Fa temps vaig buscar en obres com Cirera (veure ressenya) o l’Aurora (veure ressenya) un erotisme més frugal. Havia llegit un seguit de novel·les madures i interessants que narraven a través de la sexualitat una història. Però tenia curiositat per veure que em provocava llegir una historia on les escenes sexuals tenien una importància notòria i on un seguit de peripècies es succeïssin per construir un tot. En certa manera aquestes obres m’ho van donar, tot i que no del tot. Cirera consisteix en un plegat d’apunts eròtics que composen en forma de mosaic desordenat la vida sexual d’una dona amb un gran desig. Però no es tractava pas d’escenes d’alt contingut eròtic, si no més aviat d’un plegat d’apunts que constituïen una curiosa i elaborada poesia indubtablement artística. Tot i que no la historia, era la poesia la que cobrava doncs un paper més rellevant que la sexualitat mateixa. A l’Aurora en canvi se’ns retratava el creixement d’una adolescent fins a esdevenir una dona a traves de la seva sexualitat. Era una obra plagada d’escenes eròtiques sí, però el desenvolupament del personatge a través de la seva historia i la dolçor amb que la prosa estava impresa cobraven altre cop protagonisme davant l’erotisme èxplicit de les pagines que el narraven. Com moltes coses a la vida vaig topar-me amb Pell de Pruna quan ja havia deixat de buscar això en una novel·la eròtica. I durant la major part del llibre vaig pensar que d’això es tractava, d’un seguit d’escenes sexuals molt suggerents i eròtiques enllaçades a través d’un protagonista simpaticot. Durant la major part del llibre pensava que les escenes no tenien més vincle que el seu protagonista i eren un seguit de peripècies que no construïen cap historia en especial. Per sort, estava equivocat. Però a l’hora no ho estava. Aquesta novel·la aconsegueix ser curiosament dues coses oposades a l’hora. Un seguit d’escenes desvinculades i eròtiques impreses a mode de fantasies puntuals i una historia ben filada i construïda on la sexualitat no és més que el medi per a narrar-la.
El llibre està dividit en capítols força breus on cada un exposa un fet molt concret acompanyat d’una escena sexual, les quals evoquen majoritàriament un gran erotisme. Però si alguna cosa m’agradaria destacar del seu format episòdic és sens dubte l’art gràfic que l’acompanya. Quasi cada episodi va acompanyat d’un dibuix representant alguna escena succeïda en el capítol els quals estan dotats d’una bellesa peculiar, dolça i embriagadora. Amb un erotisme natural, suggerent i generós els dibuixos ens ofereixen en blanc i negre retrats fugaços d’escenes suggerents que semblen trets dels mateixos records del protagonista. Amb contorns difuminats i enquadres desencaixats les imatges aconsegueixen transmetre la naturalitat pròpia d’una fantasia inexacte aconseguint ser un motor estètic i bell sense limitar per això la imaginació del lector.
Crec que precisament degut al seu format episòdic molt marcat aquesta és una bona novel·la per prendre-se-la amb lleugeresa. Els capítols es fan molt fàcils de llegir i no te n’adones abans n’has llegit un parell o tres. Sumant això al diferenciats d’aquests, la fan la novel·la ideal per anar llegint sense temor a perdre’s per la distancia temporal entre lectures. No costa comprendre un capítol deslligant-lo dels altres, fet que fa a la lectura quelcom senzill i despreocupat ideal per a les persones que no tenen gaire temps lliure per a dedicar-lo a la lectura.
Però no es pot parlar d’aquest llibre sense parlar del seu protagonista, que n’és l’eix principal. Es tracta d’un jove atractiu, que sense pensar massa es deixa emportar per la vida. És un individu amb una gran passió sexual que tot sovint el porta a posar-se en algun que altre problema. Però no és ningú que imposi el seu sexe com fan molts pervertits. Al contrari, mai sol prendre la iniciativa ni iniciar les peripècies sexuals en les que es veu embolicat. De fet quasi és un instrument de plaer a mans de les dones que l’envolten. Per què el nostre protagonista és algú atractiu, molt atractiu. Un individu que te alguna cosa especial, un no se què que fa que les noies se li llencin al damunt. I ell despreocupat com és, no sap pas dir que no. Ell és la fantasia masculina feta realitat. Un home al que totes les dones se li llencen al damunt i que no pot ensopegar amb una pedra sense trobar-se una casual escena eròtica amb la femella de torn, ja sigui en un magatzem, uns lavabos, el despatx de la seva cap o el pis de la seva ex.
El llibre inicia quan un cop acabat els estudis i les oposicions el nostre protagonista és seleccionat per ocupar una plaça en un institut públic com a professor. El nou entorn sumat al seu magnètic atractiu quasi hormonal produirà tot un seguit d’aventures amb alumnes, professores, conegudes i desconegudes que tot i no semblar seguir cap ordre ni patró sorprendran al lector havent construït al final una historia solida on cap escena sobrava i on cada peripècia era una petita peça per a formar un conjunt. Un dolç puzle on tot i que les peces no semblen tenir res a veure les unes amb les altres acaben encaixant de manera quasi màgica en la seva recta final.
La novel·la és dolça i somiadora. Tenim un protagonista impulsiu i despreocupat, però no estúpid. Es tracta d’un home amb conviccions i remordiments, amant dels impossibles i les causes perdudes. Un ferm defensor del valencià (és una novel·la escrita en aquesta llengua), que sorprenentment fa en aquesta novel·la eròtica una reivindicació de la llengua. El llibre resulta ser també cap al seu final una protesta contra la manipulació de la informació a mans dels mitjans i els politics i un avis sobre el perill de les drogues. Essent també una Oda a la lliure sexualitat i a l’acceptació, a l’amor liberal sempre que sigui acordat i al sexe lliure i natural. És un llibre que tot i no reivindicar-les amb força no te por a mostrar les seves opinions i te les va deixant lentament fins a fer-te-les explotar a la cara al seu final. Un llibre amb el qual assenteixes satisfet al llarg de la seva lectura pensant que és una novel·la lleugera i simpaticona amb un erotisme dolç i suggerent però amb la que acabes descobrint molt més. Una gran historia d’amor i acceptació amb protestes i reivindicacions que lluiten per causes perdudes (com la llengua i la llibertat).
Tot i que no imprescindible sí que és una novel·la molt recomanable. Sobre tot per aquells qui gaudeixin de l’erotisme dolç i ben mesurat de les terres valencianes que sorprenentment son fruit de gran part de els novel·les del gènere que he llegit. Diu aquest llibre que el valencià és una causa perduda. Jo dic que si segueixen escrivint novel·les com aquesta, perduda o no és una causa per la que val la pena lluitar.
Abans de començar amb aquesta ressenya em veig obligat a comentar que de fet del món del Warcraft només en coneixia l’existència fins abans d’informar-me del context per a la pel·lícula. No he jugat a cap videojoc de la sèrie i definitivament no sóc pas cap fanàtic de la franquícia. És quelcom que per desgracia un es veu obligat a deixar clar d’entrada per possibles “faltes de respecte” a l’obra original. La pel·lícula és una adaptació, però no la puc jutjar com a tal essent un complet desconeixedor de l’obra original. L’únic que se és que es basa en una historia més extensa que te en els seus inicis el format narratiu d’un videojoc d’estratègia.
Tècnicament aquesta és una passada. Amb uns efectes especials al·lucinants la pel·lícula aconsegueix crear una sensació d’immersió molt ben projectada sense renunciar per això a un toc característic que li dona personalitat pròpia. Els escenaris són increïbles, però si alguna cosa cal destacar respecte a l’apartat visual és el realisme dels orcs. El senyor dels anells va marcar un abans i un després respecte al realisme en la caracterització de la fantasia. Amb aquell colossal treball de fa ja tants anys que sembla no haver envellit. Els orcs representats al senyor dels anells eren un dels obstacles més grans per a l’apartat visual d’aquesta pel·lícula. Aquells essers de mida humanoide estaven fets sobretot amb maquillatge i tenien el realisme dels moviments d’actors reals. Aquí en canvi el maquillatge era una opció impossible degut a la constitució dels orcs en qüestió. Per tant el CGI era l’única alternativa. I aquest ha estat terriblement ben implementat. No són els efectes especials més al·lucinants que haguem vist en la gran pantalla, però sí estan molt ben aplicats en el col·lectiu que representen i resulten més orgànics fins i tot que els mateixos humans (més que res per les aparatoses armadures d’aquests, que es veuen més irealistes que els mateixos orcs). He de dir no obstant que deixant de banda orcs i humans no m’ha agradat la caracterització de les altres especies. Els nans tot i que ben fet es veien massa caricaturescos i els elfs directament es veien falsos i ridículs. Entenc que la franquícia volgués donar un aspecte cartoon-realista basat en l’estètica del videojoc i era una bona idea. Però el disseny no ha sabut quallar en la caracterització d’aquestes dues especies. Semblaria que els humans no necessiten gaire caracterització, però aquesta viu en el seu vestuari. I tot i que m’agrada com encaixa el to cartoon de l’exagerat de les armadures, amb les grans proporcions característiques dels dissenys de la saga, el que no m’ha agradat és la seva textura. En paraules simples les armadures es veien massa llises i impol·lutes, no se si eren reals o fetes per ordinador però es veien tot sovint falses donant una sensació que a estones em treia de l’experiència (de fet igual que el golem excessivament llis) però be, son defectes menors que al cap i a la fi poden ser molt personals.
Però com no podia ser d’altre manera no tot són virtuts, tot i que crec que ne aquest cas les virtuts pesen molt més. Si la historia encerta presentant l’escenari i la situació, desenvolupant el conflicte i movent els fils de la historia; falla amb alguns personatges. La relació amorosa que tenen els dos protagonistes tot i que no s’acaba de carnalitzar en cap moment em provoca sentiments contradictoris. En part està ben portada i en part és errònia en la seva concepció. És forçat el fet de que hi hagi d’haver una relació necessariament amorosa entre els dos protagonistes de races diferents per emfatitzar la acceptació mútua. No era necessari i no acabava d’encaixar amb la brevetat del conflicte (imagino que amb un conflicte més allargat aquesta sí hagués tingut sentit), la relació és simplement rara. Per altre banda la relació d’apreci i respecte mutu, que fins i tot pot arribar a la intimitat, sí sorgeix de manera natural i està ben construïda. Així que al meu parer haurien d’haver deixat la relació com estava però sense ficar-hi pel mig reflexions inspirades sobre l’amor i alguna que altre escena més intima del necessari (quan certa mort afecta el protagonista, a part de raro pel fet de que sigui a través de la mort d’un altre es rara ja en si l’escena).
Per altre banda s’ha de parlar de les dues grans morts de la pel·lícula (morts dels personatges no antagònics), ambdues molt rapides i insubstancials. S’entén la necessitat d’aquelles morts per moure la historia, però en la primera el personatge no estava prou desenvolupat (tampoc hi havia temps) per causar certa empatia i en la segona la seva mort és literalment insubstancial per a la resolució de la trama (tot i ser de fet un sacrifici fet precisament per a resoldre-la). El primer cas no és pas massa greu, la mort serveix com a motor per fer avançar un altre personatge i tot i que no afecta directament a l’espectador si ho fa a través del pare d’aquest, resultant un potent motor per a la seva historia. El segon cas és més complicat, la mort en qüestió és en si un sacrifici voluntari en pos de la salvació del seu poble. L’únic problema es que el sacrifici acaba per ser inútils i ignorat i el poble se salva per altres motius que no hi tenen res a veure. L’influencia de la mort és nul·la i tot i que la idea era bona, està mal executada. Això és degut altre cop al poc temps que te un metratge d’aquestes característiques per desenvolupar aquesta mena de conflictes. Una autentica llàstima, doncs s’elimina al personatge més interessant i profund de la pel·lícula en pos de res en concret i sense cap motiu de pes significatiu.
En l’anterior episodi em queixava del fet que quedessin tan sols quatre guàrdies a part d’en Kurapika I del poc joc que donava això. El primer que m’ha sorprès d’aquest episodi és que de fet n’hi quedaven cinc i simplement un no havia sortit a la vinyeta. És clar que el capítol no triga en fer que això no importi en absolut. L’episodi arranca amb les conseqüències de l’explicació d’en Kurapika respecte a la realitat de la seva feina en aquell vaixell. La reacció com no podria ser d’altre manera és d’incredulitat i sorpresa. Ja sigui real o fingida. Per sort Kurapika te una habilitat que l’alerta de la mentida i te el poder d’una pistola a les seves mans (tot i que més tard acaba admetent que poc farà una bala contra un autèntic caçador). Amb això no triga a fer confessar a dos dels guàrdies que son en realitat espies d’altres prínceps (be, d’altres reines tècnicament). Després de calmar a una exaltada reina que no sembla poder amb l’angoixa d’aquesta guerra monàrquica. Kurapika aconsegueix interrogar els dos guàrdies per acabar descobrint que tots els guàrdies morts eren en realitat agents dobles d’una o altre reina. Els quals poden haver mort per l’habilitat nen parasitaria de la princesa que li va concedir el gerro (ja ho vaig dir a la ressenya passada, no em tenia massa convençut però les explicacions donades en aquest episodi dissipen tots els meus dubtes). A partir d’aquí tot és burocràcia. Ni tan sols els guàrdies saben del cert a qui deuen la seva fidelitat. Les normes d’aquest joc ni estan escrites ni es poden dir i són de fet ambigües. Per què això és el joc de trons, i aquí o mates o mors.
És durant les conseqüències de l’explicació dels dos gaudies traïdors quan un dels tres guàrdies restants sobresurt d’entre la resta coneixent més sobre el tema que el propi Kurapika. I és que sembla tenir al menys les nocions bàsiques del nen de tipus paràsit. Personalment l’individu en concret amb el seu nas boterut i els seus cabells en forma de flames resulta tenir el disseny que més em crida l’atenció (tinc molta curiositat per saber com vesteixen normalment, a HxH la gent sol vestir robes força característiques en ocasions, però aquí van tots d’esmòquing. Deu resultar gaire estrafolari amb la seva roba ordinària?). A més em recorda molt al tigre del Zodíac. Segurament l’individu es convertirà en un nou personatge de suport per a en Kurapika, el qual tot sigui dit ja te una renglera de secundaris força considerable (potser més que el propi Gon el qual ha tingut molt més temps per a adquirir-los).
És després d’aclarir lleugerament l’embolic conceptual en el que s’havien ficat quan de cop i sense avisar comencen a aparèixer criatures nen de totes bandes. Se’n poden distingir cinc de diferents, tres de les quals tenen un cos únic mentre que les altres dues semblen expandir-se de manera colonial. Els primers en aparèixer, a jutjar pel seu aspecte semblen ser una mena d’insectes càmera capaços de colar-se a tot arreu i vigilar-ho tot (tot i que els altres no semblem molt diferents en aquest aspecte). Sens dubte a nivell d’espionatge és una habilitat molt potent. És clar que qualsevol usuari de nen pot distingir quan l’observen i quan no. A més, podria tenir la debilitat de només veure i no sentir. Per altre banda essent una criatura de nen parasitaria no tinc molt clar si aquestes podrien transmetre la informació del que veuen al seu usuari. És clar que tornem a estar en el camp de l’especulació i el seu aspecte podria tenir res a veure amb la seva funció.
És quan la reina i els dos únics guàrdies aparentment capacitats per la seva feina estant debatin quan se senten els crits i pam. Ens trobem amb que de cop tres guàrdies més han estat assassinats. Aquest cop però, a mans de l’únic guàrdia que ens quedava en l’equació. Això d’assassinats són paraules majors. Doncs amb una ferida de ganivet no necessariament es causa la mort, així que de fet podrien estar tots tres vius. Però fins que no ens diguin el contrari presumirem que estan morts o incapacitats. I aquí és quan se’ns mostra per primer cop l’habilitat nen d’una de les besties nen parasitaries (m’apostaria a que la criatura és d’una princesa, potser de la rossa repel·lent de l’episodi anterior?). Aquesta mena de koala-rata-totoro sembla tenir el poder de dominar de forma subtil la teva voluntat. Segons sembla ell emet una pregunta: “que estàs ocupat?”. La manera de treure-se’l de sobre és ignorar la seva pregunta. Però si li respons la criatura t’assetjarà fins que li diguis que no. I ai si li dius que no estàs ocupat. Si no estàs ocupat la criatura et llançarà una petició que tu compliràs de forma quasi inconscient. Una habilitat sens dubte escabrosa i molt interessant, però que un cop sobre avis sembla fàcil d’eludir. La qüestió aquí és que si només la poden veure usuaris nen, això implica que només pot controlar usuaris nen? Sigui com sigui l’habilitat te molt de potencial, la classe de potencial que Togashi sap aprofitar a la perfecció. Em moro de ganes de veure quines habilitats tenen les altres criatures nen que hem vist, a qui corresponen i les dels prínceps que falten per veure.
Capítol d’aventura i exploració com fa temps que no en trobàvem cap. Quan feia que en Luffy i companyia no s’endinsaven en una illa misteriosa a explorar el desconegut? Ara que m’hi paro a pensar diria que la darrera vegada va ser Punk Hazard, i abans d’això només recordo Triller Bark, amb aquella boira misteriosa i aquelles criatures que no acabaves de saber ben be que eren. Aquí de criatures que no acabes de saber ben be que son també n’hi ha, però canviem la boira i l’ambient tètric per un imaginari de llamineria i dolçor estrafolària. Doncs sí, igual que Dressrosa ho era d’Alabasta I Zou (en menys mesura) del cel, trobem aqui una mena de paralelisme amb la saga dels zombies vivents. Així doncs deixem enrere intrigues i conspiracions, deixem enrere societats curioses per descobrir i passem a la pura exploració natural d’un nou ecosistema. En aquets cas un dels més particulars de la sèrie. Ja vaig dir que la Big Mom era sens dubte la reina de cors del país de les meravelles. El que hem vist en aquest capítol vindria a ser l’equivalent de la primera vegada que Alicia va entrar a l’icònic món de l’impossible. Com al país de les meravelles dins el Bosc Seductor res sembla tenir sentit.
Desplaçant-nos a l’altre meitat del grup però (o meitat del terç del grup), m’intriga no saber res de la silueta que vaig veure en l’episodi passat amagada darrere la carrot, no se molt be que pensar al respecte. Sembla ser que l’episodi l’ignora. Qui sap, potser és un personatge que només pot veure el lector (o només jo). Sigui com sigui en Luffy i la resta desembarquen sense deixar ningú vigilant el vaixell (excepte la silueta misteriosa es clar). Pel que fa al que hi passa al bosc tot i ser estrany i estrambòtic te una explicació força senzilla. Tots es que han menjat de l’illa pastis veuen en Sanji, mentre que la Nami que no ho ha fet no. Que els ensucrats pastissos tinguessin en realitat un verí al·lucinogen que et fa veure allò que desitges per fer-te córrer bosc endins on et perdis per a l’eternitat és quelcom molt macabre i completament acord amb la sàdica dolçor de la nostre emperadriu. No és un recurs especialment novedós però si fantàsticament executat. Amb tot de situacions estrambòtiques i moments irreverents. Pel que fa a la copia d’en Luffy que apareix encara no en tinc massa explicació. Podria ser una al·lucinació? No ho se del cert, la Nami també sembla haver-lo vist. Però d’altre manera sembla difícil que algú aguantés amb facilitat els cops d’en Luffy, és clar que també se’ns ha omès astutament el que ha passat després de la batalla de punys descontrolats. El més provable és que en Luffy acabi per trencar els esquemes del bosc igual que ho va fer a Thriller Bark domant a la força aquelles criatures Zombie que el poblaven. Però mentrestant és un gust molt gratificant veure a en Luffy passant-ho malament amb les aventures del desconegut.
L’acció se succeeix immediat als esdeveniments del capítol anterior procedint ara sí a salpar definitivament. Després de la vinyeta obligatòria amb el vaixell en marxa Togashi ens regala unes quantes vinyetes presentant els que seran el protagonistes més clars d’aquest llarg viatge. Després de recordar-nos que el viatge general te com a destí un continent fals (que tot i ser fals sembla més gran que qualsevol dels continents originals) on desembarcaran la majoria de passatgers per a colonitzar-lo, es succeeix una explicació similar però per als que contràriament aniran més enllà fins a desembarcar a l’autèntic continent fosc. En aquestes vinyetes se’ns donen traços molt importants del que seran els esdeveniments. Abans d’arribar al continent fosc passaran més coses de les que el Zodiac es pot imaginar. Però al menys pel que fa a la trama de la successió allà acabarà la cosa, al menys dins de l’arca. No m’estranyaria que es desenvolupés paral·lelament una trama de colonització del fals continent a l’hora que s’explora el nou, servint aquest primer de base tàctica per al segon. Pel que fa a l’habilitat de la noia grassoneta de transport, els seus comentaris m’han fet venir unes ganes terribles de conèixer a detall l’habilitat en concret ( els comentaris mutus de les dos noies trobant boniques les propietats de l’altre m’han semblat genials, una oda a la bellesa(veure atrapasomriures) i el que podria donar peu a una historia d’amor homosexual que crec que seria un precedent molt interessant en un Shonen tan popular, m’encantaria veure-ho). Després d’això el capítol continua amb el Zodiac passant dels encarregats d’administrar la missió als encarregats de vigilar en Netero fill on recordem que un d’ells és un traïdor. Aquí es marca un precedent perillós, ja el primer dia de viatge els guàrdies es cansen de fer guàrdia i es plantegen fer una guarda rotativa de manera que no hagin d’estar tots tres contínuament vigilant a en Beyond. Per al traïdor pot ser difícil encarregar-se de dos zodiacs, però si compta amb el factor sorpresa un no ha de ser pas difícil. Però tenint en compte que la presencia d’un traïdor no és res desconegut per al menys part del zodiac, crec que buscaran que el mico s’exposi per a poder incriminar-lo. Una mini trama més dins el vaixell que pinta molt interessant. Mentrestant, Netero Beyond continua tan relaxat com sempre perfectament còmode amb el seu paper de presoner. Al menys fins que arribin al nou continent…
I definitivament tal com vaig dir en la ressenya passada apareix en Leorio. Vaig augurar que passaria i així ha estat. Tenia dues idees en ment per a la seva aparició, o be una anecdòtica i de passada en segon pla (tal com ha succeït) o be una en primera persona mostrant-lo com a protagonista de la trama. Tot i que la segona em temptava més, la primera encaixa molt més en l’ambient del capítol. Ja tindrà temps més tard per cobrar el seu protagonisme. L’interessant aquí però, és que en Leorio sembla haver-se convertit en l’aprenent (aparentment. Podria ser simple respecte cap a una figura política tan cabdal) de la nova presidenta de l’associació de caçadors. La Cheadle és la metgessa del Zodiac, segurament deu tenir una de les habilitats nen de curació més poderoses de la humanitat. No sembla una combatent, si no una política i una tàctica, algú que dona suport a l’equip tan estratègic com curatiu sense estar en el primer front de batalla. Quin millor mestre nen podria tenir Leorio? Ell que aspira convertir-se en metge, ell que fins ara era l’únic dels protagonistes que no havia rebut la seva merescuda notorietat. Al igual que la Cheadle és una sanadora tàctica, Leorio és un individu que actua per instint i de manera impulsiva. Ell al contrari que la seva mestre te la pinta de ser el metge de primera línea, que actua sense seguir un pla i atenent les emergències que es presenten, tapant les eventualitats que no es poden preveure en el traç d’un pla. La dualitat entre aquests dos personatges és brutalment poderosa en un equip de sanadors nen en plena acció. No puc esperar veure com Leorio aplica la seva habilitat nen en el camp de la medicina.
Però centrem-nos en el que realment importa del capítol. Tot l’anterior era simplement la finalització d’una necessària i interessant presentació. Però l’acció comença abans fins i tot que la trama tingui temps a presentar-se. Acaben de salpar, segurament no porten ni unes hores en alta mar i el cos de seguretat d’en Kurapika ja pateix la primera baixa. No han tingut temps tan sols de realitzar el primer event social i els prínceps ja han començat a moure els seus fils. Endevinar qui està darrere dels esdeveniments sembla impossible. Kurapika ha de protegir a l’eslavó més dèbil de la cadena. La princesa és tan sols un nadó amb bolqués incapaç de defensar-se. Qualsevol podria anar a per ella. Sembla una feina tan minsa que quasi no val la pena. Però precisament per això pugna la idea de treure-se-la de sobre tan aviat com sigui possible per així oblidar-se’n. Però si hagués d’apostar apostaria per algun dels prínceps menors. Per a ells l’única opció és anar amb molt de compte i tenint tota la precaució possible, mentre que els grans ni tan sols deuen pensar en la petita princesa, els petits la veuen com una meticulosa amenaça més en un llarga i exasperant llista que mes val traure’s de sobre com abans millor. La manera com se’ns presenta el problema (cossos drenats, quasi momificats) resulta molt interessant i si no fos pels forats recordaria a un dels membres de l’aranya. L’estètica te un impacte innegable en qualsevol obra. I en aquest cas l’art gràfic d’aquest dessecament és impactant i ajuda a transmetre la situació opressiva en la que Kurapika es troba. Rodejat de gaudies ineptes i aparentment poc poderosos, que a més de ser fatxendes i reservats no estan en absolut informats de la complexa situació a la que s’enfronten. S’entén que la resta de guarda espatlles vegin en Kurapika un nen (quants anys deu tenir? Menys de 18 segurament, els altres semblen rondar la quarantena coma mínim), però aquesta percepció pot portar problemes al paper administratiu que ha d’exercir Kurapika sobre la resta del cos de seguretat. Però és que a més d’això els guàrdies tenen cert recel al nostre protagonista per els favoritismes als que aquest s’ha vist exposat, si li sumem això a l’ anteriorment esmentat, el fet es converteix en una bomba que corre el perill d’explotar en la cara de Kurapika en qualsevol moment.
Però si políticament aquesta acció ja era força intensa arriba un moment visceral. Acaben de salpar, ni tan sols s’ha dut a terme la primera festa del vaixell. I els assassinats en el cos de seguretat de la petita princesa ja emplenen els dits d’una mà. Amb aquest precedent sembla evident que de seguir així la cosa no pot durar gaire. Després del primer assassinat en Kurapika tenia intenció de ser subtil. Anar investigant lentament i amb precaució fins a descobrir el traïdor si és que n’hi havia. Però els fets l’obliguen a adonar-se que no te temps per a subtileses. Cinc membres de la seva guàrdia han estat assassinats el primer dia en una guerra de dos mesos i les probabilitats apunten al seu extermini si no fa alguna cosa i ràpid. Així que actua i de quina manera. Apuntant amb una pistola als quatre nous personatges que segurament entraran en acció (a no ser que n’elimini un). Poden semblar personatges comuns amb dissenys no gaire interessants. Però això no vol dir res a HxH, està ple de personatges estrafolaris, però també n’hi ha de molts d’altres que tenen una pinta d’allò més normal. La micrograma que és presenta pel que respecta al respecte que en Kurapika s’haurà de guanyar per assumir el liderat indiscutible d’aquest cos de seguretat és un factor summament interessant. Kurapika tot i la seva joventut és un individu madur i capaç, perfectament capacitat per a liderar un grup tàctic com aquest. Els seus companys tenen els seus dubtes i és normal, però estic segur que 
En definitiva tenim un capítol que acaba de presentar tots els factors imprescindibles per al desenvolupament del nou arc que planteja i ens mostra amb contundència el trepidant inici de la saga que promet ser si no la millor, una de les millors de la historia del manga. Com a mínim te números per ser la meva preferida. Impacient per veure que dirà Togashi a continuació (quan publiqui aquesta ressenya ja haurà sortit el següent capítol, però bé, ja m’enteneu). Definitivament entusiasmat.