El puto nàufrag de l’armadura
Un capítol fluix de One Piece. Amb detalls molt interessants i petits moments entranyables, però amb un conjunt que sense saber ben be per que coixeja d’alguna manera. La saga és presenta gran, espero que amb sort una de les més grans que ha vist One Piece. Però està tenint un començament irregular on s’entremesclen capítols genials amb altres d’irregulars. Aquest ha estat un d’ells. No és pas un mal capítol. D’aquests One Piece en te pocs. Però si un capítol amb un ritme estrany. Potser l’arrel d’això és el flashback la longitud del qual era innecessària.
El capítol comença amb mal peu obrint amb el que m’ha semblat el pitjor d’aquest. El discurs d’en Jinbe està molt be, per em sembla molt forçat. Seria un discurs molt emotiu si no fos per què surt del no res i pensant-ho be te unes terribles conseqüències. Està molt be que en Jinbe vegi a en Luffy com el veu, però la devoció sembla en aquest discurs excessiva i injustificada. Exagerada en pos d’un dramatisme que fa més pena que gloria. Està molt be que en Jinbe vulgui seguir a en Luffy, tots ho sabíem, no calia aquest discurs tan forçat per demostrar-ho. En Jinbe és un home de conviccions i de poques paraules. Un individu seré i amb un gran honor. No calia enganxar-li un discurs melodramàtic. Per altre banda puc comprendre les reaccions jovials de la seva tripulació a l’hora d’acceptar els seus desitjos. Però la cosa no es tan fàcil. Posant en perill el seu cap no només posa en perill a la seva tripulació, si no a tota l’illa d eles sirenes i a l’espècie per extensió. Ja vaig dir que Jinbe sempre ha estat un individu pactista. Però ho ha estat per què sempre ha viscut en situacions complicades que requerien de la política per a fer sobreviure a la seva gent. No podia simplement anar per solitari i deixar el seu poble a la seva sort. Una cosa es ser egoista i arrossegar amb el pes de les través decisions a tota una tripulació que ha escollit seguir-te i l’altre és arrossegar a tot un poble amb aquest. Era un pas necessari però crec que per desgracia Oda no ha sabut portar-lo aquest cop. Una pena, perquè el conflicte polític de l’illa submarina és un dels més interessants del manga.
La segona part del flashback però sí em sembla més interessant I ben executada. Encara que potser una mic amés allargada del compte. En aquesta se’ns demostra el que es deia feia pocs capítols de que l’imperi de la Big Mom es basa en els matrimonis. Se’ns descobreix que el segon d’abord del nostre ex-Shishibukai està feliçment casat amb una carismàtica sirena filla de la Big Mom que te el que és a partir d’avui el meu disseny de sirena preferit. Però deixant de banda el seu aspecte terriblement molon condimentat amb una mena d’estil victorià molt afavoridor m’encanta com el seu rostre resulta fresc en comparació amb els sempre clònics rostres femenins i com aquest ressalta la seva personalitat sadica-kawai. Tindrem una yandere sirena-tauró? Seria genial. Això ens diu que un dels marits de la Big Mom és un sireno (a no ser que estigui mort, cosa que no seria estranya), un sireno tauró presumiblement. El que no entenc molt be encara és com la noia essent mig humana és tan sirena i tan poc humana. Suposo que li posaran la pell de color carn o alguna cosa per l’estil. El que encara no està molt clar és el paper que jugarà la filla-sirena-tauró de la Big Mom en aquesta historia. De banda de qui estarà la seva fidelitat? De la mare que la va concebre o del home amb qui la van casar? Aparentment sembla que l’amor és més fort que la sang. Però serà realment així la cosa en una situació compromesa? Només el futur ho dirà, però de moment la Praline és igual que la Purin, una potencial aliada en aquesta batalla. Encantat, rebo amb els braços oberts aquest encisador personatge amb rostre de jocosa crueltat.
És interessant fixar-se en la pagina que succeeix al flash-back. Un membre de la banda de la Big Mom s’encarrega de recollir el cadàver del fill assassinat en l’episodi anterior, acte que per altre banda no sembla sorprendre massa a ningú. En aquesta mateixa vinyeta apareixen una mena d’ombres expectants que semblen obeir les ordres de l’home. La seva aparició és anecdòtica i no se’ns en diu res. Les especulacions son infinites, però amb tan poca informació és impossible deixar res clar. És probable que també estigui relacionat amb el poder de la Big Mom, tot i que també podria tractar-se del d’algun dels seus familiars (tants que en te, més d’un ha de ser usuari). Però de moment no són més que això, ombres. Ombres amb un disseny molt entranyable que recorda força a certes criatures de la Ghibli.
La següent part no te res d’especial. En Jimbei parlant fermament i amb convicció amb una Big Mom menys furiosa del que m’esperava que tranquil·lament però sense deixar de ser terroríficament imponent conversa amb l’ex-Shishibukai mentre per variar s’emporta alguna cosa a la boca (com deu ser aquesta dona al llit? Imagineu-vos-ho per un moment… apa, ja teniu un nou trauma a la colecció. I amb el munt de fills que ha fet la dona ha de ser activa per força en aquest sentit). Era una escena que tot i necessària, ja podíem esperar. Res de nou o sorprenent en ella, la Big Mom intimidant i en Jimbei resistint ferm i honorable. Però no tot era d’esperar, un element nou apareix per dignificar aquesta escena. La ruleta de la mort, les normes de la qual encara no coneixem exactament. Aparentment aquesta et doni l’alternativa de perdre un braç, una cama, el cap o una opció sorpresa amb igual probabilitat. La lògica ens diria que la quarta opció suposa conservar la vida i la integritat, però tractant-se de la Big Mom pot ser que aquesta sigui encara una cosa pitjor que alguna de les anteriors (que la Big Mom et tregui l’esperança de vida potser?). Segur que no triguem gaire a veure-ho.
El capítol prossegueix amb unes entranyables escenes de quotidianitat del viatge on els nostres tripulants treballen de valent per descongelar el mar que els ha deixat atrapats (un procediment per cert molt ben aconseguit i expressant en l’art gràfic) mentre un grup de formigues devoradores assassines jauen adormides gracies a en Brook a pocs metres de distancia. Des del moment que veiem que estan adormides sabem que despertaran i posaran a córrer als nostres tripulants, però tot i saber-ho és una delícia gaudir d’aquesta comicitat encara fresca a aquestes alçades. Però no conformes amb la comicitat, Pedro ens regala uns bocins del seu passat (que de fet són tan ambigus que no fan que plantejar més preguntes, aquí s’ensuma un flashback de totes totes) i s’ofereix per recuperar el Poneglyph en solitari mentre la resta rescaten al cellut (i pel que sembla potser en Jinbe de passada). Tot i que la idea és interessant la manera com està executada em sembla estranya, fins i tot sospitosa. Podria ser Pedro un traïdor? No m’ho havia plantejat abans, però ara els dubtes comencen a sorgir. La seva actitud és una mica exagerada quasi com si més que voler assumir la responsabilitat per si sol la companyia representés una molèstia per als seus plans. Potser simplement és un individu solitari, o algú amb una culpa a sobre que l’empeny a creure merèixer la solitud d’haver d’afrontar per si sol aquesta aventura. Però també podria ser que d’alguna manera estigués aliat amb la Big Mom, al cap i a la fi va ser pirata i va trepitjar aquestes terres. Fundades o no les sospites, és una possibilitat que no perdré de vista en els següents capítols.
El capítol finalitza com no podria ser d’altre manera amb el primer cop d’ull dels nostres protagonistes a l’espectacular illa pastis. I amb alegres mirades, els nostres protagonistes (excepte en Pedro que ja l’havia vist) contemplen meravellats el prodigi arquitectònic que l’illa en si resulta. La imatge és espectacular. Segueix sorprenent la gran capacitat que te Echiro Oda per sorprendre amb els seus meravellosos i espectaculars escenaris. Ja sabíem com era l’illa, un enorme pastis abordable. Tot i així la bellesa del disseny orgànic de les seves costes transmet una sensació de naturalitat que ens fa creure que realment allò sigui una illa i no un castell abordable flotant en mig del mar El més destacable d’aquesta seqüència potser i fins i tot el capítol és la pregunta que em planteja. Qui cony és l’individu que hi ha darrera la Carrot en la seva vinyeta? En serio no tinc ni puta idea de qui és, va armat amb armadura i dues llances i te una pose femenina. També sembla meravellat pel paisatge i per l’aparença sembla molt poc provable que sigui la Purin. Per tant m’atreveixo a afirmar que després de l’atac de les formigues la tripulació s’ha topat amb algun nàufrag o quelcom per l’estil que s’ha sumat al grup. Ja ho veurem. Amb sort el proper capítol ens regali alguna explicació a mode de mini flashback. No imagino que podria representar aquest nou personatge en la nostre historia, però estic segur que són bastants els que no s’han fixat en aquest petit detall al marge de l’espectacularitat de l’illa pastis.
En definitiva es un capítol irregular sense res massa destacable i alguns moments estranys o forçats. Un capítol necessari de transició que fa un salt ineludible en la historia, quelcom que tot i no ser massa apassionant calia explicar. No serà un capítol recordat pels temps dels temps, però sens dubte es un capítol que tot i no oferir-nos moments memorables prepara l’escenari per al devenir d’alguns que sí ho seran.
Capítol de HxH molt esperat i que he llegit amb molta il·lusió. Tot i que de publicacions no gaires, portàvem anys esperat el viatge cap al continent fosc i avui per fi han confluït les preparacions i s’inicia el viatja que donarà peu al que possiblement serà la saga més ambiciosa del manga. I així el vaixell balena es disposa a partir sense saber del cert quins personatges coneguts viatjaran a bord de l’embarcació. Sembla clar que qui agafarà les regnes del protagonisme de la sèrie serà en Kurapika. Tot i que segurament a cert factor dels fans de la sèrie els semblarà malament deixar de banda els que fins ara havien estat els protagonistes indiscutibles del manga, a mi la decisió em sembla encertadament refrescant i fa ja temps que es veia a venir. En Gon i en Killua mostraven signes de desgast després de la saga de les formigues quimera i era evident que no podien continuar duent la torxa del protagonisme durant gaire temps. Tornaran a escena això segur (si és que Togashi continua publicant com per arribar-hi), però soc de l’opinió que al menys de moment es prendran un temps de descans. No descarto la possibilitat de veure un Gon com a tripulant de la gran arca, però l’auguro més com un personatge secundari que altre cosa. Pel que fa a en Killua, be, em semblaria estrany que estigués al vaixell però tampoc m’arriscaré a negar la idea. A qui sí no m’agradaria gens veure-li negat el protagonisme és a en Leorio i pel que he vist en aquest episodi crec que Togashi te plans molt grans per ell.
Però si una cosa ha passat en aquest capítol, aquesta ha succeït durant la pagina final i s’ha explicat en una sola vinyeta. Les teories són diverses, però tot sembla apuntar a que el més provable és que la petita princesa hagi alliberat de manera instintiva alguna mena de nen. Podria ser una habilitat especial de la petita. Però també podria se runa habilitat de la família reial en sí. Podria ser fins i tot una mena de tret de sortida relacionat amb la guerra de successió i aquella estranya gerra de nen on tots els candidats a rei van vessar la seva sang. De moment. Per poder ser, podria se rel nen d’un assassí. Però Togashi ha aconseguit sens dubte deixar-nos amb la intriga, de ben segur que sigui el que sigui Kurapika es veurà obligat a emprar-ho per a cometre la seva missió, ja sigui la de venjança o la de protecció.
“Dune” de Frank Hubert és un dels clàssics més reconeguts de l ciència ficció. I sens dubte és mereixedor d’ostentar aquest títol. L’obra va caure en les meves mans fa uns quants anys per part d’una amiga que de forma entusiasta me la va recomanar titllant-la d’imprescindible. Jo vaig acceptar la recomanació prometent donar-li una oportunitat. Promesa que llastimosament he trigat més del compte a complir. La novel·la simplement va quedar oblidada al prestatge de les lectures pendents mentre més i més títols suggerents anaven caient a les meves mans. Finalment passejant per la biblioteca em vaig tribar amb un volum de la saga Dune que em va cridar l’atenció i llavors màgicament vaig recordar que de fet jo ja tenia aquell llibre i de fet havia premés llegar-lo. Així que sense dubtar-ho vaig treure’l del prestatge, vaig bufar-ne la pols i el vaig col·locar el següent a la meva llista d’espera. I gracies a Deu que ho vaig fer.
Dune, tot i ser una obra mestre de la ciència ficció, és una novel·la sobretot de política, religió i sorprenentment ecologia. Només amb Martin i la seva obra “Els viatges de Tuf” havia llegit abans una obra que expressés tan be els problemes del nostre món amb una metàfora aplicada en un planeta llunyà. Martin parlava sobre la sobre població en els seus llibres. Herbert parla sobre l’esgotament dels recursos, sobre donar als nostres fills un món millor que el que hem rebut, no un de pitjor. Amb la seva ploma Herbert ens trasllada a un món sense recursos on la supervivència és d’aquell qui menys despilfarra i més reutilitza, pràcticament una oda al reciclatge. Un tema sorprenentment avançat a la seva època tenint en compte l’edat del llibre (1966). Sens dubte la ment que va idear aquest univers és curada i metòdica doncs el realisme d’un món tan extensament fictici es pot sentir a la mateixa pell.
El llibre primer, primera part d’aquesta obra te un títol un xic reiteratiu. Però no podria ser d’altre manera doncs ens presenta de fet a Dune. Arrakis, també anomenat Dune, és un planeta desèrtic on l’aigua quasi inexistent és el recurs més preuat que pugui existir. Un indret on escopir és un símbol de màxim respecte doncs implica de fet malgastar l’aigua del teu propi cos. Aquesta primera part ens submergeix en un intricat context galàctic que te com a estructura central un govern monàrquic basat en feus planetaris que s’estenen al llarg de tots els sistemes. Els viatges interplanetaris resulten ser la clau per mantenir el control econòmic i polític d’un imperi que ocupa el vast espai d’una galàxia. Secretament però, la clau per a l’èxit dels viatges interestel·lars cau en l’espècie, una preuada substancia només trobada en els deserts de Dune. Essent el planeta desèrtic la clau amagada de l’equilibri galàctic. En un constant joc polític entre les cases més influents de l’imperi, Dune acaba en mans de la casa Artrides. Però tot i que el planeta i la seva espècie és quelcom crucial per a l’estabilitat imperial, governar-lo no és cosa fàcil. El que en realitat semblava un regal és en realitat un estratagema per acabar amb la família Artrides i l’amenaça que suposa per als Harkonnen, la que és segurament la casa més influent de l’imperi. És en aquest context que el jove Paul Artrides, hereu de la seva casa, es veu arrossegat en un conflicte polític que estava destinat a batallar.
Aquesta és segurament la part més política, te la vital missió d’estructurar les bases del món que després es desenvoluparà. I ho fa de sobremanera. Ens introdueix en tot un univers de forma subtil i orgànica, fent-nos sentir part del mateix. Un univers amb la seva lògica i sobretot amb la seva serietat. Per què sí, tot i que el protagonista d’aquesta historia és amb prou feines un adolescent no ens trobem davant la lleugeresa de la guerra de les galàxies. Dune és una historia complexa i madura que molt a l’estil de cançó de gel i foc versa sobre intrigues i conspiracions, assassinats i regències que poden fer trontollar el destí de tot l’univers. Ens trobem davant un univers sòlid i ben construït que lluny està de qualsevol cosa semblant a la incongruència. Per què Dune és l’exemple perfecte per demostrar que la ciència ficció és també literatura (per a alguns pot ser ofensiu que ho posin en dubte, però la ciència ficció i sobretot la fantasia solen ser titllats genèricament de entreteniment simplista i sense profunditat que no mereix el títol d’obra literària). Dune ens demostra que les obres mestres també poden succeir a l’espai.
Amb una historia apassionant la segona part de Dune ens presenta una reflexiva posada en escena sobre un panorama ecològic desolador, un futur maquiavèl·lic de les possibilitats funestes d’un planeta que algun dia podria ser el nostre. No vivim en l’enorme estepa desèrtica d’Arrakis, però podríem estar condemnats a destins molt pitjors si no sabem tenir cura del que ens envolta. El poble Fremen amb la seva passió per l’ecologia i la conservació ens dona una lliçó d’humilitat i respecte cap al món natural que els rodeja. Endinsant-se en reflexions filosòfiques sobre l’existencialisme, el destí de l’home i la humanitat, l’ecologia i la religió la novel·la es nodreix del paisatge desèrtic per aprofundir en metàfores arrelades que ens mostren crues veritats del nostre propi món que sovint ens esforcem en ignorar.
La tercera i ultima part de la novella tanca definitivament amb els problemes anteriorment plantejats, tan politics com ecològics. Passats uns anys de l’arribada al poble del desert Paul ha passat de ser un estrany a pràcticament una divinitat.Sota el seu lideratge el poble Fremen està preparat per lluitar contra tot un imperi. Amb el poder de destruir l’espècie que a Arakkis es cultiva posen en escac a l’emperador, doncs la substancia es imprescindible per a garantir l’eficàcia dels viatges intergalàctics. I com tot sovint diu Paul, qui realment te el poder sobre una cosa és qui pot destruir-la. I ell pot i està disposat a fer-ho. Intentant complir la esperada venjança per la seva família i recuperar els honors que el seu cognom significa, Paul Maud’Dib s’enfronta a la possibilitat d’una cruenta guerra intergalactica cada cop més inevitable. Però en com jugui les seves cartes rau el futur d’aquest terrible destí. Si mor, esdevindrà un màrtir que enviarà a les seves tropes de Fremen a batallar i destruir per tota la galàxia. Però si viu, segurament es veurà obligat a començar una guerra contra els seus enemics que ni ell mateix podrà aturar un cop s’engegui. Per tant, l’única esperança és trobar una complicada victòria parlamentaria. Un destí entre milers, una possibilitat en la immensitat.
Vull fer no obstant, abans de donar la ressenya per acabada, especial menció als icònics cucs de l’arena que poblen els deserts de Dune. Part essencial de l’ecosistema planetari i un element sempre present i transcendent en tot moment en aquesta novel·la de culte. Els cucs encarnen en sí l’essència del planeta. Mentre que els Fremen els veuen quasi com deïtats a les que tot i emprar per la seva subsistència respecten i veneren amb cura i humilitat, lluitant per la seva conservació. Els estrangers que veuen Arrakis sols com una font de beneficis, els temen i els deprecien, somien amb aniquilar-los i destruir-los i no s’esforcen en comprendre la seva vital importància en el cicle de la vida. Els cucs que poden ser de la mida de pobles o ciutats, són titans que inspiren por i respecte. Son la saviesa del desert encarna en un animal que es baralla per mantenir en equilibri un delicat ecosistema. Els grans cucs del desert són la metàfora principal que encarna els terrors incompresos del món natural que ens dediquem a maltractar. Són un dels animals més icònics de la cultura de la ciència ficció i s’han guanyat aquest lloc a pols, dons son majestuosos, son apassionants i són sens dubte motiu de fascinació.
Sincerament el que resulta una decepció d’aquest capítol és el seu títol. Fins i tot sense entrar en l’espòiler de la resurrecció de l’arlequí després de l’anunciata mort en les primeres pagines el succeït durant l’episodi dona peu a un munt de possibilitats. Però si decepció era un títol que em grinyolava en l’anterior episodi, en aquest el grinyol passa a l’estrident irritació de les ungles esgarrapant la pissarra (a no ser que el capítol vulgui trencar la quarta paret i faci referència al que narrativament ha suposat aquest episodi). El més probable és que l’autor recordés a ultima hora que havia de posar un nom al seu episodi i sense meses ganes de pensar recorregués a la barroera tàctica de repetir el nom del capítol anterior, com si a banda de la continuïtat tinguessin res a veure. És curiós per què precisament d’això em queixava a la darrera ressenya setmanal de l’episodi de One Piece (
Suposant que al ser el nen una energia vital (i exceptuant els casos especials com el de l’habilitat explosiva) és lògic suposar que aquest no abandona el cos amb immediatesa després de la mort. Per tant el fet que el nen de Hisoka s’activés després de morir aquest no em molesta. I en si la tàctica de que el propi nen elàstic el reanimés reactivant el seu cor i pulmons és una petita genialitat que ens demostra un cop més la llegendària versatilitat de l’habilitat de la goma. No em queixo d’això, de fet m’encanta i ho trobo molt ben executat. La falla en la historia succeeix en que es forcen les condicions de la mort de Hisoka. Per a fer plausible científicament la reanimació de l’arlequí Togashi necessitava que aquest hagués mort per asfixia i no per l’explosió i el problema no és que Hisoka morís per asfixia. El problema és que Hisoka mor per asfixia per què Togashi necessitava que fos així i es nota. El fet que Hisoka es llanci contra la pila de titelles en posició fetal per protegir els seus òrgans interns i fer servir als seus atacants a l’hora d’escut humà per pal·liar en part l’efecte de l’explosió te sentit i entra dins la lògica de la sèrie, però que a causa d’estar rodejats de cadàvers en flames el portés a una asfixia letal està molt agafat per les pinces. En primer lloc s’esperaria de Hisoka que tingués una gran resistència pulmonar donats els seus dots de contorsionista. En segon lloc, tenint en compte el forat que l’explosió va deixar al terra del coliseu com se suposa que quelcom de tal magnitud el privés d’aire en absolut durant més d’uns segons? El problema doncs no és que Hisoka s’aconsegueixi reanimar, el problema es que per a poder se reanimar hagi hagut de morir per asfixia. Tot i suposant que l’explosió hagi cauteritzat les cremades impedint el dessagnament costa de creure que Hisoka hagi mort per asfixia i no per qualsevol altre cosa donada les circumstancies. Però com ja dic, és un tecnicisme petit. Quelcom en el que ni tan sols et fixes quan llegeixes el manga, amb prou feines molesta. Asfixia a part, la resurrecció de Hisoka està molt ben portada. El problema es el que passa després. El que hauria d’haver passat es que ni tan sols es pogués moure. El que hauria d’haver fet Togashi és que Hisoka fos cosit per la Machi i després aconseguís reanimar-se tot sol per arrossegar-se fins un lloc on poder recuperar-se. Hauria estat la solució perfecte per Togashi, la tornada a la vida més plausible. I fins i tot hauria pogut donar lloc de totes maneres a la persecució de les aranyes que Hisoka ha declarat en aquest capitol. Tot i tenint en compte que les aranyes marxaran aviat cap al robatori, Hisoka es podria haver recuperat a temps fent us de un dels especialistes de nen que van intentar sense èxit curar en Gon. Però Togashi ha hagut de ser estúpidament directe en una de les seves falls narratives més grarrafals de la seva carrera. Preferiria que s’hagués pres dues o tres setmanes de descans i que al tornar hagués solucionat l’assumpte d’una manera més elegant. El fet que en mitja i problemàtica missió de les aranyes els seus membres comencessin a desaparèixer per un Hisoka actuant des de les ombres sona molt més suggerent que el plantejament actual. Però el fet està fet i només queda seguir endavant.
Però el pitjor del capítol és el tracte que reben les aranyes. En primer lloc deixa viva a la Machi per que avisi a la resta d’aranyes. Després de ser apallissat pel seu líder, s’esperaria de Hisoka una mica més de cautela. Potser sigui més una sanadora que altre cosa, però per poc perill que suposi el fet de deixar-la viva és una temeritat fins i tot excessiva per a Hisoka. En segon lloc, carregar-se dues aranyes de cop? Amb el seu estat no hauria de poder carregar-se ni un cargol. Ja em sembla excessiu que pugui immobilitzar a la Machi, per molt que sigui per sorpresa. Em crec que pugui acabar amb en Kortopi per sorpresa, al cap i a la fi tampoc tenia la seva habilitat (tot i que fer copies no li hagués servit de gaire res i a jutjar per aquesta mateixa no semblava pas del tipus lluitador). És un personatge interessant que amb prou feines havia tingut temps de lluir, però be, havia de matar a alguna aranya per crear un impacte dramàtic. Però que mati a Shalnark em sembla excessiu. Entenc que aquest no tingui la seva habilitat (tot i que de nou tampoc li hagués servit de res en un atac sorpresa) entenc que no sigui un expert lluitador (tot i que va demostrar contra les formigues que si en sabia de lluitar, tot i que és clar, aquí no podia fer servir el super sayan, altre cop per que no te la seva habilitat. Ja podria Chrollo haver-les retornat als seus propietaris ja que estaven per allà prop), però no poder-se enfrontar a Hisoka després d’haver ressuscitat em sembla excessiu. Si Hisoka l’hagués assassinat per sorpresa des de les ombres seria altre cosa, si Hisoka estigués en plena forma seria altre cosa. Però li llança el cap de la seva anterior víctima en el que és clarament un avis. Essent un membre tan experimentat de la brigada li hauria d’haver donat temps a reaccionar. Sí, Hisoka li havia parat una trama enganxant-lo al terra (no entenc ben be com, però suposaré que mentre parlava pel mòbil ha llençat el nen i després ha aparegut com fent-se el despistat per que l’altre intentés atacar de cop i es desestabilitzés) però tot i així ha estat massa fàcil. Però be, han omès la batalla, així que potser ha estat més aferrissada del que sembla. Sigui com sigui el fet que a un Hisoka recent ressuscitat li resulti tan senzill acabar amb dos membres de l’aranya (encara que sigui per sorpresa i siguin dos membres dèbils) crec que és un error narratiu que li treu tot l’impacte a la seqüència. Però be, gaudim de la imatge final, per que aquest cadàver penjant dels gronxadors amb els corbs voleiant pel voltant és sens dubte una gran imatge que quasi compensa la desastrosa manera en que ens han conduit fins a ella.
