Projecte Atrapa Somriures: II

Si desconeixes de que es tracta aquest projecte, pots visitar les seves bases en el següent enllaç: http://atrapasomrriures.blog.cat/2016/04/23/projecte-atrapa-somriures/

La Noia que esperava a l’estació

23/04/2016

Aquest matí la radiant ciutat de Barcelona m’ha donat la primera víctima d’aquest petit projecte. És dia de llibres i roses. La diada de sant Jordi omple els carrers emplenant-los de perfumada literatura. L’escenari perfecte per a topar-me amb la bellesa poètica destinatari d’aquestes paraules. Però no ha estat a Barcelona on la segona revelació m’ha succeït ni tampoc ha estat sota un sol radiant. Sento que en certa manera, no hagués estat l’adequat. Girona m’ha acollit com sempre ho fa, amb l’alegre de nostàlgia que només pot concedir la ciutat que em va veure néixer. Girona és la ciutat inexpugnable, també serà inexpugnable el seu cor?

Contràriament al sol matiner de la meva Gràcia, Girona m’ha acollit amb un xàfec dens i pesat. Pobres els llibres que s’hagin trobat al descobert quan la pluja ha decidit de visitar-los. La pluja és un esdeveniment trist el dia de sant Jordi, doncs tot i que les roses poden agrair l’aigua que cau del cel, per a les pagines de paper el destí no és tan propici. Ella estava asseguda, esperant com jo a l’estació. A qui esperava? Aquesta pregunta indubtablement forma part de la bellesa que m’ha sobtat.

El primer que he vist d’ella han estat les mitges, esquinçades, retallades, agressives, eròtiques. Les seves cames m’han inspirat morbositat en un sentit en que només els meus instints sexuals podrien definir. Tenia a la cama esquerra un gran tatuatge que es filtrava a través de les mitges esquinçades i que no he pogut distingir, però l’anonimat d’aquest, el misteri que viu en no saber que era no fa si no augmentar la bellesa que evoca el seu misticisme. Recordo perfectament l’instant en que s’ha creuat de cames, dues vegades, segurament buscant una posició més còmode. La sensualitat que m’ha evocat aquest moment, ha sobtat en mi un trasbals quasi carnal. Per que si el sol d’aquest matí m’ha portat una bellesa dolça, la pluja d’aquesta tarda me n’ha dut una d’agressiva i melancòlica. Per què sí, la seva era una bellesa esquiva, arisca, provocativa.

Portava unes botes negres, rudes i tacades de fang, que feien joc amb una jaqueta que rememoro de cuir, però que probablement no ho era. Aquestes botes dures i brutes, han estat un detall que ha captivat especialment la meva atenció. Junt amb les mitges esguerrades sumaven a la seva agressiva faceta un aspecte rude i temerari. Un aura adrenalinica, com si respirar els seus llavis fos respirar el perill. I sí, l’aura que transmet una persona al seu voltant és un element imprescindible de la bellesa que la descriu. Doncs la bellesa es sols una impressió. La bellesa no és un cos o un físic, la bellesa es una impressió, un estat que es respira i es viu amb delit. I aquesta noia amb la seva agressivitat era indubtablement bella.

Mentre jo la mirava ella escoltava musica pels seus auriculars. Aliena no sols a la meva mirada si no a tot el món que l’envoltava, el qual imagino que imaginava intranscendent. Potser escoltava musica dura i agressiva, o potser una relaxant i lenta melodia, qualsevol d’ambdós casos em semblaria encaixar amb la fictícia imatge que d’ella he rebut. El que no imagino és que escoltés pop comercial. A la mà hi sostenia dos llibres, però no els típics llibres que la gent es regala per compromís el dia de sant Jordi i deixa aparcats per a tota l’eternitat. Eren llibres de tapa gastada, sense il·lustracions en la portada. Potser mundans per fora, però els imagino rics per dins. Per què per moda, es regalen llibres amb portades boniques i aquests no eren aquells llibres. Per tant, no m’ha costat assumir que aquells dos llibres formaven part del seu esser, i sens dubte, formaven part del quadre de la seva bellesa. Una dona rude i agressiva, perillosa, amant de la musica i la literatura. Indubtablement bella no trobeu?

El seu rostre era afilat i angulós. Amb una barbeta acabada en punta de fletxa i uns ulls quasi felins que vivien de conjunt amb la seva pell clara. Duia un pentinat escalat. Com era d’esperar d’ella, poc convencional. Per que la noia que esperava a l’estació no és una dona convencional. És una dona de veritat, forta i independent, agressiva i aventurera, encara que només sigui una ficció. La meitat esquerra del seu cap mostrava uns cabells castany foscos deixats caure lànguidament en un harmònic desordre. No és la classe de noia que es preocupa meticulosament dels seus cabells, no li importa portar-los desordenats i la veritat és que és més atractiva així. La meitat esquerre duia uns cabells més curts, que segurament havia dut rapats temps ençà. Ara però el conjunt mostra un desequilibri escalonat i particular que crida l’atenció i fa que un es fixi en aquesta bellesa amagada, esperant a l’estació amb els llibres, la musica i la seva pell dura.

Però el més atractiu, el més bell d’aquesta dona és la incògnita que viu en ella. El misteri mai resolt de a qui esperava. L’he vist observar els horaris de trens, no esperava que la vinguessin a buscar, esperava a algú que encara havia d’arribar. Per la impaciència amb que ha elevat la graciosa barbeta al observar els horaris no em costa endevinar que és algú molt especial, un amic, un amor, un amant… Qui sap, el misteri forma part de la seva bellesa. No obstant, imaginaré una historia per ella, doncs les múltiples histories també formen part de la bellesa mística que l’envolta. Aquesta és la que ronda pel meu cap:

La noia que esperava a l’estació esperava un tren amb un passatger estimat, un amant vingut de lluny, potser com jo, de la ciutat comptal. No era aquest un amor establert, era un amor aventurer, poques vegades s’havien vist però les espurnes havien estat evidents en l’aire. I ara, el dia de sant Jordi havien quedat per trobar-se i regalar-se tan un llibre com una rosa. En contrast a la noia que esperava, la noia que arribava era dolça menuda i de cobres bufones, amb un somriure dòcil als llavis i un cor bondadós. Géneros el seu somriure, generosos els seus pits i generós en el tracte que ofereix a la gent que l’envolta. Però tot i no ser desencertat, ella és molt més que una noia dolça i bonica i sovint la gent no ho sap veure. Ella frisa per viure l’aventura, per descobrir l’inexplorat i per ser un xic perversa de tant en tant, sempre que no faci mal a ningú. El seu somriure amable i bondadós amaga un matis trapella que ella somia que algú pugui trobar. I ella està enamorada de la noia que espera a l’estació, tot i que encara no ho sap. Per que no pensa en allò que encara no ha arribat, no te presses per viure la vida que encara no toca. Viu el moment, l’instant, amb la serenor de qui sap amb alegria gaudir de les coses. Aquesta és la historia. Una d’elles. Cap és la correcta, cap està equivocada. Totes són histories d’una possible realitat. I totes les possibles realitats formen part de la bellesa d’aquella noia que esperava a l’estació de tren. La noia que, mentre esperava, va rebre la carta d’un desconegut que li deia que era la noia més bonica de l’indret.

Tweet