One Piece 883 – Berenar

La perversió dels Charlotte

Oda li ha agafat gust a això de plantejar-nos un canvi radical d’un personatge, de donar-li la volta als conceptes per presentar-nos idees més originals i com a escriptor entenc per què. Però la veritat és que el recurs mai li havia sortit tan be com en aquest capitol.

La superioritat és innegable

En Luffy comença l’episodi a tope activant un G4 que promet donar-li possibilitats de fer front a l’enemic. Però la superioritat aclaparadora d’en Katakuri l’inunda en una muntanya de mochi a la que ni el mateix G4 pot fer front. Al final, en Katakuri esclafa al barret de palla quasi sense suar, tot i que no sense reconèixer la força de l’adversari. En Luffy l’estava començant a emprenyar, per que estava essent un os du de rosegar, tirant pel terra la seva superioritat. Però al final res ha pogut fer contra la immensitat del seu poder. L’absolutisme d’aquesta derrota crea un contrast molt interessant amb lo mono que resulta que el que l’hagi esclafat sigui una preciosa muntanya de mochi. Tots sabem que en Luffy se n’ensortirà. Si som una mica astutss fins i tot no costa endevinar que es menjarà el mochi fins sortir d’allà, doncs teníem un precedent força recent al respecte. Però per un instant la victòria es absoluta i Oda aconsegueix plasmar amb una imatge la contundència d’aquesta.

Una derrota… esclafidora

Immediatament apareixen una sèrie de cuiners que s’afanyen a portar-li a Katakuri el berenar que sens falta es pren cada dia a la mateixa hora i que el molest barret de palla li ha obligat a posposar. És increïble el molt sentit que Oda ha aconseguit que tingui això en un personatge com aquest. L’ambient familiar amb una mare obsessionada amb els dolços i pastes i un rol de germà seriós que governa amb fredor sobre la follia de la seva família fan d’aquest berenar en solitari la fusió perfecte d’ambdós conceptes. Un berenar meticulós i calmat, íntim i solitari, fruit d’una herència i tradició familiar, però dut a terme amb el màxim respecte i seriositat possibles. Com una pulcra cerimònia acorde amb la formalitat de l’individu. Però quan l’home es tanca en una habitació secreta i els cuines comencen a murmurar, Oda t’està dient que és moment de sospitar. T’assenyala amb el dit que aquí hi ha alguna cosa que fa pudor a socarrim i que aquesta cambra improvisada amaga secrets obscurs  i pecaminosos.

És ben maca la caseta

Però amagui el que amagui no trigarem en descobrir-ho. Per que en Luffy surt com era evident de la muntanya on havia estat enterrat i es disposa a… cremar les calories del mochi ingerit és clar, no podia faltar la broma (i sí, ho dic seriosament, no és sarcasme. La broma és bona). Per un moment mentre el llegia m’he plantejat la possibilitat que ne Luffy es decidís a esperar a que en Katakuri acabés. Per respecte a la veneració pel menjar que ell mateix sent. Tindria cert sentit, però no en aquest context per que Oda ja ens havia anunciat a través de la narrativa que Katakuri amagava un secret allà dins i en Luffy era l’únic capaç de desvetllar-lo.

I quan en Luffy ensorra els murs del temple que Katakuri s’ha construït és troba efectivament amb la perversió que el personatge amagava. En la prova de que al cap i a la fi, és fill de la Big Mom. Però no m’esperava que Oda fos capaç de pervertir-lo tant. En primer lloc ens trobem amb el que esperava, un Katakuri abandonant la seva freda seriositat per devorar golosament els dolços del berenar. Crec que a aquestes alçades a ningú sorprèn que rere aquesta capa de seriositat amagués un autèntic pervertit addicte a xarrupar sucre. Però és que Oda no en te prou amb l’obscenitat que aconsegueix transmetre-li amb això (que ja és molta), si no que degrada la seva imatge a quotes molt superiors estirant-lo al terra. Això d’entrada no seria res especial. Però fa uns capítols la Brule es va dedicar a exaltar al seu germà gran referint a que era un home tan digne que la seva esquena mai havia tocat el terra, que va començar a caminar directament per no haver d’arrossegar-se com un cuc i que mai ningú havia estat capaç de tombar-lo. I després d’aquesta afirmació ens trobem amb que és un pervertit que li agrada restregar-se contra el terra mentre s’infla a dolços fins a rebentar. Exquisit. Alçar tant a un personatge per a rebaixar-lo fins a aquests nivells mostrant-nos l’anima nega que porta per dins és un gir dramàtic molt potent i que dota al personatge de matisos més interessants. El millor de tot és que això ja ho havia fet una vegada en aquesta saga amb la moníssima de la Puding  (la qual per cert vaig endevinar que seria dolenta, no cal que aplaudiu sisplau), però aquí Oda es supera aconseguint en unes poques pagines superar l’impacte d’aquella revelació amb una sola imatge que transmet tota l’essència d’aquesta perversió.

Perversió absoluta

Però òbviament en Katakuri no pot permetre que ningú sàpiga del seu veritable esser. Així que sense miraments s’espavila a assassinar als cuiners que ho han presenciat abans d’anar a per el barret de palla (em pregunto si la Brule haurà vist alguna cos a taraves dels miralls). Però per algun motiu en Luffy aconsegueix fer front al Charlotte essent ell el primer en sorpendres. I llavors arriba a una conclusió: ha comprés l’autèntic poder d’en Katakuri (ja me’l podria explicar, per que jo ni idea. Algú s’imagina res?). Un cop comprés a l‘adversari sembla que en Luffy ja te per fi una oportunitat de fer front al més fort dels generals de la Big Mom. Em pregunto si potser la victòria no era tan llunyana.

Potser hi ha un raig d’esperança

Deixa un comentari: