One Piece 879 – El comandant de la Big Mom: Katakuri

Goma = Mochi ?

La milllor minihistoria en molt de temps

Vaig parlar molt en el darrer capítol de la innecessària sobreexposició d’en Pedro. En aquest Oda hi ha tornat, però no hi estic tan en contra. En aquest cas Oda ha exposat en paraules  (un discurs d’en Jimbe) la reflexió que vaig exposar al principi: en Pedro s’ha sacrificat per nosaltres, no l’hem de plorar encara, ell ho ha fet per que volia que seguíssim endavant. És un discurs innecessari que s’hauria de poder expressar amb imatges? Sí, segurament sí. Però tots coneixem com funciona el mon del manga i és un discurs bonic al cap i a la fi. Al menys funciona molt millor doncs no trenca la tensió de la fugida al efectuar-se en un petit respir d’aquesta. Perquè per un moment estan tranquils en mig de la mar i ningú els persegueix i llavors el discurs no trenca ritmes. Potser podria ser millor amb una qualitat narrativa basada en l’expressió gràfica que se que Oda és capaç de donar-nos. Però és molt demanar i no tothom ho entendria. I One Piece va dirigit a un públic enorme gran part del qual no està per posar-se a apreciar matisos i finures. Per tant el discurs és en certa manera necessari i en aquest cas, no perjudica a l’obra.

El següent que se’ns presenta és a una imponent Big Mom caminant sobre les aigües. I és una imatge ponent, recupera una mica aquell esperit d’intimidació que va perdre. Encarna l’avanç inexorable d’una força incansable i impossible d’aturar. És temible i amenaçadora i només de veure-la se’t gela la sang. Però més interessant és el seu primer fill. Prospero està pràcticament cometent suïcidi. Trobo provable que acabi morint a mans de la seva mare al final d’aquesta saga (l’únic que me’n fa desconfiar és la reticència d’Oda per matar gent quan no és estrictament necessari, cosa que em fa sospitar que el salvarà amb el primer miracle que tingui a disposició). Ell va inventar-se una mentida que la seva mare persegueix obstinadament. I com més la persegueix més augmenta la seva fúria. I sí, la seva fúria va contra els barret de palla. Però quan descobreixi l’engany una nova fúria sorgirà i Prospero no tindrà on fugir. Però dona la sensació que se n’ha oblidat. I se n’ha oblidat per que en Pedro no només l’ha mutilat, molt pitjor: l’ha humiliat. Ell és l’hereu de la Big Mom, altiu, orgullós i avar. Te un concepte altíssim de si mateix i no obstant un simple mink amb una força molt inferior a la seva l’ha derrotat, encara que li hagi costat la vida. Per que l’ha derrotat. El conflicte no era sobre vèncer a l’oponent en combat. El conflicte versava sobre impedir que els barret de palla fugissin de port o impedir que ho impedís. I els barrets de palla han fugit de port, així que Prospero ha estat derrotat. I per acabar-ho d’adobar la manca d’un braç és una cicatriu que l’hi ho recordarà per sempre.

D’en Snaji i companyia no se’n pot dir gaire. La Puding segueix amb les seves bromes, però ara tenen lloc i sentit. Abans la tensió de l’escena les feia absurdes i incongruents, anticlimatiques. Ara estan volant pacíficament per sobre l’oceà. Hi ha un moment de pau perfecte per alliberar tensions i deixar anar quants acudits absurds vulgui Oda deixar anar. Ara era el moment perfecte per dir tot el que la Puding va dir només de veure en Sanji. No havia d’esperar tant no? Per desgracia ho va dir allà i ara només ens queda sentir com repeteix la broma (que no per això és menys graciosa, de fet ho és molt més ara que no resulta anticlimatica. La repetició no l’espatlla), sabent que podria haver estat molt més impactant a nivell humorístic si s’hagués mirat millor el calendari.

Però el capítol porta el nom de Katakuri i per alguna cosa serà. Katakuri es roba el capítol i ho fa sense necessitat de dir una paraula (ho fa, per que ja sabem que el manga és reiteratiu i te la necessitat de deixar clar els missatges que vol transmetre encara que les imatges parlin per si soles bla bla bla). En el capítol anterior deia que en Luffy i en Katakuri estaven igualats en el sentit que podien créixer igual de ràpid. I tot i que vaig matisar que Katakuri era més fort després d’aquest capítol crec que potser vaig ser un pel optimista amb el poder d’en Luffy. En Luffy és humiliat de mala manera. Però és que no només en Katakuri és més fort en tots els sentits (com bonament s’encarrega de recordar-li), si no que també sembla créixer més ràpid. I en que em baso? Doncs en que contraresta/imita les tècniques d’en Luffy abans que aquestes puguin afectar-lo. Dona la sensació que creix i s’adapta al seu adversari a una velocitat en la que en Luffy no pot ni somiar. Qualsevol cosa que faci el nostre protagonista en Katakuri ho contraresta sense suar. És cert que no te un poder tal com per esclafar-lo d’entrada. Però dona la sensació que per primera vegada, en una batalla de desgast i persistència, en Luffy te totes les de perdre. Per que en Katakuri és millor fins i tot en allò en que en Luffy sempre ha destacat.

Però tot i sortir victoriós en tots els assalts en Katakuri mai obté símbols evidents de victòria. En Luffy és contrarestat sense problemes sí, però no és fins al final del capítol que en Katakuri pot realitza un atac que realment sembli ferir al seu contrincant. En Luffy perdrà, és el més provable. És el que la narrativa sembla indicar. És clar que en Luffy sempre sembla que perdrà en un bon principi. En Katakuri colpeja a en Luffy tres vegades. La primera aquest s’alça immediatament per tornar-lo a atacar amb una tàctica diferent. La segona necessita un segon per reprendre l’alè abans de tornar-ho a provar amb una tàctica diferent. I la tercera… be la tercera sembla que no s’aixecarà. Però s’aixecarà, tots ho sabem. S’aixecarà i continuarà lluitant. Provant i provant fins a trobar la manera d’afectar al seu contrincant. I d’això és del que volia parlar.

Mochi. Suposo que tots sabreu que és el Mochi. Si no ho sabeu podeu buscar-ho. Però en resum és un dolç japonès molt mal·leable amb una textura similar a la goma.  Katakuri te la fruita del Mochi, podent-se convertir i manipular el mochi com tants personatges han fet amb el verí, la cera i molts altres. És una d’aquelles paramecia que son més logia que paramecia però com que no ho acaben de ser es queden en paramecia perquè és on es fiquen totes les fruites que no son ni zoan ni logia. I volia comentar aquesta fruita per que te l’aparença de ser similar a la goma, però només l’aparença. Katakuri es pot deformar com ho fa en Luffy per que és mal·leable com el mochi. Per això pot imitar totes les tècniques que en Luffy ha fet fins ara. En aquest sentit Oda ha estat molt intel·ligent en com mostrar-nos l’acció. Per que si una cosa tenen de diferent el mochi i la goma a part de ser o no comestibles és que la goma és elàstica i el mochi no. Potser te un petit grau d’elasticitat, però si el deformes no torna a la seva forma original. En Katakuri no pot tirar el puny enrere per projectar-lo cap endavant, per que no és elàstic. Per que tot i que tal com ho ha presentat la goma i el mochi semblin iguals, no ho son pas tant. La cosa està però en que en Katakuri pot crear i manipular mochi a partir del seu cos i en Luffy no pot crear res. Simplement és de goma i la goma que manipula es limita a la matèria del seu cos, lligada a la forma del seu cos. Això fa que mentre en Luffy pot simular tenir molts braços projectant gracies a la seva elasticitat molts i molt ràpids cops successius en Katakuri pot tenir molts braços de veritat amb els que projectar molts cops no només successius si no simultanis. Per tant tot i ser similars en certs aspectes tenen diferents avantatges en certs d’altres molt diferenciats. Per tant si en Luffy vol fer alguna diferencia, ha de començar a fer servir l’elasticitat com a arma. Per que en Katakuri potser també pot estirar el puny, però només en Luffy el pot tornar cap enrere.



Deixa un comentari: