ressenya – Pàgina 33 – El Bell cant d'un Somriure

Hunter X Hunter 356 – Decepció

Hisoka vs Chrollo (part compte on poses el peu Hisoka de n)

Contràriament al títol que ostenta el capítol no ha estat una decepció. Com és usual en aquests darrers capítols plens d’acció no ha passat de fet gaire cosa al llarg de l’episodi. Però aquest cop sí, la cosa ha estat important. En la ressenya passada deia que ens acostàvem al clímax, sens dubte puc dir que amb aquest capítol definitivament hi hem acabat d’arribar. Vaig fer certes prediccions en la ressenya passada, algunes de les quals s’han vist o encara crec que es puguin veure complertes i algunes de les quals han demostrat ser errònies.

Vaig dir equivocadament que l’autor potser optaria per allargar encara una mica el combat abans d’arribar a l’estat fatal on en Hisoka es quedaria entre l’espasa o la paret. No era una suposició basada en les dades del combat, si no més aviat una intuïció de que podia fer l’autor per moure la historia, era una suposició més aviat de caire narratiu que no pas lògic. I crec que aquest va ser el meu error. La narrativa de Togashi és impecable, però més impecable és la lògica interna amb que fa girar el seu món. Per molt fort que sigui Hisoka la pèrdua d’una mà segueix sent la pèrdua d’una mà, la meitat de la seva funcionalitat. Perdre la mà de cop significa un instantani decliu del seu poder i una oportunitat d’or per llençar el seu gran atac. Allargar el combat en aquest punt seria anar en contra de les normes internes del joc. Si Hisoka hagués estat a l’ofensiva o tingués un pla preparat seria un altre cosa. Però Hisoka estava a la defensiva i anava improvisant sobre la marxa, sortint-se amb prou feines del tràngol amb el que el posava el seu enemic. La pèrdua de la mà és quasi equivalent a la derrota.

També vaig dir que la lluminositat de l’explosió podia ser un efecte dramàtic que exagerés la gravetat de la lesió. I efectivament era un efecte dramàtic, però la lesió era tan greu com semblava. Per altre banda però vaig augurar que això no li impediria del tot utilitzar el nen amb la mà i al menys en això he encertat, doncs el mateix Hisoka diu que no pot fer servir el nen gaire be amb la mà destrossada. Però no poder fer servir el nen gaire be no és sinònim de no poder fer-lo servir. Pot ser que aquest petit comentari jugui un paper important en els capítols que estan per venir, ja ho veurem.

Vaig dir que Chrollo aprofitaria el moment de commoció generat per l’explosió per llençar contra l’arlequí un atac contundent. I vaja si ho ha fet. Tant contundent ha estat l’atac que li ha valgut un peu al pobre Hisoka amb una ferida que sembla de totes totes més greu que la de la mateixa mà. Com més ferit està Hisoka més fàcil és tornar-lo a ferir. I aquest fet creix en un factor exponencial del que difícilment podrem veure sortir al nostre desesperat pèl-roig.

També vaig dir que en aquest capítol esperava que s’acabessin de resoldre els dubtes sobre el funcionament de l’habilitat. Ara ja queda del tot clar que la bomba explota quan el símbol més i menys s’ajunten. Qui ha d’ajuntar els símbols és el propi individu que els te marcat, no pas en Chrollo. Era quelcom que ja suposava de manera quasi segura així, però mai va malament una confirmació. El que seguia sense tenir clar és com marca Chrollo els cossos. Al tocar-los apareixen els símbols en la mà de l’individu com hem vist aquí? O apareixen allà o Chrollo els toqui? Rellegint el capítol on va explicar he vist que hi havia un exemple gràfic del dubte plantejat. Doncs en aquell moment l’àrbitre va tocar-se la mà amb l’esquena per fer-se explotar, on Chrollo va admetre haver posat els segells. De manera que el fet que els segells fossin a les mans és una simple comoditat de Chrollo, doncs les mans son de fet les parts més fàcils d’ajuntar entre si del cos. Però altres dubtes em sorgeixen. Si s’ajunta un símbol més i un menys d’individus diferents també exploten(de fet responc aquesta pregunta en el seguen paràgraf, però em fa pal esborrar-la)? I si els dos símbols han tingut diferents temps de carrega com es distribueix l’intransitat de l’explosió? Aquests petits tecnicismes son els que fan de les habilitats de HxH de les més elaborades i ben estructurades del món del manga.

No tinc molt clar com Chrollo va fer explotar el cap. Sí tinc clar que Chrollo havia marcat el cos amb un símbol i que controlant a un titella amb Black Voice ha fet que aquest toqués al simbol del cadàver amb el símbol oposat per produir l’explosió (d’aquí el dubte dels temps de carrega, ambdós estaven carregats a tope?). Però que el cos exploti implica que el cap separat exploti també?(hem de recordar aquí que quan l’àrbitre va explotar, a Hisoka li va semblar veure explotar la sang també) Això vol dir que si marques un objecte i el trenques en bocins que escampes per arreu i després el fas explotar explotaran tots els bocins? Sembla la resposta més obvia, però podria haver-n’hi una de més recargolada com que el cap tenia una marca amb l’altre símbol i això ha fet que explotessin ambdós, o que cap i cos al ser una copia de nen tot i estar separats continuaven estant lligats per ser una copia d’un mateix objecte real que seguia intacte. De poc serveix fer elucubracions sobre temes tan minsos, però sens dubte és divertit posar-se a pensar. I al cap i a la fi aquí puc escriure el que me doni la gana no?

Tal com he dit Chrollo envia immediatament després de fer explotar el cap una horda de fanàtics titelles per a capturar en Hisoka. Està clar que si l’aconsegueixen agafar, tenint aquest una mà de menys això li donarà temps per fer explotar una bomba en plena cara de l’arlequí. Per sort Hisoka reacciona rapidament i amb el seu habitual to quasi despectiu cap a la pèrdua de membres no posa cap mena de sentimentalisme a la pèrdua de la mà esquerre (clar, com no és la mà de les palles). Per a Hisoka la mà és només una valuosíssima eina que ha estat destruïda, però no hi ha res de personal en ella (tot i que forma part de la seva persona física, així que literalment és personal). Hisoka aconsegueix escapar d’aquest atac immediat dels titelles zombies (qui hagi vist guerra mundial Z aquestes columnes humanes li recordaran força al film), tot i que aquests li trepitgin força de prop els talons. Però és clar, l’estratègia de Chrollo no era tan senzilla. A les grades tenia preparats una horda de titelles explosius programats per autodetonar-se si s’acostaven el suficient a Hisoka. I estant aquest penjat de la paret amb els titelles llançant-se-li al damunt prou ha fet ja escapant de l’explosió. És clar que això li ha valgut el peu dret. Aquí és on la desesperació de Hisoka ha començat. Però ja sabem com és Hisoka, davant d’un moment desesperat no sent angoixa o terror, sent excitació. Chrollo el te totalment contra les cordes i Hisoka pràcticament no te sortida. El sostre sembla ser l’únic lloc segur on enganxar-se (és curiós, si Hisoka s’hagués adonat abans de que havia perdut el peu, segurament li hauria donat temps d’enganxar-se al sostre i eludir la situació. Però ha tingut la mala sort d‘anar a enganxar-se al sostre amb un peu que ja no tenia). Però sembla ser que Chrollo ja te això en ment doncs com si no fossin més que pilotes de voley (referència a Greed Island) Chrollo li comença a llençar persones (per que sí, si un s’hi fixa veu que no són titelles, són espectadors vius, de moment) per impedir-li l’ascens. Una tàctica burda, però sembla ser que efectiva. I així és com sense cap alternativa Hisoka cau en un niu de zombies disposats a devorar-lo o immolar-se en l’intent.

Però no tot està perdut. Hisoka es pregunta si morirà, però ja sabem com és Hisoka, la perspectiva d’estar en un perill real de mort és per ell el més excitant que existeix. Ja vaig dir a l’anterior ressenya que si Chrollo continuava pressionant Hisoka no poda trigar gaire a treure les seves cartes. I vinga si l’ha pressionat. Per com Hisoka diu les seves ultimes paraules diria que és quasi segur que en el proper capítol veurem el que és la carta del triomf de Hisoka. Hisoka ve a dir: “Be, suposo que si moriré de totes maneres…”. Això pot voler dir o be que te una tècnica que sacrifica la seva pròpia vida per a ser emprada (cosa que dubto). O be que si de totes maneres ha de morir, millor fer servir tot el seu potencial i apostar-ho tot. Aquesta reticència a gastar la seva carta del triomf (si és que en realitat la te, vaja) ens diu unes quantes coses de la naturalesa d’aquesta. O be el seu orgull li impedeix fer servir el seu màxim potencial i per això no l’empara a no ser que vagi a morir (recordem que busca sempre la màxima emoció, com més dèbil sigui ell respecte el seu enemic més emocionant serà el combat), o be la seva tècnica secreta per un motiu o altre no pot ser vista per ningú. Si es donés el segon cas voldria dir que en cas de guanyar Hisoka hauria d’assassinar a tots els presents sense excepció. Però be, això ja és anar molt lluny amb les suposicions. Ja veurem que ens te preparat l’arlequí en el proper capítol que sens dubte serà explosiu.

Un gran capítol que fa l’últim i coratjós pas cap a un clímax absolut que potser veurem explotar en les primeres pagines del proper episodi (a no ser que Togashi es decideixi a fer la mitja part que vaig dir ara, seria molt cabró). Acció trepidant i moments tensos i emotius que acaben de justificar totalment el que em va grinyolar en els primers capítols del combat, convertint aquells aparents defectes en indubtables virtuts. Per què això és Hunter X Hunter i mai res és el que sembla, fins i tot els defectes.

One Piece 828 – “1 i 2”

«1 i 2» per al cul t’entrarà tos Pedro Rules

Essent sincers, crec que Oda està una mica vago amb aquests títols (1 i 2 ? en serio no hi havia res més original que 1 i 2 ?). Però portar 828 capítols i fer títols frescos es una cosa que no lliga gaire (tot i que les mini histories de les portades tan fresques temps enrere es comencen a fer una mica repetitives, últimament no explica cap historia, només fa que repassar cíclicament una vegada i un altre tots els personatges que ha deixat enrere. Jo vull un altre mini historia de veritat, que l’ultima va ser d’en Caribou i em va deixar bastant fred), de totes maneres els títols mai han estat el fort del mangaka. És senzill i directe (només cal veure els títols de les seves pel·lícules: Strong World, Z, Gold) i això està be, lliga amb el seu estil narratiu. Però en certa manera una mica més d’originalitat en els titulars que encapçalen els episodis no aniria malament. Deixant nimietats a part el capítol és bastant correcte, segueix el desenvolupament de l’anterior i no te cap falla narrativa o moment forçat com si tenia l’anterior i vaig pensar que tindria aquest. No obstant el que més m’ha agradat del capítol (a part de la conya d’en Sanji rebutjant a una dona) ha estat en Pedro i això diu molt del capítol. Un capítol bastant ben portat però que m’ha deixat una mica tebi. No se exactament per què.

La Purin continua amb el seu recital d’adorabilitat fent cada cop menys plausible el fet de que la seva aparició sigui un pla de la seva mare. Dubti molt que Oda recorri a reconvertir-la en un personatge tan mesquí com per haver fingit la seva innocència i ser davant els del barret de palla una simple actriu que els deia el que volien sentir. Però no em sorprendria que com vaig dir la Big Mom l’hagués enviat coneixent-la i sabent que es faria amic dels pirates i que els aconsellaria seguir cert camí. Deixant de banda possibles conspiracions (que em semblen ja força poc probables) la Purin sembla disposada a trencar totes les barreres de l’adorabilitat i convertir-se en qüestió de quatre pagines en el personatge més mono i adorable de la historia del manga. La seva barreja d’idealisme romàntic i ingenuïtat, amb la seva personalitat tímida i entusiasta. La seva convicció per trobar l’autèntic amor tot i esta resignada a viure la vida que sa mare ha escollit per ella. La seva alegria contagiosa que d’alguna manera aconsegueix travessar les pagines del manga i inundar al lector. La seva bondat inspiradora que d’alguna manera, manipulada o no, estén una mà amiga en territori enemic. Però sens dubte el millor d’aquesta noia és la visió romàntica i encisada que presenta del nostre cuiner pervertit. Còmicament la bona de la Purin ens regala els que són humoristicament els moments mes còmics del capítol. Ella esgrimint marejada un ganivet que no sembla saber fer servir. En Pedro despietat acostant-se-li per darrere amb l’espasa al coll i preguntant-li a en Luffy que ha de fer amb la noia mentre la Nami perd els estreps. Els seus constants enrogiments. La Carrot llançant-se-li al damunt dient que també estima en Sanji (m’he mort d’amor amb aquesta vinyeta). Però el millor, el millor sens dubte és quan tots es sorprenen al descobrir com en Sanji ha rebutjat a una dona.

Aix, si es que a un se li trenca el cor.

I com només One Piece sap fer, aquest moment a banda de ser un dels moments més còmics i divertits de la historia del cuiner és també un dels més emotius i dramàtics. Per que Oda te una màgia especial per a fondre en una sola cosa la comèdia desenfadada amb el dramatisme més arraigat. Sincerament em costa comprendre com dues emocions tan diferents poden brollar en el mateix moment, però Oda ho fa a la perfecció i no és la primera vegada, ni la millor. La carrega dramàtica i l’eticitat que suposa el fet que en Sanji rebutgi a una dona (i no una dona qualsevol, la Purin, que sembla la dona ideal del cuiner) per els seus companys de viatge, per el seu capità i el seu somni és de fet més gran del que un podria esperar. I això de fet es precisament per l’exageració que suposa la comèdia d’Oda. Sanji és la parodia desenfadada del faldiller pervertit, però que sigui una exageració no significa que els sentiments i conviccions del personatge no siguin reals, precisament per què és una comèdia aquestes conviccions poden sostenir-se dins la lògica de la sèrie. Però precisament per que són conviccions exagerades que poden fregar el surrealisme, moments que en la seriositat d’un altre sèrie podrien semblar absurds a One Piece no són només naturals si no tremendament emotius. Per que el fet que en Sanji rebutgi a una dona que acaba de conèixer pels seus amics en un context de normalitat aliè a la sèrie no seria res sorprenent ni especialment emotiu, però a One Piece això és la caracterització quasi satírica del màxim esforç que un pot donar. Quasi al nivell (quasi, no os alarmeu, està clar que aquella escena és una de les més èpiques, si no la que més, de tot el manga) d’aquell Zoro a Thriller Bark renunciant a la vida pels somnis del seu capità i dient després al cuiner que no havia passat res (aquell moment és per cert el punt exacte on el respecte entre els dos monstres d ela tripulació es va consolidar, després d’allò la seva relació no va tornar a ser igual. I pensar que només uns pocs membres de la tripulació saben de la seva heroïcitat). Però deixant de banda aquesta seqüència puntual, la presentació d’en Sanji des dels ulls de la Purin és terriblement romàntica i idealitzada i quasi fa a un sentir-se culpable per no pensar que a part d’un pervertit en Sanji és un cavaller.

Abans he esmentat que, escena d’en Sanji a part, el que més m’ha agradat era en Pedro. Potser alguns os pregunteu per què. Doncs be, crec que el per què mereix un paràgraf a part. Pedro és un tipus seriós, en el darrer episodi la trobada amb un Mink de l’illa ja ens va alertar de que te més substancia de la esperada en primera instancia. Pedro no és un Mink qualsevol. Pedro és el típic subordinat disposat a fer la feina bruta del seu amo si és necessari. Diria que a qui més s’assembla és al nostre espadatxí. Però el que vull destacar d’aquesta escena es la fidelitat que Pedro ha demostrat. A la que s’ha presentat una amenaça per a en Luffy Pedro s’hi ha llençat l’ha desarmat i s’ha preparat per executar-la. Però Pedro no ha fet res més. Ha preguntat, ha preguntat directament a en Luffy que havia de fer amb la noia en lloc d’eliminar l’amenaça pel seu compte (cosa que per a ell semblava el més raonable). Pedro respecta a en Luffy, ja l’ha assimilat com el seu capità. No vull dir amb això que s’unirà a la tripulació, la Carrot veient el be que socialitza i lo simpàtica que cau em sembla tenir cada cop més números. A més a diferencia de Pedro no està lligat a cap altre lleialtat. Pedro és un servent del seu senyor Nekomamushi, Carrot és simplement una jove criada a Zou amb ganes de veure món i viure aventures. Però Pedro tot i que potser mai serà un integrant directe de la tripulació crec que demostrarà ser un personatge d’una lleialtat i carisma més notoris del que podríem haver imaginat. Per que Pedro, un personatge que tot i agradar-me molt estèticament m’havia deixat bastant tebi fins ara, amb aquesta simple pregunta cap al capità de que faig amb la noia s’ha guanyat tot el carisma necessari per entrar a les grans lligues de personatges carismàtics. Essent a moments d’ara el meu quart mink preferit (Inumashi, Carrot, Nekomamushi i Pedro per si os ho pregunteu). Esperem que el mink lleopard tingui molt més a donar-nos en aquesta saga i les que estan per venir.

Però passem d’un dels meus mink preferits a un dels que menys em convenç. Ja des de la seva presentació a l’illa de les sirenes la seva personalitat no em va acabar de quallar. El callat i estrafolari peus llargs que l’acompanyava, tot i tenir un disseny que m’agradava molt menys, em va deixar millors sensacions. Però amb la seva actuació a Zou Pekoms va empitjorar la seva presencia essent derrotat amb més facilitat que la Purin per enamorar en Sanji. La seva fidelitat sembla fràgil. Si està al servei de la Big Mom no pot dubtar per nostàlgia cap a la seva terra i menys si això implica ajudar a un dels enemics de la seva capitana. Un individu amb la posició que ell ostenta ha de tenir clares les seves lleialtats o no tenir-ne. Però Pekoms encara es pot redimir com a personatge. I l’única manera és que tal com vaig dir tot el seu paper fos en realitat una argúcia preparada per la Big Mom, llavors la seva derrota a mans de l’ex supernova no hagués estat una humiliació si no una jugada mestre. La seva lleialtat dubtosa no hagués estat això si no una lleialtat maquiavèl·lica i ferma i la seva personalitat de sensiblero amb pintes de xulo que no convenç a ningú hauria estat una actuació supèrbia per a servir a la seva capitana (no confondre amb en Franki, que no és un sensiblero que va de dur si no que es un sensiblero que a més és un tio dur). L’enigmàtic missatge que ha deixat podria ser degut a que l’han enxampat i la Big Mom l’ha fet tornar per castigar-lo. Però si fos així crec que el vaixell podria haver rebut alguns desperfectes, o no, al cap i a la fi la Big Mam vol veure en Luffy acostar-se. Però si se l’haguessin emportat a la força dubto que l’haguessin deixat escriure el missatge. Però jo em decanto més aviat per a que o be la Big Mom l’ha ordenat tornar doncs ja havia complert la seva part o be per què ha decidit tornar per si sol per no tenir res a veure amb el que passarà després. En ambdós casos el motiu del missatge seria el mateix, un destí terrible espera als del barret de palla i tot i estar decidir a complir les ordres de la seva capitana el mink lleó s’ha encarinyat amb la tripulació i els vol advertir en un intent desesperat per que no s’endinsin en la trampa que ell mateix ha preparat. Si realment fos així, si els hagués conduit des del principi fins a una trampa però al final s’hagués sentit culpable inspirat per al contagiós companyerisme dels mugiwara, el personatge es redimiria totalment i passaria a ser un mink força carismàtic.

Però deixant la primera part (i la millor) del capítol anem a la que injustament li ha donat el títol. I és que veure els dos germans que faltaven de la família Vinsmoke (els més grans i per ende els suposadament més poderosos) mola, però per algun motiu la seva presentació no m’ha acabat de convèncer. Al contrari dels dos germans més petits la seva entrada no es gens forçada. Ells estan fent les seves coses i després aniran a la boda, és natural, no s’han topat casualment amb els mugiwara tal i com li anava be al guió, però per algun motiu la seva presentació tot i ser més natural ha estat molt més pobre i ensopida. Després de veure els dissenys dels dos anteriors els dissenys d’aquest ja no sorprenen. En Yonji va sorprendre mostrant sense pudor i de fet amb orgull les seves celles informes, la seva germana essent la versió femenina de la família també va sorprendre amb el seu disseny sexy letal i estrafolari. Ambdós eren terriblement frescos i carismàtics només amb els seus dissenys. Els dons germans grans semblen terriblement seriosos amb tupes absurds i macares que tot i ser força molons mai podran superar a en Franki (mai ningú podrà superar els tupes d’en Franki, ha tingut pistoles, escarabats, balenes i ves a saber amb el que ens sorprendrà amb els anys que estan per venir). Però deixant de banda els seus dissenys ensopits (sabeu el que m’hagués sorprès? Un Vinsmoke calborota, sí, tot pelon i amb pinta de macarra, això m’hagués agradat, per que les necessiten tants cabells?) tenim una presentació que més que presentació resulta ser una confirmació del que ja sabíem (igual que la confirmació altre cop de que la Lola és la filla aventurera de la Big Mom). El Germa 66 és una organització paramilitar cruel i despietada que es dedica a anar finiquitant guerres allà on més beneficis els aporti. El germà gran resulta ser cruel i despietat, el líder sanguinari i mesquí sense escrúpols que el Germa necessita. La veritat es que no podia ser d’altre manera, Oda estava obligat a donar-li aquesta personalitat. El segon en canvi tenia més llibertat. Però el més probable era que fos un individu disposat a fer el que faci falta però amb més creativitat i ideals, amb la convicció de que les coses es poden fer d’un altre manera i que la crueltat gratuïta no és necessària. Com tenia total llibertat per crear als germans més petits, els grans estaven bastant subjectes a la historia del Germa. No se’ns ha mostrat gaire del segon, però sembla que els trets van per aquí. De fet el més interessant d’ambdós és la relació que aquests guarden amb en Sanji. El petit sembla tenir alguna mena de caire protector, no sabem en quines circumstancies va marxar en Sanji de la família, però si es va fugar, pot ser que ell fos qui l’ajudés. Pel que fa al gran sembla ser que li vol algun mal, possiblement el vol escarmentar per haver fugit. Com serà la relació ja ho veurem en un futur no gaire llunyà, però estic segur que el retrobament i contacte entre tots els membres familiars serà d’allò més interessant. Personalment el que més curiositat em dona és en Yonji, que segurament era massa petit per recordar en Sanji quan aquest va marxar així que trobarà en ell un germà que només ha sentit mencionat. Però no oblidem que encara falten per presentar els pares de tota aquesta quadrilla i fins i tot potser algun oncle. Però sens dubte el millor d’aquesta part i el que fa que valgui la pena són els maletins. El Germa no ha anat a acabar aquella guerra per diners, buscava quelcom en concret. I cap dins uns maletins (dubto que siguin diners, seria molt decebedor), m’atreveixo a sospitar que puguin ser una mena de regal de noces per a la Big Mom (per a ella i no per la Purin, encara que sigui ella la que es casa. Tots sabem que cada cop que una filla de la Charlotte es casa es com si fos la boda de la mare i no de la filla). L’alternativa seria una arma o recurs necessari per dur a terme algun pla, possiblement contra la Big Mom. Sigui com sigui, ja ho veurem.

En definitiva ha estat un capítol molt correcte, amb moltes coses interessants però que per algun motiu que no se explicar no m’ha acabat de convèncer del tot. M’ha deixat amb moltes ganes de veure més Pedro, de veure més Sanji de veure més Purin, però poca cosa més. La setmana vinent One Piece descansa, cosa que en part m’apena en part resulta un alleujament per al meu temps d’estudi. Però normalment quan Oda es pren una setmana de descans és per què el que s’acosta és bo de veritat. Impacient per veure que ens te preparat.

Hunter X Hunter 355 – Explosió

Hisoka vs Chrollo (part la sádica manicura d’en Hisoka de n)

Capitol ple d’acció. Com ja vaig dir en l’anterior ressenya les normes estan exposades i més o menys enteses. En aquest capítol Hisoka acaba per comprendre la totalitat de l’abast de possibilitats que vaig esposar varies ressenyes enrere. Chrollo pot enviar-li en qualsevol moment un titella explosiu i fer-lo explotar. Hisoka ho sap i pren mesures per evitar la fatal ferida que una d’aquelles explosions podria causar-li (fútilment). Ja al principi s’adona (finalment) de que si vol sobreviure no pot deixar que els titelles se li acostin (tot i que de poc li serveix). Hi ha un encertat moment de tensió especulativa que sense masses parafernàlies precedeix a l’acció més brutal que ens havia donat aquest combat fins ara. Sens dubte un autèntic delit visual.

Un petit detall m’ha cridat l’atenció sobre la resta i és el fet de que Hisoka es parés a sorprendre’s del poc exaltat que estava el públic. En una situació com aquesta, on els combatents es dediquen a assassinar indiscriminadament als espectadors el normal seria pensar que hagués condit el pànic. Però en canvi les grades resten expectants a l’espera dels emocionants esdeveniments que al quadrilàter es produeixen (tot i que de fet això de respectar l’espai del quadrilàter no se’ls havia donat gaire be fins ara). El pànic és una reacció en massa. A la que un corre tots comencen a córrer. El que no ho hagin fet em suscita la pregunta de per què. La resposta més immediata és que els espectadors afamats de sang busquin en aquesta mena d’espectacles l’adrenalina brutal que aquest els proporciona. Són doncs víctimes encegades per la seva pròpia fam de violència? Busquen una experiencia propera a la mort per sentir l’emoció del valor de la vida? Sona un cas provable si l’ajuntem amb la tendència humana de pensar que ell no serà la víctima. Sovint tendim a pensar que els accidents només passen als altres, que nosaltres no tenim tan mala sort. Chrollo i Hisoka mataran a uns quants espectadors sí, però mira quans n’hi ha, és impossible que em toqui a mi d’entre tants. A més és tan emocionant que no em puc ni aixecar del seient. Sens dubte no sembla una corrent de pensament molt desfasada per als espectadors de la torre celestial. I estic convençut que part de raó viu en aquesta explicació. Però crec que potser, part de raó també viu en un altre indret. Hisoka dedueix que Chrollo pot haver generat moltes menys copies del que havia estimat inicialment i que per tant no en poden quedar gaires més. Però poc després veiem com centenars de titelles es llancen embogits a la ordre del seu amo. D’on surten tants titelles? Realment ha tingut temps Chrollo de fer-ne tants? El meu suggeriment i ho aporto tan sols com una possibilitat, és que la majoria ja estaven allà abans que comencés el combat, esperant. Chrollo es un tipus calculador, va preparar acuradament l’estratègia i l’escenari. Pensar que abans d’arribar-s’hi havia preparat allà un parell de trampes o facilitats predisposades no sembla només lògic si no que quasi evident. I si Chrollo es va dedicar a fer copies en massa que anteriorment tenia preparades per a poder llançar contra Hisoka aquest brutal atac? N’hi ha tantes que es veu forçat a fer servir els altaveus per poder donar-los l’ordre a tots a l’hora. D’on surten si no? La distracció del capitol anterior podria justificar en certa manera un nombre relativament gran. Mentre Hisoka perseguia al fals Chrollo l’autèntic produïa copies en massa i les convertia en titelles explosives. Tot i això Chrollo ja va dir que per fer una explosió realment potent necessita de 3 a 5 segons per a carregar el segell. Això implica que donades les velocitats amb que es produeix l’acció entre usuaris de nen no ha pogut preparar-ne masses. Però això podria implicar també que hagués preparat en realitat un munt de bombes abans de venir. Certament aquest fet em causa un dilema. Doncs recórrer a això seria donar a Chrollo un avantatge brutal respecte al seu competidor. Però no donar-li seria convertir en certa manera a Chrollo en un estúpid que no sap aprofitar les oportunitats (sobretot si acaba perdent). No estic segur de si les seves habilitats li permetien complir totalment amb aquest procediment, encara no tinc molt clars algunes exactituds del seu funcionament (tot i que ho he buscat), suposo que només el temps ens donarà la resposta.

Surtin d’on surtin els titelles la tàctica de Chrollo es senzilla. En capítols anteriors anava creant titelles i els ordenava trencar a Hisoka (i suposo que a alguns esperar) a mesura que els anava creant, de manera que Hisoka rebia un flux constant d’enemics contra els que podia lidiar però que li impedien anar a la cerca del seu adversari. Un cop creada la distracció amb la seva copia Chrollo s’ha pogut deslligar una mica i fer que totes les copies esperessin. Quan n’ha tingut el nombre suficient (estiguessin preparades d’abans o no), s’ha presentat el problema de donar-los l’ordre sense delatar-se. Estant ells escampats pel públic, no podia avisar-los a tots a l’hora sense delatar la seva posició amb un crit que Hisoka identificaria. I si els anava avisant a mesura que passava per a prop de les copies aquestes no tan sols anirien fins a Hisoka de manera esglaonada (permetent-li més o menys combatre-hi) si no que delatarien també la posició del seu pas (basant-se en d’indret d’on van venint els atacants). Així que recorre a l’estratègia més senzilla, efectiva i astuta a la que podia recórrer. Emprar els mateixos altaveus del coliseu. Pot sonar fins i tot estúpid, però realment és molt enginyós. Al robar el micròfon de la presentadora la veu no surt projectada de cap lloc en concret. Hisoka pot tenir la localització aproximada de Chrollo, però abans que pugui reaccionar aquest ja pot haver-se fos entre la multitud. Un crit hagués estat altre cosa, hagués donat una localització exacte. Però amb una tan aproximada Hisoka no podia fer res, no al menys amb una horda de centenars de titelles llançant-se-li a sobre. Quan Hisoka hagués tingut temps de saltejar uns quants dels titelles per arribar al lloc on Chrollo havia robat el micròfon ell ja no hi seria i ara estaria atrapat entre la multitud. Així que Hisoka fa l’únic que podia fer, es prepara.

I que grans son les seqüències que venen a continuació. Hi ha un sadisme brutal en la tècnica que Hisoka fa servir per impedir que els titelles s’acostin, però no se m’acut cap de més efectiva. Lligant els primers en arribar amb el seu nen de goma, converteix les copies de cadàvers en un martell elàstic humà que girant a altes velocitats ho tritura tot al seu pas. El grafisme dels cadàvers destrossats els uns contra els altres (tot i no ser excessivament èxplicit) resulta sens dubte impressionant. Però el martell no tarda en quedar triturat quan els membres comencen a saltar pels aires. Amb la seva arma inútil Hisoka es troba amb que els enemics es continuen acostant en estampida. A més, menys efectiva del que hagués volgut, es troba amb que la seva tècnica només havia mutilat i destrossat els seus atacants, però no els havia pas aturat. Mentre no els arranqui el cap ells seguiran venint. No obstant Hisoka aconsegueix assimilar la situació, ja no queden tants adversaris amb mobilitat com abans així que no dubta en destrossar-los els caps i retornar-los a la mort. En aquest punt Hisoka quasi sembla haver oblidat les bombes, i no és d’estranyar, la precisió encasaria en els seus moviments reclama tota la seva atenció. Tot i això manté en ment el més important: mentenir els atacants allunyats. I això fa, però que me’n dius dels caps?

Hisoka després de passar una nit boja en un garito gay

Hisoka abaixa la guàrdia. No és estrany, l’estrès mental de la situació és aclaparador, masses coses en les que fixar-se. La seva ment identifica immediatament un cap com un objecte no amenaçador, com un arma, part del seu bàndol. Així que el cap es pot acostar. I aquest amics meus és el fatal error que provoca la sàdica manicura d’en Hisoka. Chrollo ja ho tenia preparat. Tot aquest atac era només una distracció per a poder acostar la bomba (que un atac d’aquestes característiques sigui només una distracció denota tan el nivell d’en Chrollo com d’en Hisoka) i tal com vaig augurar Chrollo havia posat la bomba en un dels individus controlats directament amb el control remot (això he entès al menys vaja). Els titelles no li permeten cap precisió, només poden atacar. Però pot controlar cada moviment de l’individu el qual tingui l’agulla clavada. El problema és que d’aquests només en pot controlar un. Si el que te falla tot se’n va al dimoni. Si el que te falla n’ha de preparar un altre des del principi i tornar-lo a enviar. I per a llavors Hisoka ja haurà acabat amb la seva distracció. Per això Chrollo necessita una tan magna distracció, per això Chrollo necessita tan acurada precisió. No tinc molt clar encara com es fan explotar els segells de sol i lluna (encara que ho hagi buscat) i menys clar tinc com ha fet explorar aquest. Espero que el següent capítol resolgui definitivament els meus últims dubtes sobre l’habilitat. Però tot això no te de fet rellevància. Chrollo ha tornat a guanyar el round i aquest cop porta clarament la capdavantera en aquesta batalla.

Els afectes col·laterals d’aquesta acció són de fet incerts. Molt astutament el pla per mostrar la mà destrossada d’en Hisoka es mostra en plena explosió. Això en termes tècnics del dibuix implica un excés de lluminositat que ofusca certs detalls, sobretot si son tan fins com un dit descarnat. No crec que Togashi hagi destrossat la mà d’en Hisoka realment. No per que no ho pugui fer, si no per que sembla massa aviat. No vull dir amb això que ens sortirà amb algun truc com el de la falsa mà. Senzillament crec que els danys de la mà estan distorsionats per la lluminositat de l’explosió i la cosa es veu més exagerada del que realment és. Estic segur que Hisoka acabarà amb varis membres amputats (se en el que tots penseu ara mateix) o destrossats, però una mà sembla quelcom molt prematur. Crec que la mà està malmesa, terriblement malmesa. Però que d’alguna manera encara la pot mig utilitzar. Si ja aconseguia sortir-se dels atacs d’en Chrollo pels pèls amb dues mans, no puc imaginar que passarà amb una. L’altre alternativa es que per fi se’ns mostri l’habilitat secreta d’en Hisoka (en algun moment del combat ha de passar, sembla un bon moment) i aquesta li permeti superar la pèrdua d’utilitat de la mà (que no de la mà, en Deadpool(veure ressenya) sap que em refereixo). Oblidant possibles resolucions sorpresa però, i tant si la mà està tant parcial com totalment inutilitzada, Hisoka es torba en un panorama desolador i això si no tenim en compte que Chrollo pot aprofitar la commoció de l’explosió per llençar un atac brutal contra l’arlequí. Sincerament les coses pinten molt negre per al que és un dels personatges més carismàtics de l’art gràfic japonès.

En definitiva Togashi ens ha portat un capítol brutal (m’atreviria a col·locar-lo com el millor d’aquest duel fins ara) amb l’acció trepidant i visceral que vaig trobar a faltar en els seus inicis. Tota la preparació acumulada ha servit per generar la perfecte tensió per enfilar fins a aquest clímax (que no crec que sigui el definitiu). Les coses pinten molt negres per al sàdic pèl-roig, però continuo pensant que pot sortir vencedor de l’encontre (començo a plantejar-me la possibilitat de que un tercer els aturi, per exemple per reclutar-los per al continent fosc, si es donés el cas, no m’estranyaria veure a Hisoka acabant vençut amb un somriure pertorbador). Sens dubte més impacient del que mai havia estat amb aquesta saga. No puc esperar per veure les reaccions tant de Chrollo com de Hisoka a aquest gir dels esdeveniments.

One Piece 827 – Totland

Dolces intrigues

Una cosa extranya m’ha passat amb aquest capítol i és que fa no gaire vam presenciar l’arribada dels barret de palla a una illa (Zou) i en certa manera en fa tan poc que un encara te present l’arribada a Dresrossa com l’ultima arribada a una illa. Tenint recent a la memòria el record dels dos abordatges anteriors, aquest tot i tenir uns protagonistes molt diferenciats no ha pogut evitar donar-me la sensació de déjà vou. La presentació com sempre és meravellosa, amb quatre vinyetes Oda se les enginya per mostrar-nos les normes particulars de l’illa a la que ens enfrontem i dotar-la d’un carisma propi i particular. Però l’extravagància acolorida amb una societat aparentment tolerant i multicultural em recorda massa al encara recent entrada a l’illa on homes i joguines no convivien feliçment. Zou em va semblar una illa fresca, molt fresca, un lloc completament nou i distint. El nou arxipèlag que se’ns presenta en canvi no pot evitar donar-me la sensació de ser una barreja de coses ja vistes, com una fusió estranya entre Sabaody, Dresrossa i d’alguna manera Zou (potser pel fet de veure-hi Minks no se, però m’hi ha recordat). Ni tan sols el fet de esser una illa governada per un pirata és novedosa (altre cop rememora a Dresrossa). I tot i que les preocupacions d’en Pekoms (igual que qualsevol nou personatge que no coneix en Luffy i cau en la temeritat de confiar en la seva sensatesa) són entranyables, això no aconsegueix deixar una certa sensació de poca coseta. No oblidem no obstant, que l’illa xocolata és sols una de les moltes que habiten l’arxipèlag i que el que realment importa és l’illa pastis on l’emperadriu descansa esperant l’arribada del barret de palla.

Perfecte representació del que passa quan algú coneix en Luffy per primer cop.

I és una llàstima. La diversitat d’espècies intel·ligents del món de One Piece ja se’ns va suscitar astutament en l’axhipelag Sabaody en una llista de preus d’esclaus de les diferents especies que apareixia en segon pla. Aquesta mena de petits detalls són els que fan One Piece un manga tan gran. Igual que l’aparició de la Lola fa pocs capítols com qui no vol la cosa, o la mateixa presentació de la Purin com a núvia d’en Sanji sense recordar-nos que ja avia aparegut abans. El món del manga és sovint sobre explicatiu, es creen elaborades intrigues però després sembla que els autors tinguin por que el seu públic no les pugui comprendre i tinguin la necessitat de sobre explicar-les com si fossin papilla per a nadons. Això és degut al pes d’una de les industries més competitives de la ficció que es mou estrictament per les vendes. El contingut intel·lectual ha de ser digerible per a tots els públics, doncs és on més diners oferirà, per aquest motiu el manga es sobre explica, no sigui que algú al no entendre-ho perdi l’interès. One Piece però, juga amb altres normes. És el manga més venut de tots els temps i la seva popularitat creix any rere any sense semblar conèixer la paraula límit (igual que la seva longitud). Oda es pot permetre explicar la seva historia com li doni la gana sense necessitat de rendir comptes a ningú. Però encara que ho hagués de fer, la quantitat de detalls narratius implantats episòdicament és tan gran que encara que l’audiència general no en capti alguns el manga seguirà estant infestat de més detalls (a més, One Piece tampoc és un manga amb unes trames intrincadament elaborades). També hi ha és clar el factor internet, on un munt de fans embogits es dediquen a buscar els secrets amagats en cada línea del dibuixant per què la gent que no tenim tant a temps a perdre aquesta afició puguem després veure coses que se’ns havien passat encerclades en un evident to vermell. Un exemple notori en aquest capítol és l’aparició (crec) del primer collofid de la historia del manga (d’esquenes i amb el coll astutament tapat, putu Oda) des que la seva existència se’ns va anunciar a la ja esmentada llista d’esclaus (era l’últim de la llista que faltava per aparèixer). Suposo que no trigarem gaire a conèixer en primer pla a un collofid, però aquests moments en que es deixa entreveure per primer cop i entre les ombres a una espècie nova no deixen de ser enèrgicament emocionants. I precisament per aquest motiu dic que és una llàstima que la presentació de l’illa tot i ser enèrgica i emocionant no hagi pogut evitar tenir cert regust a repetició. Per que el món de diversitat que Totland suposa (aquesta vegada el joc de paraules te molt sentit en català Totland la terra de tots, curiós) mereixia una entrada triomfal, fresca i innovadora i tot i que està molt lluny de fer-se avorrida o repetitiva no pot evitar tenir gust a poc (encara recordo com em va fascinar el primer cop d’ull a Dresrossa). Espero que la diversitat de la nova illa ens vagi sorprenent de manera creixent, doncs recordem que l’illa de xocolata és sols una petita parada en el viatge per aquest immens arxipèlag que és el cor del territori de la Big Mom.

Però mireu-la. Fins i tot ella sap que això és fanservice del bo.

La inevitable broma de l’episodi tractant-se d’un poble de xocolata ha estat que en Luffy i en Chopper (ja era hora que l’amant dels dolços protagonitzes un episodi de golafreria, no puc ni imaginar que passarà si aterren a l’illa del cotó de sucre. Es convertirà en Chopper Monstre només per poder menjar més?) acabessin per devorar un edifici. Era una broma que Oda no podia eludir tenint en compte la situació, quasi obligatòria, però no per això menys graciosa. Però ja que l’havia de fer, que aquesta donés peu a quelcom més interessant. I així és com Oda ens ha sorprès a tots presentant a un nivell més íntim i personal a la núvia d’en Sanji. El fet que l’hagi introduït aprofitant la broma de la xocolata m’ha semblat entendridorament astut i la seva presentació en si ha estat magistral. La criatura (suposo que és humana…) resulta ser molt més bufona del que havia cregut concebible, em segueix fascinant la facilitat que te Oda per donar tant carisma a alguns personatges amb un parell de vinyetes. Però no tot ha estat bo, doncs tot i que el personatge i l’escena han estat magistrals el moment no ha pogut evitar sentir-se forçat. I és que amb la presentació necessària dels germans d’en Sanji ja ens vam topar amb una casualitat un xic forçada, però la vam deixar passar, aquesta mena de coses passen, sobretot en un món com el de One Piece. Però en aquest cas ens trobem amb la segona presentació forçada en dos episodis i la cosa ja no es tan passable. Ambdues presentacions han estant magistrals, amb escenes brutals i personatges increïblement carismàtics. Però es noten les presses. Oda necessita introduir certs personatges abans de començar a explicar la historia, necessita que els coneixem i els ha de posar al guió com pot. I desgraciadament es nota. Aquesta presentació casual ha estat genial, però hagués estat millor si s’hagués col·locat en un altre moment, més endavant. Però sembla clar que més endavant no hi haurà moments, aviat començaran a passar coses i després ja serà massa tard. Per això Oda l’ha presentat ara, per que no hi havia més buits en el calendari. No m’estranyaria que en el proper episodi també se’ns presentessin un seguit de personatges aquest cop més secundaris per acabar de plantejar una base de personatges necessaris per a continuar amb el plantejament basic d ela saga. Tot i això Oda ha sabut sobreviure a les seves pròpies preses i ens ha donat una de les presentacions més entranyables que recordo.

Això ja no és fanservice, però igualment és fansevice.

Però anant a la mateixa Purin un no pot evitar pensar que sembla ser una noia molt més humil del que s’esperaria, es tracta ni més ni menys que la filla d’una emperadriu. Sincerament no m’esperava que Oda volgués fer-la amiga dels del barret de palla, resulta un gir argumental molt prometedor que tot i ser una mica forçat crec que donarà uns fruits molt interessants. És guapa, senzilla, alegre i apassionada, semblaria la noia perfecte per al nostre cuiner (amb lo de guapa n’hi havia prou de fet). Però si amb tot això no en tinguéssim prou resulta ser que la noia te una passió desmesurada per a la rebosteria i l’ambició necessària per estar a l’alçada del nostre cuiner. L’apassiona la xocolata (no de la mateix amanera que a en Chopper) i sembla tenir al respecte una forta ambició de elaborar els millors dolços del planeta. I es que potser mai hi havia caigut, però quina millor parella per a en Sanji que una com ell apassionada del món culinari, sobretot si es una vessant tant dolça com la de la pastisseria. La veritat, no m’estranyaria que aquests dos acabessin realment casats. Sens dubte tenir un tripulant casat amb l’enemic seria quelcom digne de veure. Potser sigui aquesta la clau per aplacar la fúria de la Big Mom?

Ja veurem si la diversitat és tan bonica com es pinta. Dresrossa ja ens va avisar.

Però el que definitivament es roba el capítol és la per fi definitiva presentació de Charlotte Linlin. Y és que sens dubte l’emperadriu és la més peculiar entre tots els Yonkou. És l’ensucrada reina de cors particular de One Piece, que amb una dolçor embafadora fa rodar tan caps com caramels. Que està disposada a qualsevol cosa per mantenir el seu melós i colorit estil de vida i es cobrarà els recursos que necessiti per a fer-ho, a sang i foc. La Big Mom és l’encarnació d’una Sweet Lolita edicte als dolços, però també és una despietada assassina que farà el que faci falta per satisfer el seu capritx més mins. Però tot i ser una persona que es guia per la gula i el sadisme segueix essent una emperadriu, i és ses dubte una política (molt semblant a Kaidoh de fet, que tot i ser un capritxos temerari inconscient segueix sent un polític manipulador i ambiciós). La prova és la meticulosa aliança amb el Germa 66, ella vol una boda per tot lo alt sí. Vol veure la seva preciosa i dolça filla casada amb un príncep de debò (es curiós pensar que en Sanji és de fet un príncep de debò, corre sang reial per les seves venes), amb el seu vestidet de núvia, la seva festa i el seu gran pastis i farà el que faci falta per aconseguir-ho, doncs és el seu capritx. Però no sols és capritxosa, es tracta també d’una astuta aliança política que li donarà, com vaig anunciar en la darrera ressenya, influencies dins la Reviere. I si hi havia algú que no estava convençut d’això, si hi havia algú que encara pensava que la política era mera coincidència i que la Big Mom era només una nena capritxosa que volia casar a la seva filleta, aquest capítol ens ha donat la prova de que no és així. La Big Mom és capritxosa i impulsiva sí, però també és pèrfida i manipuladora. I la prova és que sap perfectament que en Luffy s’acosta. De fet sembla tenir alguna sorpresa perfectament tramada per a ell. Però qui serà l’informant? Algú qualsevol? En Pekoms sembla el més evident, però precisament això me’n fa desconfiar. El Germa 66 podria haver informat a la Big Mom, però l’encontre sembla massa recent i l’emperadriu sembla portar temps maquinant la seva venjança. Potser la Lola? El seu paper no pot ser el de mera aparició i dubto que a aquestes alçades serveixi com a amiga dels del barret de palla per apaivagar la set de venjança de sa mare (tot i que potser entre ella i la Purin… Però be, això no ens traurà un èpic retrobament entre la Nami i la Lola que estic segur que es produirà).És sabut que els canals d’informació de la Big Mom són amplis. Però dubto que això ho hagi fet qualsevol. Em pregunto de fet si la casual trobada entre la Purin i els del barret de palla es tan casual, no em sorprendria que tot plegat fos un escenari més preparat per la Big Mom per dur als pirates fins a la seva trampa (això resoldria les presses amb que la Purin ha estat presentades capgirant aquest capítol en una obra d’art), però d’alguna manera l’actuació de la xocolatera sembla tan natural i bondadosa que em costa de creure que sigui una agent doble. Altre cosa és que sa mare l’hagi enviat allà sabent que no li costaria gaire intimar amb els pirates per aproftar-se’n més tard sense saber la pobre Purin que forma part de les intrigues de sa mare. Això no ho descartaria. No descarto tampoc la possibilitat que la caiguda (massa fàcil per cert) d’en Pekoms front al Capone estigués en realitat preparada per portar a en Luffy a una trampa mortal per a rescatar al seu estimat nakama. Essent així el casament forçat de’n Sanji una doble intriga, tant de venjança per l’illa submarina com de auge polític de cara a la Reviere. Per que si la Big Mom hagués volgut simplement casar la seva filla amb un Vinsmoke segurament la família no li hagués suggerit precisament el que estava en parador desconegut (be, semi desconegut). Tot em fa pensar que es una doble aliança, part política i part personal. Ambdós volen influencies l’un de l’altre i Sanji resulta ser la peça clau d’un pla de venjança de l’emperadriu i el membre perdut que els Vinsmoke volen recuperar. Es quelcom enrevessat sí, però sona força factible. El temps ho dirà.

No torbeu que l’Oda dibuixa uns gordos ben fufons? Podria fer publicitat per Mc Donald

Em queda una intriga personal que ja m’havia sorgit amb imatges anteriors però que en aquest capítol s’ha vist intensificada. I és els objectes animats (més propis de la bella i la bestia que d’Alicia al país de les meravelles(veure ressenya)). Una catifa voladora, flors, arbres núvols i muntanyes, fins i tot un sol amb cara. El territori de la Big Mom és ple d’objectes amb vida (em pregunto si el limo estrany de la Purin és una baba animada). La pregunta que se’m suscita és si això es una peculiaritat de l’indret o és, com a l’illa dels titelles vivents, fruit d’un poderós usuari d’una fruita del diable capaç de donar vida a l’inanimat. La segona opció sona força més valida, però altre cop ens trobem amb el fet que això recorda excessivament a la massa recent saga de Dresrossa. Sincerament m’agrada molt la idea dels objectes vivents, ja veurem com ho justifica Oda, pot ser més o menys decebedor però el que és indubtable és que aquest element tan estrafolari casa perfectament amb la personalitat díscola de Charlotte Linlin (m’encanta quan pots anomenar a un mateix personatge per 4 noms diferents).

En definitiva el capítol te elements fantàstics i presentacions molt ben aconseguides, desborda carisma i presenta de manera rapida i efectiva la nova illa a la qual ens hem d’enfrontar. Però lluny de ser perfecte es poden veure les presses amb que algunes coses es veuen obligades a succeir i la frescor que podria haver tingut la nova illa es veu dilapidada per la proximitat d’una de bastant similar. Desgraciadament no és la millor presentació d’una illa que hem vist però per altre banda no deixa de ser una presentació parcial. Sigui com sigui el capítol, és merament de transició i serveix simplement per posar les peces al taulell abans d’iniciar el conflicte. Definitivament ansiós de veure les peces que falten (com seran els generals de la Big Mom? Els que no coneixem ja vaja), confio en que Oda no decebrà.

Hunter X Hunter 354 – Cap

Hisoka vs Chrollo (part L’anorac que estava afilat de n)

Durant un moment, quan he vist la primera imatge, he pensat que el capítol no es centraria per quarta vegada en el combat entre els dos lluitadors. La primera sensació que m’ha assaltat amb aquest pensament ha estat la d’emoció. Nova trama! Però essent sincers tampoc podria definir com a decepció el que he sentit al abaixar els ulls i veure la prolongació de l’encarnissat combat. Amb això no vull dir que estigui cansat del combat, m’encanta. Simplement reitero la meva idea de que si el vol allargar gaire trobaria aconsellable fer-hi alguna parada al mig per mostrar-nos alguna trama. A poder ser després d’algun punt d’inflexió significatiu en el curs del duel.

Però anem al que ens interessa. Després del contundent cop de Hisoka, Chrollo es retira entre la multitud per deixar enrere l’agressivitat amb que aplicava la seva estratègia i donar lloc a la precaució. Emprant una horda de titelles assassins coma distracció aconsegueix perdre’s entre el públic i deixar a Hisoka amb la incògnita del seu parador. És llavors quan al aconseguir desfer-se de la distracció Hisoka es posa a buscar a Chrollo entre el públic i en el moment que el veu… en el moment que el veu ja he sabut com acabaria el capítol. Doncs ja vaig augurar fa dues setmanes que Chrollo empraria el canvi de forma combinat amb el control teledirigit per enviar falses versions d’ell mateix contra en Hisoka per crear una gran distracció mentre ell prepara els seus plans. De la mateixa manera que vaig dir que és probable que Chrollo adopti la forma d’un espectador qualsevol per atacar a un desprevingut Hisoka. De manera que de fet res del que ha passat en aquest capítol m’ha sorprès. Tot era no sols deduïble de l’exposició de les habilitats de Chrollo si no deduït de fet per mi (a grans traços). No obstant i ometent l’enorme satisfacció de veure complides les meves previsions estratègiques, el resultat m’ha semblat molt ben executat i disfrutable. M’ha semblat creïble que Hisoka caigués en la trampa. Aquesta era en certa manera obvia (coneixent com ell coneixia les habilitats de l’adversari), sobretot per algú que està acostumat a lidiar amb complexes habilitats de poderosos caçadors (tot i que encara que l’hagues vist a venir el resultat hagués estat el mateix, hauria hagut de perseguir el fals Chrollo fins a destruir-lo). Però tot succeeix molt ràpid, Hisoka lidia amb els titelles i de seguida veu al fals Chrollo i s’hi llença de cap. Durant el moment tot i que ja ho havia vist a venir el fet no m’ha molestat, però pensant-hi millor després de llegir l’episodi si que em sembla que no haver-se’n adonat ha estat una falta d’atenció per part de Hisoka (ell mateix ho ha admès al final del capítol de fet), que no de l’autor. Una falta que Chrollo segurament li farà pagar cara.

Però si alguna cosa m’agradaria destacar d’aquest capítol no és l’engany patit per en Hisoka que com ja he dit era en certa manera força previsible. Si no la sempre sorprenentment versàtil habilitat de manipulació del nen d’en Hisoka (curiós que m’hagi sorprès quelcom que de fet ja sabia i no ho hagi fet quelcom que de fet no sabia). Per un moment quasi m’he cregut que de veritat en Hisoka estava girant les tornes del combat. Per un moment he pensat que la meva intuïció m’ha fallat i que en Hisoka demostrava amb contundent simplicitat el seu potencial infinit. Però quan he vist amb quina facilitat derrotava al fals Chrollo ja no m’ha quedat cap dubte de la seva falsedat. Però el que realment destaca en aquest capítol és com Hisoka treu a relluir aquest potencial que te la goma gomu no. Mentre fa volar els caps a mode de maces giratòries, Hisoka enganxa al terra a varies persones (no es l’únic que pot utilitzar al públic com a arma) per fer-les sortir ejectades cap al seu adversari en el moment més precís. Però en les ja habituals fintes dins les fintes, aquests eren només una distracció i un obstacle per poder llençar un atac que era al seu temps una distracció per poder enganxar a Chrollo el seu nen. I com ha demostrar el capítol, si Hisoka t’enganxa directament amb el seu nen, estàs acabat. Aquest cop ha estat sols una demostració. Chrollo ha estat més astut i tot plegat no ha estat més que una maniobra seva per guanyar temps, amagar-se i poder preparar millor els materials per al següent atac. Chrollo ha guanyat la ronda. Però Hisoka ha demostrat amb contundència, que si aquest Chrollo hagués estat el real, el combat hagués acabat aquí. Sí, segurament aquest cop no hagués acabat amb Chrollo. Però Hisoka no s’hagués pas aturat aquí, el tindria atrapat i seria tot seu. Un festival de sadisme s’hagués desencadenat si aquest Chrollo hagués estat el real.

Per sort nostre (amb l’expectació que ha produït la llarga presentació el combat no podia ser tan breu) Chrollo es u tipus taimat i calculador. Juga lentament, prenent tantes precaucions com sigui possible. Sobretot després que en el final del darrer capítol Hisoka quasi l’atrapi amb el seu joc de caps. Si Chrollo ja sol ser meticulós i cautelós, després d’allò el doble. Però després del que acaba de passar, el triple. Ara mateix Chrollo acaba de cobrar consciencia (un pensament seu ho revela, astutament col·locat en un quadre fosc que ja ens indicava que el Chrollo real no era dins el que Hisoka estava atacant) de la seva fragilitat. El seu és un pla de desgast molt elaborat. Però si Hisoka l’atrapa ell està acabat. No em costa imaginar en un futur no gaire llunyà a Chrollo tallant-se un braç o una cama per escapar al poder de la goma d’en Luffy Hisoka. Sens dubte seria digne de veure.

Sembla que hagin picat massa d’arros a la seva panxa

M’agradaria abans de donar la ressenya per conclosa comentar un petit detall molt minç que potser a la resta li sembla insignificant però a mi m’ha semblat molt enginyós i ha estat el detall més disfrutable del capítol. I és el fet de que Hisoka pensi que Chrollo podria tenir el llibre obert dins l’anorac fent pensar que el te guardat i que per tant només pot fer servir una habilitat quan en realitat en pot fer servir dues. És un detall ridícul ho se, però m’ha semblat d’una astúcia prominent. El fet que la roba que portin sigui de fet una arma a aquests nivells és quelcom poc usual en l’anime on la roba només és una arma quan es una armadura màgica o quelcom per l’estil. La roba no sol ser més que simple decoració. En canvi aquí, com en les pelis d’espies la roba es un lloc on amagar coses. Però anant més enllà el fet de poder amagar-hi coses pot reconvertir l’estratègia i fer-la esdevenir quelcom completament diferent. Si va amb robes molt tapades Chrollo pot fer veure que te el llibre tancat i tenir-lo obert, pot fer veure que no fa res i estar controlant teledirigidament a un dels seus titelles. La roba, tot i no ser una habilitat nen ni un arma especifica, tot i ser roba normal i corrent sense res especial es converteix de fet en un arma letal de potencial difícil d’estimar. I detalls com aquests són els que fan a Hunter X Hunter d’un manga tan gran.

En definitiva com els que el precedeixen hi ha poc a comentar, un combat intens que comença a mostrar les evidencies de la seva complicació. En aquest Hisoka s’ha redimit de la seva aparent passivitat en les entregues anteriors, semblant per un moment que estava a prop de la victòria per a ser enganyat pel mestre Chrollo. No obstant, tot i que Chrollo ha guanyat la batalla, tot i que ha sigut el vencedor indubtable d’aquest assalt. No puc evitar pensar que amb la demostració de poder d’en Hisoka l’arlequí ha guanyat més terreny que el seu adversari, que tot i perdre la batalla en certa manera sembla que hagi obtingut més avantatge en la guerra. Tal com va fer el conegut Rob Stark, auguro que Chrollo guanyarà totes les batalles però acabarà per perdre la guerra. Les complicacions comencen a matisar-se, si el manga fa un parell de capítols sortia d ela seva presentació ara comença a ascendir cap al clímax. Les capes dins les capes comencen a ser revelades i no sembla faltar gaire per que les armes més poderoses surtin al camp de batalla. Definitivament el que s’acosta serà digne de veure.