor del seu oncle. Així començà un llarg i apassionant viatge on un tolit passarà de nen a rei, de rei a esclau i d’esclau a home, preparat per reclamar els seus drets sobre una corona que mai va desitjar.

La novel·la succeeix en el mar trencar i igual que aquest, el llibre te un format circular. Comença allà on acaba, tant física com personalment, però amb la ment més afilada i la maduresa d’un home. Mig Rei és literatura juvenil. Però és una d’aquelles novel·les que saben ser juvenils sense per això deixar de ser madures. En les darreres novel·les juvenils que m’he llegit (les proves(veure ressenya)), m’he trobat amb la molesta sensació de que l’autor pensava que els adolescents són subnormals. M’he trobat en que em passava més estona pensant com hauria escrit jo aquell o aquell altre paràgraf que submergit en la lectura. Però quan una cosa està ben escrita un no pot evitar posar-s’hi de ple. I Mig Rei és l’exemple perfecte. Mig Rei és un llibre lleuger, que reflexiona a través del clàssic viatge sobre temes com la maduració, la venjança, la camaraderia i la sempre relativa maldat (la qual en les novel·les juvenils sol ser pintada més com absoluta que com a relativa, per sort no és el cas). Ens trobem doncs amb una novel·la juvenil com el gènere es mereix, madura i reflexiva que per fi es pren els adolescents com persones i no com titelles infantils per explicar una historia. Mig Rei te una prosa directe, però preciosa. Contundent com poques, alberga una força brutal per captivar al lector i submergir-lo en el mar trenat. Una petita obra mestre que no hauria de faltar en les biblioteques de cap amant de la fantasia.

Yarvi és un tolit escanyolit que sap que mai arribarà a ser prou fort com els homes que el rodegen. Però per sort sap que en comptes d’afilar l’espasa un també pot afilar la ment. I la ment ben manejada pot ser capaç de doblegar mil espases, o mig món(el títol de la segona novel·la de la trilogia). Acompanyat d’uns inseparables companys de rem que li seran fidels fins al final, Yarvi aprendrà els valors de l’amistat i el coratge entre les penúries més àrdues que es podria haver imaginat. Però subsistirà i renaixerà com un home per cobrar venjança i veure complerta la seva promesa. Per que quan es fa un jurament sol i un jurament lluna, ni tan sols els deus poden aturar-te.

<Perquè seré mig home, però vaig fer un jurament sencer.>

En definitiva Mig Rei és el que el genere de la fantasia juvenil mereixa. Una novela madura, que es pren seriosament a si mateixa i sap distingir entre juvenil i per a estupids. Un element no sols imprescindible si no que quasi obligatori en els amants del genere. Especialment recomanable a aquells adolecents que comencin a endinzar-se al món de la lectura seriosa, o als agosarats que vulguin tasta runa mica de bona fantasia.