One Piece 878 – Tribu Mink, el líder dels guardians: Pedro

Katekuri new nemesis

Aquesta es de les bones. Com les trovaba a faltar.

Tal com resa el títol el capítol pretén ser una espècie d’homenatge a aquest gran personatge que ha estat en Pedro. Intenta enaltir la seva figura per donar-li el reconeixement que mereix i… falla estrepitosament en aquest propòsit. El capítol no és per això dolent, al contrari diria que és un bon episodi. Però es torna massa pretensiós a l’hora de reconèixer en Pedro i… be en Pedro mai va ser pretensiós, tot el contrari i simplement no li encaixa un reconeixement tan directe, no va amb ell. El problema principal diria que cau en el títol, el qual pretén ser una mena de títol (en el sentit nobiliari) per donar formalitat a l’assumpte. Però Pedro era un pirata, un espia, un guerrer silenciós que es movia entre les ombres per aconseguir els objectius nobles que les maneres nobles no poden fer realitat. Vivia amb honor, però les seves mans estaven tacades, per que estava disposat a fer el que feia falta per arribar al be, al seu objectiu. I el problema es que el capítol reitera en la bondat del personatge, en com tots senten la seva pèrdua i com de valuós era per l’equip. Però això no és el que en Pedro hagués volgut, ell volia ser útil, sense esperar res a canvi. Ell es va sacrificar per que creia en els seus ideals, no esperant que ningú el plorés. Crec que la manera d’homenatjar-lo hagués estat el silenci, el respecte. Crec que la manera de retre-li homenatge és mirar endavant i seguir sense dubtar, fer que el seu sacrifici no sigui en va. Però aquí Oda opta per un soroll innecessari que en realitat no diu res. No diu res per que tot el que ens diu ja ho sabem, ja sabem com de gran era aquest mink, ja ho sabem i repetir-ho només espatlla el moment.

El flashback que enceta el capítol no està malament. Resolt detalls a les ombres. Però era potser innecessari, tot el que se’ns explica ja ho podíem deduir d’una o altre manera amb una o altre imprecisió. Però això més que un pecat d’Oda ho és de la concepció japonesa de la narrativa en el manga. Aquesta necessitat seva d’allargar els moments i assegurar-se de no deixar res a l’aire i tenir-ho tot explicat. És un defecte que ha donat moltes coses bones al gènere, que l’ha definit, però com resulta en art moltes vegades donat a la gran capacitat introspectiva que l’estil representa, també espatlla moments com aquest, on el silenci hagués estat millor solució i on la imaginació del lector obrés més màgia que les pagines dibuixades.

Després d’això ens toca presenciar una llarga escena de fugida que desgraciadament també es veu allargada en excés (no per aquest capítol si no pels molts que porta a l’esquena) i del que en podria dir el mateix que al paràgraf anterior. Un allargament innecessari, doncs ja venia explicat. És quelcom que funcionaria en segons quines circumstancies, però que tenint una Big Mon assassina al darrere perseguint-los i estant a dos metres del castell des de fa tres episodis simplement em treu de context.

El que sí funciona és el combat amb el segon fill de l’emperadriu. És àgil i no entorpeix el ritme, en certa manera també allarga innecessariament la escena, però ho fa be, per que t’ho creus. M’agrada que la Carrot s’hi llanci furiosa i aquest la trepitgi sense immutar-se, com si no fos més que una formiga que es proposa atacar-lo. Com Oda ho transmet en una sola vinyeta sense requerir d’explicacions ni especificacions. Per que el manga és un format literarivisual. És un format on la part literària recau en els diàlegs i la narrativa hauria de caure en l’apartat gràfic tan com pogués. Però el manga sol recolzar gran part de la seva carrega narrativa en el diàleg emprant l’art gràfic com a un mer element estètic, abandonant tot el potencial que podria convertir-lo en art com a conjunt i no en peces d’art per separat (l’art de la qualitat del dibuix i l’art de la qualitat de la trama). Oda sap aprofitar el potencial de l’art gràfic dins una historia en alguns moments com en aquesta trepitjada, mentre que en d’altres peca de reiteratiu i sent la necessitat d’explicar amb el dibuix i amb el diàleg el mateix dues vegades per si algú no ho havia entès.

Quan ho veig sempre penso: wiiiiii

Però parlem de la batalla en si. Vibrant, contundent, igualada. I aquest últim factor és important. Crec que en Luffy mai havia torbat una nemèsies tal qual. Un adversari que hi estigués a la par. I he de concretar que vull dir amb això. Sempre es topa amb adversaris d’entrada molt més forts però que d’alguna manera aconsegueix derrotar. Però en general son una trampa, per que en Luffy només ha de trobar la manera d’abordar la situació i aconseguir la victòria. El seu talent és ser prou obstinat i tenir prou voluntat per superar els seus propis defectes i seguir en peu tot i la derrota, seguir intentant-ho un i un altre cop fins torbar la manera de derrotar-lo. És l’arquetip de l’heroi shonnen, res que hagi inventat Oda. Però aquí es respira quelcom diferent. Aquí es respira quelcom que només he viscut al final d’aquella mítica batalla amb Rob Lucci. En Luffy havia estat clarament inferior a l’home guepard des del principi, però varis power up el van posar a un nivell similar i a base de força de voluntat van arribar a una mena de… estat. Un estat on eren dos iguals combatent pels seus propis objectius i conviccions. Aquí passa el mateix, però des del principi. Quan en Luffy derrota un enemic el derrota per que ell encara està creixent i en canvi el seu enemic ha arribat al final del seu potencial, no te mes per créixer. Alguns poden canviar i torbar nous horitzons. Però en Luffy s’enfronta sempre a adversaris madurs que han arribat al límit del seu creixement i que poc els queda per millorar. En certa manera en Luffy guanya estirant-se, no al seu cos si no al seu potencial. Però aquí és diferent. Katakuri és fort, molt fort, de fet promet tenir una força propera a la d’un emperador, essent segurament el més fort de la familia Charlotte (sense contar a la mare és clar) i tot i que empari la paraula adequat crec que segueix superant a en Luffy en quant a força per un bon tram. Però ell encara te espai per créixer, és jove, no es creu més fort que els altres. Potser m’estic flipant amb aquestes perspectives, però és el que les pagines em transmeten. Aquest és un adversari a la par amb el nivell d’en Luffy, no per que siguin igual de forts, si no per que poden créixer igual de ràpid. És com si en Katakuri pogués ser un protagonista de la seva pròpia historia i no un obstacle a derrotar en el camí d’en Luffy. I precisament per això crec que el combat no s’acabarà aquí. Potser hi haurà un vencedor, però alguna cosa el farà quedar a mitges, posposant la victòria definitiva per a més endavant. Forçant a ambdós personatges a créixer per no quedar endarrerits davant un adversari que està a l’altura.

La millor imatge del capiol

En Luffy tranca el mirall. Tranca el mirall com una mostra gràfica de la seva determinació (el que deia de l’art gràfic com a element narratiu). Determinació de protegir els seus amics fins el final. Però sobretot determinació de lluitar amb en Katakuri fins al final. Això promet un combat èpic. Suposo que ens el donarà. Però això postula també al Charlotte com una nemesis del barret de palla (una més de les que ja te: Teach, Akainu, Cobi Lucci…). Com s’ho farà Oda per posposar el combat no ho se, però vist el ritme d’aquest final de fugida extrema sembla el més provable. Això sí, tinc molta curiositat per saber com el farà sortir d’aquest embolic. Potser simplement recorre al recurs de sortir per un mirall a casa de la Puding al poble xocolata. Em serviria, tot i que crec que el rang de l’habilitat dels miralls no  va més enllà d’una illa. Però qui sap, potser caminant a través del mon dels miralls pots travessar el mar. Sigui com sigui el combat promet ser èpic i l’enemistat digna de recordar.



Deixa un comentari: