One Piece 875 – L’honor d’una dona

El dia que la Nami va ser menys del que podia

Uiui, que la lia

No m’estendré molt en aquest capítol per que crec que no aporta gaire res més que en l’anterior. Com ja vaig dir el capítol anterior cometia dos grans errors, però per sort, un cop fets no afecten al que els segueix. Per que eren errors en el com i no en  el que. Tot i que precipitat o errat en l amanera de fer-ho, Oda havia encaminat als personatges en la direcció correcta. El problema d’aquest capítol be a ser que es perd en l’acció i els detalls i senzillament no avança.

L’acció és trepidant però per algun motiu m’hi noto sedat al respecte. Preguntant-me per que m’adono que és per que ja ho he vist abans. En aquest capítol ens tornem a trobar perduts en el bosc seductor. Ja se’ns va presentar aquesta situació al principi de la saga i es va fer una mica pesat, el record encara segueix i sincerament llençar-nos-hi ara en mitja persecució resulta una mica anticlimàtic. Ara entenc millor per que Oda va recórrer al recurs del King Baum. Era la solució rapida per esquivar el bosc seductor i no fer-nos caure en aquest error. Ho ha evitat quasi enterament, però era evident que si aconseguien creuar-lo tan fàcilment a lloms de l’arbre el resultat seria encara més decebedor. Vist així Oda ho tenia difícil i crec que ha sabut trobar un terme mig d’allò més satisfactori.

Però vull parlar de Zeus. La idea que la Nami l’aprofités per amb el seu control del temps posar-lo en contra de l’emperadriu era brillant, de fet diria que era fins i tot necessària, doncs la tripulant es mereixia una escena de lluïment en aquesta saga. El problema radica en el com ho ha fet. L’ha subornat de mala manera com si fos un nen, amb una estratègia tan infantil que més que fer lluir a la Nami en fa tot el contrari. Crec que mereixia una elaborada estratègia per enganyar-lo i manipular-lo de manera conscient per portar-lo de forma voluntària fins al final que en aquest capítol s’ha desencadenat. Per que la Nami sempre ha destacat per ser astuta i intel·ligent, però aquí l’atac final es desencadena per error i ella es limita a saber-ho veure i aprofitar-ho. És sincerament una llàstima que Oda deixés passar aquesta oportunitat per al lluïment de la Nami, però hagi estat o no executat de la millor manera possible el final ha estat l’adequat. Una Nami controlant el núvol de la Big Mom per posar-lo en contra seva en un gran i potent atac.

Després d’això hi ha una petita escena on en Brook i en Chopper es llueixen honorablement quan els donen a escollir entre fugir i deixar enrere els seus companys o enfrontar-se a la mort. L’elecció era obvia, però veure-la segueix essent endimoniadament èpic. Però l’estrany em sembla que els donessin aquesta opció. L’únic que se m’acut és que en vistes del que han estat capaços prefereixin deixar-los marxar i estalviar-se problemes a enfrontar-los i no estar atents en el moment de ser atacats per terra en el cas que en Luffy arribi. Però està molt agafat per les pinces, son criminals de guerra que han fet massa mal per deixar-los escapar així com així. De manera que em quedaré amb l’opció de que en Chopper i en Brook mereixien lluir-se i no importa massa si l’escenari és el més lògic o no.

Després d’això el capítol salta a una escena on es justifica ràpidament el fet que la germana de la Lola hagi decidit acompanyar a la Puding. Encara em dol que la Puding hagi passat tan ràpid d’odiar a estimar en Sanji, però per molt que ràpid era el que havia d’acabar passant tard o d’hora. Pel que fa a la Chiffon, la manera en com Oda ha justificat la seva rapida sortida del castell m’ha encantat. Àgil però no matussera. Amb quatre paraules ha sabut que fos coherent amb el personatge i fins i tot l’hi ha donat un toc d’aquest epiquisme vers la llibertat que tant caracteritza a One Piece.

En definitiva el capítol flueix cap a la direcció adequada. Oda ha estat intel·ligent al utilitzar el llamp d’en Zeus com a senyal d’avis pels que eren al vaixell. Doncs davant la evidencia ells pensaran que no hi ha perill a les seves esquenes (be, l’emperadriu no es precisament l’absència de perill però be) i encararan en Brook i en Chopper trobant-se amb l’arribada d’en Luffy rodejats i en desavantatge. Un engany involuntari molt ben escollit que es potser el millor del capítol i el més interessant de cara al proper.



Deixa un comentari: