One Piece 880 – Sense sortida

Shingueki no Sanji

La Puding arriba al seu destí amb en Sangi i la seva germana per a fer realitat l’única possibilitat de salvar el dia: cuinar el pastis perfecte. El que a continuació succeeix son els preparatius d’una batalla culinària. La Puding esborra la memòria als xefs per que puguin treballar amb en Sanji i tothom entra en acció. En Sanji de seguida assumeix el rol de cap de cuina. Era obvi, però és un delit veure com es posa al capdavant de la resta de cuiners amb tanta naturalitat. El cuiner cella-espiral imparteix ordres per aquí i per allà mentre planifica com entregar el pastis perfecte a temps. Per que menys que perfecte no serà suficient. Una gran pressió es carrega sobre les seves espatlles: el futur d’una nació depèn del seu talent per cuinar i per coordinar el de la resta de xefs que ocupen el projecte. Però més important: el futur dels seus companys que tant li ha costat recuperar cau ara en les seves mans. Però en Sanji no es deixa enfonsar per la pressió i aguanta amb estoica indiferència el pes dels esdeveniments. Per que ja ha pres una decisió i amb el ganivet a les mans ja no pot fer res més que donar-ho tot per fer realitat el seu objectiu.

Aquesta primera part és la millor del capítol. Oda portava anys planificant un escenari com aquest, esperant el moment perfecte per fer-lo esclatar. No se quan de temps fa que sabia que seria amb la saga de l’emperadriu, encara que sospito que la idea li va sorgir a l’illa submarina. Els detalls concrets del pastis potser una mica més tard, però diria que quan es va anunciar la festa del te Oda ja sabia com volia que acabés aquesta saga, tot i que potser no com arribar-hi. Sigui com sigui, aquí estem i el camí ha estat quasi impecable. Qui hagi llegit les meves ultimes ressenyes sabrà que certes decisions preses en els últims capítols m’han molestat particularment, però la veritat és que és sorprenent descobrir com la resta de la saga brilla sense cap queixa per la meva part. Podria haver estat millor? Sí, però tampoc gaire i per sort els petits detalls que m’han molestat no enterboleixen el moment que s’acosta.

En Sanji és un cuiner, la cuina el defineix tan com l’amor per les dones, i de manera més profunda. I com a cuiner del rei dels pirates és una necessitat carregar amb una proesa culinària sense precedents a les seves esquenes. I no imagino una proesa més gran que aquesta. Potser Oda ens regala alguna altre batalla culinària d’aquí al final de la sèrie, però sincerament em costa de creure que aconseguís torbar res que estigués a l’alçada. La voracitat i gula de l’emperadriu cobra unes dimensions dantesques que exalten a nivells quasi divins el talent d’aquell que, en la seva màxima fúria, sigui capaç de saciar-la. La Big Mom tenia una il·lusió sense precedents en un pastis que no podia ni imaginar, aquesta il·lusió es va fer bocins, fent-la muntar en colera. És de la meva opinió que si per art de màgia aconseguissin recompondre el pastis que en Luffy va malbaratar, no seria capaç de saciar-la. Per això dic que només si el pastís es perfecte, millor encara que el que s’havia preparat, la Big Mom podrà ser aturada. És clar que després de tastar semblant proesa culinària l’últim que voldrà fer l’emperadriu es deixar escapar al prodigi de cuiner que l’ha elaborat.

El capítol segueix mostrant-nos com en Katakuri segueix hostiant a en Luffy  un cop rere un altre. Com vaig comentar la seva superioritat és evident, però no absoluta. No te problemes per tenir un clar avantatge, però en cap moment dona la sensació que l’home pugui acabar amb en Luffy d’un moment a un altre. Tot i les hòsties rebudes en Luffy segueix esquivant i fins i tot se les enginya per ordenar a la Nami que destrueixi fins l’últim mirall que queda a bord. És evident que tot i superior en Katakuri no és absolut. Això sí, no tinc ni idea de com farà Oda per que en Luffy se’n nsurti d’aquesta. No crec que guanyi, per tant em dona la sensació que la intervenció d’un tercer serà necessària, però qui? Qui sap, potser Oda troba la manera. Sigui com sigui una cosa és clara: el sacrifici d’en Luffy. Tots el sabem disposat a fer un sacrifici així pels seus companys de viatge. Però no deixa de ser impactant veure com el fa realitat. I m’agrada que One Piece segueixi sense perdre la capacitat d’emocionar al lector amb moments com aquest. M’agrada per que quan ho deixi de fer serà quan One Piece entri en decadència. I One Piece es mereix arribar al final.

Però mentre en Luffy es sacrifica per salvar els seus amics, Oda ens ensorra aquest sacrifici amb una sola imatge. Una onada gegant galopa cap al vaixell i res sembla poder aturar-la. Aquesta capacitat per ensorrar totes les esperances en una sola imatge és aclaparadora i tot i que gràficament no suposa en aquest cas molt de talent, si el suposa la construcció narrativa del clímax emocional per que faci l’efecte. La pregunta recau en d’on prové el poder de la Big Mom per controlar les aigües? La resposta que em be al cap és que prové del barret, doncs no havia mostrat encara cap poder concret tot i ser un dels seus esperits guardians. Però el fet de que el porti posat em fa pensar que podria ser algun altre cosa. Potser simplement li acaba de donar vida al mar ara mateix? No ho se pas. Ho haurem de descobrir. Sigui com sigui, impacient per veure com Oda resol la situació.



Deixa un comentari: